Al País Valencià, deia Fuster no sé on, tot o gairebé tot és
poble. La fórmula val o valdria per a societat civil:
al País Valencià tot, o gairebé tot, és –o era– societat
civil. Amb un estat que naturalment i secularment ens ha sigut
hostil, o poc amic, o indiferent en el millor dels casos, no hem
tingut més remei que espavilar-nos. Potser aquesta és una
característica que ens distingeix nítidament de l'Espanya
subvencionada, de la de "Vuelva usted mañana",
de la del "¿qué hay de lo mío?",
de la de la
"sopa boba"
més o menys oficial, més o menys arbitrària. Alcoi no n'és cap
excepció, és més, si ens atenem a la història fins almenys el
final de la dictadura franquista –eixa que, com ara sabem, mai no
acaba d'acabar– n'és un
cas paradigmàtic. Els greuges i memorials, les intrigues i gestions
dels patricis tèxtils, les iniciatives ciutadanes per a la millora
de les condicions de la vida social dels alcoians, es perden en fulls
esgrogueïts pels temps i foscos lligalls custodiats
en els arxius municipals. Després del Petroli, l'estiu de 1873, que
tan poc agradà a Engels, les autoritats politicomilitars que havien
ofegat la revolta dels internacionalistes van decidir, per evitar en
el futur temptacions similars, construir a Alcoi la caserna que
albergaria el Regiment Biscaia 21 (en castellà, és clar). I qui es
pensen que va pagar aquella gran idea? El poble d'Alcoi, òbviament,
i a escoti, que és
l'expressió local que significa que d'alguna
despesa comuna cada u en paga la seua part alíquota. Els ponts que
naixien amb la ciutat que s'eixamplava, les màquines que movien la
indústria local i que s'havien de renovar, les mutualitats i
assegurances que havien de procurar una millor cobertura sanitària i
condicions de treball, la
Banca Vicens, la Casa la Boia, l'Escola
Industrial (la més antiga de l'estat), les carreteres que s'obrien
contra una orografia adversa que ens aïllava, el Tren Xitxarra que
portava els banyistes a la platja i els productes industrials
al Port de Gandia, el Tren a Xàtiva-València, que tarda en 2022 el
mateix que fa un segle,
l'Hospital Oliver, obra civil d'un mecenes sabadellenc, el Preventori
on ingressaven els malalts de tuberculosi…
Tot, o gairebé tot, es paga a escoti a Alcoi, com a Reus, o
Montblanc, Barcelona, Ciutat de Mallorca, Catarroja o Girona, posem
per cas, per la senzilla raó
que tot, o gairebé tot, és poble, és societat civil als Països
Catalans. I quan l'autoritat, més sovint incompetent, ha fet veure
que pagava, o que pagava en un rampell de generositat una part o
altra d'algun projecte civil, ha sabut cobrar-s'ho després amb
escreix, en impostos directes i indirectes, o en espècies,
aquelles amb què el poder
s'assegura l'obediència deguda, l'aplaudiment o la lloança. Eren
aquelles "molles"
que havien malnodrit la població agraïda fins que l'Ovidi
(Montllor, és clar) va deixar cantat que ja no ens alimentaven, que
ja no ens alimentarien mai més. Però l'estat
continua sent-nos hostil, o indiferent en el millor dels casos, sense
que ni l'Ajuntament, el poder a peu pla que en algun episodi històric
ha complert les funcions d'autèntic estat (perquè sovint la ciutat
oblidada entre muntanyes s'organitzava de fet com a ciutat-estat, que
és el model que li és més proper a Alcoi) ni, en els anys que
portem d'autonomia, la Generalitat, n'hagen pogut actuar sempre com a
contrapès compensatori de
tantes mancances. Continuem
pagant a escoti, quin remei. Només que fa dècades que no arriba per
a gaire cosa i ens anem esllanguit
civilment, políticament.
Un
premi de poesia com el nostre havia, doncs, de participar d'aquesta
manera de fer les coses, humil però rampelluda, modesta però ferma,
orgullosament independent. Havia
nascut en 1983 a la mort del
meu pare, el neuropsiquiatre i escriptor Manuel Rodríguez Martínez
(Madrid, 1920-Alcoi, 1983),
a iniciativa d'un dels grups que havia ajudat a formar des de la
instància civil, el GARA (Grup d'Alcohòlics Rehabiliats d'Alcoi).
L'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà,
creada en 1989 amb el principal propòsit de donar continuïtat a
l'organització del premi, substituí el GARA en les seues funcions.
Les dues primeres convocatòries, la de 1983 i la de 1984, el premi
tingué un caràcter bilingüe, però del 1985 ençà ja només es
convocà en llengua catalana i, doncs, és
obert a tot el nostre domini
lingüístic. Els 40 anys que en 2023 complirà el nostre premi –un
dels 4 o 5 més veterans del País Valencià– han donat lògicament
per molt, per la complicitat de desenes d'escriptores i escriptors
que hi han fet de jurats,
pels milers d'autors que s'hi han presentat, per les editorials que
s'han encarregat de publicar les obres guardonades (Amós Belinchón
Ed. i la seua mítica col·lecció Alfama
–1990/2002–, Editorial
Brosquil –2003 i 2004–,
Edicions de la
Guerra/Editorial Denes
–2007/2018–, i Edicions del Buc/Pruna Llibres d'ençà de 2019)
i, en lloc destacat, els poetes distingits amb el premi i que són,
per ordre cronològic: Boro Rubini i David Mira i Gramaje, José Mª
Climent i Vicent Escrivà, Maria Fullana, Francesc Ferrando, Josep
Mir, Josep Mº Uyà, Francesc Rodrigo, Sílvia-Marina Aresté, Xavier
Pérez Torío, Joan Terol, Josep Manuel Esteve, Pere Prada i Soler,
Josep Planaspachs, Ramon Ramon, Tono Fornes, Sergi Jover, Jordi
Segura, Antoni Defez, Eduard Marco i Escamilla, Robert Llopis, Jaume
Pomar, Josep Mª Balbastre, Daniel Nomen i Recio, Albert Garcia
Hernández, Josep Igual, Josep
Conill, Josep Fàbrega,
Francesc Bernàcer, Empar Sáez, Imma López Pavia, Jaume Bosquet,
Carles Mulet, Eduard Batlle, Marta Pérez i Sierra, Ricard Ripoll,
Ricard Garcia i Vicent Botella.
Algunes dades: només en dues ocasions el premi fou declarat desert,
només l'han guanyat cinc dones, quatre dels guardonats eren d'Alcoi,
26 premis corresponen a poetes valencians, 12 eren
del Pricipat i 1 de les Illes
Balears. Sense que haja estat una política literària
premeditada, el premi s'ha
orientat per un parell de principis: la descoberta de noves veus i la
consolidació d'autors ja coneguts. En la immensa majoria dels casos,
és satisfactori comprovar amb el temps l'eficàcia de les apostes
fetes. És per tot plegat que el nostre premi s'ha guanyat, a pols i
a escoti, un prestigi de solvent independència que avalen els 105
treballs que hi van concursar en la darrera edició.
Tres
fites encara ens agradaria comentar per acabar aquestes
notes d'urgència. Joan Valls i Jordà (Alcoi, 1917/1989), amigues
i amics del
qual ens declarem, és potser el més important poeta ocult de la
literatura catalana. Les circumstàncies
de debilitat civil i la gasiveria familiar (del poeta) i oficial així
encara ho volen, malgrat l'esforç que la nostra associació va fer
en el centenari del naixement del poeta alcoià en 2017. Diguem només
que Joan Valls és el personatge clau que funda i impulsa, aïllat en
el clos de la seua ciutat, la literatura catalana culta a Alcoi en
1947 amb La cançó de Mariola,
el segon llibre que fou editat en català a
la postguerra valenciana.
Represaliat pel franquisme, Joan Valls publicaria al llarg de la seua
extensa trajectòria més d'una trentena de brillants poemaris, 21
dels quals en català, un bon grapat de sainets festers
(gènere teatral autòcton que
ell contribuí decididament a recuperar) i alguna obra
biogràfica. En 2008 vam celebrar els 25 primers anys del Premi de
Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi. Hi va haver durant
un bonic cap de setmana una trentena de poetes recitant els seus
poemes en homenatge a Joan Valls i Ovidi Montllor, exposicions i
l'edició de l'antologia commemorativa Ponts de paraules.
Amb els Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català
la nostra associació reconeix des de 1995 la tasca en l'àmbit civil
d'una persona i una entitat de les comarques de l'Alcoià i el Comtat
en el treball de normalització de la nostra llengua. Enguany, en la
28ª edició, hem reconegut la tasca de la ballarina alcoiana Sol
Picó i del Certament Coral Fira de Tots Sants que s'organitza des de
1981 a la veïna Cocentaina.
Continuem a escoti treballant per la cultura, la llengua i la
poesia, solidàriament, aferrats amb força a l'orgull de la nostra
independència. I mentre els cossos i les butxaques aguanten.
Manel
Rodríguez-Castelló, poeta
i esccriptor, col·laborador de Diari
La Veu del País
Valencià. President de l'Associació
Cultural Amics de Joan Valls i Jordà
Article publicat a la Revista del Centre de Cultura de Reus (fundada en 1883), vol. 2022, 9ª època, al monogràfic Despullant el País Valencià, 5 de maig de 2022.
