Balls
en Valls combina
l’entusiasme dels ballarins i el túnel fosc de la pista deserta,
el fulgor de la partitura i el desencís dels llums apagats quan els
músics tanquen la porta i l’airús del carrer els recorda el dia
de la propera actuació. Perquè en el fons el poeta i el músic
responen al mateix desig d’esperonar el cor de qui els escolta: els
lírics grecs arcaics i els trobadors medievals ja sacsejaven amb els
seus artefactes de música i lletra –cançons– l'ànima d’aquells
que s’arrambaven a la seua vora.
Joan
Valls segueix aquesta tradició de l’artista que desperta la
humanitat d’un somni de pedra, treball i desfici per dur-la de la
mà a la pista de ball i al llibre, amb el propòsit d’aconseguir
un instant de plaer o de dol, tant se val. Amb la dansa i el poema
puja la intensitat de la sang i es rebaixa el solatge de la fel.
Amb la dansa i el poema juguem amb el foc dels cossos i els
sentiments. Amb la dansa i el poema la humanitat escriu el seu propi
destí sobre la pista de ball.
Jordi
Botella