diumenge, 5 de maig del 2013
dimecres, 1 de maig del 2013
Declaració del Primer de Maig 2013
En
un recent assaig de Joseba Sarrionandia traduït al català amb el
títol de Som moros dins la boira? l'escriptor basc reporta
que Cir II el Gran se sorprenia que les ciutats gregues tinguessen
una àgora buida i oberta concebuda perquè els ciutadans s'hi
reunissen en assemblea en comptes d'omplir-la, com feien els perses,
d'estàtues i monuments sumptuosos dedicats als déus i als prínceps.
Els grecs, no cal dir-ho, van inventar moltes coses, també la forma
més aproximada a allò que avui entenem per democràcia, que té per
epicentre la plaça pública, l'àgora del debat en peu d'igualtat i
lliure. Estàtues, monuments i altres malsons de la megalomania dels
poderosos han omplert les places de les ciutats i els pobles del País
Valencià, però sobretot l'espai mental de molta de la seua gent en
els darrers anys en detriment de la qualitat democràtica que
s'expressa en els llocs públics, buits i oberts.
Avui,
primer de maig en què Joan Valls hauria fet noranta-sis anys, tornem
a reunir-nos a la Placeta del Fossar per enlairar la paraula amb
poemes i cançons i respirar la democràcia a l'aire lliure. Aquest
és un lloc emblemàtic per als alcoians i les alcoianes, necròpoli
durant els segles XVIII i XIX i lloc de residència durant molts anys
del nostre poeta. Aquesta plaça fou cementeri quan la derrota
d'Almansa, en 1707, i també en els temps de la revolta obrera i
popular del Petroli en 1873. I ací, ja ho hem dit, visqué Joan
Valls, nascut precisament un 1 de maig, primer gran escriptor alcoià
en català de l'època moderna, símbol de la fidelitat a una
llengua, una cultura i un país des de clares arrels de poble
treballador.
Avui,
en temps de greus reculades dels nostres drets nacionals com a
alcoians, com a valencians –i només citarem a tall d'exemple dos
fets recents i sagnants: les humiliacions patides per Miquel Gironés,
músic d'Obrint Pas, a mans de la policia espanyola, encara!, per
parlar en valencià, i la llei Wert amb què pretenen, entre d'altres
coses, acabar d'espanyolitzar-nos–, i com a poble treballador, ens
tornem a aplegar en aquesta plaça. Perquè d'un any ençà s'han
agreujat les condicions socials fins a límits ja insostenibles, amb
unes xifres de desocupats que al País Valencià voregen el 30 % (més
del 55 % entre els menors de 25 anys) i un perill cada volta més
gran d'exclusió social i marginació, amb la flagrant injustícia
dels desnonaments com a signe més evident d'un capitalisme cada dia
més salvatge que està fent caure els tels que encara mantenien el
miratge del benestar. Les retallades a drets conquistats
històricament amb tant d'esforç com el treball, l'educació, la
sanitat o les pensions, al costat del doll de diners públics
injectats a la banca i el capital financer i un sistema de
corrupteles generalitzat i ara despullat a causa de la crisi, ens
impulsen a esmolar les armes imprescidibles: la creació des de la
base d'alternatives radicals a l'estat de coses, l'extensió de
xarxes de solidaritat que ha de ser interna i propera en primer lloc,
una solidaritat de poble unit i igual als altres pobles. Només entre
iguals es pot parlar de solidaritat, altrament més val que parlem
d'espoli o robatori, que és el que patim i hem patit històricament
els valencians, els catalans en general, i és ara quan comencem a
plantejar el tema de la balança fiscal i a comprendre que, en bona
part, ací hi ha una de les raons del col·lapse pressupostari dels
nostres dies. Només faltava, per acabar-ho d'arrodonir, que ens
assabentàssem, gràcies als papers de Bárcenas, que la flor i nata
de les empreses constructores madrilenyes han estat alimentant durant
anys les arques del PP a canvi de substanciosos privilegis en el
negoci públic.
Per
contra també d'un any ençà s'ha accelerat un procés que es
mantenia en una certa letargia, l'inici, amb tret d'eixida l'11 de
setembre passat, de la construcció d'un estat propi per a Catalunya,
procés en què convergeixen el projecte nacional i el projecte
social de més justícia i més democràcia, com les dues cares,
indestriables, de la mateixa moneda d'emancipació. No hi ha dubte
que aquell “nord enllà” del poema d'Espriu, tan ben interpretat
per l'Ovidi, és avui Catalunya, el país germà, i que Alcoi i el
País Valencià no poden restar-ne al marge, des de les pròpies
especifitats. Catalunya, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya que
avui agiten les places democràtiques amb propostes ben engrescadores
ens poden servir com a referents i exemple. En aquest sentit, el
poble d'Alcoi no solament ha de liderar autèntiques polítiques de
cohesió comarcal i de solidaritat interna, sinó buscar-se sense
manies en l'espill de ciutats de característiques i problemàtiques
similars a les nostres i impulsar el debat que el País Valencià,
encara sota el govern de gent espúria, encara no s'atreveix a donar.
Catalunya està demostrant avui un parell de coses, almenys, que no
podem negligir: la necessitat que tot canvi veritable va de baix cap
a dalt i que les institucions, els partits, els sindicats i la
societat civil en el seu conjunt han d'adequar-se a les necessitats i
exigències socials. És el moment de la gran política, la que busca
els canvis estructurals que l'adversa realitat reclama, la que és
capaç de superar les pors i les inèrcies del passat. Perquè no hi
ha més límits que els que deriven de la pròpia defallença, d'una
mentalitat submisa, de la nostra manca de coratge.
Potser
és més prop que lluny un canvi de cicle al País Valencià, un
canvi que no pot ser només el d'unes sigles per unes altres, unes
majories per unes altres, sinó una autèntica revolució
democràtica, radicalment pacífica, l'inici d'un procés constituent
en què siga lícit i necessari, també, abandonar en la cambra dels
mals endreços històrics una monarquia anacrònica com totes i
corrupta com poques, i començar a pensar en una República Federal
dels Països Catalans on Alcoi i el País Valencià s'encaixen en la
plenitud de la seua identitat com a poble treballador. En aquest
sentit necessitem ara més que mai la convergència del conjunt de
les forces d'esquerres per enfrontar la dreta neoliberal que
s'aixopluga en les sigles del Partit Popular i que encara és
hegemònica sociològicament i institucionalment. En el camí, i com
a primer pas, hem de reconèixer l'esforç del Govern Municipal
d'Alcoi per crear referents alternatius a les polítiques de la
dreta, malgrat l'assetjament polític i econòmic de la Generalitat;
hem de considerar com a altament positius els reconeixements recents
a les figures d'Ovidi Montllor i Isabel-Clara Simó, l'impuls als
pressupostos participatius, la paralització dels projectes més
agressius contra el territori, l'esforç en el manteniment de serveis
socials bàsics, la defensa de la nostra cultura. Però alhora hem
d'exigir, tant a aquest Govern com a l'oposició responsable i
compromesa, una major claredat i valentia en l'elaboració dels
discursos, una major voluntat pedagògica i de lideratge, una gosadia
que trascendesca les velles inèrcies i enfronte els greus problemes
amb el rigor i la força que la realitat reclama.
Salvador
Espriu, de qui enguany celebrem el primer centenari del naixement, va
escriure: “Ara digueu: "La ginesta
floreix, / arreu als camps hi ha vermell de roselles. / Amb nova falç
comencem a segar / el blat madur i, amb ell, les males herbes"”.
I
Estellés, que va morir fa vint
anys: “És la nostra cohesió, / l'extens anhel de llibertat, /
unes vespres de plenitud, / el més ardent i vell combat”. El poema
final del Quadern vermell de
Joan Valls és tant un propòsit com potser una premonició: “I a
la nit, quan la fosca / ens agermane en neutra / senzillesa
entranyable, / bandejarem els ídols / i engendrarem les noves /
criatures que empenten / un futur sens tenebres, / tenint com a
argument / el clar potent invicte / de l'ampla llibertat”. Avui, en
aquest Placeta del Fossar, receptacle de memòria i esperança de
futur, recordem les paraules dels nostres poetes en aquest primer de
maig.
Visca
el poble treballador!
Visca
el País Valencià lliure!
Visca
els Països Catalans!
Alcoi,
1 de maig de 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)