dilluns, 16 de desembre del 2019

Pep Cortés en cos i ànima

Acte Primer. Poques persones han representat tan bé el cos i l’ànima del teatre valencià com Pep Cortés. Dic representat perquè el Pep fou abans que res i que tot un actor de cap a peus, un actor que també va haver de fer de director, dramaturg, productor i el que calgués en cada moment i ocasió per dignificar una professió en permanent perill d’extinció. Pep Cortés fou un entusiasta imprescindible, generós i incombustible, un home orquestra del teatre al servei del seu art, la cultura i el país. En el primer acte el veig fent de professor substitut i fugaç de Treballs Manuals, durant un parell de dies a tot estirar, en una classe d’adolescents de finals dels seixanta al col·legi La Salle d’Alcoi. S’alça el teló. El treball manual esdevé per obra i gràcia del Pep el primer espectacle teatral de què tinc memòria. Hi té lloc el prodigi de la representació, l’acceptació ritual que les coses són el que no són, el joc infinit de la transformació, la màgica presència de l’absent. La tarima es converteix en entaulat i la lliçó en escena, per a l’alegria dels marrecs. El professor mudat en actor estira amb totes les seues forces d’una corda que no existeix i que tanmateix és completament real gràcies al seu gest. Aquella corda, que em lliga íntimament a la bellesa i el misteri teatral, no s’ha trencat mai.
Acte Segon. A mitjan dècada dels vuitanta el Pep se’n torna a Alcoi després d’uns anys a Castelló en què ha continuat formant-se com a actor amb mil iniciatives i participant en primera línia del combat amb Esquerra Independent de Castelló. Ha abandonat el confort d’un treball segur per lliurar-se completament a la seua passió, l’aventura incerta del teatre. Porta una maleta plena de Dario Fo. I transforma el Teatro de Cámara La Cazuela, que respira les últimes alenades, en la Companyia Estable La Cassola amb el muntatge Ací no paga ni déu. L’agitació de l’adotzenada escena cultural i teatral del seu poble i del seu país és una tasca peremptòria a la qual es dedica una vegada més en cos i ànima, posant-hi en risc la pròpia salut. Pep Cortés és un bou, més concretament un Taure de descomunal força de voluntat, un prodigi de batuta sota la qual comença a reviscolar i moure’s una de les millors orquestres del teatre professional valencià. La transhumància l’obliga a compaginar el paper de director i mestre d’actors amb els mil papers que van eixint a València o Barcelona, en teatre o en cinema, sense oblidar que el país també necessita política de la bona (i ací el teniu disfressat de bisbe amb tota la ploma per encapçalar una llista d’UPV a Alcoi). Però el que més s’estima és pujar a escena, fer-hi d’actor, i el que més desitja és representar bé la pròpia vida, com confessaria en una entrevista. Les escenes culminants del segon, vertiginós, acte són papers sublims com els que representa en cos i ànima en Entre els porcs, dirigit per Carles Alfaro, amb Neus Agulló, en 1990, i L’hort dels cirerers al Lliure, amb direcció de Lluís Pasqual i amb Anna Lizaran de principal protagonista, en 2000.
Acte Tercer. El teatre, com la cultura en general al País Valencià, sotsobra en els miratges, els projectes inconsistents i l’absència crònica de polítiques decents. Abandonar o emigrar (és a dir, anar de lloguer a Catalunya, que és com ser lluny a casa) i viure en la transhumància sempre, exigències del guió. Pep funda família amb dona i fills a Planoles. Fa cine a manta, sèries per a televisió, teatre. En 2015 li donem el Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català. L’accepta amb senzillesa i agraïment cordial, baixa una vegada més al seu poble per sotmetre’s a les incomoditats de la cerimònia i la vida nòmada. Allarguem la nit. Ens fa, sense haver d’impostar gens la veu, cinc cèntims sobre la lluita que manté amb la seua mala salut de ferro. Ha estat a punt de perdre la vida, ens conta, mentre viatjava en tren. Sort de la metgessa que va poder atendre’l in extremis, Teresa Forcades, ves per on, crec recordar. Durant els assajos de no sé quina obra o potser en el transcurs d’algun rodatge, i sense que se n’assabente ningú, es fa ell mateix la diàlisi a la seua cambra d’hotel amb un aparell cedit per l’hospital. «Per a què n’havien de saber res? Jo hi era per treballar!», ens confessava. Llavors ja s’havia jubilat i es donava d’alta cada vegada que decidia treballar en algun projecte interessant. Fou l’última trobada. I sí, en cos i ànima es va dedicar al seu art i en cos i ànima va representar el seu paper més especial, el que va tenir en la vida. Cau el teló. Però la funció continua perquè la passió de l’actor fundà moltes esperances i donà molts arbres que encara fruiten. Gràcies per sempre, Pep.
 
[Manel Rodríguez-Castelló, publicat a la pedra i el marge. ]

[Els dos premiats en 2015: Imma López Pavia i Pep Cortés.]

 [Pep Cortés entre Jordi Botella a la dreta de la imatge i Manel Rodríguez, a l'esquerra.]

dilluns, 11 de novembre del 2019

Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi: 50 anys ben complits

[Quan el Club era al carrer de Santa Rita. Àlvar Seguí, llavors del GER, Grup Espeleològic Ratot, i Manuel Rodríguez Martínez, primer president del Club.]

dijous, 10 d’octubre del 2019

La nostra associació rep el Micalet d'Honor 2019

La més que centenària Societat Coral el Micalet, tot un referent del valencianisme històric i de la cultura dels nostres dies, ha fet públics els seus Micalets d'Honor corresponents la seua 32a edició, la de 2019, i que han recaigut en el dramaturg valencià Manuel Molins i en la nostra associació. La nota de premsa que els ha donats a conèixer afirma literalment: "La junta directiva de l’entitat, reunida en sessió extraordinària, reconeix així els mèrits i la trajectòria de Molins, professor, dramaturg, director escènic, assagista i un referent del teatre valencià; i de l’associació alcoiana per la seua labor cívica, defensa de la cultura i reivindicació de l’obra del poeta Joan Valls a la qual dona nom".

La Societat Coral el Micalet fou fundada en 1893 i declarada entitat d'Utilitat Pública en 1978, compta amb 554 socis i sòcies i 163 alumnes que reben classes d'Ensenyament Elemental i Professional de música a través del seu Institut Musical Gener, reconegut com a centre oficial d'aquest tipus d'ensenyances. La societat musical compta amb diverses agrupacions artístiques com la Jove Orquestra, la Coral Giner, així com les corals infantil i juvenil, Colla de tabal i dolçaina, Grup de Danses Alimara, Rondalla i aula de teatre. El Teatre Micalet, en la mateixa seu de l’entitat i vinculat amb ella, és gestionat per una empresa externa, al cap de la qual hi figura l'actriu alcoiana Pilar Almeria.

El Micalet d'Honor fou atorgat anteriorment a destacades persones i entitats relacionades amb el món de la cultura del País Valencià, entre els quals els alcoians Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó o Antoni Miró.

Aquest és el primer reconeixement que en forma de premi honorífic rep la nostra entitat des de la seua fundació en 1990, amb una trajectòria que inclouen 36 edicions del premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi, un dels més veterans del País Valencià, i 24 dels Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català. Venint d'on i de qui prové, la satisfacció és doble, ens ompli d'orgull i ens encoratja a continuar amb la nostra tasca en favor de la llengua, la literatura i la cultura del nostre país.

L'enhorabona a totes les sòcies i socis que ho heu fet possible i gràcies als amics i amigues de la Societat Coral El Micalet.

Ens veiem el proper 30 de novembre a València.

[Us enllacem diversos llocs amb la notícia:]







dimarts, 14 de maig del 2019

Melines Garcia defensa el premi a Asun Navarro


Asun, quan et notificaren que havies rebut el guardó, vas fer el de sempre, voler compartir-lo amb algun col·lectiu dels quals formes part, qualsevol d’ells, perquè és el que ens han ensenyat, a compatir, a no sentir-nos mai prou per a nosaltres mateixes, úniques de rebre un reconeixement.
Asun, han sigut 18 homes i 6 dones fins ara els guardonats i guardonades amb els Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català, no creus que ja et tocava a tu?
Quan em digueren que fera la defensa del teu premi, el primer que vaig pensar va ser: “Digueu-me què he de llegir”. Fals, em feia molta il·lusió parlar de tu i explicar com ets.
Doncs bé: alcoiana, de pares andalusos, la teua llengua materna va ser el castellà en un principi, amb les vivències típiques d’un barri de treballadors immigrants d’Alcoi, i va ser després quan t’incorpores al món del treball quan aprens el valencià amb la convivència amb les altres xiques de Carbonell, cosa que tu contes amb orgull. Elles, les dones de Carbonell, foren les que te l’ensenyaren, perquè a l’escola no solament no l'ensenyaven sinó que l'ocultaven.
Dona d’inquietuds, en tot moment aquelles inquietuds et van portar a participar en molts moviments socials, l’Hoac, l’Associació de Veïnes i Veïns de la Mistera, el Col·lectiu 8 de març, la Cocupanca i ara, últimament, en grups per a la defensa del poble palestí. Sempre activa, sempre dempeus.
En tots aquests grups i organitzacions no cal dir que el valencià ha sigut la llengua que hi empràveu, que tu vas continuar aprenent en els cursets del Carles Salvador que es feien a la Unesco, i que actualment encara continues estudiant a l’escola d’adults de l’Oròsia Silvestre.
Des que et conec el que més m’agrada de tu és la teua coherència: ets feminista i lluitadora i ho transmets en tot moment i en qualsevol activitat que faces. I sempre et sents arrelada a la teua terra i a la seua cultura, lectora incansable i amb moltes ganes de saber i conèixer s i més coses.
Tu vas tindre eixacambra pròpia” de què parlava Virginia Wolf. Des de la teua botiga de Cocentaina transmeties alguna cosa més que la simple venda de productes naturals i ecològics i hi informaves a tots d'activitats programades, de les mocions que s'havien de presentar a l’Ajuntament, tancaves si tocava fer vaga, i també apropaves la nostra llengua i cultura a les nouvingudes, que trobaven en tu un lligam per connectar-se a la nova realitat que estrenaven.
És per tot això que et crec mereixedora del reconeixement que se't fa avui, perquè la llengua no continuaria sense els que la parlem dia a dia i la transmetem a tots els qui ens rodegen. I tu l’has sabuda aprendre, conèixer, comunicar-la i estimar-la.
El tinc molta enveja, tens una força immensa i sempre vius amb bon humor i disposada a ajudar a tots
Asun, ets preciosa i t'estime molt.


Melines Garcia, 9 de març de 2019








dilluns, 8 d’abril del 2019

Manifest i acte del 25 d'Abril de la PDaDPV


AVANCEM UNITS EN L'AUTODETERMINACIÓ
Manifest del 25 d'Abril


El 25 d'Abril les valencianes i valencians no celebrem una derrota, com alguns s'entesten a retraure'ns, sinó una memòria que es projecta en el present avançant victòries futures. Enguany la nostra diada arriba, a més, en ple període electoral, enmig d'un paisatge d'incerteses però també d'expectatives i oportunitats per a l'avanç efectiu del País Valencià en qualitat democràtica, millores socials i cotes de llibertat, autogovern i sobirania en tots els àmbits de la nostra vida. I malgrat que l'esquerra valenciana hi compareix una vegada més dividida i mancada d'un projecte sòlid i engrescador per al nostre poble, és important que ens conjurem per impedir l'avanç de la dreta en vots, influència social i formes directes o indirectes de govern tant a nivell municipal com estatal, valencià i europeu. Per això hem de mobilitzar el vot cap a les opcions d'esquerra que facen possible avançar units en l'autodeterminació. La crisi del règim del 78 que la revolta democràtica de Catalunya ha posat al descobert, amb la involució autoritària i repressiva que se'n deriva, també afecta les valencianes i els valencians. Front al replegament reaccionari de l'espanyolisme d'arrel franquista, el País Valencià necessita guanyar espais de llibertat i, a través de les diverses formes d'apoderament popular, avançar en l'aprofundiment dels drets socials i polítics i en la construcció nacional d'un país per a totes i tots, més net, més culte, més just i lliure. En aquest camí, l'exemple de Catalunya és avui més valuós que mai. Lluny de la imitació mecànica i més enllà de la solidaritat immediata, les valencianes i valencians hi hem de treballar coordinadament, exigint amb major determinació la llibertat dels presos i preses, encausats i exiliats polítics, denunciant el judici farsa a què l'estat està sotmetent els líders independentistes i defensant com a propi el dret del poble de Catalunya a decidir lliurement el seu futur.
El País Valencià necessita ajustar el pas al ritme del moment històric que vivim, entre perills d'involució democràtica que amenacen Europa i extenses zones del planeta i expectatives de solucions novedoses i radicals als grans reptes que avui té plantejats la humanitat i que passen per processos d'apoderament de la ciutadania, amb l'extensió del dret a decidir sobre tots els aspectes que afecten les pròpies vides i la posada al dia dels valors republicans, avançant en l'autodeterminació de pobles solidaris i lliures. El País Valencià necessita situar-se davant el repte que suposa la crisi de la monarquia i la possibilitat i necessitat d'una ruptura democràtica que òbriga processos constituents republicans. Per això cal en primer lloc enfortir la societat civil valenciana per tal que, ben organitzada per tot el teixit social, siga capaç de garantir, definir i impulsar l'aprofundiment democràtic en una perspectiva sobiranista colze amb colze amb institucions, partits i altres organitzacions socials. I cal que entre totes i tots siguem capaços de situar el País Valencià com a subjecte polític del canvi i el dret a decidir en la centralitat política del poble valencià. Aquesta tasca urgent no es podrà escometre, però, si alhora no sabem caminar cap a la necessària coordinació i convergència amb la resta de territoris amb els quals ens uneix la llengua, la cultura i la història i també uns mateixos valors, interessos, formes de vida i de producció i anhels de llibertat. Tot i ser conscients de les diferents circumstàncies que viu cada país, el futur immediat del País Valencià està estretament lligat a aquest procés de construcció i reconeixement que són els Països Catalans. Forts en la diversitat, units en les diferències, avancem junts en l'autodeterminació.