dissabte, 10 d’octubre del 2026

Amics de Joan Valls rep el Premi 9 d'Octubre de l'Ajuntament d'Alcoi - Parlament

 

[Amics de Joan Valls en la recepció del Premi 9 d'Octubre. Foto: Juani Ruz.]

 

  

PARLAMENT DE RECEPCIÓ DEL PREMI 9 D'OCTUBRE DE L'AJUNTAMENT D'ALCOI A L'ASSOCIACIÓ CULTURAL AMICS DE JOAN VALLS I JORDÀ.

ALCOI, TEATRE CALDERON, DIVENDRES 9 D'OCTUBRE DE 2026, 12.00

🌿 🌿 🌿

Bon dia i bona Diada Nacional del País Valencià.

Vull agrair en nom d'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà, l'entitat que tinc l'honor de presidir, el guardó amb què l'Ajuntament d'Alcoi reconeix la nostra trajectòria en favor de la poesia, la cultura i la llengua catalana, el nostre valencià, i en defensa dels drets individuals i col·lectius que millor defineixen la dignitat i les esperances d'una humanitat avui, de nou, greument amenaçada per tota mena de perills.

Gràcies, Excel·lentíssim Senyor Antoni Francés, Alcalde d'Alcoi, Il·lustríssima Regidora de Cultura Elisa Guillem i els altres Il·lustríssims membres de la corporació municipal. Gràcies als integrants del Consell de Cultura que decideix els Premis 9 d'Octubre.

Felicitem també els dos premiats ex aequo en l'apartat individual, Àngels Jordà i Josep Tormo. Des de l'activisme i l'estudi de la llengua tots dos són un exemple molt valuós de servei a la ciutat i al país, per la qual cosa ja en 2001 i 2007 vam considerar-los mereixedors del Premi Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català que concedeix la nostra associació. La nostra enhorabona més sincera!

Amics de Joan Valls tenim dos magnífics portaestendards. L'un dona nom al premi de poesia que convoquem des de 1983 i que l'any que ve en farà 44. Es tracta del neuropsiquiatre i escriptor Manuel Rodríguez Martínez, que visqué a Alcoi entre 1951 i 1983. Molt popular en el seu temps, aquest treballador incansable fou militant comunista, activista cultural i president i fundador entre d'altres de la Unesco, el GARA o La Cassola. Don Manuel, com era conegut popularment, representa la capacitat d'integració, estima i entrega a la població d'acollida i a la seua llengua i cultura. El sagnant tema de les migracions, que tanta demagògia irresponsable provoca avui dia, es resol amb el seu exemple en termes de solidaritat humana. El nom del nostre pare, unit al de la ciutat que tant va estimar, és avui un premi independent i rigorós de poesia, un dels més importants dels Països Catalans, els llibres del qual edita la prestigiosa col·lecció Edicions del Buc.

El poeta Joan Valls, l'altre portaestendard, dona nom a l'entitat. Bon amic de Don Manuel, va ser el primer escriptor que en plena postguerra reprengué en solitari el conreu literari del valencià amb La cançó de Mariola (1947). La seua obra s'estén al llarg de 21 poemaris en valencià, 10 en castellà, un bon nombre de sainets festers i una biografia del músic Gonçal Barrachina. Valls va posar llum en el camí que després tants vam seguir, des dels enyorats Ovidi Montllor o Isabel-Clara Simó als molts i bons escriptors i gent de cultura alcoians dels nostres dies. 

Amics de Joan Valls hem fet i fem un gran esforç per mantenir i divulgar el llegat cívic i literari de l'il·lustre alcoià. En 2017, any del seu centenari, vam coordinar un projecte d'edició de la seua poesia, frustrat a última hora per raons que no comentarem ara. I aquesta continua sent 37 anys després del seu traspàs la gran assignatura pendent de la societat i la cultura alcoiana: l'edició en condicions òptimes per a la divulgació de l'obra poètica de Joan Valls, un dels grans de la literatura catalana de tots els temps.

I precisament a la memòria del poeta els Amics i Amigues de Joan Valls organitzem cada 1er de Maig, data del seu naixement, un homenatge a la Placeta del Fossar on es fan parlaments, es reciten poemes, es canten cançons, s'alcen castells i sonen amb la dolçaina i el tabalet El Cant dels Ocells i La Muixeranga, sovint interpretats pel mestre Iroshi Fuji, a qui des d'ací enviem una càlida abraçada.

«El millor poeta del carrer del Carme», com solia definir-se, entre modest i burleta, Valls, que havia guanyat un centenar de premis, també dona nom als Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català amb els quals l'associació reconeix la tasca en favor de la llengua de persones i grups de les comarques de l'Alcoià i del Comtat. Amb una escultura d'Antoni Miró que simbolitza la veu que és la llengua del poble, en 2027 farà 33 anys que celebrem aquesta festa pel valencià.

El proppassat 1 de maig, els mateixos que ara us parlen, en nom de la nostra entitat, plantejàvem a la Placeta del Fossar la necessitat urgent d'estudiar, amb les eines de la sociolingüística, la realitat lingüística d'Alcoi, de comprovar científicament el que salta a l'ull del simple observador: el retrocés del valencià al carrer i en altres àmbits de la ciutat. A partir d'aquest coneixement, proposàvem la posada al dia de la política lingüística de les nostres institucions i el disseny d'una campanya popular pel valencià i per la plena normalització lingüística. En aquestes érem i en aquestes ens mantenim, sempre oberts als responsables de l'Ajuntament i a tota la trama civil per arrimar el muscle i col·laborar en una tasca imprescindible per assegurar un futur de plenitud per al valencià. Perquè si el poble és el cos, la llengua és el cor, i l'un no pot viure sense l'altre. Si s'atura el cor, el cos es mor.

Gràcies pel premi. Continuem amb més força la faena a peu de carrer. Visca el 9 d'Octubre! Visca Alcoi! Visca el País Valencià!






dilluns, 29 de juny del 2026

En record de Tono Fornes

 

El passat 25 de maig ens va deixar l'amic i poeta Tono Fornes, premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi 1999 amb Periscopi. En la seua memòria deixem ací la nota que vam elaborar per a l'antologia dels 40 anys La Terra del Foc (Lletra Impresa 2023) i un dels poemes del llibre guardonat.

 

Tono Fornes Gómiz (Tetuan, 29 de gener de1955-Jesús Pobre, Dénia, 25 de maig de 2026).

Catedràtic jubilat de Ciències Naturals, va exercir la docència de 1981 a 2015 a l'IES Historiador Chabàs de Dénia. En poesia ha publicat Diapasó amerat (Edicions 3i4, 1986), Premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre, Vol de mans (Bromera, 1989), Periscopi (Amós Belinchón Ed., 1999), que fou XVI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez amb un jurat format per Francesc Collado, Maria Fullana, Josep Ribera, Francesc Rodrigo i Antoni Tordera, Vestigis, filogènies i desficis (Edicions 3i4, 2006), Premi Senyoriu d'Ausiàs March, i Dones que caminen de pressa (Aguaclara, 2009), Premi Tardor de Castelló de la Plana.

És coautor juntament amb Juan Gargallo de De Mar estant, una singladura per les costes del País Valencià (Tàndem, 2007) i, amb Robert Archer, de Veles i Vents, el món de la mar en Ausiàs March (Drassana, 2022).

 

🌿 🌿 🌿

DEMÀ D'AHIR

 

Discutirem de vents, declinacions

de núvols i improbables

sirenes alguilínies.

Estimarem molt el silenci.

Un poc d’acció (dels altres)

no ens vindrà tort i, atents,

vigilarem l’espurna

que un bri d’orgull

reclame. Haurem aprés

molt més del que pensem,

car la modèstia, amb sort,

ens farà honests i quasi savis,

quasi. Estimarem tant el silenci

que haurem anat boirant-nos en el blau

prestigi setinat de la distància.

I, sobretot, no ho dubtes:

ja no sabrem mai més dels altres

de nosaltres. Ho dictarà l’absurd

i la decència. Finalment,

poc podrem parlar de núvols,

ports, silencis ni paraules,

però de tant en tant farem memòria

d’aquella habilitat o el gest

que ens hem anat plagiant,

distrets, en l’inaudit viatge.

Farà caliu encara?

 

(Periscopi, Amós Belinchón Ed., 1999)

 

dimarts, 16 de juny del 2026

Les cançons de l'1 de maig 2026. Josep Maria Gadea

 

[«Cançó de la lluna», poema de Vicent Andrés Estellés, música de Josep Maria Gadea. Foto: Tomás Tapia.]

[«A la sortida del sol», poema d'Ovidi Montllor, música de Josep Maria Gadea. Foto: Tomás Tapia.]

 


 

 [«Ausotestimonial», poema de Joan Valls i Jordà, El quadern vermell, 1986, música de Josep Maria Gadea. Foto: Tomás Tapia.]

 

🌾 🌾 🌾 

Pel valencià en defensa pròpia! Parlament del 1r de maig de 2026

Bon dia, amigues i amics. L'any 2009, l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà vam instal·lar al número 7 del carrer de Sant Francesc on va nàixer el nostre poeta una placa commemorativa que citava uns versos del seu llibre Les hores vives (1978): "I ens apleguen al cor les rebel·lies / de l'esperança amb foc de llibertat".

Enguany, quan fa 109 anys d'aquell primer de maig de 1917 en què va nàixer Joan Valls, ens tornem a aplegar en aquesta Placeta del Fossar amb les mateixes rebel·lies i el mateix foc de llibertat que van inspirar el nostre poeta.

I si l'any 2018 convocàvem l'homenatge a Valls per la "Llibertat d'expressió", el 2019 "Per les llibertats i els drets socials"; si el 2023 dèiem "Nosaltres votem pel valencià", el 2024 "Defensem el valencià!" i el 2025 clamàvem "Per una pau justa a Palestina i Ucraïna"…

… enguany recuperem la iniciativa pel valencià, el nostre català, i hi afegim "en defensa pròpia". Perquè els continus atacs que la nostra llengua rep a l'escola i el món acadèmic, a la sanitat i als serveis públics, als mitjans de comunicació i al carrer i allà on encara és viva i pot créixer, demana de tots nosaltres l'energia i la força que naixen de la legitimitat de la defensa pròpia. Ací no valen mitges tintes ni fer el ploricó: ningú defensarà per nosaltres el que és nostre i millor ens defineix com a poble, la pròpia llengua.

Nosaltres de vegades dubtem, cedim, ens passem al castellà a la mínima. Clar, diuen, per evitar conflictes, per educació, és que és foraster… I així perdem un llençol en cada bugada. Ells, que tenen un estat poderós que vetla per tots els seus drets, no dubten, no han dubtat mai: fa segles que intenten assimilar-nos, que intenten que deixem d'usar la llengua i ser el que som.

De vegades per la força bruta, com en el franquisme, d'altres mitjançant lleis i majories dites democràtiques amb l'eliminació d'autors a les aules, marejant-nos amb el nom i identitat de la llengua, posant en qüestió els nostres gramàtics, desacreditant la universitat o els escriptors, separant-nos artificialment de la resta de parlants del català. Sempre intentant ofegar-nos, sempre espentant-nos a abandonar la llengua pròpia, sempre fomentant el conflicte, fent el valencià antipàtic i estrany als nouvinguts, desprestigiant-lo per terra, mar i aire.

Els atacs sistemàtics d'ultres, conservadors i espanyolistes en general, que a voltes fan cara més progre i amable, l'hostilitat d'un Estat que no accepta ni tolera la diversitat dels pobles que l'integren no són cap novetat i els hem sabut resistir al llarg del temps.

Però tot el que no va avant acaba sense remei anant arrere. I en aquest punt ens trobem. El pitjor no són els atacs, companyes i companys, sinó la pròpia defecció, la manca de resposta en legítima defensa dels nostres drets. El pitjor és arribar a creure'ns que la cosa no té remei, que la història ens passarà per damunt, que estem condemnats a l'oblit i l'extinció com a poble. El pitjor és que deixem de transmetre el valencià als nostres descendents, que els ensenyem a desconfiar de la pròpia llengua, que els tanquem les portes del futur.

No cal sinó observar una mica què passa als carrers de la nostra ciutat per comprovar que el valencià hi perd vitalitat i parlants a marxes forçades.

Que les tímides iniciatives en favor de la nostra llengua de l'Ajuntament i altres institucions locals no s'han actualitzat ni adaptat als temps que corren, definits per allaus migratòries que ja no podem integrar culturalment, com va passar en altres temps amb els nouvinguts, per un envelliment de la població valencianoparlant i una globalització i unes formes de relació virtual que no afavoreixen en les actuals circumstàncies la recuperació i extensió de la llengua a tots els àmbits socials.

És una cruel ironia que la ciutat on cada any se celebren unes Jornades de Sociolingüística que són un referent de tota la comunitat lingüística catalana, estiga patint de manera tan alarmant la falta d'unes polítiques lingüístiques a l'alçada dels reptes que la situació de minorització progressiva de la pròpia llengua planteja.

És per això que Amics de Joan Valls, seguint l'exemple del nostre insigne poeta i de tantes persones com ens han precedint en la lluita pel valencià en defensa pròpia, proposem: 1. L'elaboració d'una enquesta sociolingüística que detalle amb el més alt grau de precisió possible l'ús actual del valencià a la nostra ciutat, enquesta que haurien d'assumir les màximes autoritats municipals;

2. L'inici d'un debat sobre campanyes i iniciatives que, una vegada avaluada la situació, que presumim bastant negativa, mamprenguen decididament la tasca de foment i normalització del valencià en tots els àmbits d'ús, públics i privats, de la ciutat. Aquest debat hauria de presentar un doble vessant: l'institucional i el popular, associatiu i civil, degudament coordinats. Només l'àmplia participació popular, precedida de l'adequada informació i formació sobre el tema podria garantir un avanç efectiu cap a la plena recuperació del valencià. La defensa i promoció de la llengua pròpia s'ha de convertir en un tasca prioritària d'un govern democràtic i a tal fi ha de buscar un consens el més ampli possible del conjunt de la ciutadania.

3. Com a entitat implicada en la defensa de la llengua i la cultura d'Alcoi Amics de Joan Valls ens comprometem a establir els contactes en el món associatiu per tal de fer les primeres passes i arribar a acords que traslladarem a les nostres institucions.

Des d'ací i avui, un any més, us animem a treballar pel valencià en defensa pròpia i decidida, infatigable i efectiva. Des d'ací, ara, us animem a alçar la banda que hem repartit i a cridar ben fort: "A Alcoi, sempre en valencià!", "En defensa pròpia, pel nostre valencià!"…

 

 
🌿 🌿 🌿