dimecres, 20 de març del 2019

Les paraules d'Assun Navarro en la recepció del Premi Joan Valls 2019


 
Done les gràcies a la Associació Cultural Amics de Joan Valls per haver-me atorgat aquest guardó, també a la persona que m'haja proposat i especialment a la gent que li ha donat suport.
N'estic agraïda, perquè pense i sé que hi ha altres persones que podrien ser igual o més mereixedores d´aquest  premi.
Cooperació i solidaritat són dues claus per entendre l'evolució humana, també en el vessant de la llengua, per això hui, des d'aquesta banda, aprofite l'avinentesa per agrair i compartir el guardó amb les amigues. Sense elles difícilment haguera aconseguit desenvolupar la meua modesta tasca, ni en la nostra llengua, a tots els meus àmbits vitals. I fer-ho amb naturalitat i constància. Sabeu que un trosset del guardó és vostre. Gràcies, Júlia, Emi, Melines, Vicent, Susi, Àlex…
Gràcies també a Ximo per estar ací. 
No sé si deu ser casualitat, avui 9 de març, un dia després de la Vaga Feminista Mundial, quan ahir es va fer evident tot el que volem tantes i tantes dones com vam eixir al carrer per dir, per cridar, per exigir la igualtat, per dir que volem compartir tasques i cures, jornals dignes i dignitat en el treball, que volem poder eixir lliurement al carrer, que quan una relació no siga possible, puguem continuar la vida amb altres persones o soles, però amb tranquil·litat i sense pors. Cap persona no és ama de cap altra.
Alguna persona de les presents ací pot pensar que hui no toca això, aquestes paraules, però de la mateixa manera que la nostra llengua ha viscut amagada, menyspreada i perseguida, continuen ocorrent moltíssimes coses que si no les verbalitzem sembla que no existeixen, però hi són i les pateix més de la meitat de la humanitat.
Tornant, doncs, al que dèiem, pense que hem fet un pas cap avant reconeixent la tasca del  dia a dia de milions i milions de dones. No és una tasca cridanera, però és el que fa que el món funcione, gràcies a la gent del carrer, gràcies a les invisibles.
Dic açò I en pose un exemple. Fa més de 70 anys varen vindre milers de cordovesos ací a Alcoi. Amb el pas del temps els nouvinguts i les noves generacions han fet en la majoria dels casos seus els costums i la llengua del país.
A més de per la indústria, a Alcoi la comparen amb Barcelona perquè s'hi parla el català, cosa que no es pot dir sempre d'Alacant.
Moltes de les amigues que tinc tenen pares andalusos, i a més de parlar la llengua d'Alcoi, són actives en entitats de defensa de la llengua.
L'altre dia en una nota necrològica vaig sentir dir: “Ha mort Cándido… natural d'Espejo…”. En valencià, sí. Pot semblar una simple anècdota, però és un exemple de la tasca que fan quotidianament les invisibles.
Avui em sent fidel portadora d'un guardó que compartesc amb totes elles i no puc deixar de banda el meu agraït i sincer reconeixement. Avant!

[Intervenció d'Assun Navarro en la recepció del 25 Premi Joan Valls al Centre Cultural Ovidi Montllor el dissabte 9 de març de 2019.]



dilluns, 11 de març del 2019

Jordi Botella escriu sobre Escorcoll, premi de poesia 2019


EL DIBUIX DEL CALIDOSCOPI
Jordi Botella


I
“La Natura és un temple on uns pilars vius / deixen eixir a voltes paraules confuses; / l’home hi passa a través d’un bosc de símbols. […] Com ecos… / Dins d’una tenebrosa i profunda unitat, / vasta com la nit i la claredat, / els perfums, els colors i els sons es responen”.
Potser en aquests versos del poema “Correspondències” de Charles Baudelaire s’hi troben les claus de la poesia moderna i alhora la radiografia de la civilització contemporània. La realitat ve a ser un espai definit pel caos, sense cap full de ruta que guie les nostres passes. Enmig de la dispersió, però, hi ha unitat: la mateixa que es reprodueix en un espill trencat. Trossos d’un trencaclosques carregat de sentit, malgrat el periple erràtic del barco borratxo de Rimbaud o la pàgina on els daus de Mallarmé giren en una jugada eterna a la recerca de la paraula que s’ajuste a l’experiència.
El poema “Correspondències” ens fa moderns a l’hora d’entendre un món sense Déu i un món sense el Sentit al qual aspiraven els il·lustrats. Farà de la contradicció moral una bandera i de la sinestèsia el mecanisme per donar cohesió a un univers fragmentari.

II
Conec la poesia de Marta Pérez i Sierra a partir del llibre Llavors, els peixos. En aquell poemari la seua prosa poètica s’articulava sobre dos contraris: l’enyor que provoca l’absència i la joia producte de la presència. Doble cara de l’amor, la nit naix en un altre paisatge a la mateixa hora en què el dia toca a les nostres finestres. L’un sense l’altre serien no-res.
En aquell llibre Marta Pérez i Sierra, per indicar el contrast entre “l’enyor” i la “joia”, es valia de dos símbols: el “tren” –desplaçament, ruptura i absència– i el “mar” –retorn i recuperació de la unitat primigènia.
Algú deu pensar que estem davant d’un univers hermètic. Efectivament, en el sentit etimològic: el déu Hermes és un missatger, un intèrpret que creua les fronteres i arriba als significats més ocults. Al capdavall la poesia remet a aquesta capacitat de ser un pont entre les dues cares de la lluna, la foscor i la llum, jo i nosaltres, la vivència i la paraula, la realitat i el desig. El poema acaba essent evidència i el poeta, un visionari.

III
El llibre Escorcoll manté una fidelitat a Llavors, els peixos pel que fa a l’ús dels símbols com a forma d’explicació del món. Només que ara el terreny de joc està més acotat: és un poemari narratiu, sotmés a una linealitat generadora d’una tensió dramàtica.
El seu llenguatge, malgrat que no segueix l’escriptura versicular del llibre anterior, manté idèntica atmosfera sensual i profètica, quasibé bíblica. D’alguna manera el llibre, a través de les seues cinc seccions, se sotmet a un relat en el qual assistim a la ruptura de la protagonista amb un món idíl·lic,l’edat de la innocència”, presidit per el perfum de la primera poma”.
Tot seguit s'hi produeix una “caiguda”, una expulsió del paradís original per culpa d'“uns grams per emblanquinar la soledati el posterior càstig: “no plou mai dins les cel·les”. Finalment hi haurà una redempció perquè surti l’Arc de Sant Martí i el retorn al paradís inicial: Ja ets a casa.
Aquesta linealitat ja ve anticipada per l’epígraf de John Ford –“M’agrada percebre el vertader perfum de l’aire lliure”– on encaixa aquesta història de la dona esclava del camell, engarjolada i, finalment, lliure: mossega el futur”.
Fins ací podríem quedar-nos amb la presumpció que estem davant la història d’una heroïna, víctima dels cucs de pols blanca” i que acaba refent la seua vida. Una faula èpica en consonància amb els films on John Ford creava uns personatges que com en els mites tràgics són capaços d’enfrontar-se al propi destí.

IV
El llibre de Marta Pérez i Sierra podria restringir el seu significat a aquesta interpretació, però com diuen els manuals de retòrica clàssica: front a l’èpica i la seua apel·lació a valors que afecten una col·lectivitat hi ha la lírica i la reivindicació del sentiment individual.
Ací intervé l’altre epígraf que apareix en l’última secció. Walt Whitman proclama Moltes vegades m’han rebutjat, m’han vexat, m’han ficat a a la presó i m’han crucificat, i m’ho faran moltes vegades més.
Agafe les paraules del poeta nord-americà per reprendre les referències que tant en aquest poemari com en l’anterior de Marta Pérez i Sierra caracteritzen la seua escriptura i que podrien concentrar-se en un vitalisme que fa dels sentits un principi d’acció. I ací me’n torne al principi d’aquestes línies quan destacava la sinestèsia dels simbolistes francesos, la seua aportació revolucionària per entendre un món convuls.
En els primers moments del llibre l’autora es val d’aquest recurs a l’hora de cohesionar les imatges abruptes de la protagonista empresonada: “aigua d’olor”, “sospir de groc pàl·lid”, “mossec de violí”. Només la sinestèsia permetrà entendre el caos: els colors fan olorperquè gràcies a ellshas recuperat el sentits”.
Així mateix vincule la figura de Walt Whitman a l’ascendència bíblica que en el llibre anterior ja advertíem en l’ús del versicle i les ressonàncies del Càntic dels càntics. Fruites i herbes aromàtiques són ací els correlats de tot un llenguatge corporal: “besa de fonoll els llavis”, “olor d’avellana torrada”, “llepo els seus peus d’ametlla”.
Marta Pérez i Sierra incorpora ara una escenografia litúrgica atàvica en què la dona ocupa el lloc central en símbols, “punyal… Maria Verge”, o espais dramàtics com el Divendres de dolor, tot plegat una estètica protagonitzada pel dolor i la seua redempció final.

V
Aquest viatge al final de la nit té una heroïna, “Abigail!”. Potser la tria d’aquest nom haja estat fruit de l’atzar, però m’agrada més concedir-li un valor simbòlic. Abigail, una de les esposes del rei David, és considerada una dona valenta i profeta. Era casada amb Nabal, home imprudent, que es va negar a abonar el seu tribut a David. Aquest, colèric i quan es disposava a castigar la insubmissió, rebé la visita d’Abigail, la qual li vaticinà que seria un gran dirigent i guanyaria guerres per a Iaveh. David desestimà llavors la venjança i quan poc temps després Nabal morí, es casà amb Abigail.
A partir d’ací un joc de correlació –“dona/profeta”, “presó/matrimoni amb Nabal”, “llibertat/matrimoni amb David”– ens proposa un relat simbòlic que es troba en consonància amb les cites de John Ford i Walt Whitman: una dona intel·ligent serà capaç d’abandonar la seua vida anterior amb un home ignorant per esdevenir l’esposa del rei d’Israel.

VI
[…] l’home hi passa a través d’un bosc de símbols… […] Com ecos… / Dins d’una tenebrosa i profunda unitat….
Habitem una realitat convulsa, ens comuniquem amb sons arbitraris, les nostres conductes són mogudes pels fils dels titelles… Tanmateix percebem uns ecos, com els reflexos d’un calidoscopi que ens parla d’un ordre enmig del caos.
Els símbols, la sinestèsia i els mites són els espills tremolosos del calidoscopi on la realitat es transfigura i ens explica. Cada llibre de Marta Pérez i Sierra acaba oferint-nos el dibuix canviant del calidoscopi a mesura que l’experiència ens mena pel mig d’un “bosc” en el qual els sons, els perfums i els colors establexien correspondències entre ells.
D’alguna manera Marta Pérez Sierra ve a dir-nos que malgrat les cent vuitanta passes d’anada i tornada Abigail sempre sabrà que a dos-cents metres hi ha les vinyes”.

[La bonica edició que n'ha fet Edicions del Buc.]


[Marta Pérez i Sierra a l'esquerra, amb Begonya Mezquita i Joan Navarro, el 9 de març de 2019 a Alcoi.]