dissabte, 12 de juliol del 2008

A Pep Benet, el del Lisboa

Fa anys, inclòs en el llibre Erosions (Amós Belinchón Ed., València, 1994), vaig dedicar aquest poema a l'amic Pep Benet, que ens va deixar fa uns dies. No tinc imatges digitals del Pep, només un parell d'instantànies de les d'abans, preses en alguna d'aquelles nits araneses del Lisboa o en la final del gol de Koeman, que la penya vam celebrar penjant una senyera en la capelleta dedicada a Sant Jordi de la Seu de València. En comptes d'això, i per acompanyar les paraules i homenatjar l'amic, ací teniu una bella panoràmica d'Alfama. Sense el taverner (com m'agradava anomenar-lo) dels poetes no hauria estat possible aquell esclat de les Nits d'Arana. Durant molts anys el Pep hi exercí d'amfitrió, amb la seua discreció, la seua estima pel país, la seua generositat i la seua bonhomia. Junt a l'absència irreparable, que potser anirà creixent amb els anys, els seus amics tenim també un fum de bons records i l'exemple d'algú que ens féu la vida més amable, algú que creié de veritat en el valor de les paraules i de l'amistat. En l'alegria, però també en la sotsobra, sempre hi vaig tenir el Pep, la seua atenció, les seues paraules, que sempre tindré presents.



La nit ens obre les venes de ciutat
sota una pluja persistent,
llums canviants damunt els arbres nus d'hivern.
En la cervesa o la pols cerquem
un riure que es deixata, una cançó
que ens arranca el cor de quall
i amara com la pluja la carn flonja
de l'espera, del trànsit insondable.
Travessem ponts en la boira,
ens endinsem per places lluentes
sota fanals solitaris
entre els vianants esmaperduts de les nits aquàtiques,
i som rebels d'iridiscències,
somnàmbuls de la fosca,
hereus de tants silencis
repicant l'ànima augusta.
Per les avingudes trontolla
un cavallet de cartró
i l'encalç d'una fuita repetint-se
en les nits d'alcohol i pluja
i pulsacions d'un Waltz for Debby.

I en l'esclat que ens solca la mirada
hi ha deliri de lliris i aures noves.

A Pep Benet

dilluns, 7 de juliol del 2008

La font roja

Hi ha pressa. Molts governs, conscients de la seua interinitat, sucumbeixen a la miopia política, malaltia ocular que consisteix a veure els objectes propers amb una certa nitidesa i els més o menys allunyats com a confuses nebuloses. El PP arribà al govern d'Alcoi gràcies al transfuguisme instigat per l'anterior alcalde socialista i sap que el seu poder, fruit d'aquell accident, s'assenta damunt una falla geològica, i que tard o d'hora les aigües del Serpis l'arrossegaran cap als albellons de la història. Algunes iniciatives dels actuals gestors haurien fet caure la cara de vergonya a més d'un alcalde franquista. La transformació d'un jardí públic en aparcament privat, saltant-se a la torera les més de sis mil signatures presentades contra el projecte i una sentència judicial que va cremar com foc d'encenalls, les maniobres especulatives que alçaran pisos de luxe sobre l'antiga Estambrera amb vistes al no-res a què estan reduint la ciutat o la mutació d'una zona verda en establiment per a la venda de gasofa de McDonalds, són algunes de les perles d'una dreta que governa amb el manual d'instruccions dels neocons, olfacte de tauró i sense complexos. La miopia política, en gran part heretada dels temps de Sanus, invalida per a la creació d'un projecte de ciutat que vetle pels interessos comuns alhora que proporciona als esquals una sagacitat extraordinària per al negoci i els favors a la parentela o classe pròpia, com va passar amb el Teatre Calderon, ja gestionada per mans amigues. Ara volen fer un hotel de 50 habitacions, amb suites i tota la pesca, no apte per a motxillers, Peralta dixit, en el cor de la Font Roja. L'única empresa concessionària pagarà menys de 6.000 euros l'any (ni 10 cèntims per habitant) i explotarà el negoci, sense estudis d'impacte ambiental ni consideració d'altres alternatives sostenibles, durant 40 o 60 anys, una bicoca. Calen molts pebrots per atacar el pulmó i paratge més emblemàtic d'una ciutat d'amants de la motxilla. Eperem que aquesta vegada els taurons no se n'eixiran de rosetes.

Manel Rodríguez-Castelló
Levante-EMV, 5 juliol 2008