amb tres paraules,
senzilles veritats
del puny que es tanca
en el lloc dels pares,
amb remor de mar i barques,
el millor racó del poble.
(Pugen cançons
del vell Molinar
que en l'aire deixen fragors
de timonet i d'herba-sana; un ocell petit
desplega les seues ales
entre l'horitzó i l'abisme.)
Ja no sents el fred que arrapa els ponts
ni la por violant els llits
amb el ferro dolent de l'odi
d'aquelles matinades fosques.
Ja no et cal estendre el braç
per lliurar el teu bocí a la fam dels presos,
i vetlar tota la nit dempeus
espentant la roda,
ni alimentar el forn que és pa
en el combat de llum i d'esperança.
Ja el teu nom
s'arrela en la dura terra
en un sil·labari de roses
vermelles.
Te les devem a tu,
fermes com una pedra,
tèbies com la mà que es dóna:
fidelitat, rebel·lia i tendresa
són principi, camí i cloenda
i alè de vida.
I així seràs, en la tremolor
de fràgils roselles,
lluny de l'hivern que crema,
l'altiva serenor dels arbres
i arreu on l'aigua corre i feineja.
Així viuràs entre nosaltres,
vigia i estrela,
memòria i alba de dies més lliures.
Manel Rodríguez-Castelló
2 de febrer de 2009
Emma en un sopar dels Premis de l'any 1994
