dimarts, 22 de novembre del 2022

Dos dècimes de Joan Valls, les bases del premi de 1985 i un retall del Ciudad

El segon any del nostre premi de poesia, 1985, estrenàvem nou disseny per a les bases. El va fer l'amiga Mavi Mezquita. Fou la primera de les col·laboracions que l'artista saguntina ens ha regalat, tant en la confecció del disseny per a les bases, com cartells, convocatòries diverses i tot el que sempre estem sol·licitant-li. Ací les podeu veure:


També hem fotografiat de l'arxiu aquests dos poemes juganers (sota la forma joiosa de la dècima) amb què Valls agraïa a Don Manuel (com popularment era conegut el neuropsiquiatre Manuel Rodríguez Martínez) la tramesa de sengles puros havans amb què aquest l'obsequiava cada any pel dia de Nadal. Heus-los ací:

 



Per últim, la primera notícia que sobre el premi va donar la premsa escrita local (és a dir, en aquell temps, el Ciudad de Alcoy). Curiosa la redacció de la notícia feta per NR, que canvia l'ordre dels cognoms del guanyador de la modalitat en català del premi, el poeta d'Ontinyent (Onteniente, no els donava per a més), David Mira i Gramaje (o Gramaje i Mira si hem de creure'ns NR). Siga com siga, és la primera notícia que va aparèixer sobre el premi Memorial Manuel Rodríguez, que així va començant dient-se, i fora de poc agraïts no reconèixer-los-ho.



🌿  🌿  🌿


dilluns, 14 de novembre del 2022

Un poema de Joan Valls a Manuel Rodríguez Martínez. Bases de la primera convocatòria del premi

 

 

COMIAT FINAL

             

                En la mort de l'amic

                Manuel Rodríguez Martínez


Pels camins de les clares avinences

te n'has anat, amic d'amor plural,

deixant-nos un enyor immustigable,

una mort fecunda de bon blat.

La flor de l'empatia en tu era el signe

de l'home bo que cerca tot germà

per guarir-lo de boires enigmàtiques

i de verí feixuc al fons mental.

A punt tenies la paraula amiga

com una ofrena de fraternitat

i el càlid esplendor del teu gran cor

que en l'hora destinada t'ha fallat.

Metge irradiant fulgors d'auxili, metge

de vincles intensius cara al malalt,

a qui lliuraves els acuraments

amb un somrís que li estroncava el plany,

amb un somrís on la filosofia

li aclaria les ombres espectrals.

Al poble restarà, en vasta presència,

la immensa magnitud que en tu ha arribat,

com un vèrtex d'altívola muntanya,

a enlairar-se en la joia del treball

per assolir, amb ulls i ànima atents,

la saviesa del camí més clar,

quan la idea d'un món comunitari

lluita per la sagrada llibertat.

Arrelares al poble i vas fer teua

la dolça llengua que estimaves tant

i en ella et mantingueres amb fermesa

inquiet per la troballa lexical–,

com un fill entranyable que volia

capir el suc joliu dels alcoians.

Molts trets del teu caràcter expansiu

es queden en la veu per esbrinar.

I si el misteri del silenci que ara

traça uns punts suspensius de buit glaçat,

els qui t'hem conegut en la clarícia,

amic de bonhomia excepcional,

no oblidarem la càlida fulgència

del teu seny i el teu cor il·luminats.


Joan Valls i Jordà 

 

[Aquest poema fou publicat a La Casa del Pavo, suplement cultural del periòdic Ciudad de Alcoy, el 20 de gener de 1983.]

 

🌾  🌾  🌾

 

                                       [Les bases de la primera convocatòria del premi, 1983.]
                                                 

   🌿  🌿  🌿