dimarts, 24 de novembre del 2020

Un retrat d'urgència de Francesc Bernàcer

Entre moltes de les accepcions de l’adjectiu “clàssic” hi ha una que ve a ser sinònima de “digne d’admiració i d’imitació”. Francesc Bernàcer és un clàssic de dalt a baix. Tots els que vam tindre la fortuna de conviure amb ell, acabàrem admirant la seua personalitat íntegra i el profund coneixement de la cultura no entesa com una pura entelèquia sinó com la millor forma d’entendre la vida. Per això era digne d’imitació com a model de ciutadà capaç de combinar el cultiu més rigorós de l’intel·lecte amb l’exercici de la solidaritat a peu de carrer.

Francesc Bernàcer fou un humanista en temps que sacralitzen la idolatria cibernètica. “Humanista” en el més pur sentit etimològic. “Humanista” ve d’homo i aquesta d’humus, que significa “terra”. Humanista, doncs, és tot aquell per al qual l’home –ésser nascut de la terra– és el centre de totes les coses i que entén la cultura com una clau que obri la closca de la realitat i ens permet dotar-la de sentit.

Francesc Bernàcer sabia llatí. Aquesta frase feta suggereix el domini d’un univers lingüístic d’elevada complexitat i alhora garanteix la capacitat per aplicar aquesta destresa a altres àmbits. La intel·ligència ràpida, la ironia, l’agilitat per a lligar temes… tot plegat era el profit que el llatí li aportava en el dia a dia.

Els que vam tindre la fortuna de compartir els seus anys d’ensenyament a l’IES Pare Vitòria som testimonis del seu mestratge i de la seua bonhomia, pròpies d’un clàssic, d’un humanista a qui el domini del llatí li permetia una elevada –i això que ell ja era ben alt– perspectiva del món que el voltava. Ja ho havia demostrat en la direció del Centre Cultural d’Alcoi entre 1983 i 1986 –puc donar-ne bona fe perquè jo el vaig succeir en el càrrec.

Tornem al principi, Francesc Bernàcer era un clàssic, digne d’admiració i imitació.

Tots n’admiràvem l’habilitat per mantindre una conversa brillant però no presumptuosa, el seu domini de la literatura sense pecar d’exhibicionista, la seu poesia en castellà i català i una personalitat construïda a prova d’un món reflectit en uns versos de Machado que ell solia citar sovint: “¡Qué difícil es / cuando todo baja / no bajar también!”.

Ara caldria que l’imitàrem en la seua coherència, en la seua curiositat intel·lectual, en el seu humanisme i, sobretot, en el seu humor. Em venen al cap els versos on Anquises, en trobar-se amb Eneas, que ha baixat a l’inframón a buscar-lo després de moltes penalitats, el reconforta dient-li: “Vicit iter durum pietas”, la pietat ha vençut el dur viatge.


JORDI BOTELLA, Alcoi 23 de novembre de 2020 



[Paco Bernàcer en la presentació d'El pes de les ales, XXX premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi, al Club d'Amics de la UNESCO el dissabte 23 de març de 2013.]

dilluns, 23 de novembre del 2020

Francesc Bernàcer in memoriam

ELS HEROIS I EL SEPULCRE

                        Kavafis, Eliot, tantos otros
                             temieron la llegada de los bárbaros.
                              
                             Roger Wolfe



                       I
Eren les nits d'hivern i jo estudiant
quan palpava curiós el món
en el mapa de les aventures.
Ja de nit, amb el llum de l'escriptori,
com una llàntia votiva,
navegava en l'esfera països del Mediterrani,
les illes, els boscos de pins vora el mar
on plorava Ovidi llàgrimes literàries.
Cap a l'est, les ones que banyaven Troia,
els seus herois i ara el seu sepulcre,
la mar blava d'Ulisses i sirenes verges.

Les còncaves naus arribaven de Roma
amb les àguiles d'or
que abastien el món.
Sentia la remor del vent entre els cedres
del Líban; palmeres i flors d'un orient
mític de llegenda i contes.
Les mil nits i una més.
La cal·ligrafia de les cúpules
en el matí de diamants.
Buguenvíl·lees, roses i gessamins
en la remor de l'aigua
viva dels jardins.
Síria tota de tresors
i palmeres com estels en la terra.
Oasi de verd encés, Damasc i les tribus
itinerants per les dunes d'or.
Alep i les seues caravanes de seda i òpals.

                       II
Inèdita blancor,
llum suau que va pentinant les dunes,
sol que forja el migdia,
horror del buit,
rellotge sense hores,
Palmira,
instant que s'eternitza.
S'han cremat versos en l'altar dels déus,
cançons que són ara prec de silenci,
infinitud d'oblits.
Ara ja ni textos ni sepulcres,
Palmira,
buida de mercaderies,
porta ofegada pel sol del desert,
sense records,
tota desesperança
i sola,
Palmira,
òrfena hui d'avantpassats,
vídua de tots els contemporanis.
Fins i tot les runes també moren.

                         III
Com el retorn recurrent d'un malson,
la teua rosa del desert.
Negra de sang negra,
rosa de sang,
pètals sagnants,
punxes, espines, vidres apagats,
roser de cendra,
rosa de Síria dessagnada,
roser malalt,
rosa amortallada
i solitària.

Han arribat armats els bàrbars.

 

[Francesc Bernàcer, Alcoi, 1943-2020]

 

🌿 🌿 🌿


(Aquest poema fou llegit a la Placeta del Fossar d'Alcoi l'1 de maig de 2018 en l'acte d'homenatge a Joan Valls i Jordà en el 101è aniversari del seu naixement per la llibertat d'expressió. Francesc Bernàcer rebé el XXXè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi en 2013 pel seu llibre El pes de les ales.)

 



 [Fotos de Tomàs Tàpia]