El
proppassat 28 de març moria a València l'amic Vicent Escrivà i
Peiró, el professor i escriptor que havia nascut a La Font d'En
Carròs en plena guerra, el 1938. Va estudiar de primer la carrera de
Magisteri i exercí com a mestre a Aielo de Malferit i Montcada de
l'Horta, entre d'altes destinacions. Amb el temps cursà Filologia
Anglesa, Dret i Filologia Catalana, especialitat aquesta en la qual
es doctorà amb una tesi sobre Enric Valor, autor sobre el qual fou
un dels més eminents estudiosos. En el camp acadèmic i docent,
després d'integrar-se com a professor al Departament de Filologia
Catalana de la Universitat de València, on treballà fins a la seua
jubilació, investigà sobre clàssics com Jaume Roig, de la novel·la
del qual, Espill,
preparà en 1981 per a la Institució Alfons el Magnànim una edició
que és considerada per molts com a modèlica, amb un estudi
introductori on defineix de manera singularment brillant aquesta obra
com a novel·la burgesa. Seua és també una edició de la Crònica
de Ramon Muntaner (1985). Els
seus interessos intel·lectuals van ser molt diversos i el portaren
també a la recerca al voltant d'obres com el Tirant lo Blanc
o el Curial e Güelfa,
però també sobre la poesia dels anys setanta al País
Valencià. Un dels treballs més citats de l'autor porta per títol
«Del brau d'Ausiàs Marc a l'animalogia poètica valenciana actual»,
que publicà en cinc lliuraments successius en els primers cinc
números de la revista Cairell entre
novembre de 1979 i setembre de 1980. Formà part, juntament amb Manel
Rodríguez-Castelló, Vicent Salvador, Jaume Pérez Montaner, Joan M.
Monjo, Jordi Botella, Pep Solves i Gemma Lluch del
consell de redacció de la
revista Lletres de Canvi (1980-1983),
per a la qual confegí les que possiblement són les primeres
traduccions de poemes de Wallace Stevens al català Sis
paisatges significants i
l'article «El complex de cultura eròtica i l'erotisme poètic en
Vicent Andrés Estellés» entre
d'altres. Una
altra de les múltiples facetes que desenvolupà al llarg de la seua
carrera fou la de la confecció de materials escolars per a l'estudi
de la llengua i la literatura, àmbit en el qual fou un autèntic
pioner al País Valencià. Tenaç i heterodox de mena, destaquen
també els seus treballs en el camp de la teoria literària, en el
qual féu aportacions molt estimables no sempre ben compreses ni
acceptades pels sectors més rígidament acadèmics.
En la
dècada dels vuitantes es donà a conèixer també com a narrador
especialitzat en el relat curt. Fou premi Joanot Martorell en 1983
amb El primpríncep Hussein i altres narracions (1984)
i publicà també El
collar maragdí del rei Hussein
(1984), Narracions de Macolim
(1987), L'obrecartes i dotze contes de vint minuts
(1988), Viatge contra
l'horitzó (1988), Història
de Vilafartera (1998) o la
novel·la Boku (1988).
En 1984 obtingué el II Premi Manuel Rodríguez Martínez amb el
llibre Paradís d'enlloc
(1985), únic poemari publicat per l'autor. Almenys
un altre poemari ha romàs inèdit, Les persianes
peristàltiques, de finals dels
vuitantes-principis dels norantes. Els
últims anys, sobretot d'ençà de la seua jubilació, Vicent Escrivà
visqué molt apartat dels ambients literaris i culturals del país.
De caràcter afable i tendre de fons, molt fraternal i generós amb
els amics, tenia també una tirada al sarcasme i la controvèrsia, la
suspicàcia, la malenconia i l'aïllament. La seua genialitat, com
passa tantes vegades, mai no fou ni compresa ni acceptada del tot. Un
lletraferit entre doctes espècimens universitaris i un savi entre
escriptors de vegades poc formats. Un home lliure en un país massa
ple de petiteses. Descanse en pau l'amic Vicent.
Manel
Rodríguez-Castelló, 30 de març
de 2018
17
deixeu-me
anar amb els timbals de molsa
s'aixeca
un sol de vidres i búgules lunars
aquest
és el meu viatge i tant
o
quina polseguera femta als ulls no us negarà
amb
foc i carraus d'urpes indesxifrables
on
s'aixeca l'arbre de fruita inesgotable
he
vingut en aquest bosc germans des de ben lluny
un
jorn de neu fa tantes maduixes de sol
que
ja els meus ulls mesuren l'edat de les coves
hauria
pogut escollir un altre bosc
hauria
pogut carregar les someres amb altre equipatge
hauria
pogut solcar altres rius de brases
amb
aigües més generoses de llum
navili
sóc cavalcant ones de safrà
i
vaig petjar aquesta senderola miserable
estreta
i runosa geposa i cantelluda
sense
grans esperances de grandesa ni glòria
de
res
més
fusta més fusta la neu soterrada plora
zolotoie
runó
[De
Paradís d'enlloc,
1985]
[Unes imatges de La Font d'En Carròs d'aquest Divendres Sant 30 de març de 2018, dia de l'enterrament de Vicent Escrivà.]
