Ha mort el poeta contestà Vicent Valls

El poeta contestà Vicent Valls i Gonzàlez va faltar sobtadament el passat dijous, 27 de novembre. Va anar al Sanatori Sant Jordi per a una rutinària operació d’hèrnia i va morir al poc d’anestesiar-lo. Tenia 57 anys, era llicenciat en Filologia Catalana i actualment treballava a l’Escola Oficial d’Idiomes d’Alcoi com a professor de valencià. Havia començat a escriure en castellà i, molt influït per Lluís Alpera –de qui era molt amic– es va passar a escriure en la seua llengua materna i té publicats els llibres Els baladres de la nit (Xé premi de poesia Paco Mollà, 2002. Ed. Aguaclara) i El pes de la cendra (XV Certament de Poesia Marc Granell Vila d’Almusafes, Edicions 96, 2012) i fa poc havia acabat un llibre, que no ha vist la llum. A més, alguns poemes seus han estat publicats a les antologies Llampecs d’espurnes. Mostra de poesia de l’Alcoià-Comtat (Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1991) i El tast de la terra. Poesia entre Valls (Elviart, 2010). Era una persona molt reservada i no havia tingut massa sort en el treball, era interí i cada any canviava de destinació. Des de feia uns anys vivia al mateix carrer meu, però ens véiem poc. Jo hi bromejava dient-li que entre els dos féiem un Joan Valls Jordà i així no ens barallàvem per qui era el millor poeta del nostre carrer. Reproduïm ací un dels dos poemes que vaig llegir en la cerimònia del funeral i una foto seua. Descanse en pau.

Joan Jordà

Bases del XXXIIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi

1. Hi podran concórrer treballs poètics, en qualssevol modalitats, escrits en llengua catalana.

2. L’extensió de les obres, que hauran de ser originals i inèdites, no serà menor de 400 versos ni inferior, en d’altres casos, a la d’un volum normal de poesia. No hi podran concursar obres guardonades en d’altres certàmens.

3. Els treballs seran tramesos en format PDF a l'adreça electrònica d'Amics de Joan Valls i Jordà (amicsjoanvalls@gmail.com) abans del 31 de desembre de 2014. En aquest document no constarà el nom de l'autor ni cap referència explícita que l'identifique, si bé hom pot fer-hi ús de pseudònims. En un altre arxiu, també en PDF, hi hauran de consignar-se les següents dades: títol de l'obra concursant, pseudònim si n'hi hagués, nom complet de l'autor i telèfon de contacte. L'organització contestarà els correus dels concursants com a garantia que han estat rebuts correctament.

4. S’hi estableix un únic premi, indivisible, de 1.500 euros. El premi, tanmateix, podrà ser declarat desert si les obres presentades no reuneixen, a parer del jurat, mèrits suficients o no s’ajusten a les condicions de la convocatòria. El jurat podrà fer mencions honorífiques de l’obra o obres finalistes.

5. El treball que en resultés guanyador serà publicat dins la col·lecció de poesia Edicions de la Guerra de l'Editorial Denes.

6. El jurat serà integrat per Manuel Bellver, Núria Cadenes, Antoni Ferrer, Manel Rodríguez-Castelló, que hi actuarà de Secretari, i Empar Sàez.

7. L’acte públic d’adjudicació del premi tindrà lloc a la ciutat d’Alcoi el 14 de març de 2015, en el transcurs d’un acte públic on es presentarà el llibre guardonat editat i es lliuraran també els XXI Premis Joan Valls i Jordà Per l’Ús i Promoció del Català.

A la ciutat d’Alcoi,  9 d'octubre de 2014,  Diada Nacional del País Valencià

amicsjoanvalls@gmail.com

http://amicsdejoanvalls.blogspot.com

Sobre `Dona i ocell´, d'Empar Sáez

Empar Sáez, Dona i ocell. XXXI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm. 108, Paiporta, 2014.

EL TRÀNSIT DELS OCELLS

El títol d'aquest primer poemari d'Empar Sáez (Pertuis, Provença, 1963) remet a la coneguda escultura de Joan Miró (1983) que presideix el parc que porta el seu nom a la ciutat de Barcelona. Però per bé que la buscada coincidència és una font de suggeriments i rastres, declarades admiracions personals i homenatges de la poeta, el títol té vida pròpia i independent en el mar (més apropiadament: en l'aire) de símbols ja universals i a l'enriquiment dels quals tan genialment, no cal dir-ho, va contribuir l'obra de l'artista barceloní. Nítidament encastat en el cor del llibre i en el seu desplegament discursiu, el títol Dona i ocell té el poder de síntesi i obertura, de representació, exigible al lloc frontal que ocupa, a la seua naturalesa de nom propi. Així doncs, la tensió poètica entre allò que viu arrelat a la terra, al present, a la memòria i les devastacions del temps, la dona –que sovint és identificada ací amb el símbol de l'arbre, que és alhora cos i casa– i el que transita per l'aire, l'ocell, símbol de la llibertat, del desig, del futur i la gracilitat, alimenta un moviment que creix en forma d'espiral, tornant una vegada i una altra sobre les pròpies imatges i paraules per enlairar-se a la cerca de nous horitzons significatius. L'acumulació de troballes poètiques, imatges i idees, d'arrel simbolista, necessàriament escàpoles, n'aferma els fils conductors, entreteixeix el ric joc de significàncies i fa del passeig per aquestes belles pàgines una experiència poètica amable fonamentada en l'emoció musical que aporten les conegudes melodies en l'oïda del lector. L'aposta de Dona i ocell se sustenta en les variacions melòdiques sobre uns mateixos temes exposats en un to contingut, suau, essencialment elegíac i despullat, no gens narratiu i descriptiu només a estones.

Ultra aquesta tensió esbossada més amunt entre l'arrel i el vol, entre la realitat i el desig, entre l'amunt i l'avall i el prop i el lluny, entre memòria i oblit, entre passat, present i futur, hi ha la relativa a la conquista esforçada de la paraula: “Dins la gàbia immòbil de la pedra / se sent el cant de l'ocell invisible”; “Torno a expressar el no-res / en la gàbia dels mots”; “Tornen els llavis a emprendre / fermament la paraula”; “Orba, et plegues al cant esbocat / i al delit de la fosca”. De fet en els primers poemes de la primera part, Estances d'aire, assistim a la transformació de la dona-arbre (“desolació / d'un cos de fusta”) en ocell (“Cal erigir un cel, / un reialme per estendre el vol, / cal resseguir amb remorosos llavis el bes”), un moviment d'anada i tornada en què hi té molt a veure la possessió de la paraula, l'empenta del cant. La poesia, doncs, com la substància que confereix identitat i gràcies a la qual, en tant que profunda autoconsciència i consciència del món, fa possible l'equilibri entre els elements en tensió: “moviment i fondària / en la terra abrupta d'aquest cos”. Només amb la paraula, sembla suggerir-nos Empar Sáez, és possible accedir a “Un altre món on la claror s'escampa / per un mar enfiladís d'enyorança” i “Només els ocells transiten d'un món a l'altre”. Però el joc de contraris no és maniqueu, no és una delimitació de fronteres nítides, i per molt que sovint partim “Lluny del buit esfereïdor, / de l'aspror immutable d'escorça” per arribar a contemplar “la buidor que circumda l'ocell”, sempre valdrà la pena el trànsit, el cant: “Descorda't les ales, muda la pell. / Romandrà el teu vol / en la llum perenne de l'arbre”.

Aquest primer lliurament d'Empar Sáez, després d'alguns treballs col·lectius i de la seua participació en el grup poètic Reversos, ens descobreix una poeta de llarg alè que ha culminat amb les ales enfortides el seu vol per un univers poètic de reminiscències universals però recorregut amb la força i la veritat de l'íntimament i intensament viscut. La subtilesa i elegància de la seua dicció, l'afinat treball de ritme i cadència, el traç en espiral del seu vol amb encavalcaments precisos i la mesurada distribució d'espais en blanc per marcar determinades pauses són algunes de les victòries perceptibles en els arbres del bosc i en cada ocell d'aquest magnífic estol de poemes. El viatge es presumeix llarg i ric, puix que tot just acaba de començar amb molta força i saviesa.

[Publicat a Saó núm. 393, maig 2014.]

Dos vídeos de l'Homenatge a Joan Valls 2014

En els següents enllaços podeu veure el vídeo de Página 66 (pagina66.com/not/94760/homenatge-a-joan-valls-en-el-seu-97-aniversari/) i el d'Aramultimèdia (www.aramultimedia.com/ca/index.html) de l'Homenatge a Joan Valls que va tenir lloc l'1 de maig de 2014 a la Placeta del Fossar d'Alcoi.

Declaració Primer de Maig 2014

M'ha enervat aquell viure on tot s'immola,

m'ha crescut a l'esquena la fatiga.

Sofresc d'un son que a voltes em castiga

agafat pels sotracs d'aquella mola.

El contacte amb el món m'infon l'escola

de l'aspra sapiència. Ja espiga

la saó el fruit possible de l'artiga

malgrat l'oratge fosc que l'envirola.

Justa és la matemàtica del poble.

No es trenca el càlcul per mesura noble

quan el nivell vital salva la runa.

La història rodola immensament

i el resum s'enforteix en puny fervent

—pa, vi, sal, raó— de sol a lluna.

(Sonets d'insistència. Quadern vermell, 1986)

· · ·

Aquest Primer de Maig celebrem el 97è aniversari del naixement de Joan Valls, el poeta que va fer d'aquesta Placeta del Fossar motiu recurrent dels seus poemes i que nosaltres, com cada any, omplim de poemes, de música i cançons, de paraules que donen expressió a la nostra civilitat, al nostre anhel de ser un poble lliure entre els pobles lliures, a la nostra lluita solidària i internacional de classe treballadora. Fa uns dies, el 25 d'abril, commemoràvem la desfeta, tres-cents set anys arrere, d'Almansa, però també el quarantè aniversari de la Revolució dels Clavells de Portugal, ja inscrita en la memòria col·lectiva com un moment màgic que sempre torna carregat d'esperances als sons del Grândola Vila Morena. Com en tants poemes de Joan Valls, doncs, enlairem avui, Primer de Maig, al costat de la senyera, la cançó dels clavells rojos.

Perquè, amigues i amics, companys, en pocs homes —i un altre cas molt similar n'és el del nostre estimat Ovidi— coincideixen tan nítidament la fidelitat a les arrels nacionals i la consciència de classe com en el nostre poeta, i per això en aquesta plaça s'agermanen indissolublement cada any aquestes dues realitats en un anhel comú.

La reflexió que avui us proposem gira al voltant del següent fet constatable i que parla ben a les clares de quin és el moment històric que vivim com a poble: la persistència i augment en quantitat i gravetat dels atacs a la llengua i la cultura del país per part dels qui ens governen a València i a Madrid. L'any que se n'ha anat volant queda senyalat com el del setge impune al nostre espai informatiu amb la prohibició de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio, aperitiu que van servir abans de tancar Canal 9 de la manera més abjecta, i els entrebancs, quan no atacs directes, a l'escola pública i al dret de rebre ensenyament en la pròpia llengua. Ho diguen com ho diguen, ho pinten com ho pinten, les vulneracions dels drets humans i d'una constitució que sempre branden com una espasa, com una muralla de prohibicions i mai com una garantia de respecte als drets formalment reconeguts, ha pres carta de naturalesa entre nosaltres.

Tot això s'inscriu en un context de crisi generalitzada per les males arts del capital, per un sistema corrupte i també, per què no dir-ho, per una certa desinhibició de la ciutadania envers els problemes col·lectius fruit de la despolitització flagrant dels anys de falses vaques grosses i una incompetència reiterada de les esquerres per liderar processos de canvis radicals, necessaris i viables. La davallada evident del PP que ratifiquen totes les enquestes, la pràctica paràlisi de les institucions d'autogovern i, de manera molt significativa, el teló de fons del procés d'independència a Catalunya, són qüestions a tenir molt en compte per comprendre el moment d'extrema gravetat en què ens trobem. D'una banda, el Partit Popular és conscient que se li esgota el temps de les majories absolutes i agita tant com pot l'espantall anticatalanista. Té pressa per rematar la feina, per rematar-nos, i sap quina és la línia de flotació d'un poble com el valencià, que ha decidit torpedinar en els flancs més sensibles de la seua recuperació nacional i plenitud democràtica: els mitjans propis de comunicació i l'escola pública com a eina fonamental d'una societat avançada. Avui els valencians som, privats de mitjans audiovisuals propis i tallades per aquest costat les nostres connexions amb el conjunt dels Països Catalans, el poble més invisible i mut de tot l'estat. I a mesura que el procés al Principat vaja avançant en la seua reformulació democràtica, social i nacional, més hem de témer a casa nostra l'embranzida de l'espanyolisme cavernícola. Com deia l'Ovidi: "I depén de com et poses, més o menys t'ha de pegar". Però t'ha de pegar. Tanmateix, només enfortint aquest procés, assumint-lo com a propi i com l'únic raonablement esperançador en l'horitzó immediat, podrem plantar cara al que ja ens cau al damunt i al que ens caurà demà. La censura que l'incompetent alcalde del PP de Gandia pretén imposar a l'escultura del nostre conciutadà Antoni Miró és l'avís per a navegants més clamorós del que es vol fer amb la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra memòria històrica: tallar-les de soca-rel. La nostra veu és avui un clam de solidaritat amb l'artista alcoià i la manifestació d'una voluntat ferma en defensa de la llibertat d'expressió i del dret a viure en plenitud cultural.

Però entre les negres tempestes que agiten els aires, com diu el famós himne, comencen a aparèixer de mica en mica, tímidament, alguns rajos de claror i d'esperança. Els vents de les enquestes són reiteradament propicis, després de molts anys, a un augment del vot d'esquerres, la qual cosa faria possible un canvi de color a la Generalitat. Però això, que és molt important, no ho és tot, ni de bon tros. Perquè un govern que no s'arrele profundament en el poble, almenys un govern que es propose canvis profunds en la realitat social, un govern que no compte, més enllà dels vots, amb la sintonia, complicitat, idees i coratge del poble, serà un govern dèbil obligat a repetir poc o molt els mateixos vicis que ara es denuncien. És fet i fet, com sabeu, que la política és massa important com per deixar-la en mans exclusives dels polítics. I ací hi ha la clau de volta de l'edifici democràtic: la societat civil valenciana, que ha d'empényer, controlar i protagonitzar tot procés de canvi, és encara massa feble. Les reiterades i meritòries mobilitzacions que hem viscut els darrers anys, reconeguem-ho, no han provocat ni una sola dimissió, ni una sola rectificació, ni un sol gest de desistiment en les polítiques de destrucció sistemàtica que practiquen per a benefici dels de sempre. La dispersió d'objectius, els plantejaments massa parcials dels problemes, la ineficàcia reiterada de les nostres accions reclamen un replantejament urgent i seriós dels mètodes organitzatius i dels projectes col·lectius si no volem caure en la impotència permanent, en un estat irreversible d'atonia. I si no ens creiem, com ja va sent tristament habitual, que la fruita caurà de l'arbre per la simple llei de la gravetat. És l'hora, en canvi, de la gran política, de la gran entesa civil, i això només és possible des de la base, aprofundint en la necessària sintonia entre el poder institucional i els ciutadans, sintonia que avui, a Alcoi, és més palpable que en altres llocs i que encara té un llarg camí per recórrer. Ni que només siga per la força de la nostra civilitat, pel cúmul d'experiència històrica en la lluita, pel sentit de pertinença col·lectiva i, sobretot, perquè la crisi ens ha assotat de manera especialment virulenta amb la destrucció del nostre teixit productiu que amenaça greument el futur de la ciutat, Alcoi ha de desenvolupar molt més el seu model de col·laboració politicocivil i ser capaç d'exportar-lo a la resta del país. Amb l'esforç de tots, és hora que el País Valencià torne a mirar-se en una de les seues ciutats capitals.

Una de les persones que més generosament ha contribuït en els darrers anys a solidificar aquestes bases, a empényer per un autèntic canvi, ha estat l'amic Jordi Tormo. Com ja deveu saber, el nostre regidor torna a les seues obligacions professionals. L'homenatge que avui li devem, però, no és el de l'adéu, sinó el de fins ara en la lluita i el compromís, el de l'agraïment per l'obligada honestedat i l'altruisme, el dels qui tenen la certesa que continuarà amb nosaltres, colze amb colze, treballant per una ciutat més humana, per un país més lliure i culte, per un món millor. Gràcies, Jordi, i fins sempre.

Visca el poble treballador!

Visca el País Valencià!

Visca els Països Catalans!

Alcoi, 1r de maig de 2014

AMICS DE JOAN VALLS

Homenatge a Joan Valls 2014

Francesc Verdú Pérez i la Plataforma en defensa de la Llei de Dependència Alcoià-Comtat premis Joan Valls i Jordà 2014

El mestre de Castalla Francesc Verdú Pérez i la Plataforma en defensa de la Llei de Dependència Alcoià-Comtat són els guardonats enguany amb el XXè Premi Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català que atorga l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà d'Alcoi. Els premiats rebran els seus guardons –una escultura obra d'Antoni Miró– en un acte públic que Amics de Joan Valls organitza per a aquest dissabte 15 de març, a les 20.00 h., al Casal Ovidi Montllor de la nostra ciutat, on també es farà públic el XXXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi a la poeta de Terrassa Empar Sáez pel seu llibre Dona i ocell, publicat per l'Editorial Denes. Francesc Verdú Pérez ha exercit com a mestre durant 37 anys a Castalla, durant els quals ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat en els centres on ha impartit docència. La seua activitat en defensa de la llengua i el país, però, s'ha eixamplat a l'àmbit cultural i cívic, on destaca especialment el seu treball com a president del Centre Cultural Castallut. Des d'aquesta entitat, Francesc Verdú va contribuir decisivament a l'organització de congressos i jornades d'estudi i debat com el Simposi d'Estudi i Festa dedicat a Enric Valor, el Centenari d'aquest mateix escriptor, l'Any Estellés o l'Homenatge a Joan Fuster, les dues Trobades d'Escoles en Valencià celebrades en aquesta població de l'Alcoià, la promoció del Grup de Senderisme del Centre Cultural Castallut o el Premi Literari Infantil Foia de Castalla, que ja compta amb 25 edicions. Promotor així mateix de fires del llibre, setmanes verdes, representacions teatrals, conferències, projecció de pel·lícules en valencià i un llarg etcètera, Francesc Verdú és un autèntic dinamitzador i activista cultural de llarga i reconeguda trajectòria que també ha exercit com a delegat sindical del STEPV o com a regidor municipal en representació del Bloc Nacionalista Valencià. Amb aquest guardó Amics de Joan Valls reconeix la importància que per a la normalització lingüística i nacional té la feina abnegada i eficient, discreta i sovint anònima, d'activistes cívics com Francesc Verdú. Però amb la figura d'aquest mestre emblemàtic també subratlla el suport que l'escola pública valenciana mereix de tota la ciutadania especialment en aquests moments en què la ineptitud, la gasiveria i els interessos espuris dels governants estan posant-la en greu perill. El col·lectiu premiat enguany per la seua tasca d'ús i promoció del valencià pertany a un àmbit ben distint però no per això igualment trascendental per a la qualitat democràtica de la societat valenciana. La Plataforma en defensa de la Llei de la Dependència Alcoià-Comtat és de recent creació, en 2008, però de llavors ençà ha desplegat una intensa activitat en defensa dels drets dels dependents i de les seues famílies, un sector especialment perjudicat per la ignominiosa retalla als serveis públics dels darrers anys. Per bé que aquest grup no actua en un camp explícitament vinculat amb la llengua, Amics de Joan Valls ha valorat el fet positiu i exemplaritzant que la Plataforma sempre fa servir el valencià com a vehicle d'expressió pública. El seu treball en defensa dels drets dels dependents s'ha visualitzat en actes informatius i divulgatius com xarrades, debats, punts d'informació en mercats i fires solidàries i d'altres més clarament reivindicatius com encadenaments, marxes i manifestacions i, molt recentment, el tancament a la Basílica de la Mare de Déu de València. La Plataforma, que treballa coordinadament amb d'altres de similars d'arreu del País Valencià, col·labora activament en l'organització de la “Marxa per la dignitat i el respecte a la discapacitat”. Amb l'objectiu de fer efectiva la Llei de Dependència de 2006, derogada en la pràctica amb les retallades i el copagament farmacèutic, la Plataforma ha denunciat reiteradament la inaplicació de la llei als mitjans de comunicació, ha creat un servei jurídic gratuït i un observatori comarcal i ha presentat diverses mocions als ajuntaments. Gràcies a les seues gestions compten amb el suport de la Sindicatura de Greuges, que el Govern valencià ha omès reiteradament. També s'han reunit amb el Defensor del Pueblo espanyol i diversos representants polítics i institucionals.

 

Presentació d'Arxipèlag/Archipiélago de Jordi Botella/Joan A. Climent i Fullana

Corria l'any 1978 quan dos joves poetes, Jordi Botella i Joan Antoni Climent i Fullana, tramaven a quatre mans aquest llibre, Archipiélago, que ara, després de trenta-vuit anys, es reedita amb una traducció de Mercè Climent al català. De Lindes-Cuadernos de Poesía a Germania, el temps es va endur la vida de Joan Antoni, Fullana per als amics, però no la frescor i la potència d'uns poemes carregats de vida i de la pulsió indeleble d'una bella carícia. El llibre té la virtut, entre d'altres, de despertar-nos passions i quimeres i d'acarar el lector amb el primer treball publicat per aquests dos escriptors que van decidir diluir en l'arxipèlag dels seus versos les illes que cadascun d'ells habitava i les empremtes que havien quedat gravades en l'arena d'unes platges que la força de les onades van esborrar. Viatge i aventura, amor i soledat, empenyen les paraules d'una recerca que, tal volta sense que els autors s'ho haguessen plantejat, estava destinada a somoure les aigües tèrboles de la mar poètica valenciana. Ara podem recuperar, gràcies a Mercè Climent, la filla de Fullana, aquest diàleg etern dels homes que naden nus en l'aigua de l'amor, la vida i la poesia, també en versió valenciana. I la presentació, ungida per la lleialtat amororsa d'una filla, tindrà lloc a la Vila de Muro, pàtria de l'amic Fullana i escenari d'una memòria inesgotable.

Jurats i guardonats Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi

·1984: I PREMI: Joan Valls i Jordà, Rafael Mengual, Francesc Bernàcer

     Boro Rubini: Sierpe de viento

     David Mira i Gramaje: Quadern de combat

     (Edició pròpia)

·1985: II PREMI: Jordi Botella, Jaume Pérez Montaner, Francesc Ferrando

     Vicent Escrivà: Paradís d'enlloc (Col. Premis 1)

     José Mª Climent: Tinta de escribir cartas de amor (Col. Premis 2)

·1986: III PREMI: Vicent Salvador, Vicent Escrivà, Salvador Jàfer

     Maria Fullana: Cants mimètics (Col. Premis 3)

·1987: IV PREMI: Jordi Botella, Francesc Romà, Antoni Tordera

     Francesc Ferrando: Déus, dimonis i conjurs (Col. Premis 4)

·1988: V PREMI: Pere Bessó, Jaume Pérez Montaner, Joan M. Monjo

     Josep Mir: He vist Diògenes que esbocinava el bol (Col. Premis 5)

·1989: VI PREMI: Vicent Alonso, Jordi Botella, Josep Mir

     Josep Mª Uyà: Dèiem Ànima Civil (Col. Premis 6)

·1990: VII PREMI: Vicent Berenguer, Maria Fullana, Alfons Cervera

     Francesc Rodrigo: Navegacions (Amós Belinchón Ed.)

·1991: VIII PREMI: Amós Belinchón, Francesc Collado, Enric Balaguer

     Sílvia-Marina Aresté: Nòmada (Amós Belinchón Ed.)

·1992: IX PREMI: Isabel Robles, Vicent Escrivà, Antoni Ferrer

     Xavier Pérez i Torío: Combat d'absències (Amós Belinchón Ed.)

·1993: X PREMI: Lluís Alpera, Salvador Jàfer, Joan Navarro, Begonya Mezquita, Francesc Rodrigo

     Joan Terol: La pluja nòmada (Amós Belinchón Ed.)

·1994: XI PREMI: Amós Belinchón, Jordi Botella, Josep Ribera, Josep Sou, Josep Mª Uyà i Puigmartí

     Josep Manuel Esteve: Contraindicacions (Amós Belinchón Ed.)

·1995: XII PREMI: Francesc Collado, Maria Fullana, Josep Mir, Josep Ribera i Josep Ripollés.

     Pere Prada i Soler: Fum-fum-fum (Amós Belinchón Ed.)

·1996: XIII PREMI: Enric Balaguer, Amós Belinchón, Vicent Escrivà, Francesc Romà i Vicent Salvador

     Desert.

·1997: XIV PREMI: Begonya Mezquita, Josep Mir, Àngel Montesinos, Pere Prada i Soler i Manel Rodríguez-Castelló

     Josep Planaspachs: Llibre de plagis (Amós Belinchón Ed.)

·1998: XV PREMI: Joan Elies Adell, Jordi Botella, Joan Jordà i Sanchis, Dominic Keown i Josep Ripollés

     Ramon Ramon: Contra el desig (Amós Belinchón Ed.)

·1999: XVI PREMI: Francesc Collado, Maria Fullana, Josep Ribera, Francesc Rodrigo i Antoni Tordera

     Antoni Fornes: Periscopi (Amós Belinchón Ed.)

·2000: XVII PREMI: Amós Belinchón, Jordi Botella, Gaspar Jaén i Urban, Josep Mir i Manel Rodríguez-Castelló.

     Sergi Jover: Ressenya (Amós Belinchón Ed.)

·2001: XVIII PREMI: Amós Belinchón, Gustavo Cardenal, Anna Martí i Pellicer, Begonya Mezquita i Josep Mir

     Desert

·2002: XIX PREMI: Jordi Botella, Joan Jordà, Josep Ripollés, Manel Rodríguez-Castelló i Josep Sou

     Jordi Segura: Trajecte de turista (Amós Belinchón Ed.)

·2003: XX PREMI: Joan Elies Adell, Manuel Bellver, Ximo Llorens, Begonya Mezquita i Josep Mir

     Antoni Defez: Pas insomne (Brosquil Edicions)

·2004: XXI PREMI: Manel Alonso, Jordi Botella, Gustavo Cardenal, Manel Rodríguez-Castelló i Jordi Segura

     Eduard Marco i Escamilla: La quadratura del cercle (Brosquil Edicions)

·2005: XXII PREMI: Antoni Defez, Maria Josep Escrivà, Joan Jordà, Begonya Mezquita i Josep Mir

     Robert Llopis: Setge al cercle (edició d'Amics de Joan Valls)

·2006: XXIII PREMI: Manuel Bellver, Jordi Botella, Gustavo Cardenal, Gaspar Jaén i Urban i Manel Rodríguez-Castelló

     Jaume Pomar: Llibre de l'exili (El Gall Editor)

·2007: XXIV PREMI: Jordi Botella, Eduard Marco, Isidre Martínez Marzo, Josep Ribera i Manel Rodríguez-Castelló

     Josep Maria Balbastre: Gradual (Edicions de la Guerra-Denes)

· 2008: XXV PREMI: Manuel Bellver, Vicent Berenguer, Gaspar Jaén i Urban, Josep Mir i Manel Rodríguez-Castelló

     Daniel Nomen i Recio: Instruccions per usar la realitat (Edicions de la Guerra-Denes)

· 2009: XXVI PREMI: Jordi Botella, Tono Fornes, Robert Llopis, Ricard Ripoll i Manel Rodríguez-Castelló

     Albert Garcia Hernàndez: Magatzem de perfils (Edicions de la Guerra-Denes)

· 2010: XXVII PREMI: Maria Fullana, Olga Gargallo, Begonya Mezquita, Josep Mir i Manel Rodríguez-Castelló

     Josep Igual: Uomo qualque (Edicions de la Guerra-Denes)

· 2011: XXVIII PREMI: Eduard Marco, Manel Marí, Josep Mir, Francesc Rodrigo i Manel Rodríguez-Castelló

     Josep Conill: La nit en blanc (Edicions de la Guerra-Denes)

· 2012: XXIX PREMI: Manuel Bellver, Olga Gargallo, Begonya Mezquita, Josep Mir i Manel Rodríguez-Castelló

     Josep Fàbrega: Les hores vives (Edicions de la Guerra-Denes)

· 2013: XXX Premi: Jordi Botella, Joan Jordà, Hugo Mas, Manel Rodríguez-Castelló i Josep Ribera

     Francesc Bernàcer: El pes de les ales (Edicions de la Guerra-Denes)

· 2014: XXXI Premi: Eduard Marco, Hugo Mas, Josep Mir, Josep Porcar i Manel Rodríguez-Castelló.

     Empar Sáez: Dona i ocell (Edicions de la Guerra-Denes)

· 2015: XXXII Premi: Manuel Bellver, Núria Cadenes, Antoni Ferrer, Manel Rodríguez-Castelló i Empar Sáez.

     Imma López Pavia: Santuaris (Edicions de la Guerra-Denes)

· 2016: XXXIII Premi: Manuel Bellver, Josep Mir, Josep Ribera, Francesc Rodrigo i Manel Rodríguez-Castelló.

     Jaume Bosquet: Basses i pluja (Edicions de la Guerra-Denes)

· 2017: XXXIV Premi: Manuel Bellver, Imma López Pavia, Begonya Mezquita, Isabel Robles i Manel Rodríguez-Castelló.

    Carles Mulet: Talismà (Edicions de la Guerra-Denes)

· 2018: XXXV Premi: Núria Cadenes, Maria Josep Escrivà, Joan Navarro, Manel Rodríguez-Castelló i Pau Sif.

    Eduard Batlle: Registre fòssil (Edicions de la Guerra-Denes)

· 2019: XXXVI Premi: Jordi Botella, Rosa Escrivà, Begonya Mezquita, Manel Rodríguez-Castelló i Pau Sif.

    Marta Pérez i Sierra: Escorcoll (Edicions del Buc)

· 2020: XXXVII Premi: Francesc Bononad, Pere Ciscar, Olga Gargallo, Begonya Mezquita i Manel Rodríguez-Castelló.

    Ricard Ripoll: El món s’acaba demà (Edicions del Buc/Pruna Llibres)

· 2021: XXXVIII Premi: Imma López Pavia, Marta Pérez i Sierra, Francesc Pou, Francesc Rodrigo i Manel Rodríguez-Castelló.

       Ricard Garcia: La llum més alta (Edicions del Buc/Pruna Llibres)

· 2022: XXXIX Premi: Manuel Bellver, Mercè Climent, Teresa Pascual, Manel Rodríguez-Castelló i Pau Sif.

        Vicent Botella: Girar / Caure (Edicions del Buc/Pruna Llibres)

· 2023: XL Premi: Núria Armengol, Jordi Botella, Josep Martínez, Begonya Mezquita i Manel Rodríguez-Castelló.

        Alba Palau Centelles: Símptoma (Edicions del Buc/Pruna Llibres)

· 2024: XIL Premi: Vicent Botella, Juli Capilla, Imma López Pavia, Manel Rodríguez-Castelló i Pau Sif.

        Isabel Canet Ferrer: L'udol de la lloba (Edicions del Buc/Pruna Llibres)

 

Vint-i-vuit originals ben comptats opten a la 31ª edició del nostre premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi. Per a les estadístiques: sis poemaris més que l'any passat, 17 de procedents de terres del Principat, 7 del País Valencià i 4 de les Illes, escrits per 9 dones i 19 homes. Recordem que el jurat d'enguany està integrat per Eduard Marco, Hugo Mas, Josep Mir, Josep Porcar i Manel Rodríguez-Castelló. Ara, doncs, comença per a ells l'àrdua feina de garbellar fins a trobar el treball que serà mereixedor del premi de 1.500 euros i l'edició en la col·lecció Edicions de la Guerra de l'editorial Denes.

I acabat el termini de presentació de llibres per al premi, obrim la de les candidatures per als XX Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català a una persona i a una entitat de les comarques de l'Alcoià i el Comtat. Ja sabeu que la votació és democràtica i que tothom pot votar els candidats que més s'estime i tants com vulga. Els nostres premiats de l'any passat van ser la professora i estudiosa del català Maria Conca, de Beneixama, i la publicació digital alcoiana Aramultimèdia.
Participeu-hi enviant les vostres propostes al correu amicsjoanvalls@gmail.com.

I el dia 15 de març, dissabte, farem públics els premis 2014. Salut i molta força per a l'any que tot just comença.