Bon dia, amigues i amics. L'any 2009, l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà vam instal·lar al número 7 del carrer de Sant Francesc on va nàixer el nostre poeta una placa commemorativa que citava uns versos del seu llibre Les hores vives (1978): "I ens apleguen al cor les rebel·lies / de l'esperança amb foc de llibertat".
Enguany, quan fa 109 anys d'aquell primer de maig de 1917 en què va nàixer Joan Valls, ens tornem a aplegar en aquesta Placeta del Fossar amb les mateixes rebel·lies i el mateix foc de llibertat que van inspirar el nostre poeta.
I si l'any 2018 convocàvem l'homenatge a Valls per la "Llibertat d'expressió", el 2019 "Per les llibertats i els drets socials"; si el 2023 dèiem "Nosaltres votem pel valencià", el 2024 "Defensem el valencià!" i el 2025 clamàvem "Per una pau justa a Palestina i Ucraïna"…
… enguany recuperem la iniciativa pel valencià, el nostre català, i hi afegim "en defensa pròpia". Perquè els continus atacs que la nostra llengua rep a l'escola i el món acadèmic, a la sanitat i als serveis públics, als mitjans de comunicació i al carrer i allà on encara és viva i pot créixer, demana de tots nosaltres l'energia i la força que naixen de la legitimitat de la defensa pròpia. Ací no valen mitges tintes ni fer el ploricó: ningú defensarà per nosaltres el que és nostre i millor ens defineix com a poble, la pròpia llengua.
Nosaltres de vegades dubtem, cedim, ens passem al castellà a la mínima. Clar, diuen, per evitar conflictes, per educació, és que és foraster… I així perdem un llençol en cada bugada. Ells, que tenen un estat poderós que vetla per tots els seus drets, no dubten, no han dubtat mai: fa segles que intenten assimilar-nos, que intenten que deixem d'usar la llengua i ser el que som.
De vegades per la força bruta, com en el franquisme, d'altres mitjançant lleis i majories dites democràtiques amb l'eliminació d'autors a les aules, marejant-nos amb el nom i identitat de la llengua, posant en qüestió els nostres gramàtics, desacreditant la universitat o els escriptors, separant-nos artificialment de la resta de parlants del català. Sempre intentant ofegar-nos, sempre espentant-nos a abandonar la llengua pròpia, sempre fomentant el conflicte, fent el valencià antipàtic i estrany als nouvinguts, desprestigiant-lo per terra, mar i aire.
Els atacs sistemàtics d'ultres, conservadors i espanyolistes en general, que a voltes fan cara més progre i amable, l'hostilitat d'un Estat que no accepta ni tolera la diversitat dels pobles que l'integren no són cap novetat i els hem sabut resistir al llarg del temps.
Però tot el que no va avant acaba sense remei anant arrere. I en aquest punt ens trobem. El pitjor no són els atacs, companyes i companys, sinó la pròpia defecció, la manca de resposta en legítima defensa dels nostres drets. El pitjor és arribar a creure'ns que la cosa no té remei, que la història ens passarà per damunt, que estem condemnats a l'oblit i l'extinció com a poble. El pitjor és que deixem de transmetre el valencià als nostres descendents, que els ensenyem a desconfiar de la pròpia llengua, que els tanquem les portes del futur.
No cal sinó observar una mica què passa als carrers de la nostra ciutat per comprovar que el valencià hi perd vitalitat i parlants a marxes forçades.
Que les tímides iniciatives en favor de la nostra llengua de l'Ajuntament i altres institucions locals no s'han actualitzat ni adaptat als temps que corren, definits per allaus migratòries que ja no podem integrar culturalment, com va passar en altres temps amb els nouvinguts, per un envelliment de la població valencianoparlant i una globalització i unes formes de relació virtual que no afavoreixen en les actuals circumstàncies la recuperació i extensió de la llengua a tots els àmbits socials.
És una cruel ironia que la ciutat on cada any se celebren unes Jornades de Sociolingüística que són un referent de tota la comunitat lingüística catalana, estiga patint de manera tan alarmant la falta d'unes polítiques lingüístiques a l'alçada dels reptes que la situació de minorització progressiva de la pròpia llengua planteja.
És per això que Amics de Joan Valls, seguint l'exemple del nostre insigne poeta i de tantes persones com ens han precedint en la lluita pel valencià en defensa pròpia, proposem: 1. L'elaboració d'una enquesta sociolingüística que detalle amb el més alt grau de precisió possible l'ús actual del valencià a la nostra ciutat, enquesta que haurien d'assumir les màximes autoritats municipals;
2. L'inici d'un debat sobre campanyes i iniciatives que, una vegada avaluada la situació, que presumim bastant negativa, mamprenguen decididament la tasca de foment i normalització del valencià en tots els àmbits d'ús, públics i privats, de la ciutat. Aquest debat hauria de presentar un doble vessant: l'institucional i el popular, associatiu i civil, degudament coordinats. Només l'àmplia participació popular, precedida de l'adequada informació i formació sobre el tema podria garantir un avanç efectiu cap a la plena recuperació del valencià. La defensa i promoció de la llengua pròpia s'ha de convertir en un tasca prioritària d'un govern democràtic i a tal fi ha de buscar un consens el més ampli possible del conjunt de la ciutadania.
3. Com a entitat implicada en la defensa de la llengua i la cultura d'Alcoi Amics de Joan Valls ens comprometem a establir els contactes en el món associatiu per tal de fer les primeres passes i arribar a acords que traslladarem a les nostres institucions.
Des d'ací i avui, un any més, us animem a treballar pel valencià en defensa pròpia i decidida, infatigable i efectiva. Des d'ací, ara, us animem a alçar la banda que hem repartit i a cridar ben fort: "A Alcoi, sempre en valencià!", "En defensa pròpia, pel nostre valencià!"…
