Sobre `Dona i ocell´, d'Empar Sáez

Empar Sáez, Dona i ocell. XXXI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi. Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm. 108, Paiporta, 2014.

EL TRÀNSIT DELS OCELLS

El títol d'aquest primer poemari d'Empar Sáez (Pertuis, Provença, 1963) remet a la coneguda escultura de Joan Miró (1983) que presideix el parc que porta el seu nom a la ciutat de Barcelona. Però per bé que la buscada coincidència és una font de suggeriments i rastres, declarades admiracions personals i homenatges de la poeta, el títol té vida pròpia i independent en el mar (més apropiadament: en l'aire) de símbols ja universals i a l'enriquiment dels quals tan genialment, no cal dir-ho, va contribuir l'obra de l'artista barceloní. Nítidament encastat en el cor del llibre i en el seu desplegament discursiu, el títol Dona i ocell té el poder de síntesi i obertura, de representació, exigible al lloc frontal que ocupa, a la seua naturalesa de nom propi. Així doncs, la tensió poètica entre allò que viu arrelat a la terra, al present, a la memòria i les devastacions del temps, la dona –que sovint és identificada ací amb el símbol de l'arbre, que és alhora cos i casa– i el que transita per l'aire, l'ocell, símbol de la llibertat, del desig, del futur i la gracilitat, alimenta un moviment que creix en forma d'espiral, tornant una vegada i una altra sobre les pròpies imatges i paraules per enlairar-se a la cerca de nous horitzons significatius. L'acumulació de troballes poètiques, imatges i idees, d'arrel simbolista, necessàriament escàpoles, n'aferma els fils conductors, entreteixeix el ric joc de significàncies i fa del passeig per aquestes belles pàgines una experiència poètica amable fonamentada en l'emoció musical que aporten les conegudes melodies en l'oïda del lector. L'aposta de Dona i ocell se sustenta en les variacions melòdiques sobre uns mateixos temes exposats en un to contingut, suau, essencialment elegíac i despullat, no gens narratiu i descriptiu només a estones.

Ultra aquesta tensió esbossada més amunt entre l'arrel i el vol, entre la realitat i el desig, entre l'amunt i l'avall i el prop i el lluny, entre memòria i oblit, entre passat, present i futur, hi ha la relativa a la conquista esforçada de la paraula: “Dins la gàbia immòbil de la pedra / se sent el cant de l'ocell invisible”; “Torno a expressar el no-res / en la gàbia dels mots”; “Tornen els llavis a emprendre / fermament la paraula”; “Orba, et plegues al cant esbocat / i al delit de la fosca”. De fet en els primers poemes de la primera part, Estances d'aire, assistim a la transformació de la dona-arbre (“desolació / d'un cos de fusta”) en ocell (“Cal erigir un cel, / un reialme per estendre el vol, / cal resseguir amb remorosos llavis el bes”), un moviment d'anada i tornada en què hi té molt a veure la possessió de la paraula, l'empenta del cant. La poesia, doncs, com la substància que confereix identitat i gràcies a la qual, en tant que profunda autoconsciència i consciència del món, fa possible l'equilibri entre els elements en tensió: “moviment i fondària / en la terra abrupta d'aquest cos”. Només amb la paraula, sembla suggerir-nos Empar Sáez, és possible accedir a “Un altre món on la claror s'escampa / per un mar enfiladís d'enyorança” i “Només els ocells transiten d'un món a l'altre”. Però el joc de contraris no és maniqueu, no és una delimitació de fronteres nítides, i per molt que sovint partim “Lluny del buit esfereïdor, / de l'aspror immutable d'escorça” per arribar a contemplar “la buidor que circumda l'ocell”, sempre valdrà la pena el trànsit, el cant: “Descorda't les ales, muda la pell. / Romandrà el teu vol / en la llum perenne de l'arbre”.

Aquest primer lliurament d'Empar Sáez, després d'alguns treballs col·lectius i de la seua participació en el grup poètic Reversos, ens descobreix una poeta de llarg alè que ha culminat amb les ales enfortides el seu vol per un univers poètic de reminiscències universals però recorregut amb la força i la veritat de l'íntimament i intensament viscut. La subtilesa i elegància de la seua dicció, l'afinat treball de ritme i cadència, el traç en espiral del seu vol amb encavalcaments precisos i la mesurada distribució d'espais en blanc per marcar determinades pauses són algunes de les victòries perceptibles en els arbres del bosc i en cada ocell d'aquest magnífic estol de poemes. El viatge es presumeix llarg i ric, puix que tot just acaba de començar amb molta força i saviesa.

[Publicat a Saó núm. 393, maig 2014.]