divendres, 21 de febrer de 2020

Andreu Hervàs i L'Escenari premis Joan Valls 2020



Andreu Hervàs (Puente de Génave, Jaén, 1951) i el popular pub alcoià L’Escenari han estat guardonats, en l’apartat individual i en el col·lectiu respectivament, amb els premis Joan Valls i Jordà en la seua vintisisena edició. El premi, que atorga l’Associació Cultural Amigues i Amics de Joan Valls i Jordà, reconeix el treball de persones i entitats de les comarques de l’Alcoià i del Comtat en favor de l’ús i promoció del valencià. Instituït en 1995, es tracta d’un dels més antics en la seua modalitat de tot el domini lingüístic català. La gala de lliurament d’aquests premis, durant la qual també s’atorgarà el XXXVIIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi, tindrà lloc el dissabte 7 de març a L’Escenari, l’entitat premiada enguany.
Andreu Hervàs emigrà molt menut del seu poble d’Andalusia amb la seua família per instal·lar-se a Alcoi. Va exercir, fins al moment de la seua jubilació, de mestre i dirigí l’escola El Bosco de Cocentaina, una de les pioneres en l’ensenyament en valencià de les nostres comarques. Vinculat des dels seus inicis al Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià, Andreu Hervàs va participar al llarg de tota la seua carrera professional en l’estructura interna del sindicat com una peça clau i també en gran nombre d’activitats relacionades amb els moviments de renovació pedagògica i d’impuls al valencià com a llengua vehicular de l’ensenyament. Especialment fecunda fou la seua tasca en l’organització de les Escoles d’Estiu a Dénia i Elx i més tard en les Trobades d’Escoles en Valencià. Andreu Hervàs fou el primer director del Centre de Professors d’Alcoi elegit democràticament pels col·lectius de renovació pedagògica de les nostres comarques. En la seua etapa al front d’aquest CEP, un dels vuit centres del País Valencià, va liderar la implantació de la nova institució amb una llarga sèrie d’iniciatives pedagògiques i edicions de materials didàctics, cursos, seminaris, jornades, i debats que van representar una fita en l’avanç de la normalització de l’idioma propi en l’àmbit de la formació permanent del professorat. En el tram final del seu recorregut professional, Andreu Hervàs recala a Alcoi com a mestre i tutor, i impulsa ací l’ensenyament en valencià des de les aules del col·legi públic Sant Vicent. A partir de 2005 Andreu Hervàs s’incorpora de ple a l’equip directiu del Club d’Amics de la Unesco d’Alcoi, on ha desenvolupat tasques de president i secretari.
L’Escenari va obrir les seues portes el 30 de juliol de 1981 per iniciativa d’Ismael Pérez, membre de La Cassola, Enric Pascual, El Llarg, i els bessons Jordi (Toti) i Miquel Blanes. Es tracta, doncs, del pub més antic d’Alcoi que continua amb els propietaris originals. Al llarg d’aquests anys L’Escenari ha estat un punt de referència per a la ciutat no solament com a infatigable animador de
la vida nocturna alcoiana sinó també desenvolupant tot de propostes lúdiques i culturals que han tingut com a centre la cultura catalana i com a vehicle d’expressió la pròpia llengua sense renunciar per això a una visió nítidament cosmopolita, com ho demostra la tria musical amb què amenitza les seues vetlades. Gran part del seu estil i tarannà té a veure amb l’especial decoració del local, concebut en part com un espai escènic i com un homenatge al teatre, amb el carro que simbolitza la faràndula transhumant d’altres temps, les màscares i fins i tot un petit escenari per on ha passat el bo i millor del teatre i la cançó autòctones: l’Ovidi Montllor (un dijous de febrer o març de 1982, poc abans de protagonitzar la pel·lícula de Carlos Pérez Héctor). L’Escenari ha mantingut amb un zel admirable aquesta escenografia que li dona ànima i cos, obra de l’enyorat escenògraf i artista Alexandre Soler. Després ha travessat èpoques de més o menys activitat però sempre promocionant actuacions de forma periòdica: humor, teatre, música, contacontes, mags, cabaret, etc. Allí han actuat actors alcoians com Juli Cantó, Pau Durà, Gemma Miralles, Pep Cortés, Neus Agulló, Xavi Mira o Xavi Castillo, que va fer de L’Escenari la seua base d’operacions. També hi va ser l’Albert Pla, la primera vegada que va actuar a Alcoi.
L’Escenari fou així mateix bressol del grup musical Arthur Caravan. Durant una època el pub va organitzar concerts i actuacions i va portar a Alcoi grups i músics i actors emblemàtics com Pegasus, Joan Manuel Serrat, Els Joglars (en diverses ocasions), Pepe Rubianes o Lluis Llach, bé a títol particular o en col·laboració amb l’Ajuntament. També va participar en la Mostra de Teatre d’Alcoi i en el seu Off-Mostra. Als anys 90 va publicar el fanzine anomenat El Barco Pirata, que dirigí Pep Jordà i l’últim número del qual es va editar l’’any 2001 aprofitant el començament del mil·lenni i la coincidència amb el títol de la famosa pel·lícula. L’any 2005 el pub va ser el protagonista de la sèrie de Canal 9 L’Escenari, rodada en el mateix local i al llarg de tretze episodis d’una hora de durada s’hi van veure grups de musica, monologuistes i espectacles de petit format valencians, i en valencià.
Els guardonats rebran de mans de socis d’Amigues i Amics de Joan Valls la tradicional escultura, obra d’Antoni Miró, que simbolitza l’impuls al valencià pel qual són homenatjats. 

 [Andreu Hervàs. Foto: Tomàs Tàpia]

 [Alguns dels protagonistes de L'Escenari.]

divendres, 24 de gener de 2020

Josep Lluís Peiró, en record i homenatge

Ahir ens va deixar Josep Lluís Peiró, el mestre i activista de Muro que fou premi Joan Valls en 2002. En el seu record i en homenatge a un home bo, a un home inquiet, a un ciutadà exemplar que va dedicar el bo i millor del seu esforç civil al País Valencià, a millorar la societat i el món en què va viure, reproduïm tot seguit les paraules amb què el nostre amic Joan Jordà el va homenatjar quan vam donar-li aquell merescudíssim guardó fa divuit anys. En la nostra memòria sempre Josep Lluís.

· · ·

Bona nit, amigues i amics:

Segons el guió previst em pertocaria presentar els mèrits que recauen en la persona de Josep-Lluís Peiró per fer-lo mereixedor a ser guardonat amb el VIII Premi Joan Valls en reconeixement a la trajectòria d'una persona en la promoció social del valencià, però lamente dir-vos que vaig a decebre-vos.
Quan el vaig telefonar per felicitar-lo em comentava que ell no estava gens content per la notícia (jo ja ho sabia...), em confessava que no havia fet cap mèrit especial per a ser guardonat, a ell el que li agrada és fer, organitzar coses, lligar caps, però no estar davant i ser protagonista, i encara menys quan encara s'és jove i s'està en la brega. L’incaut no sabia que m'ho confessava a mi, que anava a exercir de fiscal seu en aquesta justificació del premi i el que em deia ho podria utilitzar en la seua contra.
Perquè jo no vaig a fer cap enumeració de mèrits, ans al contrari, vaig a descobrir un culpable. Sí, un culpable, i dels pitjors. Perquè ho heu de saber, i amb aquest guardó va a quedar en evidència, ell és responsable de moltes coses que han anat passant entre nosaltres i moltes voltes no sabíem explicar-nos la seua proliferació, el caire que prenien i l'èxit que assolien certes iniciatives que trastocaven la rutina imperant, i obrien noves perspectives de pensament i actuació.
Menut, de posat seriós i aparença discreta i afable, d'un tracte humà sempre cordial que et mostra l'amabilitat més exquisida, Josep-Lluís és d'aquestes persones que te les trobes cada matí i afablement et diuen bon dia mentre van tan contents al treball, però sempre els veus capficats en les seues cabòries i no saps mai ben bé quins assumptes porten entre mans. En definitiva, una persona de qui mai no et podries pensar que estiguera en tants maldecaps... Però el seu caminar ja el delatava, sempre l'haureu vist de pressa, i amb alguna cosa (normalment una carpeta) davall el braç. Si et reconeix, sempre t'ha manifestat el més entusiasta esclat d'alegria i de la seua boca ha eixit una allau de notícies i projectes. I és que no ho podia amagar, estava ací i allà, en açò i en allò, i en algun moment s'havia de saber, i ara li ha arribat el moment de posar sobre la taula algunes de les moltes coses que ha portat entre mans en aquests últims 30 anys, sempre pensant en valencià...
Muro, darreries dels rebolicats i plàcids anys 60: Beatles, llunyanes ressonàncies hippies i guerra del Vietnam, mini-faldilles i pantalons acampanats. Una bona colla de joves passeja en l'assolellat matí de diumenge: "Adéu, bon dia!", "Adéu, bon dia!", "Adéu? A quin sant ve ara açò d'adéu? Que és una nova moda? I de veritat que ho era, i s'escampava..., però no era l'única novetat que esdevindria moda. Continuaren les sessions de teatre llegit al Patronat, les taules redones, conferències, actuacions de cantants estrafolaris, com un que s'entestava  dient que era el millor, que era el millor de la nova cançó. I tot, no us ho perdeu..., tot en valencià! (O en català, com s’entossudien a dir, que eixa n’és una altra!). I, entre ells, portant la veu cantant l'irremeiable Ximo Llorca (convicte reconegut amb anterioritat per aquest mateix jurat) i sempre a prop, lligant caps amb papers entre mans, Josep-Lluis Peiró: hem arribat al nucli dur del clan de Muro, una autèntica associació de malfactors!
Però açò no era una moda passatgera de joventut, aquests eren reincidents i perseverants, i, durs de pelar, continuaren amb les seues, encara més envalentits, i a mitjans de la dècada dels 70 se'ls ocorre una idea genial: fer cine diumenge al matí! (Una cosa que anomenaven cinefòrum, i que per a més inri passaven les pel·lícules en estranger i s'havien de llegir amb retolets). I així tenim que a la  plaça de l'Església es creuaven els qui se n'anaven a missa de 12, i els qui se n'entraven enfront al cine... Un desficaci! Però ara les coses ja començaven a estar més clares, perquè ací venien els rojos de tota la contornada i quan acabava la pel·lícula no se n'anaven, es posaven a xarrar, i sempre, sempre, acabaven parlant de política. I, al davant de tot, i amb l'excusa del cine, l'avui encausat, Josep-Lluís Peiró.
Més tard vingueren els saraus del que anomenaven Congrés de Cultura Catalana, i quan s’acabà, no s’hi resignaven, ara eren uns Consells de Cultura Popular que tornaren les partides de pilota al carrer de sant Roc i revifaren les esmorteïdes danses de Palacio, qualsevol cosa menys estar-se quiets, i callats! Callats? Per a què dir-vos... Allò pareixia Muro de San Remo! Començaren a vindre conjunts i cantants: Al Tall, Pavesos, Ovidi Montllor, Lluís Miquel i els 4 Z, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach..., i tots, tots, (si no ho suspenien per ordre governativa) irremeiablement, cantant en valencià! (perdó, en català...) I què pensen... que el senyor Josep-Lluís Peiró no en sabia res… ?
Però ell no es conformava de moure's només al seu poble, que al cap i a la fi és xicotet i on tot açò no es nota massa, no, no! Ell, com més rebombori fera, millor! I on havia d'anar? Doncs a l'única emissora de les comarques, a Ràdio Alcoi, i allí ens el trobem fent l'any 1975 un programa de ràdio en valencià (quina ocurrència!), però no us penseu res de discret i prudent: "Crida", ben alt i fort (i la veritat és que aquella crida es sentí molt i obrí camins). En "Crida" s'ajuntà molta gent, però qui la sustentà permanentment fou Josep-Lluís Peiró.
I podem parlar de negocis ruïnosos, però inversions culturalment eficaces, com la llibreria cooperativa "Creu i Ratlla", o l'Associació Cultural l’Alcoià-Comtat, on continua desenvolupament la seua activitat amb propostes, reflexions, jornades, congressos,... no parant, no callant: incordiant!
I Josep-Lluís Peiró és mestre. I ensenya, i ha ensenyat en valencià al seus alumnes, i no sempre ha sigut tan fàcil com ara, el valencià no estava reconegut oficialment, te la jugaves amb la dictadura, ha hagut d'estar en terra de promissió amb los Hermanos de las Escuelas Cristianas La Salle, no hi havia materials, el millor eren els fulls ciclostilats dels cursos organitzats pel Centre Excursionista d'Alcoi, calia organitzar el Secretariat de la Llengua, el Moviment de Renovació Pedagògica, els cursos Carles Salvador, l’ICE, l’assessoria de llengües del CEP (en poques paraules: no parar!). I, amb tanta activitat, hi ha temps per a més? Potser no massa, però en troba per a preparar unitats didàctiques sobre Joan Fuster i Joan Valls, o per a col·laborar en la investigació biogràfica Joan Fuster des de Sueca, o escriure i  dirigir vídeos com L'eremita urbà, o la Biografia de Joan Valls. I, és clar!, per esbargir-se i gaudir veient cine, la seua gran afició, i compartir-la recopilant la història del cine a les comarques de l'Alcoià i el Comtat amb l'ambiciosa edició 100 anys d'il·lusions, obra magnífica en contingut i format, pròpia de qui en tota la seua trajectòria ha fugit de buits escarafalls i ha volgut, sense falses pretensions, el bo i millor per a les coses en què creu fermament. 
I podeu preguntar-vos quina responsabilitat punitiva té l'encausat en aquesta relació de fets, aparentment tan lloables? No poqueta! En un principi va subvertir la normalitat de l'ordre imperant, era clarament un "agitador", després en aquells moments de tolerància progressista es podria haver titlat el seu quefer més benevolament de dinamitzador, d’animador. Però, amigues i amics, en l'època que vivim del nou ordre global, econòmic, polític, i cultural!, actituds tan tossudes com la demostrada per Josep-Lluís Peiró, són extremadament perilloses i oposades als nous models de mediocritat i uniformitat global que subtilment es volen implantar. I ell és el pitjor: un "activista" que vol un món culte i conscient, respectuós amb la pluralitat i les minories, i açò, amigues i amics, açò no convé... I ell no és un activista qualsevol, ho és en estat pur, i irreductible, com ha quedat plenament provat en el relat de càrrecs imputats.
Per tant, i perquè en quede constància fefaent, demane que li siga  lliurat el "VIII Premi Joan Valls a la promoció del valencià" en la categoria individual. Sostenir el pes moral, i material, del guardó l'obligarà, almenys, a redoblar les forces.
Josep-Lluís, enhorabona! 


Joan Jordà 
Alcoi, 9 de març de 2002


dilluns, 16 de desembre de 2019

Pep Cortés en cos i ànima

Acte Primer. Poques persones han representat tan bé el cos i l’ànima del teatre valencià com Pep Cortés. Dic representat perquè el Pep fou abans que res i que tot un actor de cap a peus, un actor que també va haver de fer de director, dramaturg, productor i el que calgués en cada moment i ocasió per dignificar una professió en permanent perill d’extinció. Pep Cortés fou un entusiasta imprescindible, generós i incombustible, un home orquestra del teatre al servei del seu art, la cultura i el país. En el primer acte el veig fent de professor substitut i fugaç de Treballs Manuals, durant un parell de dies a tot estirar, en una classe d’adolescents de finals dels seixanta al col·legi La Salle d’Alcoi. S’alça el teló. El treball manual esdevé per obra i gràcia del Pep el primer espectacle teatral de què tinc memòria. Hi té lloc el prodigi de la representació, l’acceptació ritual que les coses són el que no són, el joc infinit de la transformació, la màgica presència de l’absent. La tarima es converteix en entaulat i la lliçó en escena, per a l’alegria dels marrecs. El professor mudat en actor estira amb totes les seues forces d’una corda que no existeix i que tanmateix és completament real gràcies al seu gest. Aquella corda, que em lliga íntimament a la bellesa i el misteri teatral, no s’ha trencat mai.
Acte Segon. A mitjan dècada dels vuitanta el Pep se’n torna a Alcoi després d’uns anys a Castelló en què ha continuat formant-se com a actor amb mil iniciatives i participant en primera línia del combat amb Esquerra Independent de Castelló. Ha abandonat el confort d’un treball segur per lliurar-se completament a la seua passió, l’aventura incerta del teatre. Porta una maleta plena de Dario Fo. I transforma el Teatro de Cámara La Cazuela, que respira les últimes alenades, en la Companyia Estable La Cassola amb el muntatge Ací no paga ni déu. L’agitació de l’adotzenada escena cultural i teatral del seu poble i del seu país és una tasca peremptòria a la qual es dedica una vegada més en cos i ànima, posant-hi en risc la pròpia salut. Pep Cortés és un bou, més concretament un Taure de descomunal força de voluntat, un prodigi de batuta sota la qual comença a reviscolar i moure’s una de les millors orquestres del teatre professional valencià. La transhumància l’obliga a compaginar el paper de director i mestre d’actors amb els mil papers que van eixint a València o Barcelona, en teatre o en cinema, sense oblidar que el país també necessita política de la bona (i ací el teniu disfressat de bisbe amb tota la ploma per encapçalar una llista d’UPV a Alcoi). Però el que més s’estima és pujar a escena, fer-hi d’actor, i el que més desitja és representar bé la pròpia vida, com confessaria en una entrevista. Les escenes culminants del segon, vertiginós, acte són papers sublims com els que representa en cos i ànima en Entre els porcs, dirigit per Carles Alfaro, amb Neus Agulló, en 1990, i L’hort dels cirerers al Lliure, amb direcció de Lluís Pasqual i amb Anna Lizaran de principal protagonista, en 2000.
Acte Tercer. El teatre, com la cultura en general al País Valencià, sotsobra en els miratges, els projectes inconsistents i l’absència crònica de polítiques decents. Abandonar o emigrar (és a dir, anar de lloguer a Catalunya, que és com ser lluny a casa) i viure en la transhumància sempre, exigències del guió. Pep funda família amb dona i fills a Planoles. Fa cine a manta, sèries per a televisió, teatre. En 2015 li donem el Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català. L’accepta amb senzillesa i agraïment cordial, baixa una vegada més al seu poble per sotmetre’s a les incomoditats de la cerimònia i la vida nòmada. Allarguem la nit. Ens fa, sense haver d’impostar gens la veu, cinc cèntims sobre la lluita que manté amb la seua mala salut de ferro. Ha estat a punt de perdre la vida, ens conta, mentre viatjava en tren. Sort de la metgessa que va poder atendre’l in extremis, Teresa Forcades, ves per on, crec recordar. Durant els assajos de no sé quina obra o potser en el transcurs d’algun rodatge, i sense que se n’assabente ningú, es fa ell mateix la diàlisi a la seua cambra d’hotel amb un aparell cedit per l’hospital. «Per a què n’havien de saber res? Jo hi era per treballar!», ens confessava. Llavors ja s’havia jubilat i es donava d’alta cada vegada que decidia treballar en algun projecte interessant. Fou l’última trobada. I sí, en cos i ànima es va dedicar al seu art i en cos i ànima va representar el seu paper més especial, el que va tenir en la vida. Cau el teló. Però la funció continua perquè la passió de l’actor fundà moltes esperances i donà molts arbres que encara fruiten. Gràcies per sempre, Pep.
 
[Manel Rodríguez-Castelló, publicat a la pedra i el marge. ]

[Els dos premiats en 2015: Imma López Pavia i Pep Cortés.]

 [Pep Cortés entre Jordi Botella a la dreta de la imatge i Manel Rodríguez, a l'esquerra.]

dilluns, 11 de novembre de 2019

Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi: 50 anys ben complits

[Quan el Club era al carrer de Santa Rita. Àlvar Seguí, llavors del GER, Grup Espeleològic Ratot, i Manuel Rodríguez Martínez, primer president del Club.]

dijous, 10 d’octubre de 2019

La nostra associació rep el Micalet d'Honor 2019

La més que centenària Societat Coral el Micalet, tot un referent del valencianisme històric i de la cultura dels nostres dies, ha fet públics els seus Micalets d'Honor corresponents la seua 32a edició, la de 2019, i que han recaigut en el dramaturg valencià Manuel Molins i en la nostra associació. La nota de premsa que els ha donats a conèixer afirma literalment: "La junta directiva de l’entitat, reunida en sessió extraordinària, reconeix així els mèrits i la trajectòria de Molins, professor, dramaturg, director escènic, assagista i un referent del teatre valencià; i de l’associació alcoiana per la seua labor cívica, defensa de la cultura i reivindicació de l’obra del poeta Joan Valls a la qual dona nom".

La Societat Coral el Micalet fou fundada en 1893 i declarada entitat d'Utilitat Pública en 1978, compta amb 554 socis i sòcies i 163 alumnes que reben classes d'Ensenyament Elemental i Professional de música a través del seu Institut Musical Gener, reconegut com a centre oficial d'aquest tipus d'ensenyances. La societat musical compta amb diverses agrupacions artístiques com la Jove Orquestra, la Coral Giner, així com les corals infantil i juvenil, Colla de tabal i dolçaina, Grup de Danses Alimara, Rondalla i aula de teatre. El Teatre Micalet, en la mateixa seu de l’entitat i vinculat amb ella, és gestionat per una empresa externa, al cap de la qual hi figura l'actriu alcoiana Pilar Almeria.

El Micalet d'Honor fou atorgat anteriorment a destacades persones i entitats relacionades amb el món de la cultura del País Valencià, entre els quals els alcoians Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó o Antoni Miró.

Aquest és el primer reconeixement que en forma de premi honorífic rep la nostra entitat des de la seua fundació en 1990, amb una trajectòria que inclouen 36 edicions del premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi, un dels més veterans del País Valencià, i 24 dels Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català. Venint d'on i de qui prové, la satisfacció és doble, ens ompli d'orgull i ens encoratja a continuar amb la nostra tasca en favor de la llengua, la literatura i la cultura del nostre país.

L'enhorabona a totes les sòcies i socis que ho heu fet possible i gràcies als amics i amigues de la Societat Coral El Micalet.

Ens veiem el proper 30 de novembre a València.

[Us enllacem diversos llocs amb la notícia:]







dimarts, 14 de maig de 2019

Melines Garcia defensa el premi a Asun Navarro


Asun, quan et notificaren que havies rebut el guardó, vas fer el de sempre, voler compartir-lo amb algun col·lectiu dels quals formes part, qualsevol d’ells, perquè és el que ens han ensenyat, a compatir, a no sentir-nos mai prou per a nosaltres mateixes, úniques de rebre un reconeixement.
Asun, han sigut 18 homes i 6 dones fins ara els guardonats i guardonades amb els Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català, no creus que ja et tocava a tu?
Quan em digueren que fera la defensa del teu premi, el primer que vaig pensar va ser: “Digueu-me què he de llegir”. Fals, em feia molta il·lusió parlar de tu i explicar com ets.
Doncs bé: alcoiana, de pares andalusos, la teua llengua materna va ser el castellà en un principi, amb les vivències típiques d’un barri de treballadors immigrants d’Alcoi, i va ser després quan t’incorpores al món del treball quan aprens el valencià amb la convivència amb les altres xiques de Carbonell, cosa que tu contes amb orgull. Elles, les dones de Carbonell, foren les que te l’ensenyaren, perquè a l’escola no solament no l'ensenyaven sinó que l'ocultaven.
Dona d’inquietuds, en tot moment aquelles inquietuds et van portar a participar en molts moviments socials, l’Hoac, l’Associació de Veïnes i Veïns de la Mistera, el Col·lectiu 8 de març, la Cocupanca i ara, últimament, en grups per a la defensa del poble palestí. Sempre activa, sempre dempeus.
En tots aquests grups i organitzacions no cal dir que el valencià ha sigut la llengua que hi empràveu, que tu vas continuar aprenent en els cursets del Carles Salvador que es feien a la Unesco, i que actualment encara continues estudiant a l’escola d’adults de l’Oròsia Silvestre.
Des que et conec el que més m’agrada de tu és la teua coherència: ets feminista i lluitadora i ho transmets en tot moment i en qualsevol activitat que faces. I sempre et sents arrelada a la teua terra i a la seua cultura, lectora incansable i amb moltes ganes de saber i conèixer s i més coses.
Tu vas tindre eixacambra pròpia” de què parlava Virginia Wolf. Des de la teua botiga de Cocentaina transmeties alguna cosa més que la simple venda de productes naturals i ecològics i hi informaves a tots d'activitats programades, de les mocions que s'havien de presentar a l’Ajuntament, tancaves si tocava fer vaga, i també apropaves la nostra llengua i cultura a les nouvingudes, que trobaven en tu un lligam per connectar-se a la nova realitat que estrenaven.
És per tot això que et crec mereixedora del reconeixement que se't fa avui, perquè la llengua no continuaria sense els que la parlem dia a dia i la transmetem a tots els qui ens rodegen. I tu l’has sabuda aprendre, conèixer, comunicar-la i estimar-la.
El tinc molta enveja, tens una força immensa i sempre vius amb bon humor i disposada a ajudar a tots
Asun, ets preciosa i t'estime molt.


Melines Garcia, 9 de març de 2019