Jordi
Gil: joglar de veu rocallosa i guitarra eixuta
Amb
prop de quaranta anys de trajectòria l'artista Jordi Gil respon al
model clàssic del cantautor de guitarra eixuta i cama repenjada en
una cadira; de lletres breus i missatge ample.
La
seua veu profunda recull tot un repertori que inclou balades, poemes
musicats de Joan Valls o Martí i Pol, o clams en la reivindicació
dels drets més bàsics. Inclòs en la rica tradició que va de
Raimon a Ovidi Montllor, pot dir-se que el cantant Jordi Gil ha sabut
combinar la reivindicació i el lirisme, el món quotidià i la
identitat.
Home
de veu rocallosa i obra coherent, les seues cançons responen a un
ferm compromís amb la realitat. Un compromís obert, sense consignes
prèvies, que ofereix amb les seues composicions la mateixa amplària
de registres que les cordes de la guitarra que l'ha acompanyat des
dels seus orígens, unes vegades melodiosa i altres combativa.
Jordi
Gil és un cantautor i com a tal està per damunt de les modes. Mai
no el reclamaran per a Eurovisión ni omplirà amb titulars
sensacionalistes les pàgines de la crònica social. Em ve al cap ara
com alguns gestors culturals, responsables televisius o regidors de
calbot consideraven aquests artistes de veu rocallosa i guitarra
eixuta com a restes del passat. En la seua ignorància pensaven que
no eren «actuals», que no encaixaven en les noves tendències
–barreja d'instagram i brillantina, menfotisme i pasta gansa.
Tots
aquests profetes de la postmodernitat anaven ben errats i els temps
ens han donat la raó als qui hem sobreviscut a tanta brofegada: la
seua fascinació per la cultura pirotècnica ha estat fum de canyot i
diners públics malversats. L'oblit se'ls ha engolit, víctimes de
l'obsolescència programada de les modes. En canvi els cantautors
continuen essent «actuals» i la raó és que ells estan pròxims a
la realitat, es fan ressò dels batecs individuals i alhora
arrepleguen els sentiments de la col·lectivitat. Front als grans
estrategues dels mercats artístics, ells són artistes d'intervenció
immediata que es valen d'una veu rocallosa i d'una guitarra eixuta
per saltar sobre les trinxeres de l'adversitat.
Jordi
Gil forma part de la gran tradició dels cantautors sempre capaços,
com el més sacrificat metge de capçalera, d'atendre un dia darrere
de l'altre els ciutadans sotmesos tothora als bacteris de la
injustícia, l'autoritarisme i la mediocritat. Per això els
cantautors són i seran «actuals», perquè, malauradament, la
tralla sempre ens ve al darrere, al costat del setmesí de veueta
atiplada i de la fera ferotge.
Jordi
Gil, com a cantautor, és un joglar en aquesta fosca Edat Mitjana del
nou mil·lenari. Davant les fortaleses del dogmatisme, dels grans
senyors del pensament únic i dels ciutadans sotmesos al vassallatge,
ell, com els joglars, sempre enlairarà la millor arma que li ofereix
la seua veu rocallosa i la guitarra eixuta a l'hora de desafiar el
cornetí mediàtic i el soroll analfabet. Una arma com la guitarra
de Woody Guthrie que duia una enganxina amb la llegenda «aquesta
màquina mata feixistes». Una arma tan tendra com el Te recuerdo
Amanda de Víctor Jara. Una arma tan contundent com el Diguem
no de Raimon.
Jordi
Botella
Qui
enlairarà aquelles cançons
que
repetíem cara al vent
quan
teníem 20 anys
i,
en improvisat cor,
d’amagat
i fins a la
matinada,
homenatjàvem
Teresa,
Amanda
o la Balanguera?
Era,
de totes i tots, el meu poble Alcoi,
el
vaixell arribat des de Grècia.
Veníem
del nord i del sud.
Visitàvem,
obligatòriament,
la
vall del
riu Vermell,
el
barranc de Carraixet,
la
Mediterrània, el carrer Blanc,
la
fàbrica d’en Paulac
o
un utòpic País
Basc.
Saturades
de jovenívola energia
agregàvem
nostres veus convençudes
que
acaronaven Ítaca.
No
en sabíem més.
Mal
educades i mal educats
a
l’escola de Ribera,
abonades
a cops, al sí senyor,
a
manipulades històries
d’un
món cisat,
el seu,
divertit
i feliç;
tendenciosament
amputat
des
de l’home de Cromanyó.
Perdudes,
i encara més perduts,
escrivíem
cartes a casa
–si
és que hi havia casa d’algú–,
sabíem
que la resposta estava en el vent,
ell travessava
fronteres i exilis.
Assegudes
a la mateixa taula
l’avi
Siset ens parlava
mentre
esperàvem que el tio Canya
ens
explicara, amb pèls i senyals,
eixe
secular mal que ve d’Almansa.
Creixíem
de nit a casa junts
enrondant,
solidàriament, aquella guitarra.
La
qual, com desaforada fera ferotge
o
com caliu en revifadora llar,
ens
arrecerava, fosos d’íntima penombra,
amb
cançons d’ací i d’allà,
del
bon amor o de segar.
Tot
adobant promeses d’un nou dia
que,
ni mica ni gens ho dubtàvem,
duraria
anys.
Perseveràvem.
Eixa novella fe
no
ens feia esperar;
calia
que nasqueren
flors a cada instant
i
que el sol sortira qualsevol nit.
Albirant
un nou amanéixer
d’on
ja mai no seríem moguts
cantàvem
la nostra vida.
Tampoc
no crèiem en les pistoles
alhora
que barrejàvem
campanades
de morts –menyspreables–
amb
agermanadores fragàncies
arribades
de ponent
en
forma de clavells rojos,
els
quals ens apropaven
a
envejades primaveres lliures.
Qui
cantarà, a hores d’ara, aquelles cançons?
On
deu ser
l’enyorada guitarra
que
ens acoste melodies reviscolades
i
emplene, amb noves veus i colors,
el
grisós foscam d’aquesta freda albada?
A
Pilar i a Vicent amb tota l’estima del món
ÀLEX
AGULLÓ
