Eduard Batlle guanya el 35è premi de poesia

El poeta Eduard Batlle (Castelldans, les Garrigues, 1974), amb el llibre Registre fòssil, ha obtingut el 35^è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi, la cerimònia de lliurament del qual va tenir lloc el dissabte 10 de març al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi. A aquesta trentacinquena convocatòria del premi que organitza l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà s'havien presentat un total de 79 poemaris. L'autor, que ha rebut els 1.500 euros amb què està dotat el premi, ha vist el seu llibre publicat per l'Editorial Denes-Edicions de la Guerra, número 121 de la veterana col·lecció de poesia, amb un pròleg d'Anton Not. Eduard Batlle, que és antropòleg i professor de Filosofia en un institut de Lleida, havia publicat amb anterioritat Elogi del desassossec (Badalona, Omicron, 2010) i Suite borgenca (Lleida, Pagès, 2016, guardonat amb el VII Premi Jordi Pàmias). El jurat d'aquesta 35ª edició del premi de poesia estava compost per Núria Cadenes, Maria Josep Escrivà, Joan Navarro, Manel Rodríguez-Castelló i Pau Sif. A partir d'una cita de la novel·la Calaveres atònites de Jesús Moncada («A tot estirar ens espera l'improbable paradís del registre fòssil»), Eduard Batlle elabora un poemari presidit pel rigor i la precisió verbal que situa la reflexió sobre la mort i la seua concreció en el «paisatge» (inclòs el de la memòria i les pròpies emocions) en el principal centre d'atenció del llibre. En paraules del prologuista: «Registre fòssil és ple de paisatges naturals, camps, boscos, deserts, platges. El jo que hi parla demostra una intensa consciència que la construcció de la personalitat és un constant diàleg entre allò de dins i allò de fora. Només existim en un context. 'Una illa deserta no es fa en quatre dies' diu el primer vers del poema 'Illa deserta', i encara que tinguem tot l'univers a dins del crani, perquè tot és massa, tot ego resulta d'un diàleg». A més del Premi de Poesia, Amics de Joan Valls féu lliurament dels 24 Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català, que enguany han recaigut en el cantautor Jordi Gil i en la Comunitat de Turballos en l'apartat individual i en el col·lectiu respectivament. Els guardonats van rebre sengles escultures que l'artista Antoni Miró va crear per a l'ocasió. Les actuacions de Sofia Moltó, Josep Maria Gadea i Juan Mateo i de Ferran Rodes van completar la vetlada amb composicions pròpies sobre poemes de Joan Valls i el Perquè vull d'Ovidi Montllor, de qui es complien ahir 23 anys de la mort.

[Eduard Batlle i el seu llibre en primer pla.]

[El 35è jurat a València el dia de les deliberacions. D'esquerra a dreta: Núria Cadenes, Joan Navarro, Manel Rodríguez-Castelló, Maria Josep Escrivà i Pau Sif.] 

Un poema per a la vaga internacional feminista

Cos de dona del cos de les dones

lòbuls que busquen dolços equilibris

redoneses al migjorn.

Cos de dona que no és l'ombra de Lot,

cos que navega sense pressa, que ja no es gira fet estàtua de sal

perfil de tossudes maregasses

quan l'onada diu l'onada.

Cos de dona, noves primaveres

cabells que despentinen el vent

ulls d'aigua, mans obertes

donem-nos ales pel plor de l'absència

somniadores contra la ferida

que no triem el buit contra el buit.

Cos de dona del cos de les dones

sincronia exacta de vols sense retorn

jardins de sempre començar

poder triar i poder contradir

créixer com la mar sense baranes

cos de dona que té cames i cua d'escata.

Dones de davantal, micròfon, pissarra,

bisturí, pinzell i mascareta

dones del me too, xiquetes dels rohingyas,

joves segrestades per Boko haram.

Dones, cos de dona,

repensem el món, fem-lo nostre.

Begonya Mezquita

Jordi Gil i la Comunitat de Turballos premis Joan Valls 2018

El cantautor alcoià Jordi Gil i la Comunitat de Turballos han resultat guardonats amb els Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català que atorga anualment l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà a una persona i una entitat de les comarques de l'Alcoià i del Comtat en reconeixement al treball en favor del valencià. La d'enguany és la 24ª edició d'un premi que és el resultat de les votacions dels socis i sòcies de l'entitat. Els guardonats rebran sengles escultures d'Antoni Miró en el transcurs d'una vetlada que tindrà lloc al Casal Ovidi Montllor d'Alcoi el proper dissabte 10 de març a partir de les 20.00 h. La mateixa nit es presentarà el llibre guanyador del XXXVè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi, Registre fòssil, del poeta lleidatà Eduard Batlle, que ha publicat l'Editorial Denes i que és dotat amb 1.500 euros. El jurat de la 35ª edició del premi de poesia ha estat integrat pels escriptors Núria Cadenes, Maria Josep Escrivà, Joan Navarro, Manel Rodríguez-Castelló i Pau Sif. Al premi havien optat 79 treballs procedents d'arreu dels Països Catalans.

Jordi Gil i Beneito va nàixer a Alcoi en 1951 i és un cantautor de llarga trajectòria que va començar a trepitjar els escenaris l'any 1970. Des d'aquella data inicial Jordi Gil sempre ha presentat els seus recitals sota el títol genèric de «La nostra cançó» amb composicions fetes a partir de poemes propis o d'altres autors en català, molts d'ells alcoians, com Joan Valls o Ovidi Montllor, Jordi Botella, Francesc Bernàcer, Josep Sou o Pep Jordà i d'altres llocs de l'àmbit lingüístic com David Mira, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu o Miquel Martí i Pol. Al llarg de la seua carrera, Jordi Gil ha fet un miler llarg de recitals amunt i avall dels Països Catalans i altres indrets d'Europa. Retirat des de 2017 dels escenaris amb la presentació del seu darrer àlbum Sepharad, la seua extensa obra és enregistrada en vídeos i discos com Veus en solidaritat (1993), Pintem l'esperança (1993), Al meu país (1994), D'Andorra i altres pobles (1994), De cor i canya (1995), Homenatge a l'Ovidi (1995), 9 d'Octubre (1996), La cançó de Mariola (1997), Des d'aquest racó de ciutat (1999), Íntimament (2006), De llangardaixos, gripaus i lladregots (2012) o Sirena de la llibertat (2015). Les seues cançons oscil·len entre el lirisme més delicat i la denúncia més despullada, sempre fidels al compromís del seu autor amb el país i la seua gent i des de la persistència indeleble en la dignificació de la llengua catalana com a vehicle normal d'expressió i creació.

El premi a col·lectius i entitats ha recaigut enguany en la Comunitat de Turballos (el Comtat), a penes un mes i mig de la mort d'un dels seus fundadors, Vicent Micó (l'Olleria, 1928-Turballos, 2018), que fou Premi Joan Valls l'any 2004. La Comunitat de Turballos ha estat des dels seus inicis als anys 80 un espai de silenci, pregària i acollida. La vocació comunitària dels seus components començà a gestar-se a principis dels anys 70 a la Parròquia de Santa Rosa d’Alcoi, i després d’una estança de quatre anys a la veïna Vall de Gallinera, va recalar a Turballos. Amb un esperit cristià i ecumènic, practicant de la no-violència i l’ecologisme en tota l'extensió i profunditat del terme, aquest grup de gent ha estat el principal responsable de la transformació arquitectònica i cultural de la petita pedania de Muro (pràcticament deshabitada i en ruïnes abans de la seua arribada). Arrelada a la terra i a la pròpia cultura, ferma defensora del valencià en totes les seues manifestacions i incòmoda també per a la jerarquia eclesiàstica per la seua militància en favor de l’ús del valencià en les celebracions religioses, el compromís amb el país, la llengua i la gent de la Comunitat de Turballos, tant de manera individual com col·lectiva, s'ha canalitzat de múltiples maneres, per exemple amb l'organització de les Marxes per la Pau i la No-Violència, en el treball al si de la Plataforma 0'7 o en el col·lectiu Alcoi per la Pau. Vicent Micó juntament amb Pilar Matutano han estat les persones que han assegurat la continuïtat que tot projecte comunitari necessita. Per a Alexandre Sanfrancisco «l’harmonia que es desprén dels seus habitatges i llocs comuns, la senzillesa de la seua església, la percepció d’acollida i de respecte –que no d'indiferència–, la seua militància a favor de la justícia i per la nostra cultura, han fet de la Comunitat de Turballos una experiència de referència per al nostre país».

En l'acte de lliurament dels premis d'Amics de Joan Valls, convocat sota el lema «En solidaritat amb Catalunya, defensem la democràcia» hi actuarà la cantant Sofia Moltó, acompanyada per Josep Maria Gadea i Juan Mateo, i Ferran Rodes i s'hi realitzaran diversos parlaments en homenatge als guardonats.

Alcoi, 5 de març de 2018

 

[Jordi Gil en una foto recent.]

[Diverses imatges de Turballos i la seua gent.]

Lliurament Premis 2018

Vicent Micó sempre en la memòria

Vicent Micó i Garcia, el nostre pare Vicent, ens va deixar ahir. Aquest capellà, nascut a l'Olleria en 1928, fou molt popular a Alcoi d'ençà que es va fer càrrec de la parròquia de Santa Rosa a finals dels anys 60. El seu compromís amb el poble valencià, les lluites per la democràcia, els drets civils i la cultura de la pau i la no-violència, i el seu tarannà inquiet i generós, el portaren ja fa més de 40 anys a fundar una comunitat a Turballos, el poblet abandonat del comtat que amb els seus amics va rehabilitar i on hi ha establerta i arrelada una de les experiències de vida alternativa més suggestives i creatives del país. Quan li preguntaven, a ell li agradava dir que Turballos era un poble valencià i ecològic, un espai obert a tota aquella persona que ho necessités en qualsevol moment, un grup de persones que tenia en l'autoabastiment, d'aliments i d'altres necessitats, una de les seues divises. El cristianisme de Vicent, enriquit en les ensenyances de Ghandi, era de socarrel, de terra llaurada, d'olivera i garrofer, d'amor universal a la gent i la natura, de pau i d'harmonia espitirual, equilibrat en la causa dels pobres, en la causa dels oprimits, en la causa del País Valencià. Sense renunciar mai a l'estudi i l'especulació teològica, el sentit que Vicent va donar a la seua vida era de xafar terra en el compromís i la consciència que el manament «guanyaràs el pa amb la suor del teu front» volia dir amor al proisme des del respecte rigorós a la igualtat i al dret a la diferència. Volia dir també, lluny de tot afany proselitista, que el cel en el qual va creure s'havia de construir a la terra, al marge de les misèries del poder i sovint enfrontant-s'hi. La seua església s'escriu en minúscula i és d'una fidelitat etimològica estricta al concepte d'assemblea, de comunitat humana, de conveïns, de cooperants, un comunisme fet a base d'amor i respecte per la vida i que implica una renúncia explícita als privilegis de la institució per abraçar la noble causa de la solidaritat humana. La seua militància a favor de l'idioma i la cultura catalanes (per a ell la paraula era sagrada), mantinguda amb persistència i humilitat durant tants anys, li valgueren el Premi Joan Valls i Jordà de l'any 2004. Vicent fou també una peça clau en l'organització de les Marxes per la Pau i la No-Violència, en les activitats de la Plataforma 0'7 i del grup Alcoi per la Pau. Ens deixa a més una memorable obra escrita, en forma de traduccions del Nou Testament i alguns psalms al valencià –traducció que per cert va presentar el poeta Joan Valls a Alcoi– però també d'articles periodístics que van ser publicats, entre d'altres, al periòdic Ciudad de Alcoy, a El Punt-Avui o a la revista Saó. Reflexions des de Turballos (2017), llibre editat encara no fa un any per l'Abadia de Montserrat, arreplega part dels seus escrits. La gran dimensió humana de la seua figura menuda, ferma i plena de vida, tal vegada es pot resumir dient que Vicent fou un home bo, un home de bé, un home de pau i amor, paraules que lluny de la vana grandiloqüència amb què alguns volen pintar-les, tenen la profunditat i la solidesa de les coses de veritat, de les coses que perduren. Com el seu exemple i la seua memòria. Els Amics de Joan Valls, i totes aquelles persones que el vam estimar, trobarem a faltar la seua presència fidel en companyia de l'amiga Pilar Matutano Roig cada vespre de premis i poesia, cada primer de maig d'homenatge i dignitat a la Placeta del Fossar, cada vegada que a les faldes del Benicadell i a Turballos, pels carrers d'Alcoi i en els infinits camins del país, s'anuncie el retorn de la primavera, el feliç temps de plenitud de les cireres, la fermesa de l'esperança, la seua abraçada, les seues barbes franciscanes, la seua indumentària austera, el seu somriure. Descansa en pau.

Manel Rodríguez-Castelló, 11 gener 2018