dilluns, 11 de desembre del 2006
Poemes de música blava
Heus ací un parell de poemes d'Alexandre Ros, alumne del curs de poesia que aquestes darreres setmanes es duu a terme a l'edifici de CCOO. Un curs que ens descobreix veus poètiques força interessants.
I.-
Costera amunt, costera avall
reprenc el somni blau
prenyat d'oliveres, garroferes,
ametllers vestits de nacre
festejant la cala
on mora la princesa.
I el cante fent prec
amb el vell piano
reclós al bar oblidat,
jugant al tot i res
el món a l'inrevés.
Riuré de l'estora roja
del minut de glòria nupcial
en travessar la terra cremada
dels que ho han perdut tot.
II.-
No arribés mai l'hora de la partença
i abans de l'arribada ja us veig,
parle les vostres paraules tendres
acarone amb els dits cabells i rostre,
jugue a endevinar els versos, les cançons
que portareu per omplir la cambra.
M'entreté l'espera imaginant-vos
guaitant per la finestra tafanera,
albirant els camins per on cavalcareu.
Sé serà un moment quan es trobaran
els cossos inquiets i delerosos.
I fent llarga l'estona en pensar-ho
desitge fervorosament amb totes les forces
no arribés l'hora de la partença.
Alexandre Ros i Ros
I.-
Costera amunt, costera avall
reprenc el somni blau
prenyat d'oliveres, garroferes,
ametllers vestits de nacre
festejant la cala
on mora la princesa.
I el cante fent prec
amb el vell piano
reclós al bar oblidat,
jugant al tot i res
el món a l'inrevés.
Riuré de l'estora roja
del minut de glòria nupcial
en travessar la terra cremada
dels que ho han perdut tot.
II.-
No arribés mai l'hora de la partença
i abans de l'arribada ja us veig,
parle les vostres paraules tendres
acarone amb els dits cabells i rostre,
jugue a endevinar els versos, les cançons
que portareu per omplir la cambra.
M'entreté l'espera imaginant-vos
guaitant per la finestra tafanera,
albirant els camins per on cavalcareu.
Sé serà un moment quan es trobaran
els cossos inquiets i delerosos.
I fent llarga l'estona en pensar-ho
desitge fervorosament amb totes les forces
no arribés l'hora de la partença.
Alexandre Ros i Ros
diumenge, 3 de desembre del 2006
Un poema cubà per a Joan Valls
CANTO EPOPÉYICO A JOAN
A Joan Valls, recuerdo perpetuo de la luz
Te conozco por los versos dejados en la cama deshecha
transitada por insonnio de letras,
la metralla que dejaste en la boca de los carceleros,
en las fotos que dicen el color de las palabras,
el abrazo a la ciudad
a la gente que regalaste una gota de ti
para no desaparecer jamás.
Te conozco en apenas un libro.
Ya tu voz es mía, de la radio, de esta ínsula de mar
en que la República te unió a Pablo, a Majada,
al sueño de amor que no alcanzaras a tocar.
Te conozco pequeño e inmenso a la vez,
gesto de epopeya, de honrar al cielo y la tierra,
a la verdad, con la mirada fija alcanzada por el mar,
rizos de arena edificada, verdad al fin
dicha del alma hoy de nosostros por conocerte.
Te conozco en el canto Alcoyano de libertad
llamarte Héroe,esperanza,futuro
en tu nombre Joan
te reconozco pueblo.
Luis Enrique Nieto Fernandez
Escrito el 22 de Noviembre de 2006, despues de leer Poemes de la Guerra d'Espanya (1936/1939)
A Joan Valls, recuerdo perpetuo de la luz
Te conozco por los versos dejados en la cama deshecha
transitada por insonnio de letras,
la metralla que dejaste en la boca de los carceleros,
en las fotos que dicen el color de las palabras,
el abrazo a la ciudad
a la gente que regalaste una gota de ti
para no desaparecer jamás.
Te conozco en apenas un libro.
Ya tu voz es mía, de la radio, de esta ínsula de mar
en que la República te unió a Pablo, a Majada,
al sueño de amor que no alcanzaras a tocar.
Te conozco pequeño e inmenso a la vez,
gesto de epopeya, de honrar al cielo y la tierra,
a la verdad, con la mirada fija alcanzada por el mar,
rizos de arena edificada, verdad al fin
dicha del alma hoy de nosostros por conocerte.
Te conozco en el canto Alcoyano de libertad
llamarte Héroe,esperanza,futuro
en tu nombre Joan
te reconozco pueblo.
Luis Enrique Nieto Fernandez
Escrito el 22 de Noviembre de 2006, despues de leer Poemes de la Guerra d'Espanya (1936/1939)
diumenge, 26 de novembre del 2006
Normes del bon rapsode i la bona rapsoda
Ací teniu un poema d'Estellés.Tot seguit,trobareu una série de recomanacions per recitar un poema comdéumana.
CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER
(Homenatge a José Martí)
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
........................
Normes del bon rapsoda
1. Per començar, cal conéixer (i sentir) el poema. Recordeu que LA POESIA HA D’EIXIR DE DINS, I PER EIXIR HA D’HAVER ENTRAT.
2. És recomanable conéixer bé i pronunciar correctament els fonemes i els sons de la nostra llengua. Posarem especial atenció en les consonants sonores: paisatge, rosa, senzill, platja, etc. i en les palatals: bellesa, caramel, penjoll, etc.
3. Heu de saber comunicar allò que dieu, a través, sobretot d’una entonació creïble d’allò que es diu o que es llegeix.
4. Heu de situar les pauses del poema, al final del vers i, de vegades al mig (pauses sintàctiques), no tingueu mai pressa per acabar.
5. Respecteu el ritme i penseu que és com cantar una cançó.
6. Cal que trobeu les paraules o frases clau del poema per posar-hi l’èmfasi que necessiten.
7. Heu de saber distingir les síl.abes tòniques per donar-hi intensitat. Recordeu que en valencià sempre comptem fins l’última síl.laba accentuada.
8. Convé aguantar el to fins al punt o final de vers i no baixar l’última síl.laba (més aviat pujar)
9.VIVIU EL POEMA I EL FAREU VIURE
CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER
(Homenatge a José Martí)
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.
Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.
Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.
I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.
El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.
Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.
Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.
Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
........................
Normes del bon rapsoda
1. Per començar, cal conéixer (i sentir) el poema. Recordeu que LA POESIA HA D’EIXIR DE DINS, I PER EIXIR HA D’HAVER ENTRAT.
2. És recomanable conéixer bé i pronunciar correctament els fonemes i els sons de la nostra llengua. Posarem especial atenció en les consonants sonores: paisatge, rosa, senzill, platja, etc. i en les palatals: bellesa, caramel, penjoll, etc.
3. Heu de saber comunicar allò que dieu, a través, sobretot d’una entonació creïble d’allò que es diu o que es llegeix.
4. Heu de situar les pauses del poema, al final del vers i, de vegades al mig (pauses sintàctiques), no tingueu mai pressa per acabar.
5. Respecteu el ritme i penseu que és com cantar una cançó.
6. Cal que trobeu les paraules o frases clau del poema per posar-hi l’èmfasi que necessiten.
7. Heu de saber distingir les síl.abes tòniques per donar-hi intensitat. Recordeu que en valencià sempre comptem fins l’última síl.laba accentuada.
8. Convé aguantar el to fins al punt o final de vers i no baixar l’última síl.laba (més aviat pujar)
9.VIVIU EL POEMA I EL FAREU VIURE
diumenge, 19 de novembre del 2006
Amor de pare
Assegura Fernando Giner que des que té ús de raó política l’amor de la seua vida ha estat la seua terra. Ignore com li deu haver sentat tan solemne declaració a la seua esposa. Ignore fins i tot si el president té esposa, però en qualsevol dels casos jo no m’ho prendria a la valenta. Són coses que es diuen i que queden molt bé perquè no fan mal a ningú, com la música ambiental, una pintura discretament abstracta, una americana senzilla i elegant. De fet el nostre personatge no sap com anomenar l’objecte de tan fidel passió, si Regne de València o Comunitat Valenciana, que és tant com si hagués afirmat que l’amor de la seua vida era Conxita o Pepita, ara no me’n recorde. El que ja no està tan clar és això de la “raó política”. Sabem més o menys què és tenir ús de raó perquè com amor, terra, regne o Conxita són paraules que ens vénen sovint a la boca i així ens fa l’efecte que sabem el que diem. Però ús de raó política… De no ser que Giner vulga referir-se amb tan misteriosa fórmula al seu pas successiu per la Falange, Unió Valenciana i el PP fins a encabir les seues natges en la suprema poltrona de la Diputació. Si fos així hauríem de considerar que tan fastuosa declaració d’amor a la terra constituiria un salconduit infal·lible que et permet travessar tota la gamma dels blaus amb absoluta impunitat i en ple ús de les facultats racionals. Un amor tan gran ho disculpa tot. Què importa que Juan Soler, per exemple, s’unfle a pilotades urbanístiques si tot ho fa perquè estima València, o el València, que és el mateix? Etcètera. Hi ha amors que maten, en efecte, sobretot aquells que brollen de la passió més desenfrenada o de certes raons polítiques i pecuniàries. De fet a aquest país, regne o comunitat li sobren amants declarats que ens el porten al naufragi i li falta bona cosa de raó política, que deu ser, vistos els antecedents, una cosa ben distinta al que representa l’eximi president.
M. Rodríguez-Castelló
Publicat a Levante-EMV, 18 novembre 2006
M. Rodríguez-Castelló
Publicat a Levante-EMV, 18 novembre 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)