EL DIBUIX DEL CALIDOSCOPI
Jordi Botella
I
“La
Natura és un temple on uns pilars vius / deixen eixir a voltes
paraules confuses; / l’home hi passa a través d’un bosc de
símbols. […] Com
ecos… / Dins d’una tenebrosa i profunda unitat, / vasta com la
nit i la claredat, / els perfums, els colors i els sons es responen”.
Potser
en aquests versos del poema “Correspondències” de Charles
Baudelaire s’hi troben les claus de la poesia moderna i alhora la
radiografia de la civilització contemporània. La realitat ve a ser
un espai definit pel caos, sense cap full de ruta que guie les
nostres passes. Enmig de la dispersió, però, hi ha unitat: la
mateixa que es reprodueix en un espill trencat. Trossos d’un
trencaclosques carregat de sentit,
malgrat el periple erràtic del
barco borratxo de Rimbaud o la pàgina on els daus de Mallarmé giren
en una jugada eterna a la recerca de la paraula que s’ajuste a
l’experiència.
El
poema “Correspondències” ens fa moderns a l’hora d’entendre
un món sense Déu i un món sense el Sentit al qual aspiraven els
il·lustrats. Farà de la contradicció moral una bandera i de la
sinestèsia el mecanisme per donar cohesió a un univers fragmentari.
II
Conec
la poesia de Marta Pérez i Sierra
a partir del llibre Llavors, els
peixos. En aquell poemari la seua
prosa poètica s’articulava sobre dos contraris: l’enyor que
provoca l’absència i la joia producte de la presència. Doble cara
de l’amor, la nit naix en un altre paisatge a la mateixa hora en
què el dia toca a
les nostres finestres. L’un sense l’altre serien no-res.
En
aquell llibre Marta Pérez i Sierra, per indicar el contrast entre
“l’enyor” i la “joia”, es valia de dos símbols: el “tren”
–desplaçament, ruptura i absència– i el “mar” –retorn i
recuperació de la unitat primigènia.
Algú
deu pensar que estem davant d’un univers hermètic. Efectivament,
en el sentit etimològic: el déu Hermes és un missatger, un
intèrpret que creua les fronteres i arriba als significats més
ocults. Al capdavall la poesia remet a aquesta capacitat de ser un
pont entre les dues cares de la lluna, la foscor i la llum, jo i
nosaltres, la vivència i la paraula, la realitat i el desig. El
poema acaba essent evidència i el poeta, un visionari.
III
El
llibre Escorcoll
manté una fidelitat a Llavors, els
peixos pel que fa a l’ús dels
símbols com a forma d’explicació del món. Només que ara el
terreny de joc està més acotat: és un poemari narratiu, sotmés a
una linealitat generadora d’una tensió dramàtica.
El
seu llenguatge, malgrat que no segueix
l’escriptura versicular del llibre anterior, manté idèntica
atmosfera sensual i profètica, quasibé bíblica. D’alguna manera
el llibre, a través de les seues cinc seccions, se sotmet a un relat
en el qual assistim a la ruptura de la protagonista amb un món
idíl·lic, “l’edat
de la innocència”,
presidit per “el
perfum de la primera poma”.
Tot
seguit s'hi produeix
una “caiguda”, una expulsió del paradís original per culpa
d'“uns
grams per emblanquinar la soledat”
i el posterior càstig: “no
plou mai dins les cel·les”.
Finalment hi haurà una redempció
“perquè
surti l’Arc de Sant Martí”
i el retorn al paradís inicial: “Ja
ets a casa”.
Aquesta
linealitat ja ve anticipada per l’epígraf de John Ford –“M’agrada
percebre el vertader perfum de l’aire lliure”–
on encaixa aquesta història de la dona “esclava
del camell”,
engarjolada i, finalment, lliure: “mossega
el futur”.
Fins
ací podríem quedar-nos amb la presumpció que estem davant la
història d’una heroïna, víctima dels “cucs
de pols blanca” i que acaba
refent la seua vida. Una faula èpica en consonància amb els films
on John Ford creava uns personatges que com
en els mites tràgics són capaços
d’enfrontar-se al propi destí.
IV
El
llibre de Marta Pérez i Sierra
podria restringir el seu significat a aquesta interpretació, però
com diuen els manuals de retòrica clàssica: front a l’èpica i la
seua apel·lació a valors que afecten una col·lectivitat hi ha la
lírica i la reivindicació del sentiment individual.
Ací
intervé l’altre epígraf que apareix en l’última secció. Walt
Whitman proclama “Moltes
vegades m’han rebutjat, m’han vexat, m’han ficat a a la presó
i m’han crucificat, i m’ho faran moltes vegades més”.
Agafe
les paraules del poeta nord-americà per reprendre les referències
que tant en aquest poemari com en l’anterior de Marta Pérez i
Sierra caracteritzen la seua escriptura
i que podrien concentrar-se en un vitalisme que fa dels sentits un
principi d’acció. I ací me’n torne al principi d’aquestes
línies quan destacava la sinestèsia dels simbolistes francesos, la
seua aportació revolucionària per entendre un món convuls.
En
els primers moments del llibre l’autora es val d’aquest recurs a
l’hora de cohesionar les imatges abruptes de la protagonista
empresonada: “aigua
d’olor”, “sospir de groc pàl·lid”, “mossec de violí”.
Només la sinestèsia permetrà
entendre el caos: “els
colors fan olor” perquè
gràcies a ells “has
recuperat el sentits”.
Així
mateix vincule la figura de Walt Whitman a l’ascendència bíblica
que en el llibre anterior ja advertíem en l’ús del versicle i les
ressonàncies del
Càntic dels càntics.
Fruites i herbes aromàtiques són ací els correlats de tot un
llenguatge corporal: “besa
de fonoll els llavis”, “olor d’avellana torrada”, “llepo
els seus peus d’ametlla”.
Marta
Pérez i Sierra
incorpora ara una escenografia litúrgica atàvica en què la dona
ocupa el lloc central en símbols, “punyal…
Maria Verge”, o
espais dramàtics com el “Divendres
de dolor”,
tot plegat una estètica protagonitzada pel dolor i la seua redempció
final.
V
Aquest
viatge al final de la nit té una heroïna, “Abigail!”. Potser la
tria d’aquest nom haja estat fruit de l’atzar, però m’agrada
més concedir-li un valor simbòlic. Abigail, una de les esposes del
rei David, és considerada una dona valenta i profeta. Era
casada amb Nabal, home imprudent, que es va negar a abonar el seu
tribut a David. Aquest, colèric i
quan es disposava a castigar la
insubmissió, rebé la visita d’Abigail, la qual li vaticinà que
seria un gran dirigent i guanyaria guerres per a Iaveh. David
desestimà llavors la
venjança i quan poc temps després Nabal morí, es casà amb
Abigail.
A
partir d’ací un joc de correlació –“dona/profeta”,
“presó/matrimoni amb Nabal”, “llibertat/matrimoni amb David”–
ens proposa un relat simbòlic que es troba en consonància amb les
cites de John Ford i Walt Whitman: una dona intel·ligent serà capaç
d’abandonar la seua vida anterior amb un home ignorant per
esdevenir l’esposa del rei d’Israel.
VI
“[…]
l’home
hi passa a través d’un bosc de símbols… […]
Com
ecos… / Dins d’una tenebrosa i profunda unitat…”.
Habitem
una realitat convulsa, ens comuniquem amb sons arbitraris, les
nostres conductes són
mogudes
pels fils dels titelles… Tanmateix percebem uns ecos, com els
reflexos d’un calidoscopi que ens parla d’un ordre enmig del
caos.
Els
símbols, la sinestèsia i els mites són els espills tremolosos del
calidoscopi on la realitat es transfigura i ens explica. Cada llibre
de Marta Pérez i Sierra acaba oferint-nos el dibuix canviant del
calidoscopi a mesura que l’experiència ens mena pel mig d’un
“bosc” en el qual els sons, els perfums i els colors establexien
correspondències entre ells.
D’alguna
manera Marta Pérez Sierra ve a dir-nos que malgrat les “cent
vuitanta passes d’anada i tornada”
Abigail sempre sabrà que “a
dos-cents metres hi ha les vinyes”.
[La bonica edició que n'ha fet Edicions del Buc.]
[Marta Pérez i Sierra a l'esquerra, amb Begonya Mezquita i Joan Navarro, el 9 de març de 2019 a Alcoi.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada