dijous, 2 de maig del 2024

L'Homenatge a Joan Valls en fotos i poemes


DEFENSEM EL VALENCIÀ!

 

Amb la col·laboració d'Hiroshi Fuji, Lluís Torró, Sergi Rodríguez, Coral Polfònica Alcoiana, Begonya Mezquita, Emma Rodríguez Castelló, Francesc Pou, Elionor Ortolà, Manel Rodríguez-Castelló, Elisa Guillem, Hugo Mas, Jacobo Blanes, Tomàs Tàpia, Andrea Rodríguez, Muixeranga La Penyeta Blanca de Cocentaina i l'equip de so d'Alcoitrònic. I de la pluja.











 

Assoliré la fúria

del verb invicta a doll

per combatre el verí

del maniobrador.

Del lèxic d'Ausiàs

trac la contraclaror,

el pinyol i la molla

del tràngol que em remou

per ésser el cantaire

que abomina eixutors

i sap que el bull que l'omple

és la carn de l'amor.

Avui hi ha qui renega

de l'idioma en bloc.

I es blasma Catalunya,

l'Alguer i el Rosselló,

destralejant la còrpora

de la soca major,

la soca mare amb saba

d'harmonitzat rebrot.

Assoliré la fúria

contra el renec dels bords

que un jorn albiraran

l'olor i la claror

de l'ull viu que té el poble

contra els armats sorolls.


[Joan Valls i Jordà, Anys i paranys, 1985]

 

🌿  🌿  🌿

 


 
 









La bèstia múltiple


Ha esclatat el verí que sospitàvem

i altra vegada guaita l’odi obscur.

La rosa regalima el que pensàvem:

esglai en lloc de rou per al futur.


Història en lament, la dissortada

mesquinesa de pàtria que mai

potser no surta de la malaurada

i sagnant crònica que engloba l’ai.


La bèstia insisteix. Sa fel antiga

menysprea aliances de mansuetud.

Hi duu farcit de selva el seu furor,


culmina en punt d’ullals, xafa l’espiga,

se li crispa el pelatge punxegut

malgrat que al seu catau faça l’amor.


[«Sonets d'autoretrat», Les hores vives, 1978]

🌾  🌾  🌾

 



 




 

Companys de causa


Si les fosques ferides fan història

en vosaltres, veïns de cases grises, 

sembla que s'aclareixen les senderes

    a trenc d'albada.


Hem blasmat dels feréstecs enemics

per l'endeny de fretures perdurables.

Ara obrirem al sol ulls i finestres 

    complint el pacte,


el pacte amb l'energia que ens arriba

des del llamp que ha vibrat a les artèries.

La suor fa de túnica suprema 

    per aixecar-se.


Puntes d'estrella punxaran la fosca

en defensa del poble i dels oficis

i ajuntarem cadires als grans rotgles 

    de la conversa.


Jo també tinc la set esmaperduda

i delere la clara veu de l'aigua.

Si algú no escolta el broll sagrat que és nostre, 

    val més que es muira.


[Joan Valls i Jordà, Anys i paranys, 1985]

🍃  🍃  🍃









 Cor final [fragment]


Volem tota la vida
per avivar la joia
del sol mediterrani.
Volem la necessària
pàtria de la justesa
per enfortir l’amor
i la sement que puga
repartir el pa a taula
com aliment plural,
com la mare que ofrena
la fidel companyia.
I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sens tenebres,
tenint com argument
el clar portent invicte
de l’ampla llibertat.

[Joan Valls i Jordà, Quadern vermell, 1986] 

🌹  🌹  🌹






Ara nosaltres, els qui formem rengle

i cor i clam i vot de persistència,

siguem hòmens d’enclusa, ploma o càlcul

no importa l’etiqueta dels estatges–

hem de juramentar-nos en el símbol

del feix que ens juny en carn de viva història.

La nostra llengua es daurarà en prestigi,

enriquida d’aurores i mel tàcita.

Pronunciarem taronja, tarongina,

raim, magrana, arboça, síndria, pruna,

sentint el suc fruital agermanant-nos

en un crismal auguri de creixença.

I direm déntol, lluç, congre, rajada,

llobarro, peix marraix, pagell, tonyina,

tastant la salabror d’una cultura

en blau bellugament mediterrani.

La paraula tindrà el seu batec d’ànima

perquè és codi de vida inextingible.

Malgrat les boires del renec contrari

i el verí perfumat de placidesa,

malgrat les falses formes dels qui es xopen

d’afectat mimetisme peremptori

i xuclen la melassa torbadora

per creure parlar fi, malgrat els signes

de l’obscura facècia que mina

l'ètic orgull legítim de València,

malgrat el trist ferum de les malures

que no capeixen nostre verb invicte,

el verb que ha renovat la nostra saba

donant fruits contra tanta indiferència,

poble en tremp de madures confiances

som els fills ardits de la sempre viva.


["Els fills de la sempre viva (homenatge a Constantí Llombart)",  Antologia de poemes premiats, 1970. Fragment]

🌱  🌱  🌱








 
  [FOTOS DE TOMÀS TÀPIA]

2 comentaris: