Premis 2023 1 Parlaments de Jordi Botella i Vicent Luna

 

L'ESPERIT DE LA FRONTERA

Jordi Botella

"Aquí hi ha la plana. Biar al Fons, / Camp de Mirra a la vora, Banyeres lluny. / Aquí hi ha la plana / Dins l’ampli cèrcol de muntanyes". Així comença el poema “Cementeri de Beneixama” de JosepMa Uyà, guanyador del premi de Premi Manuel Rodríguez Martínez de l’any 1989.

La plana de Beneixama anticipa la frontera i a mesura que la carretera enfila una recta infinita, lentament es dissol en un ample horitzó. Com si davant ens trobàrem amb els miratges del desert fins abocar-nos, uns quilòmetres enllà, als tossals de la Manxa. Aquesta divisòria imprimeix caràcter. Avesats a l’escaramussa i la supervivència, els habitants d’aquesta frontera duen resistint els embats que la història ha anat bastint un segle rere un altre. Ells no s’hi resignen, ni s’abandonen a la inèrcia, posseïts d’una embranzida que els manté en guàrdia. Saben que cada engruna de l’argila que trepitgen, cada síl·laba de les paraules que pronuncien són definitives, ja que un pas arrere significa una pèrdua de territori, una claudicació de la identitat.

Vicent Luna posseeix aquest esperit de la frontera. Forjat en mil batalles la seua capacitat com a activista, mestre i escriptor, no ha defallit mai. La seua procedència de les terres on la nostra cultura cada matí s’abraona cos a cos amb l’hegemonia castellana, li dona forces per no defallir. Vicent Luna no és dels que es perd en la vehemència. Avesat a la trinxera, sap que el combat és llarg i no convé perdre energies en escarafalls. Ja fora en la pissarra, en els moviments de renovació pedagògica o ens els seus textos, Vicent Luna ha mostrat sempre la temprança de qui no recula ni perd els estreps, coneixedor que els nervis d’acer i el cap clar són les millors armes per a sobreviure.

Vicent Luna, fidel a l’esperit de la frontera, posseeix el valor per no témer l’adversari, la resistència i la confiança en l’esforç col·lectiu. També com a home nascut a la frontera és hereu dels pactes que es signaren a Almiçra prop de casa seua en plena expansió dels regnes de Castella i Aragó. En aquelles negociacions es resolgueren conflictes d’interessos sense cap claudicació per cap bàndol. La intel·ligència guanyà la barbàrie. Vicent Luna, amb una discreció no exempta de fermesa, gaudeix de l’habilitat que guià aquelles difícils resolucions de l’Edat Mitjana.

Puc concloure, doncs: “Aquí hi ha la plana. Biar al Fons, / Camp de Mirra a la vora, Banyeres lluny...”. Ací hi ha un home, Vicent Luna, sempre en la primera línia de foc, sempre disposat al diàleg.

 

 

Vicent Luna i Sirera

(Agraïment a les paraules de presentació de l’escriptor Jordi Botella: Sempre que he escoltat a l’amic Jordi Botella, en la presentació d’un llibre o del que fos, m’ha deixat bocabadat. Avui Jordi s’ha superat, avui m’ha deixat de pasta de moniato. Jordi, moltes gràcies per les teues paraules, te n’has passat quatre pobles.)

Bona nit a tots i a totes. La veritat és que fa molt de goig veure tanta gent coneguda, amics i amigues vinguts d’arreu: de Cocentaina, Ibi, el Camp de Mirra, València… Moltes gràcies a tots per vindre. I especialment a Laia i els meus fills Guillem i Jaume, que vénen del Baix Llobregat, allà dalt, a les terres del País Valencià del nord.

D’entrada voldria donar l’enhorabona a la poeta Alba Palau Centelles, per aquest 40é Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Acoi. Estem esperant en candeletes llegir el seu poemari Símptoma. I també als companys del grup Muixeranga Penyeta Blanca de Cocentaina, alguns dels quals són amics meus des de fa un grapat d’anys. M’ha fet molta il·lusió compartir aquest premi amb vosaltres. Enhorabona per portar la Muixeranga arreu de les nostres comarques. Una festa, una tradició, un himne que a poc a poc va convertint-se en una ensenya: de Morella a l’Alguenya.

Ara fa quasi un mes, Suni i jo érem a Teulada. Havíem anat a celebrar el seu aniversari, i tot just abans de dinar vaig rebre una telefonada. Era l’amic Manel Rodríguez-Castelló, que em comunicava la notícia que els Amics de Joan Valls havien decidit atorgar-me el seu premi. I recorde que em digué si tenia algun inconvenient a acceptar el guardó, i jo vaig dir-li que hi havia altres persones que havien fet molt més pel català que jo.

Doncs bé, recorde que Manel, davant la meua sorpresa, més o menys em digué: "Vicent, anem quedant-ne pocs, i el problema és que no veiem relleu en les noves generacions". Us he de confessar que, en penjar el telèfon, se’m va quedar un gust agredolç. Dolç, perquè rebre un premi sempre és, evidentment, un motiu d’alegria. I agre perquè compartesc plenament la preocupació de Manel sobre les generacions d’ara. Aquestes, especialment les nascudes a partir del curs 1983-1984, any que s’implantà la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), no tenen el mateix esperit lluitador que nosaltres. Però en part és evident, aquesta LUEV els ha permés escolaritzar-se en valencià, totalment o parcialment. Si més no, tots han tingut el valencià com a assignatura, tret de les vergonyoses exempcions.

(Per cert, òbric un parèntesi. Escolaritzar-se completament en valencià ja no és possible a hores d’ara, almenys amb l’actual Decret de Plurilingüisme. Ai mare meua i quina reculada! En lloc d’avançar hem anat arrere, com els carrancs. I això que la Conselleria d’Educació està en mans d’un partit que té un compromís amb el valencià. I dic jo, de què van servir tantes vagues, manifestacions, reunions…? De què van servir tants esforços si han acabat acceptant i implantant, vint anys després, un model, si fa no fa, semblant al d’aquell inefable Conseller forense (el recordeu?) que tant vam criticar i combatre? En fi, porca misèria. No diré res més, ací ho deixe. Tanque parèntesi.)

Estava dient, que aquestes generacions ja s’han trobat part del camí fet i el valencià a l’ensenyament és una realitat. Ara bé, les generacions anteriors, com la de Manel i la meua, vam ser educats en aquella escola franquista, on l’educació infantil, primària i el batxillerat fou exclusivament en castellà. Allí començà l’autoodi que tenen molts valencians i valencianes. Però, a més a més, i en plena transició, jo vaig decidir estudiar Magisteri i també fou en castellà. Aquell Magisteri d’Alacant, totalment descontextualitzat de la realitat del País Valencià, contribuí a afermar, encara més, les meues conviccions: la necessitat de treballar per una escola veritablement valenciana. I això és el que he fet al llarg dels 35 llargs anys com a docent.

Mireu, una vegada a l’escriptor Enric Valor li van donar un premi, i el de Castalla els digué que estava molt agraït i content, però més que pel premi, estava content perquè tenia la consciència tranquil·la d’haver fet allò que tocava. I tot seguit afegí, “perquè l’obligació de tot valencià és fer tot el possible per defensar i promoure l’ús i l’estima de la nostra llengua”. Doncs bé, amics i amigues, jo tinc la consciència molt tranquil·la d’haver fet el que tocava. El que tocava com a pare: parlar en valencià als meus fills, com ho feren els meus amb mi, i fomentar-los actituds d’estima i ús (És molt decebedor veure com actualment moltes parelles, tot i que entre elles parlen valencià, ja no ho fan ni amb els fills ni, encara menys, amb els nets.) El que tocava com a ciutadà valencià (cavaller valencià de nació catalana –que diria Ausiàs March), tot defensant i promovent, des de diferents entitats culturals i cíviques, la nostra llengua. Perquè estareu d'acord amb mi que, des de fa segles, ens posen tota mena d’entrebancs perquè el català acabe sent com una relíquia en una vitrina d’un museu. Si no el defensem nosaltres, no ha farà ningú. O dit a la manera fusteriana: “tot allò que no fem nosaltres pel valencià, els altres ho faran en contra”. I també, com a mestre, vaig fer el que tocava, treballar per l’escola que sempre havia somiant: pública, valenciana, plural, democràtica, arrelada al medi... Per tant, com veieu, el que he fet al llarg d’aquests anys no ha estat altra cosa que intentar seguir el consell d’Enric Valor. Però, malauradament, hi ha molts valencians que han desistit d’exercir com a valencians, deixant-se portar per aquest procés de castellanització que, “sin que se note el cuidado”, està aconseguit “que se consiga el efecto”. Hi ha persones a qui els importa ben poc el futur del valencià, i que pensen que “con el castellano ya nos entendemos todos”. Arribaran a entendre i acceptar algun dia que vivim en un estat plurinacional i plurilingüe? Arribaran a entendre i acceptar algun dia que la diversitat de llengües ens enriqueix a tots? Arribaran a entendre i acceptar que, quan parlem en valencià, no és per capritx o per molestar, sinó perquè és la nostra llengua i tenim tot el dret a parlar-la i a lluitar perquè que se’ns respecte?

No voldria acabar sense aportar alguna reflexió sobre les paraules que em digué Manel, i que a tants de nosaltres ens preocupen i neguitegen: què passa doncs amb les noves generacions? S’han instal·lat en la comoditat? On ha quedat l’esperança, que alguns teníem, en les generacions escolaritzades en valencià? Mireu, la realitat és que arreu dels Països Catalans hi ha molts joves que no parlen català, tot i que a escola n’han aprés. I són joves que han nascut ací, però que viuen en una mena de bombolles sociològiques impermeables, i se’n foten de la llengua. I per què se’n foten? Perquè per a molt d’ells la llengua, entre altres coses, ja no és un tret imprescindible de la identitat, com sí que ho és per a nosaltres. Aleshores, la inèrcia de les xarxes socials i dels mèdia, els porta a parlar i escriure en la llengua majoritària, aquella que ho envaeix tot: el castellà. Ací rau, al meu parer, un dels principals problemes: si deslliguem llengua i identitat, estem perduts com a poble. Ara, a sobre de la pressió del castellà, tenim la de l’anglès. Pense que si no enfoquem bé el plurilingüisme, el futur de la nostra llengua és més que incert.

Diu Jordi Font que “les identitats no s’estableixen d’una vegada per totes. Més aviat al contrari: les identitats, com tantes coses, es fan i es desfan. O millor: es refan permanentment”. Doncs bé, heus ací el treball que tenim per davant, aconseguir que parlar, llegir i escriure en català siga engrescador, motivador, suggeridor... Hem d’aconseguir que tot el que fem en valencià tinga un valor afegit i fregue l’excel·lència. I al respecte encara afegiré tres reflexions que apuntava fa uns dies el director de Vilaweb, Vicent Partal. Una: deixem a un costat el pessimisme. Fem el favor de “creure en nosaltres, per tantes coses extraordinàries que hem fet, que fem i que farem”. Dues: d’entrada parlem sempre en català, superem el prejudici que tenim de si ens entendran o no. I tres: “La nostra no és una llengua inferior en res”. Amb ella podem fer de tot per això, no debades, el nou baròmetre del govern francès, que va ser publicat fa unes setmanes, “distingeix el català com la dotzena llengua més important del planeta”. Atenció, poca broma, la dotzena entre milers de llengües! Doncs bé, ja sabem que la situació no és per a tirar coets i que sempre hem d’estar amatents i treballant al tall. Però si tenim tot açò present, i cadascú de nosaltres fa el que toca, si anem desfent aquest procés de castellanització i refent la identitat d’aquest país perplex, com diria Josep Vicent Marqués, potser algun dia podrem viure plenament en català, potser algun dia, com diria Ovidi Montllor, “el plor serà d’alegria”.

Moltes gràcies als Amics de Joan Valls pel treball impagable que esteu fent: dignificant la llengua, promovent els nostres poetes, editant llibres, homenatjant escriptors... El País Valencià, els nostres Països Catalans, necessiten moltes associacions com la vostra. Moltes gràcies pel premi que m’heu atorgat i per aquesta magnífica escultura d'Antoni Miró. Per a mi és un orgull i tot un honor compartir aquest guardó amb els darrers 28 premiats: actors, mestres, historiadors, ballarines, sacerdots, cantautors, polítics, ensenyants... tots ells i elles amb una trajectòria impecable.

I per últim, us voldria dedicar aquest premi a tots vosaltres perquè, com diria Joan Valls, “malgrat les boires del renec contrari / i el verí perfumat de placidesa, / malgrat les falses formes dels qui es xopen / d’afectat mimetisme peremptori / i xuclen la melassa torbadora / per creure parlar fi”, malgrat tota aquesta gent, nosaltres seguirem fent el que toca. Perquè tan si els agrada com si no, nosaltres, amics i amigues, “som –i serem– els fills ardits de la sempre viva”.

Moltes gràcies.

 

 

Centre Cultural Ovidi Montllor, Alcoi, dissabte 11 de març de 2023

[© Fotos de Xavi Terol]