Blava plenitud
davant la mar he pensat
que la vida és una estela
perduda en l’eternitat.
Sóc ocell d’altes carenes
on l’oratge trenca i trau
gris de roca i saba dolça
de pins i de lliris blaus.
On llançar el crit de goig,
en la terra o en el mar?
On ordir millor garlanda
de versos que van lliurant
el misteri en recta línia
i el somni en la blava pau?
Diu adéu una gavina
a l’estàtic vianant
amb les seues puntes blanques
de dos mocadors alats.
I és el triangle llatí
de la vela de la nau
un somrís de benvinguda
entre l’or que declinant
fixa violes a l’aigua
amb un foc d’estels bressats.
Amb set de blava harmonia
de la serra jo he aplegat,
fins que mon pulmó arravate
més brisa, més llibertat.
[Joan Valls i Jordà, Grumet a soles, 1958]
🌿 🌿 🌿
Recita Francesc Pou
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada