Per commemorar els 25 anys de vacances de l'Ovidi, el Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics (COM) ha posat en marxa la difusió de gravacions de diversos músics del país que interpretaran les seues versions de cançons de l'artista alcoià. La primera d'aquestes versions l'ha feta l'amic Hugo Mas sobre la popular cançó El meu poble Alcoi, amb què l'Ovidi va reintepretar magistralment el tema de Jacques Brel Le plat pays (1962). La cançó de l'Ovidi va circular en gravacions clandestines durant els darrers anys del franquisme i sonava de tant en tant (com sempre, amb permís de l'autoritat incompetent) en algun directe. Quan al cap de molts anys l'Ovidi es va decidir a gravar-la per fi, a aquella lletra que tothom sabíem de memòria hi va introduir un quants però fonamentals canvis. I així quedà una mostra magnífica del gust de l'Ovidi pel detall, pel treball fet a poc a poc, de la seua voluntat de perfeccionament i rigor infatigable que fou marca de la casa. La nova versió havia de ser un dels temes que integraven el Verí good –i l'únic que va arribar a gravar el juny de 1993– juntament amb altres cançons que ja no es van poder gravar per culpa d'aquella maleïda malaltia que se'l va endur tan prematurament com sovint se'n duu els més bons.
Heus ací, doncs, aquesta mena d'himne oficiós i popular d'Alcoi en la versió d'Hugo Mas, que ha rescatat la primera lletra que va tenir la cançó. Doneu-li corda, difoneu-la aquests dies de confinament, d'incerteses però també d'esperances, perquè ara al nostre poble i a tots els pobles "d'homes que han volgut llibertat" els és més necessària que mai.
(Entre parèntesi us confessaré que quan l'Ovidi n'enllestia la versió definitiva em va telefonar per consultar-me com havia d'escriure correctament el nom del nostre barranc més emblemàtic, aquell dels dos braços oberts. Vaig tirar mà del savi Coromines i li vaig dir que a l'Onomasticon hi apareixia la forma 'cint', relacionat amb el verb cenyir, com cintura o cinturó, i que 'cinc' devia ser una reinterpretació popular per proximitat al nombre cinc, ja que la forma primigènia devia haver caigut en desús i la gent ja no la reconeixia, cosa que afavoria l'emmudiment que els alcoians fem amb algunes oclusives finals, com en el cas de pon[t] sense anar més lluny. Així doncs Barranc del Cint, solució que va donar disciplinadament per bona. Però potser l'excessiu zel o la desorientació del corrector del text de l'antologia Ovidi Montllor de 2000 va tornar al ja superat Barranc del Cinc i així s'ha quedat, de moment.)
[Manel Rodríguez-Castelló]
Heus ací, doncs, aquesta mena d'himne oficiós i popular d'Alcoi en la versió d'Hugo Mas, que ha rescatat la primera lletra que va tenir la cançó. Doneu-li corda, difoneu-la aquests dies de confinament, d'incerteses però també d'esperances, perquè ara al nostre poble i a tots els pobles "d'homes que han volgut llibertat" els és més necessària que mai.
(Entre parèntesi us confessaré que quan l'Ovidi n'enllestia la versió definitiva em va telefonar per consultar-me com havia d'escriure correctament el nom del nostre barranc més emblemàtic, aquell dels dos braços oberts. Vaig tirar mà del savi Coromines i li vaig dir que a l'Onomasticon hi apareixia la forma 'cint', relacionat amb el verb cenyir, com cintura o cinturó, i que 'cinc' devia ser una reinterpretació popular per proximitat al nombre cinc, ja que la forma primigènia devia haver caigut en desús i la gent ja no la reconeixia, cosa que afavoria l'emmudiment que els alcoians fem amb algunes oclusives finals, com en el cas de pon[t] sense anar més lluny. Així doncs Barranc del Cint, solució que va donar disciplinadament per bona. Però potser l'excessiu zel o la desorientació del corrector del text de l'antologia Ovidi Montllor de 2000 va tornar al ja superat Barranc del Cinc i així s'ha quedat, de moment.)
[Manel Rodríguez-Castelló]
EL MEU POBLE ALCOI
Té costeres i
ponts,
música de telers,
té muntanyes que el
volten
i li donen fondor.
Allí fan ser un riu
aigües brutes de
fàbriques,
allí fan nàixer
boira
del fum brut sense
ales
que eiximeneres
trauen
en prova de treball
d'un poble que
l'ofeguen
i que no mataran.
El meu poble Alcoi.
Poble d'història
d'homes
que han volgut
llibertat,
poble tossut i
obert,
carrascós,
clevillat.
Com un gat matiner
canta i alça la
cresta
com si el seu
horitzó
fora fora finestra.
Hi ha també un
raconet
que només el sé jo
ple de flors a
l'estiu,
ple de flors a
l'hivern.
El meu poble Alcoi.
Allí hi ha un
Campanar
que en guerra el van
tombar
i que després l'han
fet
calcat com era
abans.
Per vergonya de tots
i beneït pel clero,
la vergonya de
fer-te
anar al teu enterro.
I encara té una
Font
Roja i fresca
tostemps.
Com ella dona vida
la primavera mou
el meu poble Alcoi.
Allí fan unes
festes
que a molts els dura
un any
i que altres les
esperen
sense pensar en el
sant.
Són moros i
cristians
que el cafè fa
germans,
sempre perden els
moros
i guanyen els
cristians.
Tants amos, tants
obrers,
tan dolç i tan
amarg,
ballen colors de
festa
amb músiques i focs
al meu poble Alcoi.
Amb un Cantó Pinyó,
lloc de cita a
tothom,
amb un Barranc del
Cint
com dos braços
oberts.
Allí hi ha una
Glorieta
que ensenyen als
infants
i que els dona
cabuda
quan s'han cansat
d'anar,
i els té fins que
se'n van
al món millor que
ens diuen,
rient pels qui li
venen,
plorant pels qui
se'n van
va coneixent-ho tot
el meu poble Alcoi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada