Ahir ens va deixar Josep Lluís Peiró, el mestre i activista de Muro que fou premi Joan Valls en 2002. En el seu record i en homenatge a un home bo, a un home inquiet, a un ciutadà exemplar que va dedicar el bo i millor del seu esforç civil al País Valencià, a millorar la societat i el món en què va viure, reproduïm tot seguit les paraules amb què el nostre amic Joan Jordà el va homenatjar quan vam donar-li aquell merescudíssim guardó fa divuit anys. En la nostra memòria sempre Josep Lluís.
· · ·
Bona nit, amigues i amics:
Segons el guió previst em pertocaria presentar els mèrits que recauen en la persona de Josep-Lluís Peiró per fer-lo mereixedor a ser guardonat amb el VIII Premi Joan Valls en reconeixement a la trajectòria d'una persona en la promoció social del valencià, però lamente dir-vos que vaig a decebre-vos.
Quan el vaig telefonar per felicitar-lo em comentava que ell no estava gens content per la notícia (jo ja ho sabia...), em confessava que no havia fet cap mèrit especial per a ser guardonat, a ell el que li agrada és fer, organitzar coses, lligar caps, però no estar davant i ser protagonista, i encara menys quan encara s'és jove i s'està en la brega. L’incaut no sabia que m'ho confessava a mi, que anava a exercir de fiscal seu en aquesta justificació del premi i el que em deia ho podria utilitzar en la seua contra.
Perquè jo no vaig a fer cap enumeració de mèrits, ans al contrari, vaig a descobrir un culpable. Sí, un culpable, i dels pitjors. Perquè ho heu de saber, i amb aquest guardó va a quedar en evidència, ell és responsable de moltes coses que han anat passant entre nosaltres i moltes voltes no sabíem explicar-nos la seua proliferació, el caire que prenien i l'èxit que assolien certes iniciatives que trastocaven la rutina imperant, i obrien noves perspectives de pensament i actuació.
Menut, de posat seriós i aparença discreta i afable, d'un tracte humà sempre cordial que et mostra l'amabilitat més exquisida, Josep-Lluís és d'aquestes persones que te les trobes cada matí i afablement et diuen bon dia mentre van tan contents al treball, però sempre els veus capficats en les seues cabòries i no saps mai ben bé quins assumptes porten entre mans. En definitiva, una persona de qui mai no et podries pensar que estiguera en tants maldecaps... Però el seu caminar ja el delatava, sempre l'haureu vist de pressa, i amb alguna cosa (normalment una carpeta) davall el braç. Si et reconeix, sempre t'ha manifestat el més entusiasta esclat d'alegria i de la seua boca ha eixit una allau de notícies i projectes. I és que no ho podia amagar, estava ací i allà, en açò i en allò, i en algun moment s'havia de saber, i ara li ha arribat el moment de posar sobre la taula algunes de les moltes coses que ha portat entre mans en aquests últims 30 anys, sempre pensant en valencià...
Muro, darreries dels rebolicats i plàcids anys 60: Beatles, llunyanes ressonàncies hippies i guerra del Vietnam, mini-faldilles i pantalons acampanats. Una bona colla de joves passeja en l'assolellat matí de diumenge: "Adéu, bon dia!", "Adéu, bon dia!", "Adéu? A quin sant ve ara açò d'adéu? Que és una nova moda? I de veritat que ho era, i s'escampava..., però no era l'única novetat que esdevindria moda. Continuaren les sessions de teatre llegit al Patronat, les taules redones, conferències, actuacions de cantants estrafolaris, com un que s'entestava dient que era el millor, que era el millor de la nova cançó. I tot, no us ho perdeu..., tot en valencià! (O en català, com s’entossudien a dir, que eixa n’és una altra!). I, entre ells, portant la veu cantant l'irremeiable Ximo Llorca (convicte reconegut amb anterioritat per aquest mateix jurat) i sempre a prop, lligant caps amb papers entre mans, Josep-Lluis Peiró: hem arribat al nucli dur del clan de Muro, una autèntica associació de malfactors!
Però açò no era una moda passatgera de joventut, aquests eren reincidents i perseverants, i, durs de pelar, continuaren amb les seues, encara més envalentits, i a mitjans de la dècada dels 70 se'ls ocorre una idea genial: fer cine diumenge al matí! (Una cosa que anomenaven cinefòrum, i que per a més inri passaven les pel·lícules en estranger i s'havien de llegir amb retolets). I així tenim que a la plaça de l'Església es creuaven els qui se n'anaven a missa de 12, i els qui se n'entraven enfront al cine... Un desficaci! Però ara les coses ja començaven a estar més clares, perquè ací venien els rojos de tota la contornada i quan acabava la pel·lícula no se n'anaven, es posaven a xarrar, i sempre, sempre, acabaven parlant de política. I, al davant de tot, i amb l'excusa del cine, l'avui encausat, Josep-Lluís Peiró.
Més tard vingueren els saraus del que anomenaven Congrés de Cultura Catalana, i quan s’acabà, no s’hi resignaven, ara eren uns Consells de Cultura Popular que tornaren les partides de pilota al carrer de sant Roc i revifaren les esmorteïdes danses de Palacio, qualsevol cosa menys estar-se quiets, i callats! Callats? Per a què dir-vos... Allò pareixia Muro de San Remo! Començaren a vindre conjunts i cantants: Al Tall, Pavesos, Ovidi Montllor, Lluís Miquel i els 4 Z, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach..., i tots, tots, (si no ho suspenien per ordre governativa) irremeiablement, cantant en valencià! (perdó, en català...) I què pensen... que el senyor Josep-Lluís Peiró no en sabia res… ?
Però ell no es conformava de moure's només al seu poble, que al cap i a la fi és xicotet i on tot açò no es nota massa, no, no! Ell, com més rebombori fera, millor! I on havia d'anar? Doncs a l'única emissora de les comarques, a Ràdio Alcoi, i allí ens el trobem fent l'any 1975 un programa de ràdio en valencià (quina ocurrència!), però no us penseu res de discret i prudent: "Crida", ben alt i fort (i la veritat és que aquella crida es sentí molt i obrí camins). En "Crida" s'ajuntà molta gent, però qui la sustentà permanentment fou Josep-Lluís Peiró.
I podem parlar de negocis ruïnosos, però inversions culturalment eficaces, com la llibreria cooperativa "Creu i Ratlla", o l'Associació Cultural l’Alcoià-Comtat, on continua desenvolupament la seua activitat amb propostes, reflexions, jornades, congressos,... no parant, no callant: incordiant!
I Josep-Lluís Peiró és mestre. I ensenya, i ha ensenyat en valencià al seus alumnes, i no sempre ha sigut tan fàcil com ara, el valencià no estava reconegut oficialment, te la jugaves amb la dictadura, ha hagut d'estar en terra de promissió amb los Hermanos de las Escuelas Cristianas La Salle, no hi havia materials, el millor eren els fulls ciclostilats dels cursos organitzats pel Centre Excursionista d'Alcoi, calia organitzar el Secretariat de la Llengua, el Moviment de Renovació Pedagògica, els cursos Carles Salvador, l’ICE, l’assessoria de llengües del CEP (en poques paraules: no parar!). I, amb tanta activitat, hi ha temps per a més? Potser no massa, però en troba per a preparar unitats didàctiques sobre Joan Fuster i Joan Valls, o per a col·laborar en la investigació biogràfica Joan Fuster des de Sueca, o escriure i dirigir vídeos com L'eremita urbà, o la Biografia de Joan Valls. I, és clar!, per esbargir-se i gaudir veient cine, la seua gran afició, i compartir-la recopilant la història del cine a les comarques de l'Alcoià i el Comtat amb l'ambiciosa edició 100 anys d'il·lusions, obra magnífica en contingut i format, pròpia de qui en tota la seua trajectòria ha fugit de buits escarafalls i ha volgut, sense falses pretensions, el bo i millor per a les coses en què creu fermament.
I podeu preguntar-vos quina responsabilitat punitiva té l'encausat en aquesta relació de fets, aparentment tan lloables? No poqueta! En un principi va subvertir la normalitat de l'ordre imperant, era clarament un "agitador", després en aquells moments de tolerància progressista es podria haver titlat el seu quefer més benevolament de dinamitzador, d’animador. Però, amigues i amics, en l'època que vivim del nou ordre global, econòmic, polític, i cultural!, actituds tan tossudes com la demostrada per Josep-Lluís Peiró, són extremadament perilloses i oposades als nous models de mediocritat i uniformitat global que subtilment es volen implantar. I ell és el pitjor: un "activista" que vol un món culte i conscient, respectuós amb la pluralitat i les minories, i açò, amigues i amics, açò no convé... I ell no és un activista qualsevol, ho és en estat pur, i irreductible, com ha quedat plenament provat en el relat de càrrecs imputats.
Per tant, i perquè en quede constància fefaent, demane que li siga lliurat el "VIII Premi Joan Valls a la promoció del valencià" en la categoria individual. Sostenir el pes moral, i material, del guardó l'obligarà, almenys, a redoblar les forces.
Josep-Lluís, enhorabona!
Joan Jordà
Segons el guió previst em pertocaria presentar els mèrits que recauen en la persona de Josep-Lluís Peiró per fer-lo mereixedor a ser guardonat amb el VIII Premi Joan Valls en reconeixement a la trajectòria d'una persona en la promoció social del valencià, però lamente dir-vos que vaig a decebre-vos.
Quan el vaig telefonar per felicitar-lo em comentava que ell no estava gens content per la notícia (jo ja ho sabia...), em confessava que no havia fet cap mèrit especial per a ser guardonat, a ell el que li agrada és fer, organitzar coses, lligar caps, però no estar davant i ser protagonista, i encara menys quan encara s'és jove i s'està en la brega. L’incaut no sabia que m'ho confessava a mi, que anava a exercir de fiscal seu en aquesta justificació del premi i el que em deia ho podria utilitzar en la seua contra.
Perquè jo no vaig a fer cap enumeració de mèrits, ans al contrari, vaig a descobrir un culpable. Sí, un culpable, i dels pitjors. Perquè ho heu de saber, i amb aquest guardó va a quedar en evidència, ell és responsable de moltes coses que han anat passant entre nosaltres i moltes voltes no sabíem explicar-nos la seua proliferació, el caire que prenien i l'èxit que assolien certes iniciatives que trastocaven la rutina imperant, i obrien noves perspectives de pensament i actuació.
Menut, de posat seriós i aparença discreta i afable, d'un tracte humà sempre cordial que et mostra l'amabilitat més exquisida, Josep-Lluís és d'aquestes persones que te les trobes cada matí i afablement et diuen bon dia mentre van tan contents al treball, però sempre els veus capficats en les seues cabòries i no saps mai ben bé quins assumptes porten entre mans. En definitiva, una persona de qui mai no et podries pensar que estiguera en tants maldecaps... Però el seu caminar ja el delatava, sempre l'haureu vist de pressa, i amb alguna cosa (normalment una carpeta) davall el braç. Si et reconeix, sempre t'ha manifestat el més entusiasta esclat d'alegria i de la seua boca ha eixit una allau de notícies i projectes. I és que no ho podia amagar, estava ací i allà, en açò i en allò, i en algun moment s'havia de saber, i ara li ha arribat el moment de posar sobre la taula algunes de les moltes coses que ha portat entre mans en aquests últims 30 anys, sempre pensant en valencià...
Muro, darreries dels rebolicats i plàcids anys 60: Beatles, llunyanes ressonàncies hippies i guerra del Vietnam, mini-faldilles i pantalons acampanats. Una bona colla de joves passeja en l'assolellat matí de diumenge: "Adéu, bon dia!", "Adéu, bon dia!", "Adéu? A quin sant ve ara açò d'adéu? Que és una nova moda? I de veritat que ho era, i s'escampava..., però no era l'única novetat que esdevindria moda. Continuaren les sessions de teatre llegit al Patronat, les taules redones, conferències, actuacions de cantants estrafolaris, com un que s'entestava dient que era el millor, que era el millor de la nova cançó. I tot, no us ho perdeu..., tot en valencià! (O en català, com s’entossudien a dir, que eixa n’és una altra!). I, entre ells, portant la veu cantant l'irremeiable Ximo Llorca (convicte reconegut amb anterioritat per aquest mateix jurat) i sempre a prop, lligant caps amb papers entre mans, Josep-Lluis Peiró: hem arribat al nucli dur del clan de Muro, una autèntica associació de malfactors!
Però açò no era una moda passatgera de joventut, aquests eren reincidents i perseverants, i, durs de pelar, continuaren amb les seues, encara més envalentits, i a mitjans de la dècada dels 70 se'ls ocorre una idea genial: fer cine diumenge al matí! (Una cosa que anomenaven cinefòrum, i que per a més inri passaven les pel·lícules en estranger i s'havien de llegir amb retolets). I així tenim que a la plaça de l'Església es creuaven els qui se n'anaven a missa de 12, i els qui se n'entraven enfront al cine... Un desficaci! Però ara les coses ja començaven a estar més clares, perquè ací venien els rojos de tota la contornada i quan acabava la pel·lícula no se n'anaven, es posaven a xarrar, i sempre, sempre, acabaven parlant de política. I, al davant de tot, i amb l'excusa del cine, l'avui encausat, Josep-Lluís Peiró.
Més tard vingueren els saraus del que anomenaven Congrés de Cultura Catalana, i quan s’acabà, no s’hi resignaven, ara eren uns Consells de Cultura Popular que tornaren les partides de pilota al carrer de sant Roc i revifaren les esmorteïdes danses de Palacio, qualsevol cosa menys estar-se quiets, i callats! Callats? Per a què dir-vos... Allò pareixia Muro de San Remo! Començaren a vindre conjunts i cantants: Al Tall, Pavesos, Ovidi Montllor, Lluís Miquel i els 4 Z, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach..., i tots, tots, (si no ho suspenien per ordre governativa) irremeiablement, cantant en valencià! (perdó, en català...) I què pensen... que el senyor Josep-Lluís Peiró no en sabia res… ?
Però ell no es conformava de moure's només al seu poble, que al cap i a la fi és xicotet i on tot açò no es nota massa, no, no! Ell, com més rebombori fera, millor! I on havia d'anar? Doncs a l'única emissora de les comarques, a Ràdio Alcoi, i allí ens el trobem fent l'any 1975 un programa de ràdio en valencià (quina ocurrència!), però no us penseu res de discret i prudent: "Crida", ben alt i fort (i la veritat és que aquella crida es sentí molt i obrí camins). En "Crida" s'ajuntà molta gent, però qui la sustentà permanentment fou Josep-Lluís Peiró.
I podem parlar de negocis ruïnosos, però inversions culturalment eficaces, com la llibreria cooperativa "Creu i Ratlla", o l'Associació Cultural l’Alcoià-Comtat, on continua desenvolupament la seua activitat amb propostes, reflexions, jornades, congressos,... no parant, no callant: incordiant!
I Josep-Lluís Peiró és mestre. I ensenya, i ha ensenyat en valencià al seus alumnes, i no sempre ha sigut tan fàcil com ara, el valencià no estava reconegut oficialment, te la jugaves amb la dictadura, ha hagut d'estar en terra de promissió amb los Hermanos de las Escuelas Cristianas La Salle, no hi havia materials, el millor eren els fulls ciclostilats dels cursos organitzats pel Centre Excursionista d'Alcoi, calia organitzar el Secretariat de la Llengua, el Moviment de Renovació Pedagògica, els cursos Carles Salvador, l’ICE, l’assessoria de llengües del CEP (en poques paraules: no parar!). I, amb tanta activitat, hi ha temps per a més? Potser no massa, però en troba per a preparar unitats didàctiques sobre Joan Fuster i Joan Valls, o per a col·laborar en la investigació biogràfica Joan Fuster des de Sueca, o escriure i dirigir vídeos com L'eremita urbà, o la Biografia de Joan Valls. I, és clar!, per esbargir-se i gaudir veient cine, la seua gran afició, i compartir-la recopilant la història del cine a les comarques de l'Alcoià i el Comtat amb l'ambiciosa edició 100 anys d'il·lusions, obra magnífica en contingut i format, pròpia de qui en tota la seua trajectòria ha fugit de buits escarafalls i ha volgut, sense falses pretensions, el bo i millor per a les coses en què creu fermament.
I podeu preguntar-vos quina responsabilitat punitiva té l'encausat en aquesta relació de fets, aparentment tan lloables? No poqueta! En un principi va subvertir la normalitat de l'ordre imperant, era clarament un "agitador", després en aquells moments de tolerància progressista es podria haver titlat el seu quefer més benevolament de dinamitzador, d’animador. Però, amigues i amics, en l'època que vivim del nou ordre global, econòmic, polític, i cultural!, actituds tan tossudes com la demostrada per Josep-Lluís Peiró, són extremadament perilloses i oposades als nous models de mediocritat i uniformitat global que subtilment es volen implantar. I ell és el pitjor: un "activista" que vol un món culte i conscient, respectuós amb la pluralitat i les minories, i açò, amigues i amics, açò no convé... I ell no és un activista qualsevol, ho és en estat pur, i irreductible, com ha quedat plenament provat en el relat de càrrecs imputats.
Per tant, i perquè en quede constància fefaent, demane que li siga lliurat el "VIII Premi Joan Valls a la promoció del valencià" en la categoria individual. Sostenir el pes moral, i material, del guardó l'obligarà, almenys, a redoblar les forces.
Josep-Lluís, enhorabona!
Joan Jordà
Alcoi, 9 de març de 2002
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada