Declaració del Primer de Maig 2013

En un recent assaig de Joseba Sarrionandia traduït al català amb el títol de Som moros dins la boira? l'escriptor basc reporta que Cir II el Gran se sorprenia que les ciutats gregues tinguessen una àgora buida i oberta concebuda perquè els ciutadans s'hi reunissen en assemblea en comptes d'omplir-la, com feien els perses, d'estàtues i monuments sumptuosos dedicats als déus i als prínceps. Els grecs, no cal dir-ho, van inventar moltes coses, també la forma més aproximada a allò que avui entenem per democràcia, que té per epicentre la plaça pública, l'àgora del debat en peu d'igualtat i lliure. Estàtues, monuments i altres malsons de la megalomania dels poderosos han omplert les places de les ciutats i els pobles del País Valencià, però sobretot l'espai mental de molta de la seua gent en els darrers anys en detriment de la qualitat democràtica que s'expressa en els llocs públics, buits i oberts.

Avui, primer de maig en què Joan Valls hauria fet noranta-sis anys, tornem a reunir-nos a la Placeta del Fossar per enlairar la paraula amb poemes i cançons i respirar la democràcia a l'aire lliure. Aquest és un lloc emblemàtic per als alcoians i les alcoianes, necròpoli durant els segles XVIII i XIX i lloc de residència durant molts anys del nostre poeta. Aquesta plaça fou cementeri quan la derrota d'Almansa, en 1707, i també en els temps de la revolta obrera i popular del Petroli en 1873. I ací, ja ho hem dit, visqué Joan Valls, nascut precisament un 1 de maig, primer gran escriptor alcoià en català de l'època moderna, símbol de la fidelitat a una llengua, una cultura i un país des de clares arrels de poble treballador.

Avui, en temps de greus reculades dels nostres drets nacionals com a alcoians, com a valencians –i només citarem a tall d'exemple dos fets recents i sagnants: les humiliacions patides per Miquel Gironés, músic d'Obrint Pas, a mans de la policia espanyola, encara!, per parlar en valencià, i la llei Wert amb què pretenen, entre d'altres coses, acabar d'espanyolitzar-nos–, i com a poble treballador, ens tornem a aplegar en aquesta plaça. Perquè d'un any ençà s'han agreujat les condicions socials fins a límits ja insostenibles, amb unes xifres de desocupats que al País Valencià voregen el 30 % (més del 55 % entre els menors de 25 anys) i un perill cada volta més gran d'exclusió social i marginació, amb la flagrant injustícia dels desnonaments com a signe més evident d'un capitalisme cada dia més salvatge que està fent caure els tels que encara mantenien el miratge del benestar. Les retallades a drets conquistats històricament amb tant d'esforç com el treball, l'educació, la sanitat o les pensions, al costat del doll de diners públics injectats a la banca i el capital financer i un sistema de corrupteles generalitzat i ara despullat a causa de la crisi, ens impulsen a esmolar les armes imprescidibles: la creació des de la base d'alternatives radicals a l'estat de coses, l'extensió de xarxes de solidaritat que ha de ser interna i propera en primer lloc, una solidaritat de poble unit i igual als altres pobles. Només entre iguals es pot parlar de solidaritat, altrament més val que parlem d'espoli o robatori, que és el que patim i hem patit històricament els valencians, els catalans en general, i és ara quan comencem a plantejar el tema de la balança fiscal i a comprendre que, en bona part, ací hi ha una de les raons del col·lapse pressupostari dels nostres dies. Només faltava, per acabar-ho d'arrodonir, que ens assabentàssem, gràcies als papers de Bárcenas, que la flor i nata de les empreses constructores madrilenyes han estat alimentant durant anys les arques del PP a canvi de substanciosos privilegis en el negoci públic.

Per contra també d'un any ençà s'ha accelerat un procés que es mantenia en una certa letargia, l'inici, amb tret d'eixida l'11 de setembre passat, de la construcció d'un estat propi per a Catalunya, procés en què convergeixen el projecte nacional i el projecte social de més justícia i més democràcia, com les dues cares, indestriables, de la mateixa moneda d'emancipació. No hi ha dubte que aquell “nord enllà” del poema d'Espriu, tan ben interpretat per l'Ovidi, és avui Catalunya, el país germà, i que Alcoi i el País Valencià no poden restar-ne al marge, des de les pròpies especifitats. Catalunya, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya que avui agiten les places democràtiques amb propostes ben engrescadores ens poden servir com a referents i exemple. En aquest sentit, el poble d'Alcoi no solament ha de liderar autèntiques polítiques de cohesió comarcal i de solidaritat interna, sinó buscar-se sense manies en l'espill de ciutats de característiques i problemàtiques similars a les nostres i impulsar el debat que el País Valencià, encara sota el govern de gent espúria, encara no s'atreveix a donar. Catalunya està demostrant avui un parell de coses, almenys, que no podem negligir: la necessitat que tot canvi veritable va de baix cap a dalt i que les institucions, els partits, els sindicats i la societat civil en el seu conjunt han d'adequar-se a les necessitats i exigències socials. És el moment de la gran política, la que busca els canvis estructurals que l'adversa realitat reclama, la que és capaç de superar les pors i les inèrcies del passat. Perquè no hi ha més límits que els que deriven de la pròpia defallença, d'una mentalitat submisa, de la nostra manca de coratge.

Potser és més prop que lluny un canvi de cicle al País Valencià, un canvi que no pot ser només el d'unes sigles per unes altres, unes majories per unes altres, sinó una autèntica revolució democràtica, radicalment pacífica, l'inici d'un procés constituent en què siga lícit i necessari, també, abandonar en la cambra dels mals endreços històrics una monarquia anacrònica com totes i corrupta com poques, i començar a pensar en una República Federal dels Països Catalans on Alcoi i el País Valencià s'encaixen en la plenitud de la seua identitat com a poble treballador. En aquest sentit necessitem ara més que mai la convergència del conjunt de les forces d'esquerres per enfrontar la dreta neoliberal que s'aixopluga en les sigles del Partit Popular i que encara és hegemònica sociològicament i institucionalment. En el camí, i com a primer pas, hem de reconèixer l'esforç del Govern Municipal d'Alcoi per crear referents alternatius a les polítiques de la dreta, malgrat l'assetjament polític i econòmic de la Generalitat; hem de considerar com a altament positius els reconeixements recents a les figures d'Ovidi Montllor i Isabel-Clara Simó, l'impuls als pressupostos participatius, la paralització dels projectes més agressius contra el territori, l'esforç en el manteniment de serveis socials bàsics, la defensa de la nostra cultura. Però alhora hem d'exigir, tant a aquest Govern com a l'oposició responsable i compromesa, una major claredat i valentia en l'elaboració dels discursos, una major voluntat pedagògica i de lideratge, una gosadia que trascendesca les velles inèrcies i enfronte els greus problemes amb el rigor i la força que la realitat reclama.

Salvador Espriu, de qui enguany celebrem el primer centenari del naixement, va escriure: “Ara digueu: "La ginesta floreix, / arreu als camps hi ha vermell de roselles. / Amb nova falç comencem a segar / el blat madur i, amb ell, les males herbes"”. I Estellés, que va morir fa vint anys: “És la nostra cohesió, / l'extens anhel de llibertat, / unes vespres de plenitud, / el més ardent i vell combat”. El poema final del Quadern vermell de Joan Valls és tant un propòsit com potser una premonició: “I a la nit, quan la fosca / ens agermane en neutra / senzillesa entranyable, / bandejarem els ídols / i engendrarem les noves / criatures que empenten / un futur sens tenebres, / tenint com a argument / el clar potent invicte / de l'ampla llibertat”. Avui, en aquest Placeta del Fossar, receptacle de memòria i esperança de futur, recordem les paraules dels nostres poetes en aquest primer de maig.

Visca el poble treballador!

Visca el País Valencià lliure!

Visca els Països Catalans!

Alcoi, 1 de maig de 2013