93è aniversari del naixement de Joan Valls

Com des de fa un bon grapat d'anys, el dissabte 1 de maig ens aplegarem a la Placeta del Fossar alcoiana per homenatjar el nostre poeta Joan Valls en el 93è aniversari del seu naixement. L'escenari on va viure tants anys “el millor poeta del carrer del Carme” (com irònicament li agradava de definir-se) i on va escriure la major part de la seua obra ens sembla idoni per a aquest senzill i emotiu acte de memòria i dignitat civil. No és només la calidesa d'aquell entorn urbà, amb el petit jardí, l'escultura de Valls i la d'Azorín, el domicili familiar de Joan Valls i Roser Colomer, les escales de l'església de Santa Maria (la que es tornà a erigir després de guerra; l'altra perviu en la Piscina Municipal dedicada a activitats més amenes, encara que això va a gustos, és clar), els migdies del primer de maig, que acostumen de regalar-nos la llum tan especial de les primaveres; no és només tot això, sinó, sobretot, la presència cada colp més multitudinària de gent de totes les edats, aquells instants plens d'intensitat de quan s'enlairen els poemes de Valls, les cançons de la Polifònica, el profund gemec del Cant dels Ocells des de la dolçaina prodigiosa d'Iroshi, la continguda solemnitat de La Muixeranga.
Al calendari, doncs, sempre hi ha aquesta cita de l'1 de maig marcat en roig (i no per casualitat), convertida en termòmetre de l'impuls de l'esquerra i de la societat civil alcoiana, sí, però també en una ocasió d'or per reveure amics i amigues, per compartir poemes i flors i músiques: per compartir memòria i propòsits per a un futur més lliure, just i democràtic.
Ens veiem, com sempre, a la Placeta del Fossar.


Joan Valls i Manuel Rodríguez Martínez en una foto dels anys 60s


Hem tastat aquesta vida erigint-se en massa,
coberts de malura però plens de llum,
i així hem assolit salvar la carcassa
que ara ens renovella contra el fem i el fum.

Hem fet d'aquell odi vincle de clarícia
per poder clamar al camí auroral
la justa raó que obre a la injustícia
un tremp de fortalesa germinal.

La proa de la nau solca esperances,
l'escuma signa al nord el rumb millor
ecar que el somni siga escadusser.

Hem suat i podem trencar les llances.
S'albira a l'horitzó la vermellor.
On és la sang feta llum del món sencer?

[Joan Valls i Jordà, “Sonets d'insistència”, VII, Quadern vermell, 1986]