quan
teníem 20 anys
i,
en improvisat cor,
d’amagat
i fins a la
matinada,
homenatjàvem
Teresa,
Amanda
o la Balanguera?
Era,
de totes i tots, el meu poble Alcoi,
el
vaixell arribat des de Grècia.
Veníem
del nord i del sud.
Visitàvem,
obligatòriament,
la
vall del
riu Vermell,
el
barranc de Carraixet,
la
Mediterrània, el carrer Blanc,
la
fàbrica d’en Paulac
o
un utòpic País
Basc.
Saturades
de jovenívola energia
agregàvem
nostres veus convençudes
que
acaronaven Ítaca.
No
en sabíem més.
Mal
educades i mal educats
a
l’escola de Ribera,
abonades
a cops, al sí senyor,
a
manipulades històries
d’un
món cisat,
el seu,
divertit
i feliç;
tendenciosament
amputat
des
de l’home de Cromanyó.
Perdudes,
i encara més perduts,
escrivíem
cartes a casa
–si
és que hi havia casa d’algú–,
sabíem
que la resposta estava en el vent,
ell travessava
fronteres i exilis.
Assegudes
a la mateixa taula
l’avi
Siset ens parlava
mentre
esperàvem que el tio Canya
ens
explicara, amb pèls i senyals,
eixe
secular mal que ve d’Almansa.
Creixíem
de nit a casa junts
enrondant,
solidàriament, aquella guitarra.
La
qual, com desaforada fera ferotge
o
com caliu en revifadora llar,
ens
arrecerava, fosos d’íntima penombra,
amb
cançons d’ací i d’allà,
del
bon amor o de segar.
Tot
adobant promeses d’un nou dia
que,
ni mica ni gens ho dubtàvem,
duraria
anys.
Perseveràvem.
Eixa novella fe
no
ens feia esperar;
calia
que nasqueren
flors a cada instant
i
que el sol sortira qualsevol nit.
Albirant
un nou amanéixer
d’on
ja mai no seríem moguts
cantàvem
la nostra vida.
Tampoc
no crèiem en les pistoles
alhora
que barrejàvem
campanades
de morts –menyspreables–
amb
agermanadores fragàncies
arribades
de ponent
en
forma de clavells rojos,
els
quals ens apropaven
a
envejades primaveres lliures.
Qui
cantarà, a hores d’ara, aquelles cançons?
On
deu ser
l’enyorada guitarra
que
ens acoste melodies reviscolades
i
emplene, amb noves veus i colors,
el
grisós foscam d’aquesta freda albada?
