El forense

El joc de prestidigitació del trilingüisme és en mans de Font de Mora (ja rebatejat per algú com Blackberry's Fountain) una burda maniobra que no pot enganyar ni els més il·lusos. Ni que només siga perquè, gràcies a Darwin i a les matemàtiques, tots sabem que no pot haver-hi tres sense dos. De no ser que es pretenga convèncer el personal que la universalització efectiva del castellà entre valencians i la reducció de l'idioma propi a pura anècdota és un exemple de bilingüisme, la qual cosa contradiria no solament la matemàtica i fins i tot Darwin sinó la més palmària evidència. De moment ni la teoria de l'evolució de les espècies ni les ciències exactes han estat anatemitzades per les nostres autoritats educatives, encara que tal i com està el peix potser és només qüestió de temps. En una cosa sí l'encerta l'anàlisi del forense: la immensa majoria dels nostres alumnes són bilingües (parlen castellà però porten samarretes escrites en anglès, encara que no l'entenguen), si bé d'una manera tan original que hauria de concitar l'atenció dels nostres sociolingüistes. Si l'observació no és errònia, doncs, l'única llengua que l'ensenyament hauria de potenciar, per arribar a l'estat ideal del trilingüisme, fóra el valencià. Clar, això només en el cas que el que realment es pretengués fos que els nostres pupils dominassen tres llengües i no, com sospitem, una exhibició maldestra d'il·lusionisme amb la carta del tripijoc polític mal dissimulada a la mànega i a la vista d'un públic estupefacte però no estúpid. O encara pitjor. Això de governar sense complexos, sant i senya de la casa, havia d'acabar en la fatxenderia d'apostar a veure qui la té més llarga, cosa molt lletja per a un forense presumpte catòlic. Si no volies brou, ací tens onze miserables convertits en herois i Ciències del Món en anglès. A poc que s'ho propose, el forense farà prompte de l'escola un cadàver ideal per practicar l'autòpsia. El mal és que ja tots sabrem de quanta incompetència i mala llet va morir la pobra.

Manel Rodríguez-Castelló, 20 setembre 2008

Presentació del darrer llibre de Josep Lluís Santonja

Ací teniu la convocatòria de l'acte de presentació del llibre La desfeta d'Alcoi, de l'historiador i amic Josep Lluís Santonja, director també de la Xarxa de Biblioteques i de l'Arxiu Municipal d'Alcoi.

BASES DEL XXVI PREMI DE POESIA MANUEL RODRIGUEZ MARTINEZ

Després del parèntesi estival, tornem al bloc i a la feina amb la publicació de les bases del nostre Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, que en 2009 complirà 26 anys.

BASES

1.Hi podran concórrer treballs poètics, en qualssevol modalitats, escrits en llengua catalana.

2.L’extensió de les obres, que hauran de ser originals i inèdites, no serà menor de 400 versos ni inferior, en d’altres casos, a la d’un volum normal de poesia. No hi podran concursar obres guardonades en d’altres certàmens.

3.Els originals, per quintuplicat i en òptimes condicions de lectura, faran constar nom, adreça postal, correu electrònic i telèfon de l’autor/a. L’ús de pseudònims es regirà per l’habitual sistema de plica, a l’interior de la qual hom consignarà les dades completes de la persona interessada.

4.Els treballs hauran de ser tramesos, abans del 15 de desembre de 2008, a AMICS DE JOAN VALLS, Pintor Salvador Abril 11, 11ª, 46005 València. Els manuscrits de les obres no guardonades podran ser recuperats dins el termini de dos mesos a comptar des del lliurament del premi sol·licant-ne la devolució contra reemborsament. Passat aquest termini els originals seran destruïts per a la seua conversió en paper reciclat.

5.S’hi estableix un únic premi, indivisible, de 1.500 euros. El premi, tanmateix, podrà ser declarat desert si les obres presentades no reuneixen, a parer del jurat, mèrits suficients o no s’ajusten a les condicions de la convocatòria. El jurat podrà fer mencions honorífiques de l’obra o obres finalistes.

6.El treball que en resultés guanyador serà publicat dins la col·lecció Edicions de la Guerra de l'Editorial Denes.

7.El jurat serà integrat per Jordi Botella, Tono Fornes, Robert Llopis, Ricard Ripoll i Manel Rodríguez-Castelló.

8.L’acte públic d’adjudicació del premi tindrà lloc a la ciutat d’Alcoi el dissabte 14 de març de 2009, en el transcurs d’un acte públic on es lliuraran també els XV Premis Joan Valls i Jordà Per l’Ús i Promoció del Català.

A la ciutat d’Alcoi, País Valencià, 11 de setembre de 2008, Diada Nacional de Catalunya



Joan Valls i el Dr. Manuel Rodríguez Martínez en una foto presa a Alcoi als anys 60

A Pep Benet, el del Lisboa

Fa anys, inclòs en el llibre Erosions (Amós Belinchón Ed., València, 1994), vaig dedicar aquest poema a l'amic Pep Benet, que ens va deixar fa uns dies. No tinc imatges digitals del Pep, només un parell d'instantànies de les d'abans, preses en alguna d'aquelles nits araneses del Lisboa o en la final del gol de Koeman, que la penya vam celebrar penjant una senyera en la capelleta dedicada a Sant Jordi de la Seu de València. En comptes d'això, i per acompanyar les paraules i homenatjar l'amic, ací teniu una bella panoràmica d'Alfama. Sense el taverner (com m'agradava anomenar-lo) dels poetes no hauria estat possible aquell esclat de les Nits d'Arana. Durant molts anys el Pep hi exercí d'amfitrió, amb la seua discreció, la seua estima pel país, la seua generositat i la seua bonhomia. Junt a l'absència irreparable, que potser anirà creixent amb els anys, els seus amics tenim també un fum de bons records i l'exemple d'algú que ens féu la vida més amable, algú que creié de veritat en el valor de les paraules i de l'amistat. En l'alegria, però també en la sotsobra, sempre hi vaig tenir el Pep, la seua atenció, les seues paraules, que sempre tindré presents.



La nit ens obre les venes de ciutat
sota una pluja persistent,
llums canviants damunt els arbres nus d'hivern.
En la cervesa o la pols cerquem
un riure que es deixata, una cançó
que ens arranca el cor de quall
i amara com la pluja la carn flonja
de l'espera, del trànsit insondable.
Travessem ponts en la boira,
ens endinsem per places lluentes
sota fanals solitaris
entre els vianants esmaperduts de les nits aquàtiques,
i som rebels d'iridiscències,
somnàmbuls de la fosca,
hereus de tants silencis
repicant l'ànima augusta.
Per les avingudes trontolla
un cavallet de cartró
i l'encalç d'una fuita repetint-se
en les nits d'alcohol i pluja
i pulsacions d'un Waltz for Debby.

I en l'esclat que ens solca la mirada
hi ha deliri de lliris i aures noves.

A Pep Benet

La font roja

Hi ha pressa. Molts governs, conscients de la seua interinitat, sucumbeixen a la miopia política, malaltia ocular que consisteix a veure els objectes propers amb una certa nitidesa i els més o menys allunyats com a confuses nebuloses. El PP arribà al govern d'Alcoi gràcies al transfuguisme instigat per l'anterior alcalde socialista i sap que el seu poder, fruit d'aquell accident, s'assenta damunt una falla geològica, i que tard o d'hora les aigües del Serpis l'arrossegaran cap als albellons de la història. Algunes iniciatives dels actuals gestors haurien fet caure la cara de vergonya a més d'un alcalde franquista. La transformació d'un jardí públic en aparcament privat, saltant-se a la torera les més de sis mil signatures presentades contra el projecte i una sentència judicial que va cremar com foc d'encenalls, les maniobres especulatives que alçaran pisos de luxe sobre l'antiga Estambrera amb vistes al no-res a què estan reduint la ciutat o la mutació d'una zona verda en establiment per a la venda de gasofa de McDonalds, són algunes de les perles d'una dreta que governa amb el manual d'instruccions dels neocons, olfacte de tauró i sense complexos. La miopia política, en gran part heretada dels temps de Sanus, invalida per a la creació d'un projecte de ciutat que vetle pels interessos comuns alhora que proporciona als esquals una sagacitat extraordinària per al negoci i els favors a la parentela o classe pròpia, com va passar amb el Teatre Calderon, ja gestionada per mans amigues. Ara volen fer un hotel de 50 habitacions, amb suites i tota la pesca, no apte per a motxillers, Peralta dixit, en el cor de la Font Roja. L'única empresa concessionària pagarà menys de 6.000 euros l'any (ni 10 cèntims per habitant) i explotarà el negoci, sense estudis d'impacte ambiental ni consideració d'altres alternatives sostenibles, durant 40 o 60 anys, una bicoca. Calen molts pebrots per atacar el pulmó i paratge més emblemàtic d'una ciutat d'amants de la motxilla. Eperem que aquesta vegada els taurons no se n'eixiran de rosetes.

Manel Rodríguez-Castelló
Levante-EMV, 5 juliol 2008