ANDREU HERVÀS, per Mila Llorens
Bona nit, amigues i amics:
Andreu Hervàs Jiménez va nàixer a Puente de Génave, un poble de la província de Jaén. Amb 12 anys es trasllada amb la seua família a Alcoi, on resideix des d’aleshores.
Andreu ha mantingut el vincle i l’estima pel lloc on va nàixer, per la seua identitat i la seua gent. Recorde que fa un parell d’anys ens va organitzar a un grup d’amics i amigues un viatge pel seu petit país. El primer poble on vam estar va ser precisament Puente de Génave, on hi ha la casa on va nàixer i on va rememorar per a nosaltres algunes anècdotes de la seua infantesa: “Les persones que estimen de veritat la terra on naixen, estimen la terra on viuen, estimen la terra de totes i de tots”.
Durant 40 anys, l’home que avui homenatgem ha desenvolupat el seu ofici de mestre en escoles públiques. A Alcoi, a Sabadell i, especialment, a Cocentaina, al “Bosco”, el col·legi on va ser director i on va deixar la seua empremta durant vint anys.
Quins han estat els mèrits que fan mereixedor Andreu Hervàs del Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català? En una societat no normalitzada lingüísticament i culturalment, com és encara la nostra, Andreu és un home que sempre ha posat cura a respectar l’entorn, el medi natural i social on ha treballat. Pel que fa al valencià, s’ha implicat com el primer en reconèixer la seua importància com a vehicle de comunicació i d’ensenyament. Ho ha fet a més en moments particularment complexos, en els quals ha reivindicat el dret dels xiquets i les xiquetes a ser educats en la llengua pròpia. Amb aquest objectiu ha apostat, a voltes contracorrent del poder polític de torn, per aportar els millors instruments a la formació del professorat responsable.
Andreu sempre ha sigut una persona conseqüent amb el model d’escola per la qual ha lluitat des del primer moment. Ell mateix es va preocupar per expressar-se i formar-se en la llengua del país on vivia i treballava, per reclamar la seua normalització en tots els àmbits socials. I, molt especialment, en l’educació.
L’any 1983, sent director del “Bosco” de Cocentaina, la seua escola va fer els primers passos per fer realitat l’ensenyament en valencià, un procés complex, en el qual explicava a les famílies i al professorat els fonaments pedagògics i els avantatges d’ensenyar en la llengua pròpia. Després d’un any de molt de treball, la seua escola s’hi sumava, a una iniciativa que cal qualificar d’avantguarda pedagògica.
En aquells anys coneix Joana, la seua parella, la dona amb qui comparteix vida, treball, inquietuds, il·lusions i projectes. Amb Joana, Andreu es referma en les seues conviccions i el valencià passa a ser també l’idioma de la seua família.
Però la tasca d’Andreu no es limita al treball docent, perquè sempre ha sigut conscient que la millora educativa requeria de la convergència dels treballadors i les treballadores de l’ensenyament per reivindicar millors condicions laborals. Des de mitjans dels anys setanta, va liderar el moviment assembleari de mestres i és un dels fundadors de l’STEPV a l’Alcoià i el Comtat.
Com a mestre i com a sindicalista, un eix permanent d’atenció ha sigut la formació contínua del professorat. Andreu va participar en l’organització de les primeres Escoles d’Estiu a Dénia i Elx. I quan es va crear el Centre de Professors a la comarca, Andreu va ser elegit director pels col·lectius de renovació pedagògica l’any 1987. Durant la seua gestió al front del CEP, va potenciar la formació docent amb multitud d’activitats de formació, seminaris, edicions de materials didàctics, sempre en la nostra llengua. També va participar des dels seus inicis en la Coordinadora de Trobades d’Escoles Valencianes.
Però la tasca cívica d’Andreu Hervàs també s’ha estès en altres dimensions de la vida cívica i cultural. Des de l’any 2005 ha sigut vocal, secretari i president del Club d’Amigues i Amics de la UNESCO, una entitat d’indiscutible i contrastada trajectòria cultural i democràtica des d’on ha impulsat tota una sèrie d’activitats com ara els programes “Cinema i Drets Humans” i “Gent de Lletres”, dues de les seues iniciatives més personals. Amb “Gent de Lletres” es dona a conèixer l’obra d’escriptors, poetes, assagistes, historiadors, contacontes, figures vinculades al món de les lletres, amb el patrimoni escrit de les valencianes i els valencians. Un altre vessant que contribueix a dignificar, a normalitzar la llengua, a apropar-la a les persones que viuen i treballen a les nostres comarques.
He tingut la sort de compartir moltes d’aquestes tasques amb el meu amic Andreu. A les escoles, a les trobades, en la formació del professorat, a la UNESCO, al sindicat, al carrer... Sempre ha estat un orgull per a mi, i una gran sort que les nostres vides s’hagen creuat en tants moments i de manera tan intensa.
Sense fer soroll, contribucions com la d’Andreu Hervàs i el seu treball de formigueta, són sempre necessàries. Els avanços en la recuperació i l’ús normalitzat de la nostra llengua en els àmbits educatius de les nostres comarques deuen molt, des de fa més de quaranta anys, al compromís de persones com Andreu, un incansable militant tot-terreny, un home discret però molt actiu, un ciutadà com hi ha pocs tan mereixedors del Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català.
Andreu, moltes gràcies i enhorabona!
La primera pregunta que es va fer Miquel el de L’Escenari en saber que el pub havia estat guardonat, juntament amb el mestre Andreu Hervàs, en altre temps client habitual del local, amb els premis 2020 concedits per l’AJV va ser: “En què m’he equivocat? Què he fet malament?” La segona va ser: “Qui collons és l’AJV?”
Una vegada aclarit que l’AJV eren les sigles de l’Associació Cultural d’Amigues i Amics de Joan Valls i no del club Austin Junior Volleyball ni de l’Asamblea de Jóvenes de Vicálvaro va arribar la següent tanda de preguntes: “Per què a mi? ¿Qué hecho yo para merecer esto? ¿Qué quieres tú que mi amistad procuras?”
Qüestions que es podrien resumir en aquesta reflexió: “¿A sant de què una associació dedicada a l’ús i promoció del valencià concedeix un premi a un bar que té llums roges a l’entrada; on es juga a bèisbol a les quatre de la matinada amb ampolles de Larios quan els parroquians estan de bourbon fins a les orelles i on la gent ve a fumar, a beure, a dir paraules lletges i no a parlar de Dostoievski, de Faulkner o de Vicent Andrés Estelles, posem per cas?”.
Hi ha diverses possibilitats. Una és l’antiguitat. Com tothom sap, els premis habitualment es lliuren a persones i institucions madures cronològicament parlant. De vegades, fins i tot, podrides. L’Escenari enguany farà 39 anys i a hores d’ara té el dubtós honor de ser el bar més antic d’Alcoi regentat pels propietaris originals. Bé, almenys per un dels propietaris originals, perquè d’aquell quartet inicial format per Ismael Pérez (ex de La Cassola), Enric Pascual (més conegut com El Llarg) i els bessons Jordi i Miquel Blanes, només queda en actiu aquest últim. I mirant la cara que fa no sabem per quant de temps.
Una altra possibilitat és el tarannà artístic de local. L’Escenari és en ell mateix una obra d’art. Una magnífica creació que Alejandro va estar parint nou mesos i que al final ha resultat l’escenografia més adequada per a aquesta pel·lícula destrellatada que ja dura vora 40 anys. Una obra d’art, dit siga de passada, que ve a visitar gent de fora. I quan dic de fora no em referesc a la Zona Nord sinó a més enllà de la Carrasqueta o del Port d’Albaida. La qual cosa té molt de mèrit donat que cap dels cambrers ni cambreres s’ha vestit mai de rei mag, de moro, de cristià ni s’ha disfressat de barman modernista.
Una tercera possibilitat és la voluntat ferma des dels seus inicis de ser un espai lúdic, cultural i actual. Un establiment que tria com a nom L’Escenari i que sacrifica un munt de taules (de negoci) per construir un escenari on oferir una programació més o menys periòdica és com el ‘cotó’. No enganya. Programació –tot s’ha de dir– que sempre ha tirat més cap a la del Ramsés, l’antiga sala de festes que hi havia a l’entrada d’Alcoi, que a la de la Casa de la Cultura.
Des de 1981 L’Escenari ha ofert, i segueix oferint, en aquest cadafal una programació estable que inclou humor, monòlegs, teatre blanc, teatre negre, música, contacontes, mags, varietats i, esporàdicament, algun que altre lolailo.
Un entranyable, emotiu i emblemàtic (a Alcoi sempre s’han dir els tres adjectius junts) cadafal que va inaugurar Ovidi Montllor, avui figura carismàtica però que en aquella època, com el nàufrag de García Márquez, després d’haver sigut proclamat heroi de la pàtria i besat per les regnes de la bellesa, començava a ser oblidat pel públic i avorrit pel govern. Ell va inaugurar l’escenari de L’Escenari un dijous de març. Amb poca gent. Un grup d’amics i familiars. L’actuació va consistir en un recital de poemes entre els quals va destacar l’inèdit “Carnisseria” i l’absència de música. Només un micròfon i gestos.
Per cert, òbric parèntesi. Quan Albert Pla va arribar a L’Escenari per actuar a Alcoi per primera volta, ho va fer amb displicència, com qui arriba al cul del món. Però en assabentar-se que ací havia actuat Ovidi, la cosa va canviar. Es veu que l’Ovidi el va ajudar a triar la primera guitarra. I amb els poemes de Josep Maria de Sagarra el va inspirar per fer el disc Supone Fonollosa. I Albert Pla li ho va agrair dedicant el CD a Ovidi Montllor. Tanque parèntesi.
A L’Escenari ha actuat el més florit del panorama teatral local (Pau Durà, Juli Cantó, Gemma Miralles, Rosanna Espinós, Pep Cortés, Neus Agulló, Xavi Mira, entre molts d’altres, que si no m’estic tota la nit dient noms) i internacional com Pep Gimeno Botifarra. L’Escenari ha estat bressol de maldecaps com Xavi Castillo i de bandes com Jazz per Quatre, Arthur Caravan o The Martians (aquests dos últims eren el mateix grup però amb el nom canviat)
Per no parlar de les actuacions que L’Escenari va organitzar fora del bar durant una bona temporada. Sol o amb la col·laboració (poca pel que fa a la qüestió crematística) de l’Ajuntament d’Alcoi i que van permetre al públic local i de la contornada (més al de la contornada que al local) gaudir d’artistes com Pegasus, Serrat, Els Joglars, Pepe Rubianes, Lluís Llach o la Paquera de Jerez. (Això de la Paquera és mentida. Era per veure si estàveu atents.)
Bé, a banda d’aquestes raons i, d’algunes altres que deuen haver tingut en compte les persones saberudes que li han atorgat aquesta preuada distinció i que Miquel ha dubtat a acceptar perquè ell no és un intel·lectual i té por d’espatllar el premis Joan Valls de per vida, em sembla que L’Escenari es mereixedor ‘de rato llarg’, con deia la meua àvia, a aquest guardó.
No només per la qüestió lingüística, que també. A L’Escenari sempre s’ha utilitzat molt la llengua (la valenciana i l’altra...) la creativa. Ací s’ha sentit dir a una dona rossa enlluernada per la presència del Llarg: “Posa’m una Hemingway”, en compte d’una Heineken. Ací hem crescut escoltant frases com “¿Lo cualo? Pos que això”, “Estic nerviós i voldria un xic d’alcohol”, “No hay nada bueno en ti, por eso te amo”, “P’a viure així és millor no morir-se”, “La vida és dura i després et mors”, o aquella altra de Riba, d’una subtilesa poètica colpidora: “Si avui fem verema demà follarem”.
Però per damunt de tot L’Escenari s’ha guanyat aquest premi i tots els que puga rebre a partir d’ara per haver-nos obert els braços com si fos un gran amic, per haver sigut –durant vora quaranta anys– un lloc obert, tolerant, integratiu i en moltes ocasions la saleta d’estar de les nostres llars. Un club social (no exactament com el de Cheyenne) que ha estat punt d’encontres i de desencontres. D’amors i desamors. On s’han forjat grans passions, amistats duradores, relacions tendres i dolorosos trencaments deguts a les passions amoroses d’abans. Un bar amable on hem crescut i ens hem anant fent grans, amb la companyia i la saviesa de molts dels que avui hi són, dels que no hi són, dels que no hi seran mai més i d’altres que encara estan per vindre.
Per tot això i allò, gràcies, Escenari. Gràcies, Miquel i Amparo, Enric i Dioni, Jordi, i Ismael. Per haver fet d’aquest espai, igual que va fer Cuerda amb la carabassa de Amanece que no es poco un lloc que sempre portarem en un raconet del nostre cor i en una bona part del nostre fetge. Enhorabona. Gràcies i bona nit.
Bona nit, amigues i amics:
Andreu Hervàs Jiménez va nàixer a Puente de Génave, un poble de la província de Jaén. Amb 12 anys es trasllada amb la seua família a Alcoi, on resideix des d’aleshores.
Andreu ha mantingut el vincle i l’estima pel lloc on va nàixer, per la seua identitat i la seua gent. Recorde que fa un parell d’anys ens va organitzar a un grup d’amics i amigues un viatge pel seu petit país. El primer poble on vam estar va ser precisament Puente de Génave, on hi ha la casa on va nàixer i on va rememorar per a nosaltres algunes anècdotes de la seua infantesa: “Les persones que estimen de veritat la terra on naixen, estimen la terra on viuen, estimen la terra de totes i de tots”.
Durant 40 anys, l’home que avui homenatgem ha desenvolupat el seu ofici de mestre en escoles públiques. A Alcoi, a Sabadell i, especialment, a Cocentaina, al “Bosco”, el col·legi on va ser director i on va deixar la seua empremta durant vint anys.
Quins han estat els mèrits que fan mereixedor Andreu Hervàs del Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català? En una societat no normalitzada lingüísticament i culturalment, com és encara la nostra, Andreu és un home que sempre ha posat cura a respectar l’entorn, el medi natural i social on ha treballat. Pel que fa al valencià, s’ha implicat com el primer en reconèixer la seua importància com a vehicle de comunicació i d’ensenyament. Ho ha fet a més en moments particularment complexos, en els quals ha reivindicat el dret dels xiquets i les xiquetes a ser educats en la llengua pròpia. Amb aquest objectiu ha apostat, a voltes contracorrent del poder polític de torn, per aportar els millors instruments a la formació del professorat responsable.
Andreu sempre ha sigut una persona conseqüent amb el model d’escola per la qual ha lluitat des del primer moment. Ell mateix es va preocupar per expressar-se i formar-se en la llengua del país on vivia i treballava, per reclamar la seua normalització en tots els àmbits socials. I, molt especialment, en l’educació.
L’any 1983, sent director del “Bosco” de Cocentaina, la seua escola va fer els primers passos per fer realitat l’ensenyament en valencià, un procés complex, en el qual explicava a les famílies i al professorat els fonaments pedagògics i els avantatges d’ensenyar en la llengua pròpia. Després d’un any de molt de treball, la seua escola s’hi sumava, a una iniciativa que cal qualificar d’avantguarda pedagògica.
En aquells anys coneix Joana, la seua parella, la dona amb qui comparteix vida, treball, inquietuds, il·lusions i projectes. Amb Joana, Andreu es referma en les seues conviccions i el valencià passa a ser també l’idioma de la seua família.
Però la tasca d’Andreu no es limita al treball docent, perquè sempre ha sigut conscient que la millora educativa requeria de la convergència dels treballadors i les treballadores de l’ensenyament per reivindicar millors condicions laborals. Des de mitjans dels anys setanta, va liderar el moviment assembleari de mestres i és un dels fundadors de l’STEPV a l’Alcoià i el Comtat.
Com a mestre i com a sindicalista, un eix permanent d’atenció ha sigut la formació contínua del professorat. Andreu va participar en l’organització de les primeres Escoles d’Estiu a Dénia i Elx. I quan es va crear el Centre de Professors a la comarca, Andreu va ser elegit director pels col·lectius de renovació pedagògica l’any 1987. Durant la seua gestió al front del CEP, va potenciar la formació docent amb multitud d’activitats de formació, seminaris, edicions de materials didàctics, sempre en la nostra llengua. També va participar des dels seus inicis en la Coordinadora de Trobades d’Escoles Valencianes.
Però la tasca cívica d’Andreu Hervàs també s’ha estès en altres dimensions de la vida cívica i cultural. Des de l’any 2005 ha sigut vocal, secretari i president del Club d’Amigues i Amics de la UNESCO, una entitat d’indiscutible i contrastada trajectòria cultural i democràtica des d’on ha impulsat tota una sèrie d’activitats com ara els programes “Cinema i Drets Humans” i “Gent de Lletres”, dues de les seues iniciatives més personals. Amb “Gent de Lletres” es dona a conèixer l’obra d’escriptors, poetes, assagistes, historiadors, contacontes, figures vinculades al món de les lletres, amb el patrimoni escrit de les valencianes i els valencians. Un altre vessant que contribueix a dignificar, a normalitzar la llengua, a apropar-la a les persones que viuen i treballen a les nostres comarques.
He tingut la sort de compartir moltes d’aquestes tasques amb el meu amic Andreu. A les escoles, a les trobades, en la formació del professorat, a la UNESCO, al sindicat, al carrer... Sempre ha estat un orgull per a mi, i una gran sort que les nostres vides s’hagen creuat en tants moments i de manera tan intensa.
Sense fer soroll, contribucions com la d’Andreu Hervàs i el seu treball de formigueta, són sempre necessàries. Els avanços en la recuperació i l’ús normalitzat de la nostra llengua en els àmbits educatius de les nostres comarques deuen molt, des de fa més de quaranta anys, al compromís de persones com Andreu, un incansable militant tot-terreny, un home discret però molt actiu, un ciutadà com hi ha pocs tan mereixedors del Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català.
Andreu, moltes gràcies i enhorabona!
· · ·
L’ESCENARI, per Pep Jordà
La primera pregunta que es va fer Miquel el de L’Escenari en saber que el pub havia estat guardonat, juntament amb el mestre Andreu Hervàs, en altre temps client habitual del local, amb els premis 2020 concedits per l’AJV va ser: “En què m’he equivocat? Què he fet malament?” La segona va ser: “Qui collons és l’AJV?”
Una vegada aclarit que l’AJV eren les sigles de l’Associació Cultural d’Amigues i Amics de Joan Valls i no del club Austin Junior Volleyball ni de l’Asamblea de Jóvenes de Vicálvaro va arribar la següent tanda de preguntes: “Per què a mi? ¿Qué hecho yo para merecer esto? ¿Qué quieres tú que mi amistad procuras?”
Qüestions que es podrien resumir en aquesta reflexió: “¿A sant de què una associació dedicada a l’ús i promoció del valencià concedeix un premi a un bar que té llums roges a l’entrada; on es juga a bèisbol a les quatre de la matinada amb ampolles de Larios quan els parroquians estan de bourbon fins a les orelles i on la gent ve a fumar, a beure, a dir paraules lletges i no a parlar de Dostoievski, de Faulkner o de Vicent Andrés Estelles, posem per cas?”.
Hi ha diverses possibilitats. Una és l’antiguitat. Com tothom sap, els premis habitualment es lliuren a persones i institucions madures cronològicament parlant. De vegades, fins i tot, podrides. L’Escenari enguany farà 39 anys i a hores d’ara té el dubtós honor de ser el bar més antic d’Alcoi regentat pels propietaris originals. Bé, almenys per un dels propietaris originals, perquè d’aquell quartet inicial format per Ismael Pérez (ex de La Cassola), Enric Pascual (més conegut com El Llarg) i els bessons Jordi i Miquel Blanes, només queda en actiu aquest últim. I mirant la cara que fa no sabem per quant de temps.
Una altra possibilitat és el tarannà artístic de local. L’Escenari és en ell mateix una obra d’art. Una magnífica creació que Alejandro va estar parint nou mesos i que al final ha resultat l’escenografia més adequada per a aquesta pel·lícula destrellatada que ja dura vora 40 anys. Una obra d’art, dit siga de passada, que ve a visitar gent de fora. I quan dic de fora no em referesc a la Zona Nord sinó a més enllà de la Carrasqueta o del Port d’Albaida. La qual cosa té molt de mèrit donat que cap dels cambrers ni cambreres s’ha vestit mai de rei mag, de moro, de cristià ni s’ha disfressat de barman modernista.
Una tercera possibilitat és la voluntat ferma des dels seus inicis de ser un espai lúdic, cultural i actual. Un establiment que tria com a nom L’Escenari i que sacrifica un munt de taules (de negoci) per construir un escenari on oferir una programació més o menys periòdica és com el ‘cotó’. No enganya. Programació –tot s’ha de dir– que sempre ha tirat més cap a la del Ramsés, l’antiga sala de festes que hi havia a l’entrada d’Alcoi, que a la de la Casa de la Cultura.
Des de 1981 L’Escenari ha ofert, i segueix oferint, en aquest cadafal una programació estable que inclou humor, monòlegs, teatre blanc, teatre negre, música, contacontes, mags, varietats i, esporàdicament, algun que altre lolailo.
Un entranyable, emotiu i emblemàtic (a Alcoi sempre s’han dir els tres adjectius junts) cadafal que va inaugurar Ovidi Montllor, avui figura carismàtica però que en aquella època, com el nàufrag de García Márquez, després d’haver sigut proclamat heroi de la pàtria i besat per les regnes de la bellesa, començava a ser oblidat pel públic i avorrit pel govern. Ell va inaugurar l’escenari de L’Escenari un dijous de març. Amb poca gent. Un grup d’amics i familiars. L’actuació va consistir en un recital de poemes entre els quals va destacar l’inèdit “Carnisseria” i l’absència de música. Només un micròfon i gestos.
Per cert, òbric parèntesi. Quan Albert Pla va arribar a L’Escenari per actuar a Alcoi per primera volta, ho va fer amb displicència, com qui arriba al cul del món. Però en assabentar-se que ací havia actuat Ovidi, la cosa va canviar. Es veu que l’Ovidi el va ajudar a triar la primera guitarra. I amb els poemes de Josep Maria de Sagarra el va inspirar per fer el disc Supone Fonollosa. I Albert Pla li ho va agrair dedicant el CD a Ovidi Montllor. Tanque parèntesi.
A L’Escenari ha actuat el més florit del panorama teatral local (Pau Durà, Juli Cantó, Gemma Miralles, Rosanna Espinós, Pep Cortés, Neus Agulló, Xavi Mira, entre molts d’altres, que si no m’estic tota la nit dient noms) i internacional com Pep Gimeno Botifarra. L’Escenari ha estat bressol de maldecaps com Xavi Castillo i de bandes com Jazz per Quatre, Arthur Caravan o The Martians (aquests dos últims eren el mateix grup però amb el nom canviat)
Per no parlar de les actuacions que L’Escenari va organitzar fora del bar durant una bona temporada. Sol o amb la col·laboració (poca pel que fa a la qüestió crematística) de l’Ajuntament d’Alcoi i que van permetre al públic local i de la contornada (més al de la contornada que al local) gaudir d’artistes com Pegasus, Serrat, Els Joglars, Pepe Rubianes, Lluís Llach o la Paquera de Jerez. (Això de la Paquera és mentida. Era per veure si estàveu atents.)
Bé, a banda d’aquestes raons i, d’algunes altres que deuen haver tingut en compte les persones saberudes que li han atorgat aquesta preuada distinció i que Miquel ha dubtat a acceptar perquè ell no és un intel·lectual i té por d’espatllar el premis Joan Valls de per vida, em sembla que L’Escenari es mereixedor ‘de rato llarg’, con deia la meua àvia, a aquest guardó.
No només per la qüestió lingüística, que també. A L’Escenari sempre s’ha utilitzat molt la llengua (la valenciana i l’altra...) la creativa. Ací s’ha sentit dir a una dona rossa enlluernada per la presència del Llarg: “Posa’m una Hemingway”, en compte d’una Heineken. Ací hem crescut escoltant frases com “¿Lo cualo? Pos que això”, “Estic nerviós i voldria un xic d’alcohol”, “No hay nada bueno en ti, por eso te amo”, “P’a viure així és millor no morir-se”, “La vida és dura i després et mors”, o aquella altra de Riba, d’una subtilesa poètica colpidora: “Si avui fem verema demà follarem”.
Però per damunt de tot L’Escenari s’ha guanyat aquest premi i tots els que puga rebre a partir d’ara per haver-nos obert els braços com si fos un gran amic, per haver sigut –durant vora quaranta anys– un lloc obert, tolerant, integratiu i en moltes ocasions la saleta d’estar de les nostres llars. Un club social (no exactament com el de Cheyenne) que ha estat punt d’encontres i de desencontres. D’amors i desamors. On s’han forjat grans passions, amistats duradores, relacions tendres i dolorosos trencaments deguts a les passions amoroses d’abans. Un bar amable on hem crescut i ens hem anant fent grans, amb la companyia i la saviesa de molts dels que avui hi són, dels que no hi són, dels que no hi seran mai més i d’altres que encara estan per vindre.
Per tot això i allò, gràcies, Escenari. Gràcies, Miquel i Amparo, Enric i Dioni, Jordi, i Ismael. Per haver fet d’aquest espai, igual que va fer Cuerda amb la carabassa de Amanece que no es poco un lloc que sempre portarem en un raconet del nostre cor i en una bona part del nostre fetge. Enhorabona. Gràcies i bona nit.
Alcoi, 7 de març de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada