En record de Jaume Pomar

D
imecres passat va morir a Palma el poeta Jaume Pomar, guanyador, amb Llibre de l'Exili, del nostre XXIIIè premi en 2006. El 29 d'aquest mes de juliol hauria fet setanta anys. Vam tenir ocasió de conèixer-lo durant l'Encontre de Poetes a Alcoi que Amics de Joan Valls va organitzar amb motiu del vinticinquè aniversari del premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi de poesia els dies 14, 15 i 16 de març de 2008. El mallorquí no va dubtar a viatjar a Alcoi, ciutat que no coneixia, i participar en l'homenatge que vam retre a l'Ovidi Montllor a la Glorieta el diumenge 16 (la foto de Jaume Pomar que hi ha més avall, de Tomàs Tàpia, és d'aquell dia). La impressió que ens va deixar aquells dies de l'Encontre fou la d'una persona d'exquisita elegància intel·lectual i humana, coherent i radical en la defensa de la seues idees i posicionaments poètics, tocada pel desencís que ara ja és norma general però que visionaris com ell ja sentien des de feia anys i panys.
El seu llibre, com el que el va precedir, el de l'alcoià Robert Llopis Setge al cercle, se'ns van quedar penjats per la incompetència i incompliment de l'editorial Brosquil, que llavors publicava els nostres guardonats. Jaume Pomar va entomar-ho amb una enteresa i estoïcisme admirables i va oferir-nos-en l'edició a El Gall Editor de Pollença que ell mateix comandava.
El poeta i periodista deixa una gran obra, en quantitat i en qualitat, que abraça importants estudis i biografies sobre Llorenç Villalonga o Raimon, entre d'altres, traduccions, col·laboracions en premsa i en revistes de literatura, la novel·la Un dia o l'altre acabaré de legionari (1988) i, sobretot, una important obra poètica, incloses cinc antologies personals, conformada per llibres com: Tota la ira dels justos (1967), Amb la mort, amorosidament (1971), Història personal (1979), Elegies (1986), Carisma del desert (1987), Les quatre estacions (1991), Retorn a casa (1992), Llavis de marbre blanc (1992), Frontissa (1993), La sínia de les hores (1997) o el ja citat Llibre de l'Exili (2011).
Ja descansa el rebel, l'irreductible, el poeta, el visionari.

EL JOC DE VIURE

Perquè has jugat a tot o res, la vida
en desconhort ha desassossegat
el teu enyor, i et veus arrossegat
al plany que es gira contra el cel i crida.

"Adversa sort!", dius, amb veu aterrida,
i mires el teu plor com ha regat
de sal i sang els anys de malbarat
on no podies guanyar la partida.

Ara tremola l'aire esclat d'espases
al teu davant, i tu sols veus les bases
dels teus errors dins l'ombra presonera.

Saps que has perdut l'aroma de les roses
i t'han deixat tot sol totes les coses,
lluny de conhorts, sense armes ni senyera.

[Llibre de l'Exili]

[Les dues fotos van ser preses durant l'homenatge a Ovidi Montllor que els poetes

de l'Encontre van fer a la Glorieta alcoiana el diumenge 16 de març de 2008.]