Poemes de Josep Porcar

Ara que l'estiu s'acosta, aquests poemes del castellonenc Josep Porcar (1973) del seu recent Els estius, poemari que ja veié fa uns mesos la llum en edició digital i que ara publica Brosquil fora de col·lecció, ens poden protegir d'excessos i d'ardències inútils. La platja, les platges, són l'espai idoni de l'embadaliment, l'oblit i la complicitat amb l'actual estat de coses planetari. Que ens ho diguen als valencians, que hem sofert en la pròpia pell del paisatge la conversió d'aquests espais en paradigmes del simulacre. Amb una ploma que renuncia a la coartada universal, com volia Leonard Cohen, Josep Porcar despulla les mentides –en primer lloc les del llenguatge– i ens restitueix la crua veritat de la nuesa. Gràcies a la verticalitat del seu horitzó hem trobat bellament expressades en paraules més raons per a la dissidència, sobrats motius per enfortir la resistència.

Josep Porcar

Els estius, Brosquil Edicions, València 2008

XI. Benicàssim

Havies d'anar a parar a l'única platja
de l'univers on pots sentir-te plenament
turista i estranger a casa.
Pots, per exemple, empassar-te pizza
en sis idiomes llevat
del teu.

XV. Cucs

Tants turistes, tantes hores,
tirats per terra, tan despullats i abellidors,
ben adobats en el seu punt de cocció i de sal,
i resulta incomprensible que els cucs
no s'organitzen per fer la seua feina.
Mira com el sol rosteix, en la duna,
un alemany en tanga.

Clepsidra

Tinc temps
marcat pel conveni
de mirar: ones
de la mar, cels
tan blaus, els castells
d'arena en l'arena,
infants d'arena.
Acabarà l'estiu, desapareixerà
el poema.
Tot tornarà a ser
pura nòmina
i despesa.

Arena.

Perspectiva

Aquesta terra corria per la teua sang.
Ara és la teua sang la que corre per aquesta terra.
És la mateixa terra i és la mateixa sang.
Idèntiques.
Moriràs si oblides
que l'objectiu primer de l'ocupant és
capgirar la perspectiva.