A propòsit de La pedra i el marge

Jordi Botella
text llegit al Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi, el dijous 18 de setembre de 2007

Sota el títol La pedra i el marge l’editorial Brosquil ha recollit tot un conjunt de columnes publicades per Manel Rodríguez-Castelló al diari Levante-EMV al llarg dels anys 1998 i 1999. El títol, al·lusiu a aquella dita tan sàvia de “tota pedra fa marge”, ja denota el “caràcter constructiu” que el nostre autor vol generar amb els seus escrits nascuts d’una intencionalitat clara d’aportar un testimoni crític de l’actualitat que alhora permeta alternatives de millora de la nostra societat.
La veritat és que parlar de “caràcter constructiu” tractant-se d’un recull de columnes periodístiques té tot un pòsìt irònic: els bastiments de les columnes alçades amb intel·ligència i agudesa permeten que els diaris no s’ensorren amb el noticiari engrogueït de les intrigues polítiques, les adúlteres famoses i els futbolistes milionaris. És més, el valor arquitectònic de la columna va més enllà de la funcionalitat gràcies a la seua bellesa: pot ser sòbria i compacta com ho
era la columna dòrica d’Eduardo Haro Tecglen; àgil i efectiva com la columna jònica de Juan José Millàs; histriònica i cargolada com la de Paco Umbral.
El conreu d’aquest gènere posseeix una vida dilatada en la trajectòria de MRC. En el llibre Els dies contats va elaborar una selecció dels seus escrits publicats al diari Ciudad d’Alcoi en la dècada dels noranta. Ja en aquells textos l'autor palesava un estil que ha anat perfilant en l’obra posterior i que rau en la intervenció de l’escriptor en la realitat a partir dels judici crític sobre les institucions i la vida quotidiana. Aquesta immediatesa ve alternada amb una mena de dietari en el qual personalitza la seua relació amb el món més enllà de la brega política. Aquestes glosses aniran des de la introspecció de les ressaques o l’univers nadalenc fins a les virtuts de la sesta o la bicicleta o la reiteració curs rere curs del cicle escolar.
El gran pes del recull l’integraran, doncs, uns textos que podríem situar en la primera línia de foc de l’actualitat. A hores d’ara, pot dir-se, amb deu anys transcorreguts, que disposem, gràcies a La pedra i el marge, de la visió d’una època del País Valencià. Aquestes columnes, malgrat la seua subordinació a l’existència efímera del diari no fan olor a patxolí. Paradoxalment tenen una vigència, fins i tot “excessiva” per als lectors: hom té la sensació d’un déjà vu depriment d’una reiteració superlativa. Com si els ciutadans valencians estiguérem condemnats des de fa ja més d’una dècada a donar voltes a una sènia sense massa profit. Un present continu del qual no trobem la manera de sostreure’ns. Durant els quaranta anys de franquisme vam viure en el passat sotmesos a una hipoteca antidemocràtica. Un bon dia s’acabà el cicle i començàrem a pensar a viure en el futur. Però vés per on que ara rellegeixes les columnes publicades al Levante fa gairebé deu anys i sembla com si les circumstàncies descrites correspongueren a despús-ahir.
Amb la lectura de La pedra i el marge hom viu una experiència mística de suspensió en el temps, d’ estancament en el qual no hi ha manera de passar full. I ja sabem tots allò de la tendència de l’aigua estancada a fer pudor. Així doncs, en compte d’una “dècada prodigiosa”, la que va des que foren publicats aquests escrits l’anys 1998 fins a l’actualitat, sembla que hem viscut una “dècada de caldo recalfat”. Per les columnes de MRC circulen amb un vigor abrusador, sobretot als qui patim la seua pervivència en el temps, els mateixos personatges, les mateixes institucions, les mateixes quimeres. I crec que el motiu d’aquesta sensació per als lectors no és tan sols que anem fent-nos grans, que ho és, sinó més bé l’evidència que el País Valencià viu un estancament polític, cultural, institucional i, el que realment esborrona, un estancament de la societat civil que, al capdavall, permet aquesta situació que es prolonga un any rere l’altre i unes eleccions rere unes altres. Aquesta “dècada del caldo recalfat” és la melodia d’una cançó amb una lletra que ja ens sabem de memòria. En el cinema sol dir-se que estem parlant d’un remake, una revisió d’un film que prolonga, en successius lliuraments, una història tediosa amb protagonistes postissos i molts efectes especials. Sobretot això, molts efectes especials. I el que és pitjor: un final previsible, llarg i lleig.
Les columnes de MRC anticipen una sintonia d’una cançó a la qual molts valencians hem anat incorporant versos dia rere dia. D’entrada, a la primera estrofa, apareixen Aznar, Blair i el nom d’un país, Iraq, immers en una guerra que ja no sabem si qualificar-la de “primera, segona o tercera”, o si l’excusa del conflicte és el veïnatge amb Kuwait, Iran o Benifato. De les armes de destrucció massiva ja ni en parle. Una cosa és ben certa: darrere de tant de fum hi ha una sentor a petroli que tomba de tos i un grapat de danys col·laterals que han enviscat el planeta sencer. Passem full i de sobte apareix Terra Mítica i un finançament certament dubtós que ha provocat la visita als tribunals d’algun dels seus responsables. De les fórmules de promoció exterior amb la figura emblemàtica de Julio Iglesias diem el mateix: bon pilot, bon farinot. De rebot MRC s’acosta a la depredació del litoral, l’especulació immobiliària i la política territorial de “l’últim que tanque la porta”. El problema és que després de deu anys d’avidesa constructora el mal és irreversible. L’estratègia sempre ve a ser la mateixa: fum de canyot per a uns ciutadans immersos en una propaganda constant. Tant fa que siga la Ciudad de la Luz, la Ciudad de las Lenguas, la Ciudad de las Artes o el Circuit de la Fórmula I, els valencians vivim dins d’un univers tan lleuger com una butllofa de sabó i tan efímer com una falla. Segons com bufe el vent, un dia sí un dia també ens trobem embolicats en discussions bizantines tot cremant cartutxos en guerres d’aigua o guerres de la
llengua. El problema és que després de deu anys d’autobombo, menfotisme i mascarada ens trobem en un camí sense retorn. Un atzucac tans fosc com un Canal 9 que du camí de posseir el rècord en la creació audiovisual d’un univers barroer, autocomplaent i de nul interès. La llàstima és que la insistència d’aquest canal televisiu en la difusió de tanta mediocritat arriba a copsar les senyes d’identitat valencianes, que es retroalimenten d’una atmosfera barroera fins a tal punt que ja no sé si és primer l’ou o la gallina.
Entre aquests articles i el present han passat deu anys, però la sensació és com si es referiren a despús-ahir. En parlar d’educació i cultura apareix el nom d’un conseller Camps que ve a ser el mateix Francisco Camps que avui presideix la nostra Generalitat. Deu anys d’educació i cultura en qualsevol altre territori gaudirien d’una normalitat envejant. Tanmateix per als valencians educació i cultura són una camp ple de mines, de sotsobra i de frustració històrica. Perquè entren en escena fantasmes com l’anticatalanisme del búnquer barraqueta, el victimisme endèmic i el joc brut. La llengua, mentrestant, roman feta un pèntol a cavall dels “pactes” que institucions com el Consell Valencià de Cultura o l’Acadèmia Valenciana de la llengua signen amb els dubtes inevitables que tots hem sentit en algun moment entre els posicionaments possibilistes, la renúncia definitiva o la utopia celestial. Dins d’aquest context d’educació i cultura cal destacar la intervenció del
ministre del ram d’aleshores, Mariano Rajoy, l’incombustible home orquestra que ens ha alliçonat últimament en matèria educativa fent costat als bisbes i la caverna ultramuntana en la seua croada contra el laïcisme, la destrucció d’Espanya, la dissolució de la família i l’afirmació que la terra és plana.
Però no tot és un drama i dos personatges s’encarreguen d’aportar alegria: Rita Barberà i Eduardo Zaplana des de l’alcaldia i la Presidència de la Generalitat, respectivament, imprimeixen una eufòria capaç de contagiar tota la ciutadania amb els seus ambiciosos projectes consistents en l’autocomplaença, el glamour del present enxarolat i el todo a cien del futur. D’això se’n diu política de “fum de canyot” encara que els seus acòlits en parlen de repercussió mediàtica, presència internacional i dame pan y llámame tonto. “España va bien”
Tota pedra fa marge, però. MRC dissecciona aquest present gris dels anys 98 i 99 –i ja en duem un bon grapat, d’anys grisos– amb la confiança que tot pot canviar. Per això ens parla de la necessitat d’una “consigna política concreta i realitzable” que siga capaç d’oferir una eixida digna en la nostra vida diària a molts ciutadans valencians que no ens resignem a viure molts anys més en aquesta butllofa política que promociona els “grans esdeveniments” mentre escatima recursos a la sanitat o l’educació. La butllofa va unflant-se esquilmant el territori i fomentant en alguns sectors de la població uns greuges comparatius d’alta rendabilitat electoral contrastada al llarg de la nostra història. Ja coneixem de sempre el romanç de “l’enemic exterior”, tant fa que siga Europa quan condemna l’explotació del litoral, Catalunya o Zapatero, o que justifique “guerres d’aigua” o “guerres de llengua” per tal de marejar la perdiu. La butllofa es buidarà algun dia o haurà de ser punxada. I aleshores caldrà tirar mà de totes les pedres possibles per a edificar un marge sòlid que no el debiliten ni el sectarisme ni el providencialisme. Pedres xicotetes i pedres grans, pedres de riu i pedres de la serra, totes lligades per una argamassa pastada amb l’únic objectiu de construir una societat més justa i civilitzada.