Res de més consubstancial al món del futbol que la pilotada, que a partir d’una determinada força es converteix en hipertròfia del simple i elegant toc de pilota. Del tracte que el jugador dispense a l’esfèrica dependrà la qualitat del joc. La rodonesa del baló, que és la forma cinètica per antonomàsia, demana molt de tacte: s’estima més la carícia que el colp cec. En el camp, eren temibles aquells jugadors que, immisericordes, abusaven de la pilotada amb l’únic desig d’intimidar el contrari. Generalment corpulents i perdonavides, convertien la perícia del joc en un tràmit ensopit, ple d’interrupcions violentes. El piloter, per raons que podem obviar, solia situar-se al marge de la llei de la botella, considerat sagrat, i eren els jugadors més delicats els qui havien de saltar els marges en busca de la pilota perduda. Vidres, cames rivals o pròpies, parts pudendes i sobretot el cuiro, obligat a anar amunt i avall en una cursa sense sentit, eren víctimes constants d’aquests goliats de l’infrajoc. De com la tan denostada pilotada va enriquir el seu significat fins a esdevenir sinònim de negoci redó (ràpid i perfecte per al beneficiari, com un baló) hauria de donar compte la sociologia més que no pas la semàntica.
Heus ací, doncs, la pilotada, adaptada amb calçador a la llengua idígena però molt expressiva i viril en boca dels constructors, que solen usar el castellà per vantar-se’n impúdicament en públic: “el pelotazo”. Atrets pel negoci redó i comptant amb l’aquiescència de l’autoritat incompetent, el futbol s’ha omplert de piloters. Amb la calculada confusió entre interessos públics i privats i la patrimonialització dels noms comuns de la tribu la pilotada dels solers i dels solars té via lliure. I el joc, embrutit i embrutat. Endevinen qui pagarà al final els vidres trencats, qui haurà de pencar amb la llei de la botella, qui acabarà amb la cama enguixada. Gol! I l’àrbitre comprat.
Publicat a Levante-EMV, 28 octubre 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada