Barrera i burrera

Des dels temps en què Zaplana se’l cruspia cada vegada que obria la boqueta de pinyó, que no donàvem un duro per Pla: era peixet que sempre mossegava l’ham, com si el que realment li agradés fos estar-se allà, quietet, a la panxeta del peix més gros. El tauró Eduardo no havia de suar gens perquè aquell xicot caigués seduït davant la lluïssor dels seus ullals una i altra vegada, a compte de l’Acadèmia o qualsevol altra fotesa, i llavors se’l papava. En aquest lamentable estat d’embruix el va heretar Camps, a qui va servir d’aliment en temps d’escàndols i vaques flaques amb aquell pacte a fosques per l’Estatut. En el seu somni de peix subaltern només havia d’esperar que l’esquer del poder li caigués a la boca, per a què moure’s. La llei de la inèrcia de la democràcia valenciana, descafeïnada i malalta de bicefalitis (dos mals de cap), portaria l’alternança. Un bon dia, amb cara de despistat que no ha trencat mai un plat, va nadar per aigües de les revindicacions històriques del país i molts vam considerar-ho una saludable manera d’estirar les aletes. Però el peix petit no vol canviar les coses, només manar. A Madrid, enmig de la trifulga per l’Estatut de Catalunya, venia molt bé rebaixar la tensió i li ordenaren girar cua i que segellés de nou amb el PP la pax romana, de peixets i depredadors, amb la barrera dels dèficits democràtics en el 5% i la burrera lingüística reescrivint-se en l’Estatut. A banda els urbanicidis amb què liderem el campionat dels despropòsits, els valencians continuarem ostentant el rècord de la pitjor representativitat democràtica, no es pot demanar més per tan poc. Pactat i beneït: de nou la barrera i la burrera que ja van imposar-nos en la transició, i alguna més de regal. Que avorrida la vida a la peixera! No hi ha més remei que saltar a fora, més enllà de la barrera i la burrera.

BARRERA I BURRERA Manel Rodríguez-Castelló
Levante-EMV, dissabte 4 de febrer de 2006