dijous, 14 de febrer del 2019
diumenge, 3 de febrer del 2019
Adeu a Jaume Bordera
L'actor, el director, l'home de teatre Jaume Bordera ens acaba de deixar a la seua ciutat, Alcoi. Amic de Joan Valls des de la fundació de la nostra entitat, Jaume va formar tàndem des dels inicis de La Cassola amb un altre dels grans del nostre teatre, Mario Silvestre. Entre els anys 50 i els 80 del segle passat Jaume Bordera va representar molts papers en una companyia que fou una de les més importants mostres del denominat teatre independent de l'Estat espanyol, com a actor, sobri, elegant, amb una veu profunda i greu i ben timbrada, i com a director de no pocs muntatges. Impossible en aquesta nota d'urgència pel seu decés intentar, ni per aproximació, acostar-nos a les fites més importants amb què va viure la que fou, sens dubte, la gran passió de la seua vida, el teatre. Queden, si de cas, tímidament enllaçats pel fil de la pròpia memòria, alguns instants d'El retaule del Flautista, de Fedra, de Minetti.
La mort de Jaume, però, ens torna a situar, al costat dels records, en el territori dels deutes, que la majoria de les vegades o no es paguen o es paguen malament. Tal és, em fa l'efecte, el deute que la cultura dels valencians en general i la dels alcoians en particular té amb aquell moment esplendorós de La Cassola i amb homes i dones com Jaume Bordera, el d'escriure les històries d'aquella aventura sense la qual no s'explicarien posteriors efemèrides teatrals. Amb la mort de Mario Silvestre, em fa l'efecte que Jaume Bordera es va quedar massa sol com per aguantar amb dignitat aquell projecte que ja a mitjans anys 80 estava necessitat d'un renovació en profunditat. Feia molts anys que Jaume s'havia retirat de tota activitat cultural i potser també social. Ara finalment descansa en pau. Gràcies, Jaume.
La mort de Jaume, però, ens torna a situar, al costat dels records, en el territori dels deutes, que la majoria de les vegades o no es paguen o es paguen malament. Tal és, em fa l'efecte, el deute que la cultura dels valencians en general i la dels alcoians en particular té amb aquell moment esplendorós de La Cassola i amb homes i dones com Jaume Bordera, el d'escriure les històries d'aquella aventura sense la qual no s'explicarien posteriors efemèrides teatrals. Amb la mort de Mario Silvestre, em fa l'efecte que Jaume Bordera es va quedar massa sol com per aguantar amb dignitat aquell projecte que ja a mitjans anys 80 estava necessitat d'un renovació en profunditat. Feia molts anys que Jaume s'havia retirat de tota activitat cultural i potser també social. Ara finalment descansa en pau. Gràcies, Jaume.
[Jaume Bordera, a l'esquerra, amb Ximo Llorens en el sopar de lliurament del premi de 1993.]
dijous, 10 de gener del 2019
Jordi Puig serà rebut a Alcoi
L'activista Jordi Puig Panella va eixir de Mallorca fa unes setmanes per recórrer en cadira de rodes els Països Catalans demanant la llibertat dels presos i preses, encausats i exiliats polítics i la implementació de la República Catalana. Detingut en 1980 arran de l'assalt frustrat a una caserna de Berga, va passar més de quatre anys a la presó i molts anys després, en 2005, el Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg va declarar nul·la la causa contra ell perquè no se li havia respectat el seu dret a la presumpció d'innocència i va condemnar l'Estat espanyol a indemnitzar-lo.
El camí l'ha portat ja a Dénia, Pego, Pedreguer, Crevillent, Mutxamel i altres pobles valencians i el proper dissabte 12 de gener serà a Alcoi. L'acte de recepció a l'activista sol tenir el mateix format: una xarrada oberta en què Jordi explica les seues experiències a la carretera i parla sobre els motius que l'han dut a emprendre aquest viatge reivindicatiu arreu dels Països Catalans, aventura que finalitzarà d'ací a uns mesos en terres de la Catalunya Nord. En aquesta entrevista podreu informar-vos de més detalls sobre la seua iniciativa.
Un parell de coses, de ferma i elemental filosofia, se'ns van quedar gravades arran de la trobada a Dénia. Explicava el Jordi Puig que el que està fent és convertir la seua feblesa, el fet de no poder caminar perquè no té cames, en la fortalesa que l'empeny a rodar per la llibertat i la república. Amb la tenacitat del militant que ha dedicat tota la seua la llibertat del seu país i la lluita per la justícia social, i que n'ha pagat un alt preu, el Jordi Puig lleva mèrit a la seua gesta i afirma allà on va que el mèrit de veritat el tenen les persones que, especialment al País Valencià, mantenen la seua lluita des de fa anys i panys i que el seu patiment no és res comparat amb el de les persones privades injustament de la seua llibertat. La segona reflexió que fa, i que té a veure amb la pràctica del judo que va fer quan era jove, és que per vèncer l'estat no has d'enfrontar de manera directa els seus colps (raó per la qual avui dia es declara pacifista militant), sinó ser flexible per saber-los esquivar i aprofitar la inèrcia de la seua força per fer-lo caure. Tota una lliçó d'humanitat que podreu seguir el proper dissabte al Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi.
El camí l'ha portat ja a Dénia, Pego, Pedreguer, Crevillent, Mutxamel i altres pobles valencians i el proper dissabte 12 de gener serà a Alcoi. L'acte de recepció a l'activista sol tenir el mateix format: una xarrada oberta en què Jordi explica les seues experiències a la carretera i parla sobre els motius que l'han dut a emprendre aquest viatge reivindicatiu arreu dels Països Catalans, aventura que finalitzarà d'ací a uns mesos en terres de la Catalunya Nord. En aquesta entrevista podreu informar-vos de més detalls sobre la seua iniciativa.
Un parell de coses, de ferma i elemental filosofia, se'ns van quedar gravades arran de la trobada a Dénia. Explicava el Jordi Puig que el que està fent és convertir la seua feblesa, el fet de no poder caminar perquè no té cames, en la fortalesa que l'empeny a rodar per la llibertat i la república. Amb la tenacitat del militant que ha dedicat tota la seua la llibertat del seu país i la lluita per la justícia social, i que n'ha pagat un alt preu, el Jordi Puig lleva mèrit a la seua gesta i afirma allà on va que el mèrit de veritat el tenen les persones que, especialment al País Valencià, mantenen la seua lluita des de fa anys i panys i que el seu patiment no és res comparat amb el de les persones privades injustament de la seua llibertat. La segona reflexió que fa, i que té a veure amb la pràctica del judo que va fer quan era jove, és que per vèncer l'estat no has d'enfrontar de manera directa els seus colps (raó per la qual avui dia es declara pacifista militant), sinó ser flexible per saber-los esquivar i aprofitar la inèrcia de la seua força per fer-lo caure. Tota una lliçó d'humanitat que podreu seguir el proper dissabte al Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi.
dimecres, 21 de novembre del 2018
Cent perquès personals
CENT
PERQUÈS PERSONALS
A
Iñaki Gabilondo
El
franquisme a l’escola i el franquisme al carrer.
La
imposició d’una llengua.
Les
desfilades militars a la Girona dels seixanta.
Un
santcrist amb un lladre a cada costat.
La
religió de la por.
L’actitud
del submís.
Un
milió de morts als peus de Francisco Franco.
L’acceptació
d’una vida indigna i trista.
La
imposició d’una llengua.
La
destrucció del paisatge íntim.
Una
repressió sistemàtica de la identitat.
Una
manipulació de la història.
L’escarni
envers els vençuts.
L’exaltació
de la ignorància.
La
presència i el poder dels assassins.
La
imposició d’una llengua.
Les
prohibicions constants.
Els
càstigs i les tortures.
El
desenfundar de pistoles al so de la llengua catalana.
Els
militars espanyols.
La
consciència de la maldat humana.
La
humiliació de l’altre.
L’atiament
de la divisió entre catalans, mallorquins i valencians.
L’ocultació
d’una literatura.
L’ocultació
de Ramon Llull.
L’ocultació
d’Ausiàs March.
L’ocultació
de Mercè Rodoreda.
Una
ànima prostituïda.
Un
complex d’inferioritat.
Una
educació sense la llengua pròpia.
Una
llengua esborrada.
L’estupidesa
brutal de l’exèrcit espanyol.
La
concepció nacional excloent espanyola.
La
incapacitat lingüística espanyola.
L’ofegament
econòmic.
La
mandra secular de l’os a l’esquena.
L’armada
invencible.
Les
raons de la força.
L’enraonar
situat en un concepte inexistent.
La
invasió vírica dels topònims.
Les
mentides de la Transició Espanyola.
Un
conte inventat de grandeses imaginades.
El
preu de la venda d’una ànima.
El
burro i l’àguila reial.
El
saqueig dels Borbons.
Les
traves a la informació.
La
contundència policial.
¡Quieto
todo el mundo!
·
· ·
Unes
arrels catalanes i unes arrels murcianes.
Un
mestre a Badalona durant la República.
Les
cartes a l’oncle des de Badajoz.
Les
cartes al nebot des de Riudarenes.
Una
gramàtica apresa a partir dels vint-i-tres.
La
llengua catalana.
La
consciència a còpia de patacades i de consciència.
El
Coral romput
de Vicent Andrés Estellés.
L’
Espacio
de Juan Ramón Jiménez. L’Spoon
River Anthology d’Edgar Lee
Masters.
Les
dones i els dies de Gabriel
Ferrater.
La
fàbrica de Miquel Martí i Pol.
El
mirall occità i el mirall gal·lès.
La
impossibilitat gal·lesa de la poesia de R. S. Thomas.
Una
font de consciència en la lectura d’El
Quixot.
Una
decisió ferma.
La
consciència de la bondat humana.
El
trencament d’una relació basada en l’acatament d’una de les
parts.
Una
voluntat indestructible.
L’empirisme
de la vida viscuda.
La
llengua catalana.
Totes
les llengües vistes com a tresors humans.
Un
professor de llengua i un professor de literatura.
La
idea d’un món millor.
Els
Països Catalans banyats per la mar Mediterrània.
El
Sol de llevant i el Sol de ponent.
El
traç prodigiós de la carena de Santa Magdalena.
Una
línia imaginària entre Olot i Girona.
Les
classes de català per a adults.
El
vent en la poderosa veu de Raimon.
Una
estaca caiguda.
La
formació de la llengua catalana explicada pel rector de Medinyà.
La
complicitat de vuit amics asseguts a taula.
Els
carrers de Barcelona el 10 de juliol de 2010.
Basora,
César, Kubala, Moreno i Manchón.
La
força de la raó.
Un
camí sense retorn.
La
utopia assolida.
L’ascens
a un nivell més humà.
Un
exemple per als altres.
Els
carrers de Barcelona l’11 de setembre de 2012.
Una
estrella a la bandera.
El
fruit de la vinya i el treball dels homes.
Mans
i mans i mans i mans enllaçades de nord a sud.
El
riu de Joan Teixidor i la núvia fosca de Marià Manent.
Toda
la caterva de los famosos caballeros andantes del pasado tiempo.
El
mestratge de Bartomeu Fiol.
La
felicitat a l’aula.
L’alegria
en la presó del present.
La
llengua catalana.
Jaume
Bosquet,
15 de setembre de 2013
(Basses
i pluja,
XXXII Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi, Editorial
Denes, Paiporta, 2016)
dilluns, 8 d’octubre del 2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)