PER UNA PAU JUSTA A PALESTINA I UCRAÏNA
PLACETA DEL FOSSAR, ALCOI, 1 DE MAIG DE 2025
· · ·
Aquest taüt és per a tu, petit, no tingues por, tomba't,
una bala anomenada vida ben agafada al teu puny.
No crèiem en la mort, mira… Les creus són de papel de plata.
Sents? Tots els campanars s'han arrancat la llengua?
No t'oblidarem, creu-me, creu-me, creu…
La fe es dessagna per la costura interior de la teua mànega,
cants, oracions, psalms s'unflen com un nus en la teua gola
enmig d'aquest maleït hivern vestit de caqui,
i febrer gemega en traure el tinter.
I l'espelma goteja sobre la taula, cremant i cremant…
[Iya Kiva, Donetsk, 1984]
[Lectura de Begonya Mezquita]
Muhhammad
Muhhammad,
ajupit en braços del seu pare, és un ocell temorenc
de l’infern del cel: papa, protegeix-me,
que isc volant, i les meues ales són
massa petites per al vent… i és fosc.
Muhhammad,
vol tornar a casa, no té
bicicleta, tampoc una camisa nova.
Vol anar-se’n a fer els deures
del quadern de conjugació i gramàtica: porta’m
a casa, papa, que vull preparar la lliçó
i fer anys un a un…
a la platja, davall la palmera…
Que no se n’allunye tot, que no se n’allunye…
Muhhammad
s’enfronta a un exèrcit sense pedres
ni metralla, no escriu en el mur: “La meua llibertat
no morirà” –encara no té llibertat
per defensar, ni un horitzó per al colom
de Picasso. Naix eternament el xiquet
amb el seu nom maleït.
Quantes vegades renaixerà, criatura,
sense país sense temps per a ser xiquet?
On somniarà si es quedava adormit…
si la terra és nafra i temple?
Muhhammad
veu la seua mort que ve ineluctable, però
se’n recorda, d’una pantera que va veure a la tele,
una gran pantera amb una cria de gasela encorralada; però en
ensumar de prop la llet
no s’hi llança,
com si la llet domés la fera de l’estepa.
“Així doncs –diu el xiquet– em salvaré”.
I es posa a plorar: “La meua vida és un amagatall
en el tinell de la mare, em salvaré… en donaré fe”.
Muhhammad,
àngel pobre a poca distància del
fusell d’un caçador de sang freda. Un
a un la càmera ressegueix els moviments del xiquet,
que es fon amb la seua imatge:
el seu rostre, com el matí, és clar,
clar el seu cor com una poma,
clars els seus deu dits com espelmes,
clara la rosada en els seus pantalons.
El seu caçador hauria d’haver-s’ho pensat
dues vegades: “El deixaré fins que sàpia lletrejar
aqueixa Palestina seua sense equivocar-se…
me’l guarde en penyora
i ja el mataré demà, quan es revolte!
Muhhammad,
un jesuset dorm i somnia en
el cor d’una icona
fabricada en coure,
de fusta d’olivera,
i de l’esperit d’un poble renovellat.
Muhhammad,
hi ha més sang de la que necessiten els noticiaris
i a ells els agrada: puja-te’n ja
al setè cel,
Muhhammad.
[Mahmud Darwix]
[Mahmud Darwix fou un poeta palestí (Al-Birwa, 1941-Houston, Texas, 2008). Aquest poema fou publicat al periòdic al-Quds el 21 i 22 d’octubre de 2000. Recrea les conegudes imatges de l’assassinat, el 30 de setembre de 2000, del xiquet Muhhammad al-Durra, afusellat en braços del seu pare. L’Exèrcit israelià assaltà i saquejà el Centre Cultural Sakhnini de Ramal·la, institució dirigida per Darwix, i va destruir i furtar tot allò que hi havia.]
[Lectura de Manel Rodríguez-Castelló]
Per la pau
¿Què hem de fer per la pau, rosa estigmatitzada
a causa del confús emblema traücat
amb clams i coloms tendres? ¿Què hem de fer
davant tanta orbesa sagnant i tant dol negre
a tret de fosques causes?
Impotents
poetes, enfeinats amb les paraules antigues
de l’Evangeli i les floretes mústigues
del Fraret messiànic. Copsem el sostre
d’una evident podridura que opera
amb càlculs infamants que rondegen
les fites del misteri en l’animal humà,
tot servint-nos dels preciosos aparells científics.
Puntegen les guitarres per la pau
cançons impetuoses: un pretext
de lluïment feréstec, calculat
per als xous més rendibles.
Sols els fets
desmenteixen el joc a la fi ingenu.
Puja de grau el fàstic dels més pobres
i alguns canten flamenco
per matar fatalismes amb folklore
de pàtria ritual. I l’espectacle
dóna de si un mareig de vi axiomàtic,
un mite terrenal de tèrbola ataràxia
on el seny sols combina amb el guany de les divises.
La pau: deessa enderrocada, nua davant l’espill,
mirant-se l’esquelet, com un espectre
a la penombra de la gran pandèmia,
sense més mutació que la invariable
persistència enfollida.
I açò embaste
amargament per tots, sense guitarra,
en vers eixut potser, sempre impotent
i amb pedra de silencis per sonsònia,
fumant la pipa dins la meua cambra
i fent bunyols de fum com els pells roges.
A l’abast només tinc una trista psalmòdia
que m’enfita de somnis, edat i altres andròmines.
[Joan Valls i Jordà, Les hores vives, 1978]
[Lectura de Rosanna Espinós]
Assajaré la mínima presència
a l’assemblea dels marginats i
posaré la indocta signatura
del meu nom i cognoms, com una forma
d’aliança fraternal que a ningú causa
perjudici, ni embrolla ni sotrac.
No sóc un cas de cerril rebel·lia,
sinó una presa justa de contacte.
Potser un dia puga la paraula
remoure estancaments de fullaraca,
d’inútils pactes grisos
i de corrompudes conveniències.
Per ara l’avenir no abunda en llums,
sinó en estupefaccions admiratives:
civilització on creix l’estigma
de les grans troballes fisicoquímiques
que embadaleixen les noves ones
tan massivament sofisticades.
Si al viure resta un poc d’antiga senyoria,
hem de lloar a taula el pa diari
i el got de vi que encara ens encoratja.
[Joan Valls i Jordà, Breviari d'un eremita urbà, 1975]
[Lectura d'Emma Rodríguez Castelló]
Lliçó d’història
L’ocell de llibertat trenca el paisatge
abrivat pel suc d’alba del reixiu,
per esbandir la vida a flor d’oratge
i conquistar el rumb definitiu.
Tal era la vigència menada
per la joia de veure un món nascut
a la verda gerdor de la mirada,
a l’estímul florit de joventut.
Però l’home fornia aquella idea
amb tàctica de càlcul. L’odissea
del vol ardit fitava en broll confús:
pistoles, llossos d’odi, ulls en demència
occint la primavera amb violència
i veure els lliris regalimant pus.
[Joan Valls i Jordà, Les hores vives, 1978]
[Lectura de Francesc Pou]
Herència cabdal
Ma mare ja m’ho deia: –Copsa al cor
tot allò que demane la tendresa
i, per damunt del guany de tota empresa,
cerca la humilitat com un tresor.
Però la lluita que al voltant de mi
els paladins de l’odi congriaven,
amb subreptici envaïment anaven
maldant-me la drecera del camí.
Tenia el seny absort. I el greu desfici
de no trair el deure al sacrifici,
acreixia l’escrúpol confiat,
mentre s’oïa la infamant rialla
d’aquell que fa del viure una batalla
per tindre Judes sempre al seu costat.
[Joan Valls i Jordà, Les hores vives, 1978]
[Lectura d'Andrea Rodríguez Lluch]
🌿 🌿 🌿
[UN REPORTATGE DE TOMÀS TÀPIA]
🌹 🌹 🌹 🌹
