dimarts, de desembre 26, 2006

FAN (Feliç Any Nou) AMB UN POEMA DE VALLS



Clara llibertat

La Llibertat va i diu:
–Jo sóc una altra cosa.
Polida en foc o fred però polida
amb insistència, amb risc, amb clams d’hosanna,
essencial trepig per les senderes
que jo sempre he triat
amb fúria congènita, crit ofegat
contra el bàrbar oripell
que aixeca protocols
en codis de paüra organitzada
a les més pudents clavegueres,
a les bardisses de la infàmia més corrupta.

Amb el tirs flamejant
delerem aclarir les clàusules obscures
i el colpeig de les ones més nefastes que envaeixen
les zones de la vàlida existència,
sense amagar la cara,
sense embrutir les roses,
tot encimbellant al cor la norma substantiva
que ens convida a un futur en què s’arboren
les mesures nadiues.
Cal esbrinar els qui tramen
la maligna consigna, les harpies
que maquinen paranys per implantar
el silenci més fosc contra la crida clara
que ens mena al gran Principi.

Un laberint de dubtes eclipsa les clarícies,
però resta sempre, sempre,
la flama resurrecta, l’esplendor
de l’Home alliberat que mai no deixa
la gran base profunda i el coratge
de l’alé que travessa les foscúries,
abrandat per un baf immensurable
de suors i martells que matinegen
i s’enlairen al fat d’un món possible.

(Joan Valls i Jordà, Quadern vermell, 1986)

dijous, de desembre 14, 2006

OBITUARIO CON HURRAS

Vamos a festejarlo
vengan todos
los inocentes
los damnificados los que gritan de noche
los que sueñan de día
los que sufren el cuerpo
los que alojan fantasmas
los que pisan descalzos
los que blasfeman y arden
los pobres congelados
los que quieren a alguien
los que nunca se olvidan
vamos a festejarlo
vengan todos
el crápula se ha muerto
se acabó el alma negra
el ladrón
el cochino
se acabó para siempre
hurra
que vengan todos
vamos a festejarlo
a no decir
la muerte
siempre lo borra todo
todo lo purifica
cualquier día
la muerte
no borra nada
quedan
siempre las cicatrices
hurra
murió el cretino
vamos a festejarlo
a no llorar de vicio
que lloren sus iguales
y se traguen sus lágrimas
se acabó el monstruo prócer
se acabó para siempre
vamos a festejarlo
a no ponernos tibios
a no creer que éste
es un muerto cualquiera
vamos a festejarlo
a no volvernos flojos
a no olvidar que éste
es un muerto de mierda.

Mario Benedetti

dimecres, de desembre 13, 2006

CONCERTS DE LA CORAL POLIFÒNICA ALCOIANA

Diumenge 17 de desembre, a les 12.00, al Círculo Católico de Obreros (Plaça d'Espanya, 14, segon pis):
·Cor Infantil, sota la direcció de Pere Moreno i Climent. Entre d'altres nadaletes, interpretació d'una versió coral del "Cant dels Ocells".

·Cor de Cambra:peces de polifonia clàssica i de cançons populars nadalenques.

·Cor Gran, sota la direcció d'Alexandra Soler i Aguilar:repertori de nadaletes, algunes d'elles tan conegudes com ara "Adestes Fideles".

Dissabte 23 de desembre, a les 20.30, Casa de Cultura de Biar.

dilluns, de desembre 11, 2006

una de les imatges dels blaus que van inspirar els poemes


vertical neighborhood.
Originally uploaded by D.James.

Poemes de música blava

Heus ací un parell de poemes d'Alexandre Ros, alumne del curs de poesia que aquestes darreres setmanes es duu a terme a l'edifici de CCOO. Un curs que ens descobreix veus poètiques força interessants.

I.-
Costera amunt, costera avall
reprenc el somni blau
prenyat d'oliveres, garroferes,
ametllers vestits de nacre
festejant la cala
on mora la princesa.
I el cante fent prec
amb el vell piano
reclós al bar oblidat,
jugant al tot i res
el món a l'inrevés.
Riuré de l'estora roja
del minut de glòria nupcial
en travessar la terra cremada
dels que ho han perdut tot.

II.-
No arribés mai l'hora de la partença
i abans de l'arribada ja us veig,
parle les vostres paraules tendres
acarone amb els dits cabells i rostre,
jugue a endevinar els versos, les cançons
que portareu per omplir la cambra.
M'entreté l'espera imaginant-vos
guaitant per la finestra tafanera,
albirant els camins per on cavalcareu.
Sé serà un moment quan es trobaran
els cossos inquiets i delerosos.
I fent llarga l'estona en pensar-ho
desitge fervorosament amb totes les forces
no arribés l'hora de la partença.

Alexandre Ros i Ros

diumenge, de desembre 03, 2006

UN POEMA CUBÀ PER A JOAN VALLS

CANTO EPOPÉYICO A JOAN

A Joan Valls, recuerdo perpetuo de la luz

Te conozco por los versos dejados en la cama deshecha
transitada por insonnio de letras,
la metralla que dejaste en la boca de los carceleros,
en las fotos que dicen el color de las palabras,
el abrazo a la ciudad
a la gente que regalaste una gota de ti
para no desaparecer jamás.

Te conozco en apenas un libro.
Ya tu voz es mía, de la radio, de esta ínsula de mar
en que la República te unió a Pablo, a Majada,
al sueño de amor que no alcanzaras a tocar.

Te conozco pequeño e inmenso a la vez,
gesto de epopeya, de honrar al cielo y la tierra,
a la verdad, con la mirada fija alcanzada por el mar,
rizos de arena edificada, verdad al fin
dicha del alma hoy de nosostros por conocerte.

Te conozco en el canto Alcoyano de libertad
llamarte Héroe,esperanza,futuro
en tu nombre Joan
te reconozco pueblo.

Luis Enrique Nieto Fernandez


Escrito el 22 de Noviembre de 2006, despues de leer Poemes de la Guerra d'Espanya (1936/1939)

diumenge, de novembre 26, 2006

Normes del bon rapsode i la bona rapsoda

Ací teniu un poema d'Estellés.Tot seguit,trobareu una série de recomanacions per recitar un poema comdéumana.

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER
(Homenatge a José Martí)

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d'un paper vell de diari,
d'un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l'enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s'hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d'aquells dies
va manar l'ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
........................

Normes del bon rapsoda

1. Per començar, cal conéixer (i sentir) el poema. Recordeu que LA POESIA HA D’EIXIR DE DINS, I PER EIXIR HA D’HAVER ENTRAT.
2. És recomanable conéixer bé i pronunciar correctament els fonemes i els sons de la nostra llengua. Posarem especial atenció en les consonants sonores: paisatge, rosa, senzill, platja, etc. i en les palatals: bellesa, caramel, penjoll, etc.
3. Heu de saber comunicar allò que dieu, a través, sobretot d’una entonació creïble d’allò que es diu o que es llegeix.
4. Heu de situar les pauses del poema, al final del vers i, de vegades al mig (pauses sintàctiques), no tingueu mai pressa per acabar.
5. Respecteu el ritme i penseu que és com cantar una cançó.
6. Cal que trobeu les paraules o frases clau del poema per posar-hi l’èmfasi que necessiten.
7. Heu de saber distingir les síl.abes tòniques per donar-hi intensitat. Recordeu que en valencià sempre comptem fins l’última síl.laba accentuada.
8. Convé aguantar el to fins al punt o final de vers i no baixar l’última síl.laba (més aviat pujar)
9.VIVIU EL POEMA I EL FAREU VIURE

diumenge, de novembre 19, 2006

AMOR DE PARE

Assegura Fernando Giner que des que té ús de raó política l’amor de la seua vida ha estat la seua terra. Ignore com li deu haver sentat tan solemne declaració a la seua esposa. Ignore fins i tot si el president té esposa, però en qualsevol dels casos jo no m’ho prendria a la valenta. Són coses que es diuen i que queden molt bé perquè no fan mal a ningú, com la música ambiental, una pintura discretament abstracta, una americana senzilla i elegant. De fet el nostre personatge no sap com anomenar l’objecte de tan fidel passió, si Regne de València o Comunitat Valenciana, que és tant com si hagués afirmat que l’amor de la seua vida era Conxita o Pepita, ara no me’n recorde. El que ja no està tan clar és això de la “raó política”. Sabem més o menys què és tenir ús de raó perquè com amor, terra, regne o Conxita són paraules que ens vénen sovint a la boca i així ens fa l’efecte que sabem el que diem. Però ús de raó política… De no ser que Giner vulga referir-se amb tan misteriosa fórmula al seu pas successiu per la Falange, Unió Valenciana i el PP fins a encabir les seues natges en la suprema poltrona de la Diputació. Si fos així hauríem de considerar que tan fastuosa declaració d’amor a la terra constituiria un salconduit infal·lible que et permet travessar tota la gamma dels blaus amb absoluta impunitat i en ple ús de les facultats racionals. Un amor tan gran ho disculpa tot. Què importa que Juan Soler, per exemple, s’unfle a pilotades urbanístiques si tot ho fa perquè estima València, o el València, que és el mateix? Etcètera. Hi ha amors que maten, en efecte, sobretot aquells que brollen de la passió més desenfrenada o de certes raons polítiques i pecuniàries. De fet a aquest país, regne o comunitat li sobren amants declarats que ens el porten al naufragi i li falta bona cosa de raó política, que deu ser, vistos els antecedents, una cosa ben distinta al que representa l’eximi president.

M. Rodríguez-Castelló
Publicat a Levante-EMV, 18 novembre 2006

dimecres, de novembre 08, 2006

dissabte, de novembre 04, 2006

Curs de poesia a Alcoi

No trobaràs l'adolescent perdut
ni entre papers ni al fons de cap calaix
amb molts objectes plens de pols i oblit.
L'únic indici cert i sorprenent
se't revela a la pell, si la contemples
amb ulleres de vell, sense recança
ni enyor, seguint si cal la filigrana
del tosc dibuix.

Miquel Martí i Pol

El CEFIRE d'Alcoi, amb la col·laboració de l'Ajuntament i de la Xarxa de Biblioteques, organitza un taller de poesia per a professors i professores de llengua que es realitza cada dijous al Local sindical Pep Llinares de CCOO, al carrer St. Isidre, 1.
Una de les activitats que s'hi va dur a terme el passat dijous 26 d'octubre fou la pràctica de la traducció a diverses llengües d'alguns poemes d'autors coneguts, d'ací i d'allà, d'ara i de sempre (Ausiàs March, Salvador Espriu, J.V. Foix, Maria-Mercé Marçal, Àlvaro de Campos, Pierre Reverdy, Louis Aragon, etc)
Us copiem tot seguit la traducció al castellà i a l'anglés d'un fragment del poema de Miquel Martí i Pol amb què encapçalàvem el post, que van realitzar Alícia Rodríguez i Francisco Javier López:

No encontrarás al adolescente perdido.
Ni entre papeles, ni en el fondo del cajón.
Lleno de innumerables objetos enterrados,
en el sucio polvo del olvido.
El único atisbo de realidad
se vislumbra en la piel, si la contemplas
con la mirada de la sabiduría,
sin rencor y sin añoranza, siguiendo si cabe
el trazo de un garabato.

You will never find the missing youth,
between papers, or in the dephts of a drawer.
Full of never-ending objects
buried in the dirty dust of oblivian.
The only hint of reality sees through the skin,
if you behold it with the sight of wisdom,
without hatnet or yearning, following at least
the lines of a scrawl.



És cert, això que diu "Traduttóre traditóre"?

dilluns, d’octubre 30, 2006

AJUNTAMENT CF

AJUNTAMENT CF
Manel Rodríguez-Castelló

Res de més consubstancial al món del futbol que la pilotada, que a partir d’una determinada força es converteix en hipertròfia del simple i elegant toc de pilota. Del tracte que el jugador dispense a l’esfèrica dependrà la qualitat del joc. La rodonesa del baló, que és la forma cinètica per antonomàsia, demana molt de tacte: s’estima més la carícia que el colp cec. En el camp, eren temibles aquells jugadors que, immisericordes, abusaven de la pilotada amb l’únic desig d’intimidar el contrari. Generalment corpulents i perdonavides, convertien la perícia del joc en un tràmit ensopit, ple d’interrupcions violentes. El piloter, per raons que podem obviar, solia situar-se al marge de la llei de la botella, considerat sagrat, i eren els jugadors més delicats els qui havien de saltar els marges en busca de la pilota perduda. Vidres, cames rivals o pròpies, parts pudendes i sobretot el cuiro, obligat a anar amunt i avall en una cursa sense sentit, eren víctimes constants d’aquests goliats de l’infrajoc. De com la tan denostada pilotada va enriquir el seu significat fins a esdevenir sinònim de negoci redó (ràpid i perfecte per al beneficiari, com un baló) hauria de donar compte la sociologia més que no pas la semàntica.
Heus ací, doncs, la pilotada, adaptada amb calçador a la llengua idígena però molt expressiva i viril en boca dels constructors, que solen usar el castellà per vantar-se’n impúdicament en públic: “el pelotazo”. Atrets pel negoci redó i comptant amb l’aquiescència de l’autoritat incompetent, el futbol s’ha omplert de piloters. Amb la calculada confusió entre interessos públics i privats i la patrimonialització dels noms comuns de la tribu la pilotada dels solers i dels solars té via lliure. I el joc, embrutit i embrutat. Endevinen qui pagarà al final els vidres trencats, qui haurà de pencar amb la llei de la botella, qui acabarà amb la cama enguixada. Gol! I l’àrbitre comprat.

Publicat a Levante-EMV, 28 octubre 2006

dissabte, d’octubre 28, 2006

SI NO ARA, QUAN?

MANIFEST D'ESPAI PAÍS VALENCIÀ

Davant l'actual conjuntura política i social que travessa el País Valencià, i molt especialment pensant en els escenaris que, ara com ara, es dibuixen de cara a les properes eleccions autonòmiques de 2007, els i les sotasignats, nascuts/des després de 1964 i que, per tant, érem menors d'edat quan es va aprovar l'anterior estatut, volem manifestar que:

1. La creixent degradació del País s'ha accelerat en els darrers onze anys de governs del PP. La voraç destrucció del nostre territori, la degeneració de la vida pública valenciana (corrupció generalitzada, manipulació a gran escala dels mitjans de comunicació, manca de pluralisme social i polític, onada d'agressions feixistes que queden sistemàticament impunes), els continus atacs a la nostra llengua i cultura o els greus problemes que afecten el nostre teixit econòmic i social (crisi industrial, endeutament de la Generalitat, balnearització del país, creixent privatització dels serveis públics) han col·locat el País Valencià en una situació límit davant de la qual no podem, ni volem, restar impassibles.

2. La recent aprovació del nou Estatut d'Autonomia (l'Estatut de la vergonya), incloent entre altres coses el reforçament del secessionisme lingüístic i la no-supressió de la barrera del 5%, és una mostra que no podem confiar en cap de les dues grans forces polítiques per resoldre els nostres problemes. Si algú, des d'una òptica d'esquerres i de País, havia confiat alguna vegada en el PSPV-PSOE, ha arribat el moment de deixar de fer-ho.

3. En aquest context, observem amb preocupació que entre les forces polítiques d'esquerres i nacionalistes s'ha instal·lat una lògica estrictament partidista , que els porta massa sovint a avantposar els seus interessos de partit per damunt dels de País. El càlcul electoral, les disputes internes o les lluites de poder continuen dominant bona part de les actuacions d'aquestes formacions.

4. Malauradament, detectem també una preocupant tendència a la resignació i el derrotisme entre la 'bona gent' del País. La resignació i el meninfotisme són els millors aliats dels qui ens volen destruir com a poble i no estem disposats a posar-los les coses fàcils.

Per tot això, volem rebel·lar-nos contra aquesta situació. Fa massa anys que dura, i n'estem farts. Ara ja no volem quedar-nos al marge i per això fem aquesta crida pública a les forces d'esquerres i nacionalistes valencianes per tal que deixen de banda els seus interessos particulars i es posen a treballar, des d'ara mateix, pel futur del País Valencià: reclamem, per al 2007, una candidatura unitària de les forces polítiques i socials de l'esquerra i el nacionalisme al voltant d'un programa comú centrat en la defensa del territori, de la nostra llengua i cultura, del teixit econòmic i social i, molt especialment, de la tan urgent i necessària regeneració democràtica de la vida pública valenciana.

Si això es produeix, ens comprometem a treballar per fer possible que el nacionalisme i l'esquerra del País Valencià obtinguen els millors resultats de la seua història recent. Si no, ja no donarem cap més xec en blanc a ningú, i explorarem, per nosaltres mateixos, nous camins: el nostre únic compromís és amb el País Valencià.

Per signar el Manifest: http://www.sinoaraquan.net/materials.php

divendres, d’octubre 27, 2006

XXIVè PREMI DE POESIA
MANUEL RODRÍGUEZ MARTÍNEZ

Bases

1. Hi podran concórrer treballs poètics, en qualssevol modalitats, escrits en llengua catalana.
2. L’extensió de les obres, que hauran de ser originals i inèdites, no serà menor de 400 versos ni inferior, en d’altres casos, a la d’un volum normal de poesia. No hi podran concursar obres guanyadores en d’altres certàmens.
3. Els originals, per quintuplicat i en òptimes condicions de lectura, faran constar nom, adreça i telèfon de l’autor/a. L’ús de pseudònims es regirà per l’habitual sistema de plica, a l’interior de la qual hom consignarà les dades completes de l’interessat.
4. Els treballs hauran de ser tramesos, abans del 12 de febrer de 2007, a AMICS DE JOAN VALLS, Pintor Salvador Abril 11, 11ª, 46005 València. Els manuscrits de les obres no guardonades podran ser recuperats dins el termini de dos mesos a comptar des del lliurament del premi sol·licant-ne la devolució contra reemborsament. Passat aquest termini els originals seran destruïts per a la seua conversió en paper reciclat.
5. S’hi estableix un únic premi, indivisible, de 1.500 euros, corresponents als drets d’autor de la primera edició. El premi, tanmateix, podrà ser declarat desert si les obres presentades no reuneixen, a parer del jurat, mèrits suficients o no s’ajusten a les condicions de la convocatòria. El jurat podrà fer mencions honorífiques de l’obra o obres finalistes.
6. AMICS DE JOAN VALLS negocia a hores d’ara l’edició del treball guardonat en una editorial valenciana, el nom de la qual serà fet públic dins el termini de presentació de les obres.
7. El jurat serà integrat per Jordi Botella, Isidre Martínez Marzo, Eduard Marco, Josep Ribera i Manel Rodríguez-Castelló.
8. L’acte públic d’adjudicació del premi tindrà lloc a la ciutat d’Alcoi el 10 de març de 2007, en el transcurs d’un sopar on serà present el jurat i on es lliuraran també els XIII Premis Joan Valls i Jordà Per l’Ús i Promoció del Català.

A la ciutat d’Alcoi, vint d’octubre de 2006

dissabte, de juliol 29, 2006

EN LA MORT DE TONI MESTRE




“Sempre els canalles tenen un descuit
que els desemmascara”. La Fontaine.

“Ara, si les víctimes no se n’adonen
i els voten , ja s’ho faran!” T. Mestre.


EL LLOP PASTOR
(A Ovidi Montllor)

Un llop ronyós, espentat per la fam,
va cavilar de manera enginyosa
i es disfressà de pastor. El trastam?
Barret, bordó i pellissa llanosa.

Així vestit s’acostà pam a pam
cap al ramat. I, cosa prodigiosa,
trobà adormits el pastor, l’ovellam
i fins el fer mastí de pell puçosa.

L’animalot decidí rematar
tan bell treball i va voler la veu
de l’abaltit pastor falsificar

per tal de la rabera al cau portar.
Així boig ho pensà, així ho féu
i amb el seu crit el gos va despertar.

En veure’s descobert volgué escapar,
però per tanta disfressa impedit
allí acabà la vida el malparit.


Toni Mestre.
Febrer de 2005.

diumenge, de juliol 16, 2006

BEIRUT

BEIRUT

Els dies passen amb la inèrcia d'un canvi de guàrdia
Lent i llefiscós com l'indici del llimac
Rera els murs tan sols aguaiten bruixes i boirines però
Pensa que els déus han lliurat els designis al vent
Sabent que a cada nafra teua tota llosa vessa flors d'asperges
I no et caldran bitllets per a pujar als trens de la nit
El jorn que arrere deixes un munt d'instants amb flaire d'hússar

Malgrat que has aprés de Nietzsche l'ús d'insecticida per als enemics
I dels xinesos que la venjança és una tasca sense mèrit
No reservaràs un espai al jardí bromós de l'oblit
Per aquells que han fet de la por un altar
I de la mort un ídol amb cent fuets sagnants


Jordi Botella, Editorial Prometeo, València, 1983

dilluns, de juny 05, 2006

RECITAL DE JOAN NAVARRO

·Joan Navarro·

recital de poesia

presentat per manel rodríguez-castelló

Dimecres 7 de juny, 19.00 h.

Saló de Congressos 1 [Rectorat]

Universitat Politècnica de València

Camí de Vera s/n

dimecres, de maig 24, 2006

Ravals de l'alegria

RAVALS DE L'ALEGRIA
de Miquel Martínez
·premi de poesia ausiàs march 2005·

·Edicions 62·

presenta
Emili Rodríguez Bernabeu


Llibreria Ochenta Mundos
(General Marvà, 14. Alacant)
Dijous 25 de maig, 20.00 h.

dimarts, de maig 23, 2006

DEFENSEM EL TERRITORI

Moratòria urbanística, ja!
Prou d’especulació!
Prou de corrupció



Els i les sotasignats, personal docent, d’investigació i de gestió de les universitats valencianes, escriptors i periodistes, músics i artistes i gestors culturals, considerem que:

Durant els darrers anys, el territori valencià està patint el major conjunt d’agressions de la seua història recent. Al llarg de tot el País i de totes les comarques, a la costa i a l’interior, als pobles i a les ciutats, el nostre territori es va progressivament destruint, desapareixent davall d’una capa d’asfalt i formigó.
Urbanitzacions sense control, camps de golf i centres d’oci fora de mida s’escampen pertot arreu, acompanyats d’un excés de noves vies de comunicació i d’infraestructures molt sovint innecessàries.
S’especula amb la terra i amb l’aigua, es destrossa el paisatge, el medi natural i el patrimoni cultural, amb la permissivitat interessada i la complicitat activa de les administracions locals i autonòmiques, en les quals es fa cada dia més present l’ombra de la corrupció.
La creixent opinió ciutadana en contra d’aquesta dinàmica destructiva és sistemàticament menyspreada.
L’irracional deteriorament industrial, la progressiva liquidació de l’economia agrària i una nefasta gestió dels recursos hídrics i energètics i dels residus, vénen a agreujar aquest panorama.
Darrere de tot això, una economia basada en el turisme massiu i en la construcció, que només busca el benefici particular immediat, en perjudici de tot interès social: l’educació, la sanitat i els altres serveis públics es deterioren cada dia més, i la joventut i els sectors socials més desfavorits no poden accedir a un habitatge digne.

Cal una resposta col·lectiva, un compromís actiu dels ciutadans i les ciutadanes del nostre País, per acabar amb la destrucció, la corrupció i l’especulació, a favor d’una alternativa econòmica i social que respecte el territori, racionalitze els recursos naturals i energètics i la producció industrial, redrece l’agricultura i garantisca la participació de la ciutadania en les decisions.

Cal aturar la destrucció per a pensar el país que volem

Per tot això cridem a participar en la manifestació del proper 3 de juny a les 18:00 a la Plaça de Sant Agustí

Adhesions al Manifest: envieu un correu amb el tema adhesió a Andres.Tobarra@uv.es

dimarts, de maig 16, 2006

III Marxa per la Desmilitarització de la Serra d'Aitana

La III Marxa per la Desmilitarització de la Serra d'Aitana serà el pròxim 21
de maig



Per tercer any consecutiu acudim a la base de radars de la Serra d´Aitana a Alacant a exigir la desmilitarització d'aquest espai natural privilegiat.

El cim de la serra d'Aitana està totalment ocupat per unes instal.lacions militars, els potents radars de les quals guien la navegació marítima i aèria de l'OTAN cap a l'Orient Mitjà, i vigilen quasi tot el Magrib. Als peus
d'aquests radars, una base militar concentra les edificacions, construccions defensives i armaments que custodien aquests valuosos i estratègics aparells. La integritat mediambiental d'aquesta serra, la més alta de les comarques d'Alacant, poc preocupa.

Aquesta marxa ciutadana és lúdica i reivindicativa. S'emmarca en la campanya "Maig Calent Desobedient", posada en marxa per tercer any consecutiu per Alternativa Antimilitarista-MOC i altres entitats a l'estat espanyol; està convocada pels Casals Jaume I d'Elx, Alacant i Alcoi, la Colla Muntanyenca del Campello, la Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció, el Col·lectiu Ecologista El Margalló, el Col·lectiu per la Cultura de Pau i Noviolència del Comtat i l´Alcoià, l'Ateneu Cultural El Panical i el Grup Antimilitarista Tortuga.

Es quedarà per a eixir a les 9´00 hores del dia 21 (diumenge) a l'estació d'autobusos d'Elx, i a la plaça de bous d'Alacant. I a les 9´30 a la plaça d'Al-Azraq d'Alcoi.

Totes i tots ens trobarem a les portes del Safari Aitana (carretera Relleu-Benifallim), a les 10´30 del matí per des d'allí fer una no molt llarga -i bonica pel paisatge- marxa fins a les portes de la base, on esmorzarem i ja
es vorà entre tots/es la forma de concloure la jornada lúdica i reivindicativa.

Cal portar calçat còmode, protecció solar i esmorzar.

Vos esperem!

- Informació a la web de Tortuga: www.grupotortuga.org
- Podeu descarregar el cartell per a difondre, ací: http://www.nodo50.org/tortuga/IMG/pdf/cartel_Aitana_v1-6_flatten.pdf
- I podeu consultar com va ser la cosa l'any passat ací: http://www.node50.org/tortuga/article.php3?id_article=1897
- Fotos boniques de la serra ací: http://web.ukonline.co.uk/mountains/blanca2.htm
- Més informació en el correu del Grup Antimilitarista Tortuga: tortuga@nodo50.org


Colla Ecologista La Carrasca - Ecologistes en Acció
Apartat de Correus 252
03800 Alcoi (l'Alcoià)
Correu-e: carrasca@xarxaneta.org
http: www.xarxaneta.org/~carrasca

diumenge, de maig 07, 2006

Amics de Joan Valls s'adhereix al manifest del 25 d'abril

País Valencià Sí!
Un canvi és possible: fem-lo realitat!


Nosaltres, ciutadans i ciutadanes del País Valencià, quan falta només un any per acomplir-se el 300 aniversari de la derrota d’Almansa, i amb ella, de la pèrdua de les nostres llibertats com a poble, constatem amb preocupació que ara ens amenaça una nova i perillosa Almansa, si no actuem de manera ferma i contundent per aturar-la.

- Una nova Almansa, perquè l’especulació urbanística avança a costa dels sectors productius, agrícoles, industrials i comercials, i du implícita una degradació del nostre territori que ja ha encés totes les alarmes, tant a nivell valencià com europeu.

- Una nova Almansa, perquè l’Estatut d’Autonomia submís i de rebaixes que que ens han aprovat no respon a les necessitats reals del nostre poble, i margina sectors importants de la societat que no combreguem amb rodes de molí en qüestions tan transcendentals com la representativitat a les Corts o els atacs a la unitat de la llengua mitjançant absurdes definicions secessionistes.

- Una nova Almansa, perquè des del govern valencià, en comptes d’impulsar les potencialitats de la nostra economia i d’una societat dinàmica com es la valenciana, que vol mantenir-se unida amb la resta d’Europa a tots els nivell, comunicacionals, progressistes i respectuosos amb el medi ambient, es pretén fomentar un model provincià, aillacionista i degradant de tots els valors d’una societat que hauria de mirar cap al futur.

Davant aquesta situació, i tenint en compte que l’any vinent, coincidint amb aquest 300 aniversari, se celebraran eleccions per escollir unes noves Corts i un nou govern valencià, fem una crida a totes les forces polítiques i socials que aspiren a una renovació de la societat valenciana, en una clara línia d’identitat i progrés, perquè unesquen esforços i presenten als electors una alternativa única, integradora i creïble, que impulse el canvi polític necessari perquè el País Valencià recupere el temps perdut i s’incorpore plenament a un projecte identitari i progressista en el context dels pobles d’Europa. I, per fer sentir aquest clam unitari i impulsar d’una manera clara i decidida aquest procés, us invitem a totes i tots a participar en la gran manifestació convocada a València, dissabte 6 de maig, sota un lema, PAÍS VALENCIÀ, SÍ, que volem que siga ben aviat no només un eslògan, sinó una clara realitat.

Acció Cultural del País Valencià
Federació Escola Valenciana
Societat Coral El Micalet
i més de 100 enitats culturals i cíviques del País Valencià

dimarts, de maig 02, 2006

Anvers(os) d'Alcoi

Definitivament els he de donar la raó a tots aquells que pensen que organitzar a Alcoi alguna activitat cultural en el mes d'abril és perdre el temps. En abril tot és festa o, necessàriament, tot, o quasi tot, ha de girar al seu voltant.
Amb el suggerent títol de “ Vers(os) a Alcoi “, i dintre de la IV Setmana del llibre, la Xarxa de Biblioteques d'Alcoi va organitzar tot un ventall d'activitats al voltant de dos dels seus poetes més representatius i coneguts: Joan Valls i Juan Gil-Albert. De les tres conferències programades sobre l'autor de La cançó de Mariola ( una d'elles s'anul·là per manca de públic), vaig poder assistir-hi a dues, i la veritat és que van estar d'allò més interessants. Però allò que em va sobtar, decepcionar i que m'ha fet reflexionar i escriure aquestes quatre ratlles, va ser la pobra, pobríssima, vergonyosa assistència de públic. Efectivament és abril i, com deia més amunt, és un mes per a molts sagrat, però dic jo, tant poc dóna Alcoi perquè només assistiren unes cinc o sis persones? És possible que interesse a tant poca gent l'obra del millor dels nostres poetes? Sí, ja ho sé que és abril, però és que aquesta IV Setmana del llibre estava organitzada per la Xarxa de Biblioteques i amb la col·laboració del Centre Cultural, la CAM i la Universitat d'Alacant. Cinc o sis persones són tota la capacitat de convocatòria que tenen aquestes entitats? Vull creure que no, però se'm fa una mica difícil imaginar que aquestes tres conferències no interessaren a estudiants, professors de català, escriptors, poetes o públic en general, tot i que, a més a més, es tractava d'un poeta alcoià.
Però aquest fet no és anecdòtic, ja que unes quantes setmanes abans, i segons vaig poder llegir en aquest mateix periòdic, el músic i professor Àngel-Lluís Ferrando donà unes conferències sobre la història de la música alcoiana i l'assistència fou tres quarts del mateix.Què passa, que als alcoians tampoc els interessa la música? Aquests dos fets ocorreguts quasi al mateix temps ens haurien de fer reflexionar. El tema cultural a la nostra ciutat comença a ser preocupant. La Festa és una manifestació cultural necessària, i per a molts alcoians i alcoianes la més important, i per això és comprensible que s'hi dediquen tants i tants esforços, però és evident que no és l'única. Segurament, si sabérem coordinar i canalitzar millor tots aquests esforços aconseguiríem una major diversificació i participació dels alcoians en altres manifestacions culturals. El mateix Ramón Climent, director del Ciudad, ens recordava l'altre dia que li ha sentit dir moltes vegades a Javier Morales, president de l'Associació Sant Jordi, que “ la Festa no pot ser el més important de la vida”. Bé, ens agrade o no és evident que per a molta gent sí que ho és, però el què hauríem d'aconseguir és que no siga l'única manifestació cultural que li interesse i on participe. Si només una petita part dels esforços que cadascú dedica a la Festa, els invertís en altres manifestacions culturals, podríem ser el referent de moltes coses més, a banda de la Festa. S'imaginen com seria Alcoi si aquesta capacitat d'organització i participació que implica la Festa, aquest orgull “per donar esplendor” també s'invertiren en la música, el teatre, la llengua, la literatura…
Ningú dubta que Alcoi és una ciutat acollidora, que al llarg dels seus set segles i mig ha sabut ser capdavantera en moltes coses i ha estat imitada, envejada i desitjada. Tot aquest solatge ens ompli d'orgull i satisfacció, és el revés del nostre poble. Però d'uns anys ençà, i al meu parer, hem perdut pistonada. Per això, aquests dos exemples que abans els he contat només són una petita mostra de l'altra cara de la moneda, l'anvers que ens hauria de preocupar. A banda de la Festa, la cultura en aquest poble funciona a base de “capelletes”. És suficient que la capelleta contrària organitze unes activitats culturals perquè la resta li facen el buit, encara que el tema els interesse. En fi, segurament aquesta decebedora realitat és inevitable, en tot cas el que sí que posa de manifest és la manca d'un projecte global reflexionat, consensuat i compartit pels polítics, les capelletes i les mateixes institucions festeres.

Alcoi, 24 d'abril del 2006
Vicent Luna i Sirera

dilluns, de maig 01, 2006

Centenars de persones en l'homenatge a Joan Valls

Unes tres-centes persones s'han aplegat aquest matí assolellat del 1r de maig a la Placeta del Fossar d'Alcoi per homenatjar el poeta Joan Valls i Jordà en el 89è aniversari del seu naixement. En nom d'Amics de Joan Valls Vicent Romans ha estat l'encarregat d'obrir, amb unes paraules de benvinguda als assistents, l'acte, al llarg del qual s'han alternat les interpretacions de la Coral Polifònica Alcoiana i del seu Cor Infantil i la recitació de poemes per part de representants de les diverses entitats convocants.
Les veus dels petits cantors han interpretat la cançó popular "Margalideta" i "La fera ferotge" d'Ovidi Montllor, mentre que els adults han entonat "L'estaca" de Lluís Llach i "D'un temps, d'un país", d'en Raimon.
La lectura de poemes ha anat a càrrec de Manel Rodríguez-Castelló (Amics de Joan Valls), Josep Manuel Moltó (Coordinador Alcoià-Comtat pel Valencià), Emília Pérez (Club UNESCO d'Alcoi), Sandra Obiols (Casal Ovidi Montllor), Enrique Martínez Piera (Club UNESCO d'Alcoi) i Joan Jordà (Amics de Joan Valls).
L'homenatge, on es donen la mà les cançons, les flors (amb l'ofrena floral a l'escultura que el poeta té dedicada enfront de la casa on va viure tants anys, al peu de tres magnífics àlbers, obra d'Ismael Belda) i els poemes, ha conclòs amb la interpretació d'"El Cant dels Ocells" i "La Moixeranga" per part d'Hiroshi (dolçaina) i Lluís Torró (tabalet), peces emblemàtiques del nostre poble que han deixat en l'aire, ple d'emoció, la convocatòria per al proper 1r de maig. Un 90è aniversari que els organitzadors han promès celebrar a cor què vols. (En els propers dies podreu veure el reportatge fotogràfic de l'acte.)

LA TARDANÇA

La fàbrica era un monstre de trepidacions.
Els tentacles ferrenys tocaven a arravat.
S'acreixia el teixit per la trama i l'ordim.
Els batecs mesuraven els torns de la suor.
Per manats i menats s'acomplia la tasca
mentre la son plomissa pesava a les parpelles
i una fetor pudent d'oli ranci regia
la jornada duríssima que el destall imposava.
De l'esperança tréiem només un foc follet.
La crònica seguia escalfant estadístiques.
El menestral volia saragüells nous i boina
per vestir decentment: un capítol precís
que minvava una mica la fel incontenible
d'aquelles rebel·lies que anaven mustigant-se.
Caduquem massa prompte i està fent-se'ns tard.
Mentrestant l'esquelet compleix la seixantena.


Joan Valls, La rosa quotidiana, Bromera, col·lecció de Poesia número 6, Alzira, 1990.

dissabte, d’abril 29, 2006

Quatre poemaris nous dels nostres socis

Quatre socis d’Amics de Joan Valls estrenen llibre aquests dies.
En temps de primavera i llibres, us en recomanem aquests tres.


Es tracta, per ordre d’aparició, de Josep Maria Uyà (Sabadell, 1960), que acaba de publicar a l’editorial Brosquil el seu llibre Ànima civil, 1990-1999. Poemes de Miquel Molins, Premi Jordi de Sant Jordi de la Vall d’Uixó 2004. El poemari és continuació d’aquell Dèiem Ànima Civil que va ser mereixedor del VIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez 1989 que organitza la nostra entitat. Heus-ne ací un tast:

ELS INSECTES

Totes aquestes coses que fem la gent,
Organitzar concerts, jugar als daus,
Plantar geranis, sortir a esquiar,
Viatjar a preu fet, llogar una carapa,
Crear moda pret â porter, menjar
Com golafres als casaments, regalar
Jerseis, sabates o calçotets blaus,
I asseure’ns a fer la botifarra
Per passar el temps
Són coses que no fan els insectes
I tanmateix existeixen igualment.



El segon és el d’Eduard Marco i Escamilla (Borbotó, 1976), que també a Brosquil acaba de traure La quadratura del cercle, obra que guanyà el XXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez.

“Eduard Marco ha dividit el seu llibre en tres parts, “La pèrdua del radi”, “L’inici del quadrat” i “Els angles rectes”, amb 10, 15 i 10 poemes, respectivament, en decasíl·labs blancs organitzats en una sola estrofa, breus, punyents i concentrats, d’austera bellesa, que permeten una caminada amable pel sinuós paisatge de les significàncies poètiques, obertes als jocs múltiples, a les reincidències, a la provisionalitat de les temptatives lectores. La quadratura del cercle, lloc comú que remet a l’impossible d’un esforç, s’inscriu en el terreny paradoxal de la utopia poètica, a través d’un bagatge eminentment simbòlic, el de les figures geomètriques (no gaire visitades pels nostres poetes, tot i que ara em vénen al cap uns textos d’en Josep Mir de l’imperible Ésser per a l’ésser) on l’experiència vital troba correlats i noves claus amb què sotemetre-la a reflexió i (re)crear-la.” (Manel Rodríguez-Castelló, Saó)

La recta nai en l’arc del caçador,
busca la carn isarda del salvatge
i, sense més, s’endinsa per a desviure-s’hi.
Què quedarà d’aquella carnadura
quan l’esgarrape el mos de l’aborigen?:
el vertigen propi de l’espinada,
el parentesc nu de la geometria,
la recòndita confessió de l’home.


El tercer, finalment, és el flamant Premi Carles Riba 2005, d’Isidre Martínez Marzo (València, 1964), Hostes, número 279 de la col·lecció Óssa Menor de l’editorial Proa. Reproduïm ací el poema titulat “Migdia a la Serrella”, un paisatge que als Amics de Joan Valls ens és ben proper i entranyable:

Els peus calciguen terra dolorosa.

Cal aturar-se enmig de la batalla.
Legions de centaures ara lluiten
amb l’exèrcit absort de mercenaris:
amazones i faunes, dracs celestes
s’arrengleren darrere els aurons.

Runar redó, sender de l’infinit
de sargues precursores de la llum.

També el combat acaba.
Ni tan sols un esguard de comiat
trobaria conhort d’aquest excés.

(Les abelles abrusen argelagues.
Espasme en el marasme puja l’heura.
Guatles i guatla. Tres perdius se’n fugen.)

El monstre és dintre nostre.
El temps és una harpia.

Sagnen les pedres com en un poema.



L'últim poemari és Tard o d'hora, de Marc Granell (València, 1953), publicat, com és habitual en els seus darrers treballs (Poesia reunida 1976-1999, per exemple), a la col·lecció de poesia Edicions de la Guerra, de l'editorial Denes. A continuació reproduïm el poema "Els poetes", pertanyent a la part del llibre titulada Galeria, una de les cinc de què consta aquest nou poemari:

Els poetes són els éssers més inútils
que hi ha sobre la terra.

No fan res de profit.

No fan fàbriques.
No fan guerres.
No fan negocis.

Per no fer no fan
ni tan sols diners amb allò que fan.

Que són ales.
Que són febres.
Que són somnis.

Els poetes són els éssers
més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra.

dijous, d’abril 27, 2006

Primer de maig a Alcoi


Dilluns, 1r de maig, com cada any, recordem el poeta alcoià a la placeta del Fossar de la seua ciutat. L'acte compta enguany amb l'actuació de la Coral Polifònica Alcoiana i del seu cor infantil. Escoltarem temes com L'estaca i D'un temps d'un país. En el 89è aniversari del seu naixement, després dels parlaments i les paraules regalarem flors al poeta. Tot plegat tindrà lloc a les 13h.

dimarts, d’abril 25, 2006

Lectura de versos al Politècnic

Dimecres 26, a les 19h, Begonya Mezquita llegirà i comentarà alguns dels seus escrits. Es tracta d'una activitat en el marc dels tallers de poesia que es duen a terme a la Universitat Politècnica de València coordinats per Elena Escribano. Juntament amb Anna Montero, faran un repàs de la seua obra poètica durant uns 60 minuts. Heus ací un poema recent, per anar fent boca.


Passen trens

Trens blaus passen sense deixar cap rastre.
D’una banda a l’altra de les andanes
trens anònims arriben des de lluny
travessen l’estació i se’n van.
El viatger arriba tard un dia
que un tren s’atura a l’estació.
Tant temps d’espera i el nus no es desfà,
un nus fet de molsa, fet de ditades.
Caldrà un altre temps, un altre espai
perquè aquell no siga el tren que esperava.
Trens invisibles travessen les nits
travessen els somnis que no es recorden
per bé que un eco esgrogueït en reté
el fum i l’olor, ànima del tren.
El viatger hi dorm sense fortuna
foses les arrels i els ulls al mirall,
mandrós i endormiscat encén el llum
i es vesteix com si fos el primer dia.
Ningú no sap els anys que fa del somni.


València, 15-IV-06

dijous, d’abril 13, 2006

Un poema de Josep Mir per commemorar la República

Passió. Ple de vermell.
Cap mot incert.
Text:
Ahir vam retre rituals,
plegats, vam dir el món.
Percaçàrem els alens.
Les síl·labes
del dia enlluernat,
del seny,
òliba clara.
Passió. En l’obaga
el dubte.
Paratext.
A tu, plena de seny,
figura:
música, matriu, matèria,
mot vermell,
lletra de sang.
Tota la vida, tota.
Criatura, incertesa,
riu eixut
perdut en la infantesa.
Mot vermell,
Placeta,
Moreria.
Tot.
Paratext:
Passió. Ple de vermell.
Cap mot incert.
La vida obscura
i l’alegria.
Rialles roges,
rialles de record:
la joia de viure
i de morir.

Josep Mir

Per a Pere, per a Willy, Mislata 12 Abril 2006, en vespres de la commemoració de la II República Espanyola.

divendres, d’abril 07, 2006

Poemes de la guerra d'Espanya


Presentat a Alcoi Poemes de la Guerra d’Espanya (1936-1939), poemari inèdit de Joan Valls i Jordà

Un petit quadern de tapes blaves, amagat zelosament entre els papers del poeta alcoià (1917-1989), conté la majoria dels 82 poemes que Valls escriví entre juny de 1936 i febrer de 1939 i que la Xarxa de Biblioteques Públiques d’Alcoi acaba d’editar amb motiu del Dia del Llibre.
L’edició, que ha anat a cura de Manel Rodríguez-Castelló, presenta un material important per entendre l’etapa de formació en castellà del poeta i aporta valuoses dades sobre la història d’Alcoi en els anys de la guerra.
Joan Valls i Jordà ha estat una de les figures més significatives del renaixement literari de la postguerra i una de les peces fonamentals en la recuperació lingüística i cultural del migjorn valencià. Vint anys després de la publicació del seu llibre Quadern vermell, l’atzar o tal volta la insistència (que exemplifica el conjunt de l’obra de Valls) ens fa a mans un altre “quadern”. Han passat també setanta anys des que foren compostos aquests poemes enmig les dramàtiques circumstàncies de la guerra, en els inicis arravatats del destí del nostre poeta. L’existència d’aquest quadern és, al capdavall, una petita victòria del temps i la memòria.

diumenge, de març 26, 2006

Els homes del PAI

No sigueu desconfiats, fotre! ¿Què té de particular que algú, posem per cas Ramón Doménech, passejant un dia pels idíl·lics paisatges alcoians que s’estenen entre la Font Roja i la Serra de Mariola, a la partida de Xirillent, i enlluernat per tan sòbria bellesa, decidís invertir els estalvis de tota una vida de dur treball en els terrenys del Mas de Miró, una modesta finca de 395.000 metres? I més considerant que l’operació suposava desembutxacar la ridícula suma de 456.000 euros, molt inferior al preu de mercat, 1.662.000 pam dalt pam baix, que el susdit Ramón ha pagat a les entitats religioses que n’eren les propietàries, amb la qual cosa no ha fet un negoci (lliure i legal) sinó un acte de caritat. Així, no sigueu perepunyetes, que els colps de fortuna cal saber-los aprofitar! A la vida hi ha obrers de vila, com hi ha teixidors o mestres d’escola, i no hi fa res que Doménech siga subsecretari de Territori de la Conselleria de don Rafael Blasco, que el pobre home s’ha de guanyar el pa d’alguna manera.
¿Que molt a prop del Mas de Miró hi ha prevista la construcció d’un camp de golf, un hotel de l’hòstia i 500 xaletets, contra els quals clamen els quatre radicals de sempre? Això no us dóna dret a posar en dubte la innocència del subsecretari, home de provada honradesa, ni –retorçuts espremedors de la lògica– a pressuposar que com a membre de l’organisme encarregat d’avalar els projectes urbanístics, el nostre eficaç funcionari disposés d’informació privilegiada. No deu ser enveja pura i dura, tanta perspicàcia? Però tranquils, que el pastís dóna per a tots i, si molt convé, construirem fins en el fons del mar. Apa, sigueu bons xics i voteu una altra volta el PP, el Partit dels PAIs, i el nostre President us portarà tota l’aigua de l’Ebre a poalades perquè pugueu beure tot el que vulgueu i fins i tot dutxar-vos de tant en tant.
Diari Levante, dissabte 25 de març de 2006

dilluns, de març 20, 2006

ALCOI: 750 ANYS. Poema de Jordi Botella


CANÇÓ DELS CIUTADANS ALCOIANS

Fa molts anys
Que vivim ací
Entre barrancs
Dalt del puig iber
O a la cova dels neanderthals

Fa molts anys
Que vivim vora els rius
La terra llaurada dels romans
Recer de l’Horta Major
Infern de cantals

Fa molts anys
Barxell Uixola Polop
Foren alqueries àrabs
Batoi Baradello Benixaidó
Talaia del Castellar

Fa molts anys
Que vivim ací
Fent de l’enginy destral
Contra l’aspre esbarzer
Contra el mineral

Però no érem ciutadans
De dret llengua
Carrer i mercat
Fins que Jaume I ens féu poble
Foc de moltes llars

Grau Miró Fuster Abat
Noms dels que vingueren
Verdú Martí Terol Savall
Hui ens justifiquen
I ens encoratgen per a demà

Tant fa set segles com set anys
Serem el que vulguem ser
Voluntat de ferro cor de batà
Lliure xemeneia digna
Sang de la Revolució Industrial

Mai serem súbdits sols ciutadans
Un repte a la geologia i al sàtrapa
Mai serem fum perquè som llar
Sempre amb el destí enllà dels ponts
I als cors l’orgull d’Al-Açraq



Jordi Botella

CURS SOBRE LA FIGURA I OBRA DE JOAN VALLS

IV SETMANA DEL LLIBRE A ALCOI
VERS(OS) A ALCOI: L’OBRA I LA FIGURA DE JOAN VALLS

Dimarts 4 d’abril
· 12.00 h. Inuaguració de l’exposició “L’Alcoi de Joan Valls: terra i llengua d’acollida” (Centre Cultural)
· 18.00 h. Conferència: “L’evolució de Joan Valls en la poesia valenciana del s. XX”, a càrrec de Ferran Carbó (Centre Cultural).

Dimecres 5 d’abril
· 20.00 h. Presentació de Poemes de la Guerra d’Espanya (1936-1939), llibre inèdit de Joan Valls, a càrrec de Manel Rodríguez-Castelló (Sala d’Actes de la CAM).

Dijous 6 d’abril
· 11.00 h. Conferència: “La urgència de la publicació de l’obra completa de Joan Valls”, a càrrec de Lluís Alpera (Sala d’Actes de la CAM).
· 18.30 h. Conferència: “Joan Valls, una veu de l’exili”, a càrrec de Josep Iborra (Sala d’Actes de la CAM).

Divendres 7 d’abril
· 18.30 h. Taula redona de clausura, amb Jordi Botella, Emili Rodríguez-Bernabeu i Antoni Prats.

Organitza: Xarxa de Biblioteques Municipals d’Alcoi.
Col·laboren: Universitat d’Alacant, Caja de Ahorros del Mediterráneo.
Aquest curs està reconegut amb 1 crèdit de lliure elecció per la Universitat d’Alacant.
Inscripció gratuïta: www.ua.es/www.ajualcoi.org/biblioteca

dimecres, de març 15, 2006

Vergonya nacional

Vergüenza nacional
Javier Llopis

Por muchas veces que pase, resulta imposible acostumbrarse. Por más previsible que sea, el boicot institucional del Ayuntamiento de Alcoy a todos los actos que tengan algo que ver con Ovidi Montllor sigue siendo una indignidad injustificable, una decisión sectaria que convierte a sus promotores en una vergüenza nacional para los habitantes de la ciudad que vio nacer al cantautor. Buceando en las hemerotecas, resulta difícil hallar tal grado de miseria moral, a pesar de que las viejas páginas de los periódicos suelen ir repletas de historias escasamente edificantes.Durante el último año, mientras se conmemoraba el décimo aniversario del fallecimiento de Ovidi, los alcoyanos nos hemos ruborizado viendo como universidades, ayuntamientos y entidades culturales de toda España organizaban homenajes al autor de «La fera ferotge», mientras nuestra administración local rechazaba, una tras otra, las peticiones para sumarse al acontecimiento. El ridículo se ha visto compensado, al menos en parte, por ese encomiable esfuerzo de voluntarismo que han hecho los colectivos culturales de la ciudad, organizando una intensa programación para el «Any Ovidi», al margen de todos los circuitos de ayudas oficiales.

Todas estas sensaciones se me acumularon, a la vista de la fotografía de los actos de inauguración del homenaje que la Politécnica le esta rindiendo al desaparecido cantante. Dolía la ausencia de representantes municipales en esa cita y más, si tenemos en cuenta que estamos hablando de una corporación capaz de montar un despliegue institucional para presentar un cursillo de macramé.

Apagados los ecos del aniversario y de la indignación, llega la hora de hacer balance. De esta triste historia, se extrae una conclusión: la política cultural del PP ha quedado totalmente descalificada por su absurdo e inútil empeño en negar la existencia de una de los artistas más importantes de Alcoy. Ante el clamoroso desprecio a Ovidi Montllor, resulta inevitable preguntarse ¿qué demonios entenderá esta gente por cultura?

Diario Información

diumenge, de març 12, 2006

EXILI EN PRÒPIA TERRA

Pena d'exili és el desterrament
damunt aquesta terra que dius teva
ple d'urc i solidari amb una lleva
de constructors, en saps el basament.

Però has vist com s'enruna en un moment,
punt de suport dels segles, mentre neva
en el teu cor i plou pena sens treva
que ara et soscava enllà del pensament.

Foragitat en el terrer dels avis
has perdut la contesa i el neguit
de les cavorques tens a flor de llavis.

Un déu advers t'assenyala amb el dit
quan t'ha desheretat: vius el rigor
d'antigues lleis escrites sense amor.

Jaume Pomar, XXIIIè premi MRM. Alcoi 2006

diumenge, de març 05, 2006

Resum gràfic de la nit de dissabte


Aquesta és l'escultura d'Antoni Miró que lliurem als guanyadors del premi JV per l'ús i promoció del català. D'altra banda, els 1500 euros del premi de poesia enguany han anat a parar a Mallorca, a l'autor del llibre de poemes "Llibre de l'exili" Jaume Pomar (qui, per cert no va poder estar present a l'acte de lliurament).


Emili Marín que va rebre el premi de mans del seu amic Antoni Miró, autor de les escultures


Representant de l'Ateneu Cultural El Panical, durant el seu parlament d'agraïment pel premi i d'encoratjament per la llibertat i el futur de la llengua.


Escultura. Hi podeu llegir la inscripció?






Alguns dels 74 assistents al sopar.


L'autora de les fotos beu timonet d'Alcoi.


Perruqueria de Torró, tancada fins qui sap quan.

dilluns, de febrer 27, 2006

Recordatori Josep Torró


I a la nit, quan la fosca
ens agermane en neutra
senzillesa entranyable,
bandejarem els ídols
i engendrarem les noves
criatures que empenten
un futur sens tenebres,
tenint com a argument
el clar portent invicte
de l'ampla llibertat.

Joan Valls
Quadern Vermell, 1986

dissabte, de febrer 25, 2006

Premis JV pel compromís amb el català

Emili Marín i l’Ateneu Cultural El Panical premis Joan Valls i Jordà 2006

Emili Marín i l’Ateneu Cultural El Panical han estat els guardonats en la dotzena edició dels Joan Valls i Jordà, premis que anualment atorga l’Associació Cultural Amics de Joan Valls en reconeixement al treball de promoció social del valencià de persones i col·lectius de les comarques de l’Alcoià i del Comtat. Emili Marín és director de la revista Saó, veterana publicació en valencià que ha editat el seu número 303 aquest febrer. El sacerdot alcoià, que ja participà en la fundació de la revista i editorial trenta anys arrere, és un dels membres més destacats del moviment de renovació de l’església valenciana, caracteritzat pel seu compromís social i amb la llengua i la cultura del País Valencià. Per la seua banda, El Panical, l’entitat que rep el XII Premi Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català en l’apartat de col·lectius, ha estat una de les associacions més actives dels darrers anys a la ciutat d’Alcoi. En la seua lluita en defensa del patrimoni urbanístic dels alcoians i per un model alternatiu de ciutat, la gent d’El Panical ha impulsat un gran nombre d’activitats culturals i festives entre les quals cal destacar el Moniàtic Festival, fidel a les pràctiques assembleàries i a la seua aposta decidida en favor de l’ús social del valencià.
Els guardons, juntament amb el XXIIIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, seran lliurats la nit del dissabte 4 de març durant la celebració d’un sopar en què l’Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà, organitzadora dels premis, retrà homenatge a Josep Torró Santonja (Alcoi, 1925-2005), fundador i Vicepresident de l’entitat, històric dirigent del Partit Comunista i referent del valencianisme alcoià de postguerra, mort el desembre passat. Un jurat integrat pels escriptors Manuel Bellver, Jordi Botella, Gustavo Cardenal, Gaspar Jaén i Urban i Manel Rodríguez-Castelló decidirà l’obra premiada entre els 28 poemaris procedents d’arreu de l’àrea lingüística catalana (8 del País Valencià, 15 de Catalunya i 5 de les Illes Balears). El premi està dotat amb 1.500 euros i el publica l’editorial valenciana Brosquil. La quadratura del cercle, del poeta valencià Eduard Marco Escamilla, guanyador de la vintiunena convocatòria, serà presentat la nit mateixa dels premis, mentre que Setge al cercle, de l’alcoià Robert Llopis, darrer premi Manuel Rodríguez Martínez de poesia, serà editat aquesta primavera.


NOTA: Es convoca una roda de premsa dissabte 4 de març del 2006, a les 12.00 h. al Club d’Amics de la UNESCO d’Alcoi (Cid, 12) per fer públic el veredicte del XXIIIè Premi de Poesia “Manuel Rodríguez Martínez”.
Reserva de tíquets per al Sopar (26 euros): 96 3345647 / 627 756547 amicsdjoanvalls@ono.com

dimecres, de febrer 15, 2006

Sopar de lliuraments dels nostres premis

SOPAR DE LLIURAMENTS

XXIIIè Premi de Poesia
Manuel Rodríguez Martínez

XII Premis Joan Valls i Jordà
per l’Ús i Promoció del Català
en

Homenatge a Josep Torró i Santonja

Filà Gusmans (Carrer Casablanca, ALCOI)
Dissabte 4 de març 2006, 21.30 h
Reserves:
963345647 / 627756547 i amicsdjoanvalls@ono.com

Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà
http://amicsdejoanvalls.blogspot.com

dimarts, de febrer 07, 2006

Sobre Joan Valls

Bastit per la història que l’home és, habitat pel do de la paraula, pel sentit genesíac del llenguatge que per ell ha esdevingut diàleg, el poeta captura, en el temps que li ha estat donat, l’infinit que sosté la finitud de les coses i lliura als homes, hereus necessaris, la matèria essencial de la seua vida, que ja no és una mera instauració del permanent, sinó inesgotable i generadora llavor que mai no curulla i sí desencadena, incansablement, el fàustic desig humà envers la joia, la memòria i el saber.

Va nàixer l’1 de maig del 1917, any de la revolució soviètica. Dos anys després, el 1919, els treballadors alcoians inicien una vaga per la jornada de vuit hores el mes de febrer que finalitzaria al novembre amb la seua victòria. El 14 d’abril del 31, aprenent de músic, Joan Valls toca el tabalet a la banda Nova de l’Iris que encapçala, ell davant de tots amb gest d’entusiasme, la multitudinària i espontània manifestació amb què el poble festejava l’adveniment de la República. Cinc anys després, el setembre del 36, l’adolescent Joan s’incorpora al Sindicat d’Escriptors i Artistes, creat a Alcoi i de caràcter antifeixista, i entra a formar part de l’equip de col·laboradors habituals del periòdic Humanidad, que es definia com a “Diario de la Revolución”. Acabat el conflicte, coneix la presó i l’espantosa explotació i misèria que l’obrer alcoià va patir.
Allò que el mena des que va nàixer no és un mer fil conductor, més o menys vermell, sinó la trama i l’ordit d’un teixit ontològicament constituent al qual sempre va restar fidel, tal i com, més enllà de la cultura d’una llengua i d’un poble, ho expressa el següent sonet de Quadern vermell:

D’un món burgés sorgien les pregàries
en fumera d’encens. Els crits clamaven
al fons sofrit d’aquella fam iniqua
que païa les sobres evangèliques

sense saber que a l’ombra de les creus
la verinosa fel armava l’odi
tot descobrint fronteres de misèria.
Quantes preguntes sense aclariment

i quantes veus d’orgull pugnant ceguesa!
Tot era un espectacle enfarfegat,
una mutació de boira i ritus.

Perquè el ritus tot ho cobria, tot,
fins la mamella de la mare jove
on el nadó golut xuclava sèver.


No hi ha ornaments imaginaris, lluïssors adjacents, cap preocupació estètica cercant bellesa. Hi trobem, però, la destil·lada aprehensió d’un temps de combat que, havent-se subjectivitzat en Valls, es vessa en el poema rescatant l’evidència d’una realitat verament essencial que perdura disfressada.
En el darrer vers del segon quartet sembla que, feble per un instant, vulga interrogar-se de bell nou sobre les preguntes sense aclariment, però tot seguit es revolta i acusa en el primer vers del primer tercet –“i quantes veus pugnant ceguesa!”–, continua amb un vers savi que caracteritza sòbriament tota l’època en una sola paraula –“enfarfegat”–, per acabar amb aquests dos superbs versos: “fins la mamella de la mare jove / on el nadó golut xuclava sèver”.
La mare jove i el nadó golut. La ferma voluntat de vida que xuclava, mal que fos sèver. Sobre l’últim mot del vers darrer reposa segura l’arquitectura del sonet. Sèver és l’àloe de gust amarg, paraula que prové de l’àrab “síbar”, mot derivat al seu torn de l’arrel, àrab també, “sàbar”, que significa “suportar amb paciència”. És evident que el poeta, en tant que ho és, té el do de la paraula. “Suportar amb paciència”, però plens de memòria.

Josep Torró i Santonja
Foc secret. Homenatge a Joan Valls i Jordà, La Forest d’Arana, València 1992

dissabte, de febrer 04, 2006

Contra l'Estatut


Des dels temps en què Zaplana se’l cruspia cada vegada que obria la boqueta de pinyó, que no donàvem un duro per Pla: era peixet que sempre mossegava l’ham, com si el que realment li agradés fos estar-se allà, quietet, a la panxeta del peix més gros. El tauró Eduardo no havia de suar gens perquè aquell xicot caigués seduït davant la lluïssor dels seus ullals una i altra vegada, a compte de l’Acadèmia o qualsevol altra fotesa, i llavors se’l papava. En aquest lamentable estat d’embruix el va heretar Camps, a qui va servir d’aliment en temps d’escàndols i vaques flaques amb aquell pacte a fosques per l’Estatut. En el seu somni de peix subaltern només havia d’esperar que l’esquer del poder li caigués a la boca, per a què moure’s. La llei de la inèrcia de la democràcia valenciana, descafeïnada i malalta de bicefalitis (dos mals de cap), portaria l’alternança. Un bon dia, amb cara de despistat que no ha trencat mai un plat, va nadar per aigües de les revindicacions històriques del país i molts vam considerar-ho una saludable manera d’estirar les aletes. Però el peix petit no vol canviar les coses, només manar. A Madrid, enmig de la trifulga per l’Estatut de Catalunya, venia molt bé rebaixar la tensió i li ordenaren girar cua i que segellés de nou amb el PP la pax romana, de peixets i depredadors, amb la barrera dels dèficits democràtics en el 5% i la burrera lingüística reescrivint-se en l’Estatut. A banda els urbanicidis amb què liderem el campionat dels despropòsits, els valencians continuarem ostentant el rècord de la pitjor representativitat democràtica, no es pot demanar més per tan poc. Pactat i beneït: de nou la barrera i la burrera que ja van imposar-nos en la transició, i alguna més de regal. Que avorrida la vida a la peixera! No hi ha més remei que saltar a fora, més enllà de la barrera i la burrera.

BARRERA I BURRERA Manel Rodríguez-Castelló
Levante-EMV, dissabte 4 de febrer de 2006

dilluns, de gener 23, 2006

Posem en marxa els premis 2006

Amigues i amics,
el sopar de lliurament dels nostres premis d'enguany serà
el dissabte 4 de març.

Ja podeu enviar-nos les vostres propostes de candidats
(una persona i un col·lectiu)
per als
XII PREMIS JOAN VALLS I JORDÀ PER L'ÚS I PROMOCIÓ DEL CATALÀ

Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà
amicsdjoanvalls@ono.com

GUARDONATS PREMIS JOAN VALLS I JORDÀ PER L’ÚS I PROMOCIÓ DEL CATALÀ

1-1995: Rafael Sellés i Tormo (Alcoi) / Associació de Veïns Zona Nord (Alcoi)

2-1996: Josep Maria Segura (Alcoi) / Centre Cultural Castallut (Castalla)

3-1997: Vicent Romans (Alcoi) / Colla Ecologista La Carrasca (Alcoi)

4-1998: Ximo Llorca (Muro) / Centre d’Estudis Contestants (Cocentaina)

5-1999: Adolf Gisbert (Alcoi) / El Romeral (Alcoi) i Sant Joan Bosco (Cocentaina)

6-2000: Alfons Llorenç (Planes) / IES Pare Eduardo Vitoria (Alcoi)

7-2001: Àngels Jordà (Alcoi) / Club d’Amics de la UNESCO (Alcoi)

8-2002: Josep Lluís Peiró (Muro) / Col·lectiu Serrella (Banyeres)

9-2003: Verònica Cantó (Cocentaina) / Llibreria La Lluna (Alcoi)

10-2004: Vicent Micó (Turballos) / Patronat del Tractat d’Almirra (Camp de Mirra)

11-2005: Isabel Carreres i Senabre (Benillup) / Fonèvol (Alcoi)

diumenge, de gener 08, 2006

Josep Torró en la memòria

Pep Torró, històric militant comunista alcoià, vicepresident durant una etapa de la nostra Associació i un dels iniciadors del premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez, ha mort als 80 anys. Es tracta d'un dels personatges emblemàtics de l'esquerra alcoiana, que havia mantingut la seua militància en el PCE des de la primera joventut.
Qualificat pels seus companys de partit com "un intel·lectual de saber enciclopèdic", va descartar sempre el fet d'ocupar càrrecs orgànics dins el PCE, centrant la seua labor en tasques de formació. Va ocupar la presidència del Club d'Amics de la UNESCO d'Alcoi, ja que va ser un home constantment lligat a la cultura.
Torró era barber de professió i la seua barberia del carrer Sant Joan es va convertir en centre de tertúlies polítiques i de trobades entre la gent d'esquerres en ple franquisme. Durant la postguerra va patir presó i tortura per defensar les seues idees. Pep Fuster, actual president de la UNESCO, va ressaltar els seus valors "culturals i democràtics". Des de la nostra Associació, volem deixar constància de la seua integritat humana i la seua passió pels llibres, la cultura i el coneixement. També volem destacar el fet que va ser lector atent de l'obra del poeta Joan Valls, alcoià amb qui compartia una gran amistat.