Si és d'això que es tracta tornem-nos bojos, doncs,
i que bullin el dies mentre s'esfulla el sol
com una flor de foc
-maleirem el temps
de la vulgaritat i ens caldran cataclismes
per retrobar el senderi. A aquest preu, qui el voldria?
Tornem-nos bojos, doncs,
i que no calgui entendre
perquè ja la pregunta
contingui la resposta:
-que no hàgim de patir pel futur
sinó per l'aigua freda del càntir
que s'endú la suor del poble devastat
-que no hàgim de pensar en el futur
perquè les danses i els somriures
siguin cavalls a l'era, embravits i pacients
-que no hàgim d'explicar-nos miracles,
que les dents siguin armes per al plaer o el plany,
que les venes deixin fluir la sang com un misteri gran
-que no calguis ni calgui ni calguem
sinó en l'instant d'acaronar-nos
i el sexe sigui l'antiga ciutadella
on els rius vessen de vi, de llet, de mel calenta
-que l'oportunitat de l'esperança
sigui una barricada de la ciutat en flames
amb totes les banderes volant com els voltors
i els himnes convertits en històries de fades
Sí, sí, tornem-nos bojos:
dolorosos, altius,
malalts però envejables,
sagrats a la manera
de la respiració
nocturna de la llum,
obscurs i fets d'esclat:
bojos i lúcids.
La poesia és ací per recordar-nos
que podem viure.
Daniel Nomen i Recio, guanyador del 25è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez amb els poemari Instruccions per usar la realitat, Editorial Denes.