dissabte, 1 d’agost del 2009

Adéu a Mena



No seràs mai com l'ombra,
coloma de pau i de tendresa,
àngel que travessa l'aire
eternament ballant
rere el teu orgue de maneta
coronada amb tota la llum que escampa
la tarda amena
pel jardí del temps,
eternament en el serení vacil·lant
dels teus passos.


Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum, 2005.


Sabíem que la mort havia d'arribar, tanmateix, el traspàs de Filomena, ens ha imprimit una pàtina de tristor a la pell difícil de desmaquillar. Tenia 84 anys i en feia més de deu que l'Alzheimer havia esborrat de la memòria les paraules i les estampes d'una llarga vida: l'alegria de ser mare de sis fills i la història d'amor amb aquell metge que vingué de Madrid, Don Manuel, i que les coses de la guerra, aquella que vam perdre, van ser causa de la seua unió. La infantesa a la segona casa de l'Oliveral (o era de Castellar?) des d'on acompanyà la seua germana quan fou abanderada de la República i des d'on perseguia l'home de l'orgue de maneta fins als afores del poble, mentre ballava i ballava al ritme d'algun passodoble. Els estius a la platja del Verger, envoltada de criatures i de cunyats, nebots, amics, dona valenta i treballadora. Quanta gent que l'ha estimada perquè es va fer d'estimar, aquella mirada tan dolça i el seu somriure amable, la valencianeta de l'horta.
Unes notes de piano, el primer moviment de les variacions Goldberg de Bach, les paraules del seu fill Manel, l'enteresa de la resta de la família, i una multitud d'amics la vam acomiadar ahir al poble on va viure durant més de quaranta anys, Alcoi.
Se n'ha anat com era, carinyosa i discreta, l'equipatge carregat d'estima per donar i vendre, ensenyant-nos a viure a qui l'hem coneguda, també des de la inconsciència dels últims anys. Ens queda l'eco de la seua veu repetint versos i lletres antigues, el coratge amb què va dur endavant un projecte de vida feta a la seua mida i la lliçó de fer front al riu cabalós de la vida.