dimarts, de febrer 07, 2006

Sobre Joan Valls

Bastit per la història que l’home és, habitat pel do de la paraula, pel sentit genesíac del llenguatge que per ell ha esdevingut diàleg, el poeta captura, en el temps que li ha estat donat, l’infinit que sosté la finitud de les coses i lliura als homes, hereus necessaris, la matèria essencial de la seua vida, que ja no és una mera instauració del permanent, sinó inesgotable i generadora llavor que mai no curulla i sí desencadena, incansablement, el fàustic desig humà envers la joia, la memòria i el saber.

Va nàixer l’1 de maig del 1917, any de la revolució soviètica. Dos anys després, el 1919, els treballadors alcoians inicien una vaga per la jornada de vuit hores el mes de febrer que finalitzaria al novembre amb la seua victòria. El 14 d’abril del 31, aprenent de músic, Joan Valls toca el tabalet a la banda Nova de l’Iris que encapçala, ell davant de tots amb gest d’entusiasme, la multitudinària i espontània manifestació amb què el poble festejava l’adveniment de la República. Cinc anys després, el setembre del 36, l’adolescent Joan s’incorpora al Sindicat d’Escriptors i Artistes, creat a Alcoi i de caràcter antifeixista, i entra a formar part de l’equip de col·laboradors habituals del periòdic Humanidad, que es definia com a “Diario de la Revolución”. Acabat el conflicte, coneix la presó i l’espantosa explotació i misèria que l’obrer alcoià va patir.
Allò que el mena des que va nàixer no és un mer fil conductor, més o menys vermell, sinó la trama i l’ordit d’un teixit ontològicament constituent al qual sempre va restar fidel, tal i com, més enllà de la cultura d’una llengua i d’un poble, ho expressa el següent sonet de Quadern vermell:

D’un món burgés sorgien les pregàries
en fumera d’encens. Els crits clamaven
al fons sofrit d’aquella fam iniqua
que païa les sobres evangèliques

sense saber que a l’ombra de les creus
la verinosa fel armava l’odi
tot descobrint fronteres de misèria.
Quantes preguntes sense aclariment

i quantes veus d’orgull pugnant ceguesa!
Tot era un espectacle enfarfegat,
una mutació de boira i ritus.

Perquè el ritus tot ho cobria, tot,
fins la mamella de la mare jove
on el nadó golut xuclava sèver.


No hi ha ornaments imaginaris, lluïssors adjacents, cap preocupació estètica cercant bellesa. Hi trobem, però, la destil·lada aprehensió d’un temps de combat que, havent-se subjectivitzat en Valls, es vessa en el poema rescatant l’evidència d’una realitat verament essencial que perdura disfressada.
En el darrer vers del segon quartet sembla que, feble per un instant, vulga interrogar-se de bell nou sobre les preguntes sense aclariment, però tot seguit es revolta i acusa en el primer vers del primer tercet –“i quantes veus pugnant ceguesa!”–, continua amb un vers savi que caracteritza sòbriament tota l’època en una sola paraula –“enfarfegat”–, per acabar amb aquests dos superbs versos: “fins la mamella de la mare jove / on el nadó golut xuclava sèver”.
La mare jove i el nadó golut. La ferma voluntat de vida que xuclava, mal que fos sèver. Sobre l’últim mot del vers darrer reposa segura l’arquitectura del sonet. Sèver és l’àloe de gust amarg, paraula que prové de l’àrab “síbar”, mot derivat al seu torn de l’arrel, àrab també, “sàbar”, que significa “suportar amb paciència”. És evident que el poeta, en tant que ho és, té el do de la paraula. “Suportar amb paciència”, però plens de memòria.

Josep Torró i Santonja
Foc secret. Homenatge a Joan Valls i Jordà, La Forest d’Arana, València 1992