dimecres, de desembre 12, 2007

L'antisemitisme espanyol



La plaça de l'Òpera de Berlín és el cim de la Carrasqueta. Si el 10 de maig de 1933 es va fer tristament famós per la crema, per part dels nazis, de 20.000 llibres antialemanys (amb obres de Freud, Proust, Wells, Mann, London...), el 9 de desembre de 2007 passarà a la història com el dia que el PP va tallar les emissions de TVC al sud valencià. Com en el cas alemany, la censura, la injustícia i l´opressió es disfressen de legalitat, mentre els mitjans del règim amplifiquen la versió oficial i silencien les veus discordants.
Si la comparació us sembla desproporcionada, recordeu la broma de Sigmund Freud a un periodista de l´època: que tal fenomen era un avanç en la història humana, ja que «en l´Edat Mitjana m´haurien cremat a mi». No es devia imaginar que les seues paraules eren premonitòries. Els qui van començar botant foc a les idees dels jueus van acabar incinerant els jueus mateixos. Què precintaran en el futur els qui ara tanquen els repetidors?
Diguem-ho clar: l´Espanya contemporània està assignant als catalans el mateix rol de boc emissari que tenien els jueus a l´Alemanya dels anys 30. Com que els reis catòlics ja es van encarregar d´expulsar els jueus fa cinc-cents anys, han de ser Catalunya i la llengua catalana els dimonis contra els quals es construeix i es cohesiona la nació espanyola. El nacionalisme espanyol menysprea (i, en secret, admira) la catalanitat, tal com el nazisme feia amb la intel·lectualitat jueva. L´anticatalanisme és, ni més ni menys, l´antisemitisme espanyol.
Algú dirà que aquestes afirmacions són exagerades, que no tots els espanyols són anticatalanistes, i que ningú no ha reclòs els catalans -de moment- en camps de concentració. Certament. Però el fet és que el PP ha pogut dur a terme impunement la seua crema de llibres particular, amb la passivitat còmplice del PSOE. L´esquerra espanyola -el nacionalisme espanyol d´esquerres-es cuidarà molt que l´acusen de sionista/catalanista i, en el millor dels casos, es mirarà el linxament de reüll, amb indiferència.
L´anticatalanisme s´ha normalitzat també entre la població valenciana. En massa converses de bar o de gimnàs, els catalans o el català son culpables de tants o més mals que els immigrants magribins, sud-americans o romanesos. En alguns cercles, fer comentaris anticatalans esdevé una marca de valencianitat genuïna. I com ens ha d´estranyar? Aquestes actituds han estat alimentades durant dècades, amb total impunitat, des d´alguns mitjans de comunicació, instrumentalitzades pels partits polítics de la dreta, tolerades pels de l´esquerra i aplicades programàticament des de l´administració pública.
Perquè aquesta variant espanyola de l´antisemitisme ja fa temps que ha passat del discurs polític a la praxi administrativa. Es concreta, en el cas valencià, en el boicot del Consell als títols de llengua de les altres administracions (inclosa la llicenciatura en Filologia Catalana!), en l´obsessió per expurgar els pocs textos que es publiquen en valencià de qualsevol forma lingüística considerada catalana, en les campanyes milionàries (amb diners públics!) que apel·len a l´anticatalanisme per reclamar el lucratiu (i irracional) transvasament de l´Ebre, i, ara, en el tancament de les emissions de TVC al País Valencià.
Els valencianistes som gent de bé i només volem que la nostra cultura visca dignament. Pensem que
l´Administració té l´obligació de posar tots els mitjans tècnics i legals per assegurar la recepció plena i lliure, pel 100% de la població, de tots els canals de ràdio i televisió en la nostra llengua. Això vol dir que els valencians hem de poder veure els canals catalans i balears, i viceversa. No demanem massa, atés que fins i tot així la majoria de canals disponibles estarien en castellà. Qualsevol demòcrata pot entendre que això no perjudica ningú i beneficia tothom.
Els fets del 9 de desembre de 2007 constitueixen una victòria de l´espanyolisme goebbelsià del PP i bona part del PSOE. Però, per als valencianistes i per als demòcrates en general, és un dia trist. El dia en què la policia del règim ha impedit, per la força, que els valencians del sud vegem els quatre canals d´una televisió digna en la nostra llengua. A la crema de llibres de la plaça de l´Òpera de Berlín van seguir altres fets que tots coneixem. No permetem que la nit dels vidres trencats arribe a València.

Rafael Ramos, Secretari de Política Lingüística del Bloc Nacionalista Valencià

dimarts, de desembre 11, 2007

No ens fareu callar. Volem poder veure TV3

El passat 29 de setembre publicàvem aquest article al Levante-EMV. El tancament nocturn i traïdor del repetidor de TV3 a La Carrasqueta, dut a terme per funcionaris a les ordres del Govern Valencià del PP, és l'últim episodi de la llarga crònica d'un atac anunciat i perpetrat contra el dret a la lliure informació i a la lliure expressió, un atac en tota regla contra drets bàsics de qualsevol democràcia. En molts aspectes, els valencians no vivim en un regne, regió o país, ni tal sols en una comunitat com ens volen fer creure, sinó en una pura i dura república bananera, aixó sí, ben blindada per les lleis dels amos. Al tancament de La Carrasqueta potser seguiran els dels repetidors de les comarques de València i Castelló. No és hora ja de parar-los els peus? No és hora d'articular formes més eficaces de resistència civil? Superades pels fets, però, ací teniu algunes consideracions al respecte.

RESISTÈNCIA CIVIL

La imposició de la multa de 300.000 euros a Acció Cultural i l'amenaça de tancament imminent de les emissions de TV3 al País Valencià són, abans que una qüestió tècnica o legal, l'enèsim atac a la llibertat d'expressió i d'informació dels valencians. L'obsessió pel control dels mitjans de comunicació, tan estesa arreu, arriba a nivells de pur deliri en el cas de la dreta valenciana. Un govern que no es cansa d'alimentar el gran forat negre de Canal 9 (amb els diners dels contribuents), convertit amb paciència i molta canya en rudimentària maquinària de propaganda, no podia permetre l'aire fresc que entra de tant en tant pels canals de Catalunya, i a més a més en valencià del nord, com diria Lluís Llach. Hi ha lletjos acomplexats que voldrien superar el seu trauma matant tots els guapos que passegen pel carrer. Parapetat en la seua omnipotència, el PP pretén dissimular amb un nou colp autoritari els propis complexos: es mira a l'espill de TV3 i els seus espectadors valencians (i en som molts més dels que ells volen i diuen, com diria Raimon) i se sap lleig sense remei i molt desfavorit pels contrastos. Aquesta patologia explicaria en bona part l'absoluta inanitat en què es funda la política del PP en el corral valencià, com un gall que sempre canta malament i a deshora. La reciprocitat d'emissions és una excusa i en el fons els importa un rave, conscients que una televisió que amb prou feines atrau els sectors valencians més domesticables, a penes valdria per vendre quatre xurros a l'altre costat del Sènia. No contents d'anar reduint l'espai nacional valencià a nivell de reserva indígena ara semblen entossudits a aplicar la tolerància zero a qualsevol mena de dissidència (i qui ens havia de dir que veure la tele acabaria sent-ho!). En aquest cantonet d'Europa el termòmetre democràtic està a punt de davallar molts graus sota zero si es consumen tan impresentables amenaces. La resistència democràtica no és només un dret sinó un deure inexcusable de la ciutadania en aquestes circumstàncies.

Manel Rodríguez-Castelló

dilluns, de desembre 10, 2007

dimarts, de novembre 20, 2007

"Una illa", nou poemari de Begonya Mezquita



La col·lecció Razef de poesia d'Edicions 96 està a punt de traure a les llibreries el darrer poemari de Begonya Mezquita, autora també d'El perfecte somriure (1989), Entre la distància exacta i la nit(1997) i Signes de terra(1999), a més de les plaquetes Badalls d'estiu(1990) i L'any de les atzavares(1994).

Com a botó de mostra, heus-ne ací el primer poema

Una illa, una immòbil feblesa,
un tros de terra sense ombra, un marge erm.
Escenari terrible de soledats i versos,
una illa de llums
que has trobat sense nom.
Perquè el sol és ací has dit
salveu-me l'insomni, el desig.
Una illa com un nen,
una boca oberta
i la paraula que fa d'espasa
cenyida al no-res, com un desert lentíssim.
Tot s'esdevé en aquesta illa, malgrat l'acer,
la por i l'espera continuada.
Envoltada de blaus tremoles, tant és l'horitzó
en què cerques la set i els núvols,
l'alegria.

NOTA DE PREMSA D'ACPV

València, 20 de novembre de 2007


LA GENERALITAT VALENCIANA VOL TANCAR LA CARRASQUETA LA SETMANA VINENT

ACPV insta a la mobilització ciutadana per impedir aquest greu atac a la llibertat dels valencians i a la seua llengua

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) va rebre la setmana passada la notificació del Jutjat del Contenciós Número 1 d’Alacant per la qual s’autoritza, a petició de la Generalitat Valenciana, l’accés al repetidor de la Serra Carrasqueta, al terme municipal de Xixona per tal de “procedir a l¹execució forçosa de l¹ordre de cessament de les emissions de televisió, mitjançant l’apagada i precinte dels equips corresponent”. L’autorització atorgava quinze dies a l¹administració valenciana per a dur a terme el tancament forçós.

Avui, funcionaris de la Generalitat Valenciana han comunicat a ACPV que la Direcció General de Promoció Institucional insta a que siga ACPV, en el termini de dos dies, qui determine el dia i l’hora concreta per consentir l’entrada a les instal·lacions entre el 26 i 28 de novembre. En cas contrari, serà la Generalitat la que fixe el dia.

ACPV no autoritzarà la Generalitat valenciana a entrar en els nostres repetidors, ni tancarà les emissions voluntàriament. Per això, insta els ciutadans i ciutadanes d’aquest país a romandre alerta a les crides a la mobilització ciutadana que s’hi puguen fer els propers dies, vista la nul·la voluntat de diàleg del Govern valencià i la seua insistència en tancar les emissions de TV3.

En aquest sentit, ACPV fa també una crida al Govern de Catalunya perquè faça gestions per evitar el tancament de les emissions.

dissabte, de novembre 10, 2007

Recital a Godella











[DESPRÉS DE L'APAGADA ECOLÒGICA]


20 POETES VALENCIANS D'AVUI

Godella (L'Horta Nord), dijous 15 de novembre de 2007
Centre de Serveis Socials (Carrer Major), 20.05 h.

Selecció: Manel Rodríguez-Castelló
Veus: Begonya Mezquita i Manel Rodríguez-Castelló
Composició musical i piano: Àlex Andrés

· Antoni Ferrer · Joan Navarro · Vicent Salvador · Gaspar Jaén i Urban

· Joan Jordà i Sanchis · Salvador Jàfer · Tono Fornes · Manuel Bellver

· Josep Mir · Jordi Botella · Antoni Defez · Manel Rodríguez-Castelló

· Maria Fullana · Miquel Martínez · Isidre Martínez Marzo · Josep Ribera

· Jordi Segura · Begonya Mezquita · Robert Llopis · Eduard Marco

...

dilluns, d’octubre 22, 2007

A propòsit de La pedra i el marge

Jordi Botella
text llegit al Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi, el dijous 18 de setembre de 2007

Sota el títol La pedra i el marge l’editorial Brosquil ha recollit tot un conjunt de columnes publicades per Manel Rodríguez-Castelló al diari Levante-EMV al llarg dels anys 1998 i 1999. El títol, al·lusiu a aquella dita tan sàvia de “tota pedra fa marge”, ja denota el “caràcter constructiu” que el nostre autor vol generar amb els seus escrits nascuts d’una intencionalitat clara d’aportar un testimoni crític de l’actualitat que alhora permeta alternatives de millora de la nostra societat.
La veritat és que parlar de “caràcter constructiu” tractant-se d’un recull de columnes periodístiques té tot un pòsìt irònic: els bastiments de les columnes alçades amb intel·ligència i agudesa permeten que els diaris no s’ensorren amb el noticiari engrogueït de les intrigues polítiques, les adúlteres famoses i els futbolistes milionaris. És més, el valor arquitectònic de la columna va més enllà de la funcionalitat gràcies a la seua bellesa: pot ser sòbria i compacta com ho
era la columna dòrica d’Eduardo Haro Tecglen; àgil i efectiva com la columna jònica de Juan José Millàs; histriònica i cargolada com la de Paco Umbral.
El conreu d’aquest gènere posseeix una vida dilatada en la trajectòria de MRC. En el llibre Els dies contats va elaborar una selecció dels seus escrits publicats al diari Ciudad d’Alcoi en la dècada dels noranta. Ja en aquells textos l'autor palesava un estil que ha anat perfilant en l’obra posterior i que rau en la intervenció de l’escriptor en la realitat a partir dels judici crític sobre les institucions i la vida quotidiana. Aquesta immediatesa ve alternada amb una mena de dietari en el qual personalitza la seua relació amb el món més enllà de la brega política. Aquestes glosses aniran des de la introspecció de les ressaques o l’univers nadalenc fins a les virtuts de la sesta o la bicicleta o la reiteració curs rere curs del cicle escolar.
El gran pes del recull l’integraran, doncs, uns textos que podríem situar en la primera línia de foc de l’actualitat. A hores d’ara, pot dir-se, amb deu anys transcorreguts, que disposem, gràcies a La pedra i el marge, de la visió d’una època del País Valencià. Aquestes columnes, malgrat la seua subordinació a l’existència efímera del diari no fan olor a patxolí. Paradoxalment tenen una vigència, fins i tot “excessiva” per als lectors: hom té la sensació d’un déjà vu depriment d’una reiteració superlativa. Com si els ciutadans valencians estiguérem condemnats des de fa ja més d’una dècada a donar voltes a una sènia sense massa profit. Un present continu del qual no trobem la manera de sostreure’ns. Durant els quaranta anys de franquisme vam viure en el passat sotmesos a una hipoteca antidemocràtica. Un bon dia s’acabà el cicle i començàrem a pensar a viure en el futur. Però vés per on que ara rellegeixes les columnes publicades al Levante fa gairebé deu anys i sembla com si les circumstàncies descrites correspongueren a despús-ahir.
Amb la lectura de La pedra i el marge hom viu una experiència mística de suspensió en el temps, d’ estancament en el qual no hi ha manera de passar full. I ja sabem tots allò de la tendència de l’aigua estancada a fer pudor. Així doncs, en compte d’una “dècada prodigiosa”, la que va des que foren publicats aquests escrits l’anys 1998 fins a l’actualitat, sembla que hem viscut una “dècada de caldo recalfat”. Per les columnes de MRC circulen amb un vigor abrusador, sobretot als qui patim la seua pervivència en el temps, els mateixos personatges, les mateixes institucions, les mateixes quimeres. I crec que el motiu d’aquesta sensació per als lectors no és tan sols que anem fent-nos grans, que ho és, sinó més bé l’evidència que el País Valencià viu un estancament polític, cultural, institucional i, el que realment esborrona, un estancament de la societat civil que, al capdavall, permet aquesta situació que es prolonga un any rere l’altre i unes eleccions rere unes altres. Aquesta “dècada del caldo recalfat” és la melodia d’una cançó amb una lletra que ja ens sabem de memòria. En el cinema sol dir-se que estem parlant d’un remake, una revisió d’un film que prolonga, en successius lliuraments, una història tediosa amb protagonistes postissos i molts efectes especials. Sobretot això, molts efectes especials. I el que és pitjor: un final previsible, llarg i lleig.
Les columnes de MRC anticipen una sintonia d’una cançó a la qual molts valencians hem anat incorporant versos dia rere dia. D’entrada, a la primera estrofa, apareixen Aznar, Blair i el nom d’un país, Iraq, immers en una guerra que ja no sabem si qualificar-la de “primera, segona o tercera”, o si l’excusa del conflicte és el veïnatge amb Kuwait, Iran o Benifato. De les armes de destrucció massiva ja ni en parle. Una cosa és ben certa: darrere de tant de fum hi ha una sentor a petroli que tomba de tos i un grapat de danys col·laterals que han enviscat el planeta sencer. Passem full i de sobte apareix Terra Mítica i un finançament certament dubtós que ha provocat la visita als tribunals d’algun dels seus responsables. De les fórmules de promoció exterior amb la figura emblemàtica de Julio Iglesias diem el mateix: bon pilot, bon farinot. De rebot MRC s’acosta a la depredació del litoral, l’especulació immobiliària i la política territorial de “l’últim que tanque la porta”. El problema és que després de deu anys d’avidesa constructora el mal és irreversible. L’estratègia sempre ve a ser la mateixa: fum de canyot per a uns ciutadans immersos en una propaganda constant. Tant fa que siga la Ciudad de la Luz, la Ciudad de las Lenguas, la Ciudad de las Artes o el Circuit de la Fórmula I, els valencians vivim dins d’un univers tan lleuger com una butllofa de sabó i tan efímer com una falla. Segons com bufe el vent, un dia sí un dia també ens trobem embolicats en discussions bizantines tot cremant cartutxos en guerres d’aigua o guerres de la
llengua. El problema és que després de deu anys d’autobombo, menfotisme i mascarada ens trobem en un camí sense retorn. Un atzucac tans fosc com un Canal 9 que du camí de posseir el rècord en la creació audiovisual d’un univers barroer, autocomplaent i de nul interès. La llàstima és que la insistència d’aquest canal televisiu en la difusió de tanta mediocritat arriba a copsar les senyes d’identitat valencianes, que es retroalimenten d’una atmosfera barroera fins a tal punt que ja no sé si és primer l’ou o la gallina.
Entre aquests articles i el present han passat deu anys, però la sensació és com si es referiren a despús-ahir. En parlar d’educació i cultura apareix el nom d’un conseller Camps que ve a ser el mateix Francisco Camps que avui presideix la nostra Generalitat. Deu anys d’educació i cultura en qualsevol altre territori gaudirien d’una normalitat envejant. Tanmateix per als valencians educació i cultura són una camp ple de mines, de sotsobra i de frustració històrica. Perquè entren en escena fantasmes com l’anticatalanisme del búnquer barraqueta, el victimisme endèmic i el joc brut. La llengua, mentrestant, roman feta un pèntol a cavall dels “pactes” que institucions com el Consell Valencià de Cultura o l’Acadèmia Valenciana de la llengua signen amb els dubtes inevitables que tots hem sentit en algun moment entre els posicionaments possibilistes, la renúncia definitiva o la utopia celestial. Dins d’aquest context d’educació i cultura cal destacar la intervenció del
ministre del ram d’aleshores, Mariano Rajoy, l’incombustible home orquestra que ens ha alliçonat últimament en matèria educativa fent costat als bisbes i la caverna ultramuntana en la seua croada contra el laïcisme, la destrucció d’Espanya, la dissolució de la família i l’afirmació que la terra és plana.
Però no tot és un drama i dos personatges s’encarreguen d’aportar alegria: Rita Barberà i Eduardo Zaplana des de l’alcaldia i la Presidència de la Generalitat, respectivament, imprimeixen una eufòria capaç de contagiar tota la ciutadania amb els seus ambiciosos projectes consistents en l’autocomplaença, el glamour del present enxarolat i el todo a cien del futur. D’això se’n diu política de “fum de canyot” encara que els seus acòlits en parlen de repercussió mediàtica, presència internacional i dame pan y llámame tonto. “España va bien”
Tota pedra fa marge, però. MRC dissecciona aquest present gris dels anys 98 i 99 –i ja en duem un bon grapat, d’anys grisos– amb la confiança que tot pot canviar. Per això ens parla de la necessitat d’una “consigna política concreta i realitzable” que siga capaç d’oferir una eixida digna en la nostra vida diària a molts ciutadans valencians que no ens resignem a viure molts anys més en aquesta butllofa política que promociona els “grans esdeveniments” mentre escatima recursos a la sanitat o l’educació. La butllofa va unflant-se esquilmant el territori i fomentant en alguns sectors de la població uns greuges comparatius d’alta rendabilitat electoral contrastada al llarg de la nostra història. Ja coneixem de sempre el romanç de “l’enemic exterior”, tant fa que siga Europa quan condemna l’explotació del litoral, Catalunya o Zapatero, o que justifique “guerres d’aigua” o “guerres de llengua” per tal de marejar la perdiu. La butllofa es buidarà algun dia o haurà de ser punxada. I aleshores caldrà tirar mà de totes les pedres possibles per a edificar un marge sòlid que no el debiliten ni el sectarisme ni el providencialisme. Pedres xicotetes i pedres grans, pedres de riu i pedres de la serra, totes lligades per una argamassa pastada amb l’únic objectiu de construir una societat més justa i civilitzada.

dilluns, d’octubre 15, 2007

Presentem


Dijous 18 d'octubre, 20.00 h.

Presentació del llibre La pedra i el marge (Brosquil Edicions)
de Manel Rodríguez-Castelló
a càrrec de l'escriptor Jordi Botella.

Centre Cultural Ovidi Montllor
Vistabella, 8
03802 ALCOI
Tf. 96 552 01 48

dimarts, d’octubre 09, 2007

Bases del XXVe premi de poesia

XXVè PREMI DE POESIA MANUEL RODRÍGUEZ MARTÍNEZ

1. Hi podran concórrer treballs poètics, en qualssevol modalitats, escrits en llengua catalana.
2. L’extensió de les obres, que hauran de ser originals i inèdites, no serà menor de 400 versos ni inferior, en d’altres casos, a la d’un volum normal de poesia. No hi podran concursar obres guanyadores en d’altres certàmens.
3. Els originals, per quintuplicat i en òptimes condicions de lectura, faran constar nom, adreça postal, correu electrònic i telèfon de l’autor/a. L’ús de pseudònims es regirà per l’habitual sistema de plica, a l’interior de la qual hom consignarà les dades completes de l’interessat.
4. Els treballs hauran de ser tramesos, abans del 15 de desembre de 2007, a AMICS DE JOAN VALLS, Pintor Salvador Abril 11, 11ª, 46005 València. Els manuscrits de les obres no guardonades podran ser recuperats dins el termini de dos mesos a comptar des del lliurament del premi sol·licant-ne la devolució contra reemborsament. Passat aquest termini els originals seran destruïts per a la seua conversió en paper reciclat.
5. S’hi estableix un únic premi, indivisible, de 1.500 euros, corresponents als drets d’autor de la primera edició. El premi, tanmateix, podrà ser declarat desert si les obres presentades no reuneixen, a parer del jurat, mèrits suficients o no s’ajusten a les condicions de la convocatòria. El jurat podrà fer mencions honorífiques de l’obra o obres finalistes.
6. El treball que en resultés guanyador serà publicat dins la col·lecció Edicions de la Guerra de l'Editorial Denes.
7. El jurat serà integrat per Manuel Bellver, Vicent Berenguer, Gaspar Jaén i Urban, Josep Mir i Manel Rodríguez-Castelló.
8. L’acte públic d’adjudicació del premi tindrà lloc a la ciutat d’Alcoi el dissabte 15 de març de 2008, en el transcurs d’un sopar on serà present el jurat i on es lliuraran també els XIV Premis Joan Valls i Jordà Per l’Ús i Promoció del Català.

A la ciutat d’Alcoi, País Valencià, nou d’octubre de 2007

diumenge, d’octubre 07, 2007

Correllengua 2007

Companyes, companys,
l'acte previst de cloenda del Correllengua l'havíem posat el dia 5, per motius aliens l'hem hagut de passar al dia 8 dilluns a les 20h. Actuarà el grup de xirimiters i la cucafera del grup ST.Jordi, llegirem el manifest del 9 d'octubre d'enguany, encendrem la flama de la llengua i exigirem que l'any que ve a la plaça tinguem una estàtua del rei Jaume I com a tantes localitats d'arreu dels Països Catalans. Tot això sense vosaltres no té sentit, us esperem i esperem que feu córrer la convocatòria. Hem de ser molts, com més millor. També us convidem des d'ara mateix a formar part de la comissió 9 d'octubre per ser més, més plurals, amb més activitats i idees.
Fins el 8 a les 20h.... Qui no fa la vespra no fa la festa!!!
En nom de la comissió, Vicent Romans Noguera.

diumenge, de setembre 30, 2007

Manifest 9 d'Octubre


Amics de Joan Valls ens adherim al manifest que diverses entitats alcoianes han preparat per celebrar aquesta data. Des d'ací animem a participar en els actes programats i a defensar amb coratge les nostres reivindicacions com a poble. Visca el País Valencià lliure!

MANIFEST 9 D’OCTUBRE

És obligació civil commemorar un any més el 9 d’octubre. Ha plogut molt des que fa més de 700 anys forjàrem una nova identitat nacional. Però ara la pluja, lluny d’afavorir-nos ofega un poble esculpit per la singularitat dels segles.
Commemorem, sí, però no podem celebrar encara una data tan assenyalada en el calendari valencià:
No, mentre arrosseguem complexos d’inferioritat que ens impedesquen moure’s.
No, mentre ens lliurem a la submissió i ens entestem a conservar la convicció de ser menys que els altres.
No, mentre als nostres dirigents l’olor a vernacle els espante i únicament se’n servesquen per omplir l’expedient de mitja dotzena de fets folklòrics i cautelosos.
No, mentre conreen el buit, el no-res; mentre disfressen i obliden les realitats vives i siguen apàtics respecte al demà.
No, mentre les institucions públiques estiguen en mans dels botxins que tallen de soca-rel l’extensió i normalitat del català al País Valencià fent-ne un conflicte permanent.
No, mentre es limiten a permetre l’escola en valencià i s’autosatisfacen a exposar en l’escaparata estadístiques burlesques mentre deixen la feina dura al professorat i als pares i mares que volem viure en una societat normal.
No, mentre la seua siga una política depredadora del territori i del medi ambient i vagen teixint el malson de l’especulació, i facen traveta a la democràcia tapant-nos les boques amb falses promeses i desatenen les nostres reivindicacions, mentre s’enriqueixen amb camps de golf i construccions desmesurades.
No, mentre els qui creen una radiotelevisió valenciana amb despeses milionàries no la facen íntegrament en valencià i la nostra pantalla local s’entele d’interferències igualment discriminatòries.
No, mentre custodien la informació i ens mutilen el dret de triar lliurement els canals de televisió catalanes, que també són nostres.
No, mentre els verbs “promoure” i “fomentar” siguen edulcorants accions que no constitueixen una decidida política lingüística i siguen només una exaltació simbòlica.

Som nosaltres els qui gestem dia a dia iniciatives fèrtils i procurem un aire més net al nostre poble. Però, encara hui, malgrat molts anys de lluita i reivindicació, el que respirem fa olor a socarrim. Els alcoians i alcoianes, amb la moral que ens caracteritza, ens neguem a fer de ploramiques perquè ens sentim capaços d’articular el País Valencià, de fer autèntics projectes de comarcalització i vertebració del nostre territori, de teixir una societat conscient de la seua identitat que integre els nouvinguts sense exclusions ni suspicàcies.
I ací estem un any més, moguts per un sol ànim: contribuir que Alcoi impulse camins cap a projectes realitzables i imaginar des de la raó senyes d’identitat arrelades a la història i a perspectives de futur. Alcoi pot i ha d’aportar al conjunt del País Valencià tot els seu tresor cultural i lingüístic.
Ja està bé: arrosseguem 300 anys de tardors des que atemptaren contra la nostra sobirania. Ara s’anuncia el tancament d’emissores de TV3 i la multa de 300.000 euros ens pot caure a sobre, s’amenaça la destrucció del territori i l’abandó del valencià. Queda clar que l’abús de poder facilita furtar drets i llibertats i dificulta que ens donen res que no ens guanyem nosaltres amb el nostre esforç. No permetrem que la nostra siga una societat moribunda ni que escriguen en les pàgines de la història la seua acta de defunció.
Fem, anem fent, no deixem de fer. Potser aviat les tardors seran autèntiques primaveres d’hivern i celebrarem amb èxit aquesta commemoració del 9 d’octubre.

Alcoi, 9 d’octubre del 2007

dijous, de setembre 06, 2007

Vint-i-cinc anys units per la paraula


Enguany fa 25 anys que a Alcoi celebrem una festa per la poesia, per la paraula, per la llengua. El 2008 volem que siga un any de celebració. El XXVè premi Manuel Rodríguez Martínez de poesia en català us convida a participar de la festa. Aviat publicarem en aquest bloc quins són els actes programats. Vosaltres també hi teniu molt a dir.

dijous, de maig 03, 2007

Aixi va anar la cosa

Aquesta primavera plujosa ens va cedir una mica de sol per celebrar com cada any l'homenatge a Joan Valls en el dia del seu aniversari. Un 1r de maig, doncs, fresquet i bo. Tot seguit, teniu una mostra d'imatges que en donen fe. Hem d'agrair una vegada més la participació de la Coral Polifònica Alcoiana i de tota la gent que es va aplegar a la placeta del Fossar d'Alcoi. El 60è aniversari de la publicació del llibre "La cançó de Mariola" n'era el motiu més destacat, al voltant del qual es van dur a terme una sèrie d'accions: les paraules càlides i encoratjadores de Vicent Romans que va fer de mestre de cerimònies; la presentació exclusivíssima de la nova edició del llibre esmentat, per gentilesa de l'editorial Denes i amb la col·laboració de la nostra associació, a càrrec de Manel Rodríguez-Castelló; la poesia i les cançons es van sentir de manera intercalada: poemes de Valls en la veu de xiquets i xiquetes i d'alguns dels nostres socis i lletres de cançons com ara "Paraules d'amor" de Serrat, "Que tinguem sort" de Llach i "El cant dels ocells" entre d'altres que van interpretar els membres del Cor infantil, el Cor de cambra i el Cor gran. Les notes de La Muixeranga que interpretaren Hiroshi i Lluís Torró a la dolçaina i el tabal van concloure l'acte. Això i l'ofrena de flors als peus de l'escultura del poeta. L'endemà tornà la pluja.





diumenge, d’abril 29, 2007

1 DE MAIG: HOMENATGE A JOAN VALLS


13.00 H. PLACETA DEL FOSSAR (ALCOI)

· Presentació de la nova edició de La cançó de Mariola, publicada per l'editorial Denes, en el 60è aniversari del primer llibre de Valls en català.

· Recitació de poemes de l'autor a càrrec de socis i sòcies.

· Actuació del Cor de Cambra i el Cor Infantil de la Polifònica Alcoiana.

· Música de tabalet (Lluís Torró) i dolçaina (Hiroshi): La Muixeranga i El cant dels ocells.

· Ofrena floral.

Entitats Convocants: Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà, Coordinadora Alcoià-Comtat pel Valencià, Centre Cultural Ovidi Montllor, Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi, Comissions Obreres, Intersindical Valenciana, Unió General de Treballadors, Confederació General del Treball, L'Entesa-Esquerra Unida del País Valencià, Bloc Nacionalista Valencià, Partit Socialista del País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià

dimarts, d’abril 24, 2007



Hem tingut problemes darrerament i no podíem posar res al bloc. Disculpeu les molèsties causades.

diumenge, d’abril 01, 2007

PER LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ!


SALVEM TV3!

PER LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ!


Durant més de vint anys, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha fet arribar les emissions de TV3 al País Valencià, cosa que ha permés un important instrument de normalització lingüística i ha significat una més àmplia oferta informativa. Però ara la Generalitat Valenciana ha incoat un expedient sancionador contra Acció Cultural del País Valencià (ACPV) per emetre els programes de TV3 a les nostres comarques, i aquesta entitat s’enfronta a una ordre administrativa de cessament de les emissions i a una sanció econòmica de fins a un milió d’euros.

Davant del fet que cada dia tenim accés a més televisions en llengües, continguts i orientacions polítiques més i més diverses, la resposta d’un govern no pot ser mai la censura d’un canal en particular, sinó precisament garantir l’accés dels ciutadans a la més àmplia oferta, com a expressió de pluralitat informativa i de llibertat d’expressió. Sóm els ciutadans els que hem de poder elegir què volem veure i què no, sense imposicions polítiques de cap tipus.

Per aquesta raó, les administracions públiques competents han de legalitzar aquestes emissions i permetre la recepció dels programes de TV3 a les nostres comarques, de conformitat amb el que preveu la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries subscrita per l’Estat espanyol.

L’Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà, d'Alcoi, en defensa de la llibertat d’expressió i comunicació i en defensa de la nostra llengua, insta la Generalitat Valenciana a arxivar de forma immediata i sense imposició de cap sanció econòmica o de qualsevol altra mena, l’expedient sancionador obert contra Acció Cultural del País Valencià.

divendres, de març 23, 2007

Tres poemes de Gradual, de J. M. Balbastre Vila

Mentre, d'amor, sentí sa passió
A. M.

Mentre m'aboques l'aigua del teu pitxer,
les escumes de l'amor voregen el tacte,
sobretot aquell tacte més adolorit
que troba llera en el fons de la paraula.
S'ha fet silenci el temps en què sentí
el teu discórrer per l'argila,
pel fang de l'albada.
Ara la nostàlgia i la seua saliva
m'ompin un got de passió
que bull sota la llum del capvespre
quan l'aprope als llavis i a la terra.

(De Perdurable dolor)


CÍCLICA
Com la serp que es mossega la cua,
la redonesa dels fruits enceta el cicle del temps.
Salvador Jàfer


Terra i aigua. El descans de les tiges, l'alenada del fullam. Els braços de les arrels en les profunditats del cossiol: grutes, túnels, excavacions. Degoteja l'aigua entre la carn mineral. És el ritme edàfic, la roda de la vida. La cel·lulosa que xucla l'element bàsic. S'apaga la set dels polisacàrids. El treball minuciós de la clorofil·la dins del verd. Una eruga rosega el cantell d'una fulla, àvidament, amb paciència infinita.
Un llampec líquid en els ossos, la dolçor de les mitocòndries en finir un cicle vital, l'amor que pasta dins el fang, el sentimentalisme de les mitosis, l'enigma de la crisàlide, l'alternança entre l'estació seca i la de les pluges, el designi de les menstruacions, les fases de la lluna, la cristal·lina evaporació dels oceans.
Una papallona nocturna ha embogit sota el llum i giravolta amb violència. El dragó, enfilant-se per la paret, busca l'aliment.

(De Articulacions)



III
Els peus al llindar del ghetto. L'estació d'Hamburg els ha vists partir. Però no els ulls dels ciutadans d'Hamburg. No en sabien res, no en tenien notícia, no van veure res. La confluència dels camins, una sola diàspora. El destí final és el silenci. I sense silenci no hi ha comprensió. La pols s'estén per terra, cansada, alenant silenci. El pa que travessa el filat espinós ho fa durant dos mesos. Després s'atura. Dos mesos és molt de temps ací. El filat i la fam: un conjunt harmoniós, viola la pau dels murs, la quietud dels merlets. La panolla de dacsa dels edificis: cada habitant, un gra. El pansiment de les entranyes ens devora la justícia, arna l'antiga aliança.
Una foscor resignada ens camina el moll de l'os des que ascendírem a l'estrep d'aquell tren i vam dir adéu a les bardisses de llum. El sofriment que coneixem és millor que el que encara hem de conéixer. Ja han arribat el peus al llindar del ghetto: et desitge el benestar.

(De Gradual)

dilluns, de març 19, 2007

Fotos dels premis 2007


Francesc Pozo, en nom de la Coral Polifònica, digué unes paraules d'agraïment pel premi Joan Valls per l'ús i promoció del català.


Josep Lluís Peiró va parlar sobre la figura de Josep Tormo i Colomina, que no va poder ser present a l'acte, premiat també per la seua tasca relacionada amb la llengua.


La Coral Polifònica Alcoiana, representada per uns quants membres, ens van interpretar algunes cançons durant la vetlada.


Els membres del jurat, a falta de l'Isidre Martínez, amb Josep Balbastre i Vila, guanyador del premi de poesia MRM 2007 amb el llibre de poemes Gradual

dissabte, de març 17, 2007

Gradual, poemari de Josep M. Balbastre i Vila, guardonat

El poemari de Josep Maria Balbastre i Vila Gradual ha estat el guardonat –elegit entre un total de 23 treballs presentats– del XXIVè Premi Manuel Rodríguez Martínez que atorga la nostra associació. El jurat, integrat per Jordi Botella, Isidre Martínez Marzo, Eduard Marco, Josep Ribera i Manel Rodríguez-Castelló, ha declarat finalista del premi L'alliberament, de Ricard Ripoll.
En roda de premsa celebrada aquest matí al Club d'Amics de la UNESCO d'Alcoi, el portaveu del jurat, Manel Rodríguez-Castelló, president de la nostra entitat, ha destacat l'alt nivell mitjà de les obres presentades. Quant al poemari, premiat amb 1.500 euros i que serà editat dins la col·lecció de poesia Edicions de la Guerra de l'editorial Denes, assenyalem que es tracta d'un treball molt rigorós sobre el tema del dolor humà –físic tant com espiritual–, des de la reflexió sobre les circumstàncies individuals del jo poètic en la primera part del llibre, titulada Perdurable dolor, poemes en vers encapçalats per cites d'Ausiàs Marc, passant pel conjunt de poemes en prosa de la segona part, Articulacions, per desembocar en la tercera part, que dóna títol al conjunt, i dedicada, des d'un tractament exqusit de la polifonia poemàtica, al tema de la Shoa i episodis semblants de la barbàrie humana (o inhumana, per ser més exactes) com les bombes atòmiques sobre el Japó vençut de la II Guerra Mundial.
Aquesta nit, a partir de les 21.30 h., tindrà lloc el Sopar de Lliurament dels premis de l'Associació Cultural d'Amics de Joan Valls i Jordà, convocat sota l'epígraf "Joan Valls i Jordà, 60 anys de La cançó de Mariola", en què, al costat del XXIVè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, una significativa representació de la societat civil alcoiana homenatjarà la tasca per la normalització lingüística del català del lexicògraf alcoià Josep Tormo (1948) i de la Coral Polifònica Alcoiana, que rebran sengles escultures d'Antoni Miró. Durant el transcurs del sopar, a més dels parlaments que són de rigor en aquests casos, es llegiran poemes de Joan Valls i sonaran cançons de la Polifònica Alcoiana.
El dia 1 de maig, com és tradició des de fa uns anys, Amics de Joan Valls, juntament amb altres nou entitats cíviques, polítiques i sindicals d'Alcoi, homenatjarà el poeta alcoià en el norantè aniversari del seu naixement a la popular Placeta del Fossar, amb parlaments, lectura de poemes, cants polifònics, la interpretació de La Moixeranga i El cant dels ocells i una ofrena floral.

dilluns, de març 12, 2007

Josep Tormo i la Coral Polifònica Alcoiana Premis Joan Valls 2007

L’estudiós i lexicògraf alcoià Josep Tormo i la Coral Polifònica Alcoiana són els guardonats en la XIII edició dels Premis Joan Valls i Jordà per l’ús i promoció del català que atorga l’Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà. El treball d’investigació de Josep Tormo i Colomina (1948), publicat en alguns llibres i en centenars d’articles apareguts en revistes d’arreu del món, abraça diversos àmbits del coneixement com la filologia, amb especial atenció a les formes tradicionals de la parla alcoiana i de les comarques del sud valencià, la història i la vexil·lologia (estudi de les banderes) o l’etnologia. Entre les múltiples aportacions en el camp de la lexicologia cal citar el seu llibre El llenguatge tèxtil alcoià (1995) i nombrosos estudis sobre toponímia i antroponímia valenciana. Home d’una intensa i multifacètica curiositat, ha escrit, per exemple, sobre els sistemes tradicionals de reg d’Ares del Bosc (el Comtat), sobre esports autòctons, sobre els orígens del cafè licor, sobre personatges populars i malnoms, cançons i tradicions diverses, sobre ornitologia o sobre les vinculacions històriques entre Alcoi i Sabadell. Els seus estudis sobre vexil·lologia van servir, en el seu moment, per recuperar la senyera tradicional alcoiana, que avui té caràcter oficial. Expert políglota, domina, a més a més del català i el castellà, l’anglès (llengua de la qual és professor), el francès, l’alemany, el portuguès, l’italià i el suahili.
Per la seua banda, la llarga trajectòria de la Coral Polifònica Alcoiana, fundada en 1952, però sobretot el treball que aquesta entitat ha desplegat els darrers anys, li han valgut el reconeixement d’Amics de Joan Valls. Al seu primer director, i introductor de la música vocal a la nostra ciutat, Joan B. Carbonell, el seguí en el càrrec Gregori Casasempere Juan (1960), amb el qual la Coral rebé nombrosos premis. Amb el popular director Gregori Casasempere Gisbert, la Polifònica interpretà, entre d’altres, la Missa festera de l’afamat compositor Amand Blanquer. Hi seguiren en el càrrec José A. Silvestre, Vicent Ribes i Vicent Iborra. Però fou a partir de 1990, sota la direcció d’Eduard Terol, la codirectora Consol Sanchis i els caps de corda Sílvia Gómez, Maria Castelló i Jordi Martí, que l’entitat prengué una nova embranzida amb la creació del Cor Infantil en 1991 i el Cor de Cambra en 1995. A partir de llavors se succeeixen les activitats i actuacions de la Coral com l’intercanvi amb la Coral Lautada de Vitòria-Gasteiz (1994), els Concerts de Nadal (Gandia, 1995) o les gravacions dels discos, en col·laboració amb la Unió Musical de Beniarrés i al Coral Ibense, Danses guerreres del Príncep Igor, d’Alexander Borodin, i el Carmina Burana de Carl Off, en 2002. Des de 1993 la Coral canta en totes les parròquies alcoianes l’Ofici de Setmana Santa de Tomàs Luis de Victoria. El seu repertori s’ha vist incrementat els darrers anys amb peces de Fleurie, Juan del Encina, Palestrina, Mozart o el Llibre vermell de Montserrat, entre d’altres.
La normalització lingüística ha estat un objectiu constant amb les darreres directives de l’entitat, ara dirigida per Alexandra Soler. Fruit d’aquest esforç ha estat el seu treball de recuperació del cançoner tradicional alcoià i català i, molt especialment, l’adaptació al cant coral d’algunes de les cançons més emblemàtiques de Raimon, Lluís Llach o Ovidi Montllor. Destaca, en aquest sentit, la composició d’Eduard Terol (música) i Francesc Pozo (poema) titulada Cançó de la vella llibertat amb què la Coral homenatjà Ovidi Montllor. Amb el treball que la Coral Polifònica Alcoiana està desenvolupant per la preservació i enriquiment del patrimoni musical dels alcoians l’entitat manté viu l’esperit d’obertura a la seua ciutat i al seu poble que l’inspirà des dels seus començos.
El dissabte 17 de març, durant la celebració del sopar anual en què Amics de Joan Valls atorga els seus premis i que tindrà lloc a la ciutat d’Alcoi, Josep Tormo i la Coral Polifònica Alcoiana rebran sengles escultures que l’artista Antoni Miró va crear per a aquests guardons. La mateixa nit es farà públic el XXIVè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, dotat amb 1.500 euros i que publicarà l’editorial valenciana Denes.
Alcoi, 7 de març de 2007

diumenge, de març 11, 2007

Sopar de dissabte



Apunteu-vos-hi ja! Data límit: dimarts 13 de març.
Reserves als tf: 963345647 - 627756547
PREU DEL SOPAR: 28 euros

APERITIUS

FRUITS SECS
ASSORTIT D'IBÈRICS
PATÉ D'ÀNEC AMB FORMATGE MANXEC
MANDONGUILLES DE BACALLÀ
SALTEJAT DE BOLETS AMB MAGRE

MINUTA

CARN DE CORDER A L'ESTIL MARROQUÍ GUARNIT DE COUSCOUS AMB SALSA DE PANSES

POSTRE

POMA AL FORN FARCIDA DE CREMA

CAFÉ O INFUSIÓ.

BEGUDES
AIGUA MINERAL, CERVESA, CAFÉ LICOR, REFRESCOS, ETC.

VI NEGRE
HEREDAD DE UGARTE D.O. RIOJA

VI BLANC
RUY DIAZ D.O. RUEDA

dimecres, de març 07, 2007

PREMIS JOAN VALLS I JORDA 2007

El lexicògraf alcoià Josep Tormo i Colomina i la Coral Polifònica Alcoiana són els guardonats en la XIII edició dels Premis Joan Valls i Jordà Per l'Ús i Promoció del Català en reconeixement a la seua tasca en favor de l'ús social de l'idioma. Ambdós –l'home i l'entitat– rebran l'homenatge dels seus conciutadans la nit del dissabte 17 de març, en què també es farà públic el XXIVè Premi Manuel Rodríguez Martínez de Poesia.

Sopar de Lliurament dels Premis 2007

SOPAR DE LLIURAMENTS

XXIVè Premi de Poesia
Manuel Rodríguez Martínez

XIII Premis Joan Valls i Jordà
per l’Ús i Promoció del Català


Joan Valls i Jordà,
60 anys de La cançó de Mariola



Filà Gusmans (Carrer Casablanca, ALCOI)
Dissabte 17 de març 2007, 21.30 h
Reserves: 963345647 / 627756547 (podeu gravar el vostre missatge)
i amicsdjoanvalls@ono.com

dilluns, de febrer 26, 2007

23 treballs opten al Premi M. Rodríguez Martínez de Poesia

Un jurat integrat per Jordi Botella, Eduard Marco, Isidre Martínez Marzo, Josep Ribera i Manel Rodríguez-Castelló haurà d’elegir l’obra guanyadora d’aquesta vintiquatrena edició del premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez que convoca l’Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà d’Alcoi. El premi, que compta amb una dotació de 1.500 euros, serà editat per l’Editorial Denes, dins la seua col·lecció de poesia Edicions de la Guerra, en virtut d’un recent acord entre els responsables del premi i aquesta editorial valenciana.
En el transcurs d’un sopar que tindrà lloc el dissabte 17 de març a la ciutat d’Alcoi, convocat enguany sota el lema “Joan Valls: 60 anys de La cançó de Mariola”, es lliuraran, amb el premi de poesia, els XIII Premis Joan Valls i Jordà per l’Ús i Promoció del Català amb què els organitzadors reconeixen el treball i la trajectòria d’una persona i d’una entitat de les comarques de l’Alcoià i del Comtat a favor de l’ús social de l’idioma. Recordem que els darrers guardonats van ser el poeta mallorquí Jaume Pomar, pel seu Llibre de l’exili, d’imminent aparició en Brosquil Edicions, i el director de la revista Saó Emili Marín i l’Ateneu el Panical d’Alcoi, premis Joan Valls 2006.
L’homenatge al poeta alcoià Joan Valls i Jordà, a seixanta anys de l’aparició del seu primer llibre en valencià, La cançó de Mariola, es complementarà amb la trobada cívica que Amics de Joan Valls convoca cada any, amb el suport de nombroses entitats i col·lectius alcoians, l’1 de maig a l’emblemàtica Placeta del Fossar. Edicions de la Guerra, per la seua banda, prepara una nova edició del llibre de Joan Valls, imprès en 1947, a partir de la revisió que en féu l’autor als anys seixantes i que serví per a la seua inclusió en l’Obra poètica, de 1981.

Alcoi, 26 de febrer de 2007

dilluns, de febrer 05, 2007

OBERT EL TERMINI DE CANDIDATURES 2007

Creats en 1995, els Premis per l'Ús i Promoció del Català guardonen cada any una persona i una entitat per la seua tasca en favor de la normalització lingüística. No cal dir que en una societat normal aquests premis no tindrien cap raó de ser. Aquest és el nostre anhel: la normalitat. I mentrestant, anem per feina.
Ja podeu enviar les vostres propostes a amicsdjoanvalls@ono.com

GUARDONATS PREMIS JOAN VALLS I JORDÀ PER L’ÚS I PROMOCIÓ DEL CATALÀ

1-1995: Rafael Sellés i Tormo (Alcoi) / Associació de Veïns Zona Nord (Alcoi)

2-1996: Josep Maria Segura (Alcoi) / Centre Cultural Castallut (Castalla)

3-1997: Vicent Romans (Alcoi) / Colla Ecologista La Carrasca (Alcoi)

4-1998: Ximo Llorca (Muro) / Centre d’Estudis Contestants (Cocentaina)

5-1999: Adolf Gisbert (Alcoi) / El Romeral (Alcoi) i Sant Joan Bosco (Cocentaina)

6-2000: Alfons Llorenç (Planes) / IES Pare Eduardo Vitoria (Alcoi)

7-2001: Àngels Jordà (Alcoi) / Club d’Amics de la UNESCO (Alcoi)

8-2002: Josep Lluís Peiró (Muro) / Col·lectiu Serrella (Banyeres)

9-2003: Verònica Cantó (Cocentaina) / Llibreria La Lluna (Alcoi)

10-2004: Vicent Micó (Turballos) / Patronat del Tractat d’Almirra (Camp de Mirra)

11-2005: Isabel Carreres i Senabre (Benillup) / Fonèvol (Alcoi)

12-2006: Emili Marín (Alcoi) / Ateneu Cultural El Panical (Alcoi)

dijous, de gener 04, 2007

LLEU SOL TENYIT DE CENDRA

Prenem el te pretesament silents
mirant ànecs nocturns com morts a l'ample llac
tu et cerques les butxaques i prens el tabac ros
i em parles de mil llavis i cent
maneres d'estimar.
Una vedella oberta talment a cal carnisser
encara foc, lluitant amb aquesta calma de març
la tenim als nostres caps -no ens n'oblidem-
i observes enyoradissos els nois de braç picat
les xiquetes amb ànima de nacre que tenim als nostres peus.
A l'espill amb ells ens hi mirem.
Pensen que lluny que lluny (oh!) resta tot
la mar de pàmpols paraules aquells ulls herba
el nostre sol.
Mirem aquells que poguérem ser. Mirem qui som.
I restem una estona en gran silenci.
De bell nou parlem del marquès de bataille
de dylan de chanel, recitem pavese original,
i tornem a demanar te a la jaqueta del cambrer
a sota aquest lleu sol tenyit de cendra
capvesprol els cabells.

(1982)

Joan M. Monjo (Gandia 4 gener 1956-1 gener 2007)