dimecres, 28 de maig del 2008

Poemes de Josep Porcar

Ara que l'estiu s'acosta, aquests poemes del castellonenc Josep Porcar (1973) del seu recent Els estius, poemari que ja veié fa uns mesos la llum en edició digital i que ara publica Brosquil fora de col·lecció, ens poden protegir d'excessos i d'ardències inútils. La platja, les platges, són l'espai idoni de l'embadaliment, l'oblit i la complicitat amb l'actual estat de coses planetari. Que ens ho diguen als valencians, que hem sofert en la pròpia pell del paisatge la conversió d'aquests espais en paradigmes del simulacre. Amb una ploma que renuncia a la coartada universal, com volia Leonard Cohen, Josep Porcar despulla les mentides –en primer lloc les del llenguatge– i ens restitueix la crua veritat de la nuesa. Gràcies a la verticalitat del seu horitzó hem trobat bellament expressades en paraules més raons per a la dissidència, sobrats motius per enfortir la resistència.

Josep Porcar

Els estius, Brosquil Edicions, València 2008

XI. Benicàssim

Havies d'anar a parar a l'única platja
de l'univers on pots sentir-te plenament
turista i estranger a casa.
Pots, per exemple, empassar-te pizza
en sis idiomes llevat
del teu.

XV. Cucs

Tants turistes, tantes hores,
tirats per terra, tan despullats i abellidors,
ben adobats en el seu punt de cocció i de sal,
i resulta incomprensible que els cucs
no s'organitzen per fer la seua feina.
Mira com el sol rosteix, en la duna,
un alemany en tanga.

Clepsidra

Tinc temps
marcat pel conveni
de mirar: ones
de la mar, cels
tan blaus, els castells
d'arena en l'arena,
infants d'arena.
Acabarà l'estiu, desapareixerà
el poema.
Tot tornarà a ser
pura nòmina
i despesa.

Arena.

Perspectiva

Aquesta terra corria per la teua sang.
Ara és la teua sang la que corre per aquesta terra.
És la mateixa terra i és la mateixa sang.
Idèntiques.
Moriràs si oblides
que l'objectiu primer de l'ocupant és
capgirar la perspectiva.

dilluns, 19 de maig del 2008

Dues cites: Márai i Daniel Nomen i Recio

Un parell de cites multiplicadores avui sobre el passat, la identitat i la pèrdua. La primera és del narrador hongarès Sándor Márai, de la seua novel·la L'estranya, que hem llegit en la traducció catalana de Sabina Galí (Empúries-Salamandra, Barcelona 2008). La segona del nostre premi de poesia d'enguany, el barceloní Daniel Nomen i Recio, del seu llibre Instruccions per usar la realitat (Denes-Edicions de la Guerra, Paiporta 2008). No cal dir que la bona narrativa (la bona literatura fet i fet) conté molta poesia, un aspecte que sovint es tendeix a negligir. Ací teniu, doncs, dos llamps il·luminant durant un instant la nit.

La imperfecció de l'ésser estimat no mitiga el dolor de la pèrdua.




Som el que hem estat i ens assassina.

dissabte, 17 de maig del 2008

Poemes de Mundar, de Juan Gelman

De l'últim llibre de Juan Gelman, Mundar, que per fi ens ha caigut a les mans, aquests botons de mostra d'una poesia enlluernadora en la seua senzillesa, profunda com el pes de la memòria. No en direm més, deixem que volen les paraules de l'argentí. Aquest llibre, que inaugura una col·lecció de factura impecable a la veterana Visor (“Paraula d'honor”, un títol que no ens acaba de convèncer) fa encara més alt el cim de la poesia de Gelman. Us penge també un articlet que vaig publicar amb motiu de la recent Fira del Llibre de València on conte entre altres coses el meu encontre amb la seua poesia, fa uns anys, a Buenos Aires. Bon profit.

Juan Gelman
Mundar
, Col·lecció Palabra de Honor, Visor Poesía, Madrid 2008

LA ALONDRA
El que vuelve a sí mismo pasa
por la calle agarrado a
lo que no ocupa.
Se fue el saber a su ignorancia en
la tarde sin parientes
de la desolación. Hay un recuerdo
mordido por la alondra
que no voló por mi garganta.
Sube entre el espejo y el ojo
un día claro del fondo desierto.

AHÍ
No verse es mirar un árbol
que olvidó. ¿Quién dijo
que en el olvido nada
puede crecer? Brotan ahí
las desesperaciones de
un mundo murmurado, inquilino
de abismos donde
el más allá del sol es un
piano que nadie toca.

LEJANÍAS
La mecánica del alma no
significa estar
adentro. Caminar, respirar, ver,
escuchar, los demás,
no significa estar afuera.
El dentrofuera es un temblor tardío
y está ahí:
en una lejanía
que mece con
palabras que vencieron al fuego.

¿QUÉ SE SABE?
Del poema, nada. Llega, tiembla
y raspa un fósforo apagado.
¿Se le ve algo? Nada. Tiende una
mano para aferrar
las olitas de tiempo que pasan
por la voz de un jilguero. ¿Qué
agarró? Nada. La
ave se fue a lo no sonado
en un cuarto que gira sin
recordación ni espérames.
Hay muchos nombres en la lluvia.
¿Qué sabe el poema? Nada.


ANDREA
Danza, danza y encuentra
verdad en el error, ansias que
huelen a leche madre.
El soplo de los astros
la viste de
la blanca luz en el recinto
donde la vida crece
en las manitas de su vez.
Está llena de bienes
que en lo más hondo de su pie
pisan desastres y desgracias.
Nadie conoce el nombre
del páis que existe
entre su corazón y las
ramas del humo.

VOLVER
El pasado vuelve cuando
desaparece. Vacíos que lloran
en sus países
y en arrabales interiores gritan.
¿Qué vale la cerviz golpeada mucho?
Oh cuerpos que navegan
la sangre todavía y en
el viejo amor se juntan.
El miedo en rostros ya tocados
es piedra que repite su piedra.
Se hinchan los ojos con
las cobardías de este tiempo,
sentadas
en sillas de su olvido.



LLIBRES (Levante-EMV, 26 abril 2008)

Amb la primavera també s’obrin les flors dels llibres. Al peculiar mercadeig de la Fira dels Vivers s’escenifica més bé que enlloc aquesta eclosió botànica de la lletra impresa. Fora d’aquest recinte, però, la ciutat viu massa embadalida en l’estridència com perquè hi arriben els ecos del centenari de Mercè Rodoreda, autora d’una narrativa de dens gramatge que tan bé va expressar les íntimes relacions entre les flors i les paraules. En un altre abril de fa cinc anys vaig comprar en una llibreria del carrer Corrientes de Buenos Aires un poemari de Juan Gelman. L’abril allà és tardor i aquells dies va voler regalar-nos cels límpids i una brisa tèbia i salabrosa que es barrejava a cada cantonada de les grans avingudes amb l’olor d’ametles garapinyades. En un raconet de la immensa llibreria que sens dubte havia conegut temps més bons, entre altres flors de delicada bellesa m’esperava el llibre de Gelman. Als lectors incorregibles ens agrada convertir en llegenda certes troballes, creure efecte de la màgia el que sabem mera coincidència, sobretot quan el fulgor que ens produeix una obra perdura en la memòria amb la intensitat d’un llamp. He anat espigolant sense pressa (res d’obres completes!) els llibres d’aquest gegant de l’estranyament, la lluita i la memòria que acaba de fer bo el premi Cervantes. El fulgor de Rojas, el fred de Gamoneda, la dignitat guanyada a pols, tenaç contra l’oblit, de Juan Gelman. Als qui sempre vivim entre llibres ens fa una mica de mandra l’espectacle cridaner de les fires, però no faltarem a la cita amb els arbres i les flors dels llibres. Hi buscarem un jardí vora el mar, un llampec, un fred insondable, la medecina de la memòria de Mundar, l’últim de Gelman.

dijous, 15 de maig del 2008

Aforismes de FK




La multiplicació ens porta avui quatre aforismes de Kafka, escrits entre el setembre de 1917 i l'abril de 1918. L'últim d'ells no podria ser El procés per molt que a Joseph K. mai no l'havíem imaginat amb ales?

Franz Kafka
Aforismes de Zürau
, Arcàdia, Barcelona, 2005. Traducció de Feliu Formosa

Diversitat de les perspectives que es poden tenir, per exemple, d'una poma: la perspectiva del noiet que ha d'estirar el coll per arribar amb prou feines a veure la poma damunt la taula i la perspectiva de l'amo de la casa, que agafa la poma i l'allarga lliurement als comensals.
...
Si anessis caminant per una planura, si tinguessis la ferma voluntat d'anar avançant i, per contra, fessis passos enrere, la situació seria aleshores desesperada; però com que estàs escalant un pendís abrupte, tan abrupte com et veus tu mateix des de baix, els passos enrere també poden ser causats simplement per la naturalesa del terreny i no cal que t'hi desesperis.
...
Com un camí a la tardor: així que l'acabem d'escombrar, es torna a cobrir de fulles seques.
...
Una gàbia va anar a buscar un ocell.

dimecres, 14 de maig del 2008

Un poema de John Dryden

Horaci traduït per aquest poeta anglès del XVII ens porta la multiplicació d'aquest catorze de maig. El pont que l'uneix al de Brassens d'ahir és subtil però ferm. A veure si algun amable lector o lectora s'anima a fer-ne, al seu torn, la traducció catalana.

John Dryden (1631-1700)

Happy the man, and happy he alone,
He who can call today his own:
He who, secure within, can say,
Tomorrow do thy worst, for I have lived today.
Be fair or foul or rain or shine
The joys I have possessed, in spite of fate, are mine.
Not heaven itself upon the past has power,
But what has beenm has beenm and I have had my hour.

dimarts, 13 de maig del 2008

Feliç qui com Ulisses, Brassens

George Brassens

Heureux qui comme Ulysse (1969)

Hereux qui comme Ulysse
A fait un beau voyage
Heureux qui comme Ulysse
A vu cent paysages
Et puis a retrouvé après
Maintes traversées
Le pays des vertes allées

Par un petit matin d'été
Quand le soleil vous chante au cœur
Qu'elle est belle la liberté
La liberté

Quand on est mieux ici qu'ailleurs
Quand un ami fait le bonheur
Qu'elle est belle la liberté
La liberté

Avec le soleil et le vent
Avec la pluie et le beau temps
On vivait bien contents
Mon cheval, ma Provence et moi
Mon cheval, ma Provence et moi

Heureux qui comme Ulysse
A fait un beau voyage
Heureux qui comme Ulysse
A vu cent paysages
Et puis a retrouvé après
Maintes traversées
Le pays des vertes allées

Par un joli matin d'été
Quand le soleil vous chante au cœur
Qu'elle est belle la liberté
La liberté

Quand c'en est fini des malheurs
Quand un ami sèche vos pleurs
Qu'elle est belle la liberté
La liberté

Battus de soleil et de vent
Perdus au milieu des étangs
On vivra bien contents
Mon cheval, ma Camargue et moi
Mon cheval, ma Camargue et moi