dijous, de desembre 25, 2008

Quan ve Nadal

Bonnadal!




Quan ve Nadal fem el pessebre
amb rius, muntanyes de colors,
el caganer, l'estrella, l'àngel,
el nen, la mare i els pastors,
cantem cançons i mengem neules,
també torrons i altres llamins,
i per arrodonir les festes
que omplen de joia grans i nins
ens aboquem a les finestres
a esperar els reis que van venint.

Miquel Martí i Pol

dilluns, de desembre 08, 2008

Salvem la Valleta d'Agres-Manifest

Les grans obres públiques, com les autovies, tenen un impacte enorme i fan de barreres ecològiques entre ecosistemes. El Parc Natural de la Serra de Mariola i el Paisatge Protegit de la Solana del Benicadell estan connectats gràcies al riu d’Agres, i aquest fa de corredor biològic entre els dos paratges. Les nostres terres són muntanyoses, amb rius transparents i boscos mediterranis autèntics. L'agricultura minifundista és la nostra identitat. Aquesta ha sigut, i encara és, el motor econòmic i vertebrador de la Valleta.

L'autovia Villena-Muro pretén unir aquests dos punts amb una via de quatre carrils, seguint longitudinalment el curs natural del riu d’Agres. Aquest projecte és part d'un de molt més gran: connectar Madrid amb Benidorm.

La Valleta d'Agres i els pobles que la conformen són rics per naturalesa, rics en patrimoni natural i cultural, i la prova la tenim amb el santuari de la Mare de Déu d'Agres, les Caves, les Covetes dels Moros, la via del Xitxarra, la torre d'Agres, l'Estret, la penya del Frare i un considerable etcètera. Aquests són monuments d'importància històrica, arquitectònica i natural, monuments que els nostres avantpassats ens han deixat i que nosaltres estem obligats a tindre'n cura i mimar perquè les nostres futures generacions puguen gaudir-los com els hem gaudit nosaltres.

Els fruits que ixen de les nostres terres són sans, bons i justos. Som unes terres reconegudes pels nostres productes, per la qualitat que oferim. Si deixem que ens lleven això, estem deixant que ens lleven la nostra identitat. Volem mirar cap al futur, sí, però de manera sostenible.

Aquests pobles que conformen la Valleta tenen un tren que dia a dia veu com passa el temps i cap administració no fa res per millorar-ne l'estat, per donar-li un rendiment ni per fer-lo fort i efectiu, per què? Pensem que el tren Xàtiva-Alcoi pot ser molt més beneficiós si es fan les millores que tants anys fa que es demanen. Autovia i tren formen les dues cares d'una mateixa moneda: quin model de desenvolupament i de relació amb el medi volem? Quines són les inversions que les nostres comarques i els nostres pobles necessiten?

L’agricultura amb una autovia com aquesta tendirà cap a la desaparició, l’ocupació de les millors terres de cultiu per l’autovia provocarà la fracturació del paisatge, la tendència cap al no-localisme i perdrà part de la identitat de la nostra cultura minifundista.

La plataforma SALVEM LA VALLETA: NO A L’AUTOVIA VILLENA-MURO vol mostrar amb aquest manifest la indignació cap a les administracions que volen construir el nostre futur sense comptar amb les persones que viuen i treballen en aquestes comarques. Demanem informació correcta i suficient sobre el projecte, el seu replantejament, la retirada i la seua substitució per una adequació de la carretera actual, i la inversió de recursos, no en actuacions com aquesta, sinó en millorar la qualitat de vida dels nostres pobles en aspectes com la sanitat, l'educació i serveis de tot tipus.

Volem prosperar, però des de la realitat de les nostres comarques. Volem estar comunicats però no de qualsevol manera. Volem mirar cap al futur, ser punt d’arribada.


VOLEM SER PUNT D’ARRIBADA, NO UN LLOC DE PAS!!!




Totes aquelles organitzacions, entitats, associacions que ho desitgen ja podem adherir-se al manifest seguint el següent enllaç:

http://f2-preview.runhosting.com/salvemlavalleta.freeconfigbox.com/entitats.php

Gràcies per col·laborar.

http://salvemlavalleta.blogspot.com
http://www.salvemlavalleta.org
e-mail: plataforma.vallagres@gmail.com

diumenge, de novembre 23, 2008

10 poetes per l'Ovidi


Ahir, al Casal Ovidi Montllor, vam presentar el llibre "62 poemes per l'Ovidi" que, finalment, ha vist la llum. N'érem 10, dels poetes que hi han col·laborat, i un grapat d'amics i amigues d'Alcoi i de la comarca, que vam gaudir de l'audiovisual que l'amic Gilberto Dobón ha creat sobre l'home de negre que cantava, que recitava, que somniava. Després, lectura, poemes, paraules per l'Ovidi, una vegada més.

divendres, de novembre 07, 2008

Romance del negro muerto




Quaranta anys després de l'assassinat de Martin Luther King un altre negre, Barack Hussein Obama, contra tot pronòstic, és el nou president dels Estats Units. Alguna cosa del somni dels lluitadors negres pels drets civils s'està fent realitat aquests increïbles dies. Ens agradaria poder dir d'aquí a uns mesos que el del dimarts 4 de novembre fou un gran pas per al poble americà i també un gran pas per a tota la humanitat. Aquests dies hem recordat el poema que el Dr. Manuel Rodríguez Martínez, que dóna nom al nostre premi de poesia, va escriure a la mort de Luther King i que llavors fou publicat en la premsa (probablement el Ciudad). Aquell romance de ressons lorquians ens sembla avui més carregat de sentit i amb tota la seua força premonitòria (tard o d'hora l'esperança i la poesia solen ser-ho). Ací té el lector, doncs, aquell poema per celebrar la victòria de la negritud i la dignitat democràtica:


En las callejas de Harlem
se han callado las guitarras,
el vendaval de los miedos
desplegó sus negras alas
y un repique de presagios
tamborilea en el alba,
mientras el negro vigila
y el blanco vela las armas.

En esquinas de sigilo
la muerte está agazapada
y la pupila del negro
es una flecha clavada
en el hueco de una puerta
y en la luz de una ventada
(el negro junto a la negra,
el blanco junto a la blanca).

El bosque de rascacielos
se cubre de negra escarcha
y una venganza de siglos
afila viejas navajas
con el agua del rencor
y la piedra de la rabia.

Por los alcores del susto
la muerte ya se encarama
y un coro de plañideras
con sus voces enlutadas
están velando a un silencio
sin latines ni campanas.
(Negro: ¡dispón el cuchillo!
Blanco: ¡despierta a la blanca!)

El tan-tan de los horrores
galopa en la madrugada
y mientras el negro rumia
sueños de selva cercana
el blanco mira que mira
con azoro en las mirada.
(Negro: tú tienes el odio.
Blanco: tú tienes la tralla.)

En las callejas de Harlem
enmudecen las guitarras,
pero el silbido del viento
y el susurro de las ramas
le está diciendo a los negros:
“¡Esperad que llegue el alba!”.
(Negro: ¡qué larga la espera!
Blanco: ¡qué noche tan larga!)

Tan sólo Lutero King
no monta ninguna guardia.
Dejad que duerma. Su sueño
no tiene color ni raza.

Manuel Rodríguez Martínez, 1968

diumenge, d’octubre 26, 2008

LA GUILLOTINA




Per telèfon el meu amic semblava molt abatut, de manera que vaig acceptar sense miraments la seua proposta de trobar-nos al cap d'una hora. A la terrassa del Lisboa, després del primer, generós, glop de cervesa, va etzibar-me una frase certament inquietant: “A la guillotina, me'ls envien a la guillotina!”. Esvaïda la perplexitat inicial, va aclarir-me que es tractava dels 427 exemplars que quedaven del seu penúltim poemari, publicat primorosament per l'editorial més important del país feia cinc anys. La condemna a mort havia arribat al meu amic a través d'una carta escrita en l'estil glacial propi del gènere. L'editorial al·legava la manca d'espai als magatzems per justificar la reducció dràstica d'estocs. “I al meu nadó han decidit donar-li l'estocada”, va reblar el joc de paraules com si de sobte hagués recuperat el bon humor. M'explicà que el llibre havia obtingut un premi important, que l'edició l'havia sufragada la institució patrocinadora, raó per la qual l'editorial, amb tot el peix venut, se n'havia completament desentès (una miserable ressenya, una presentació protocolària, algun exemplar perdut en alguna remota llibreria). Feia quasi trenta anys que el meu amic publicava llibres amb una certa regularitat d'amateur, de manera que era fàcil de comprendre la decepció provocada per l'estocada. “No m'han volgut rebaixar ni un cèntim el preu d'autor! N'hauria comprat un bon grapat i l'hauria regalat en una parada del mercat, al costat del peix, o als estudiants de Filologia. Però s'estimen més destruir-los. Els editors convertits en guillotinaires, quina cosa! I el pitjor de tot: amb els meus poemes faran pasta de paper per a alguna d'aquelles infectes novel·letes amb què diuen que promocionen la lectura. Visca l'ecologia!”. Vaig pensar que la guillotina conservava una aura especial, no era el foc infame de la Inquisició, i que els llibres trobarien al remat una mort digna. Però no vaig badar boca. La cosa no estava per a bromes.

Manel Rodríguez-Castelló, article publicat a Levante-EMV 25 octubre 2008

diumenge, d’octubre 19, 2008

MEMÒRIA I DESIG


X Edició Cabanyal Portes Obertes


Quan la memòria no és camí franc, travessat de llum i d'ombres, pot quedar sepultada sota munts de terra, una ferida en carn viva que supura des de l'abisme d'una fossa. A temperatures extremes, adopta sovint la invisible textura de l'aire, i es vaporitza per condensar-se al cap d'un temps i tornar a la seua forma primordial, que és la de l'aigua obstinada que cau, inunda els llits secs, es filtra per les escletxes. Federico García Lorca jeu des de fa 72 anys amb dos banderillers, Francisco Galadí i Joaquín Arcollas, i el mestre roig de Pulianas Dióscoro Galindo, a la vora d'una olivera del camí d'Alfacar a Víznar, on un escamot de falangistes va alçar un monument a l'estultícia amb el plom de les bales. Més de 30 són els anys que ha esperat Ian Gibson perquè la veritat dels llibres guanye la dignitat de la reparació històrica. Amb Federico vindran milers de morts abandonats en carreteres o enmig de la soledat dels camps, i l'aigua que es va evaporar per efecte de la crueltat, la por i el silenci, caurà en forma de pluja tenaç i fertilitzarà la terra. El passat és un geni tancat en una llàntia meravellosa; si l'alliberes, podrà concedir-te tres desigs, però si t'obstines a negar-lo, un dia eixirà brandant l'espasa i et reclamarà el seu tribut de sang. Només la memòria pot suturar algunes ferides. Pelar la ceba fa plorar, però duu al cor del bulb i assacia la gana, com li va passar a Günter Grass. La memòria no és un culte a la història, individual i col·lectiva, sinó una exaltació del present i un projecte de futur. Tota la poesia de Manuel Vázquez Montalbán es concentra en aquestes dues paraules. Avui fa cinc anys que aquest immens forjador de memòria va acudir a la cita que havia anotat en un dels seus versos i va trobar la mort a Bangkok. Li hauria agradat veure com plou avui sobre les fosses, li hauria agradat trobar-se les Portes Obertes al Cabanyal, on la gent encara riu i defensa memòria i desig, passat en present i en futur.

Manel Rodríguez-Castelló, Levante-EMV, 18 octubre 2008



Manuel Vázquez Montalbán

dimecres, d’octubre 08, 2008

COMUNICAT DE L'ASSEMBLEA EN DEFENSA DE LA FONT ROJA

La Font Roja també és nostra. Hotel fora del Parc Natural” considera que la Diputació no hauria de malgastar diners públics en un projecte perjudicial i innecessari.



Els assistents a l’assemblea es mostren orgullosos de la campanya que han dut a terme i anuncien noves mobilitzacions si el suport de la Diputació es concreta en un nou projecte

El passat 25 de setembre es va escenificar la firma d’un protocol d’intencions entre l’Ajuntament d’Alcoi i la Diputació d’Alacant, amb l’objectiu de promoure la construcció d’un hotel en l’àrea del Santuari de la Font Roja.

Era un nou episodi d’aquest sainet, després que el primer acte acabara amb la renúncia de l’única empresa que s’havia presentat a la licitació per a construir i explotar l’hotel. Aquesta es va retirar quan vam fer públics i vam acreditar documentalment els escandalosos antecedents professionals del seu administrador únic, que incloïen una estafa i la comissió d’il·legalitats urbanístiques molt greus. En tot cas, encara queda per aclarir si l’empresa va retirar l'oferta per iniciativa pròpia o si va ser el Govern Municipal qui demanà la seua retirada a la vista d’aquests antecedents, de les nombroses irregularitats de l’expedient i de les dificultats per a obtenir els necessaris informes tècnics favorables.

A hores d’ara encara estem esperant una disculpa pública per part dels senyors Sedano, Peralta i Pastor, que es van atrevir a dir que mentíem quan vam traure a la llum les pèssimes referències de l’administrador de l’empresa. Per cert, a què venia tanta indignació davant d’uns fets provats? Què els va molestar més, que demostràrem la seua incapacitat per a conéixer el perfil real de l’administrador de l’empresa o que la gent comprovara que haurien sigut capaços de posar la Font Roja en mans d’una persona amb eixos antecedents? És simplement vergonyós que Sedano diga que l’Ajuntament no ha d’investigar l’empreses, quan la seua obligació —perquè així ho estableix la llei— és comprovar que els contractes s’adjudiquen a empreses solvents, més encara en aquest cas en què el contracte era per a tant temps (40 anys, ampliables a 60) i en un lloc tan sensible com la Font Roja.

Tornant a l’operació d’auxili de la Diputació al Govern Municipal d’Alcoi, si alguna cosa es desprén clarament de les declaracions públiques i del text del protocol firmat és que es descarten les principals característiques de l’hotel que tant va defensar el govern municipal, evidenciant un suport més que sospitós a l’empresa que s’haviat presentat. Així, ja de partida es parla d’abandonar l’aparcament subterrani, de reduir les dimensions i rebaixar les altures previstes, de respectar els antics xalets (en compte d’enderrocar-los), de primar l’aspecte mediambiental per damunt de l’econòmic, etc.

Encara que es tracta d’unes declaracions propagandístiques, cal dir que suposen un reconeixement del rigor de les nostres denúncies sobre l’impacte ambiental i social del projecte d’hotel, eixe mateix projecte que el tàndem Sedano-Peralta havia defensat amb ungles i dents (però sense arguments).

En aquest sentit, estem ben orgullosos de la campanya que hem dut a terme, que s’ha basat en la difusió d’informació seriosa i contrastada, i en la participació i el suport d’amplis sectors de la societat. Aquesta transparència ha contrastat amb l’actitud del Govern Municipal, centrada en la propaganda demagògica, l’ocultació del projecte, els insults i les amenaces; el fet és que ni tan sols han aconseguit el suport dels seus companys de partit d’Ibi —població amb la qual Alcoi comparteix el Parc Natural—, ni han despertat cap simpatia en la Conselleria de Medi Ambient.

Pel que fa al procés encetat amb la Diputació d’Alacant, s’haurà de veure si finalment es concreta en un nou projecte, ja que a hores d’ara només s’ha firmat una declaració d’intencions. De tota manera, el principal motiu per a oposar-nos persisteix: la instal·lació d’un hotel en el cor del Parc Natural provocaria un impacte ambiental i paisatgístic molt greu; cal denunciar també que el protocol firmat ja obri la porta a la privatització de la gestió de l’hotel. Per aquests motius, si el projecte avança organitzarem una nova campanya popular en defensa de la Font Roja.

De moment estem comprovant com continuen manipulant amb afirmacions falses, com per exemple, que l’ús hoteler encaixa perfectament en la normativa del Parc Natural. La realitat és que el Pla Rector d’Ús i Gestió del Parc Natural estableix clarament que un hotel en aquest punt no es considera un equipament prioritari del Parc, mentre que el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals considera que la millor ubicació per als serveis d’hostaleria i d’allotjament és l’àrea d’amortiment d’impactes, fora del Parc Natural (que és on a hores d’ara ja hi ha una important oferta d’allotjaments rurals, que inclou més de 220 places en diverses modalitats d’allotjament rurals).

És també lamentable el cinisme dels responsables municipals, que aparenten estar preocupats per l’estat de degradació en què es troben els antics xalets, quan la realitat és que duen anys sense adoptar cap mesura de consolidació i conservació dels edificis; fins i tot el Síndic de Greuges va haver de recordar a l’Ajuntament d’Alcoi que tenia l’obligació de protegir i rehabilitar els antics xalets, i que en cap cas podia tombar-los (com era la seua intenció).

Considerem, per acabar, que la construcció d’un hotel en la Font Roja no es correspon de cap manera amb les competències legalment atribuïdes a les diputacions provincials, que són l’assistència als municipis, especialment als de menor capacitat econòmica i de gestió, i la cooperació per a l’efectivitat dels serveis municipals, preferentment dels obligatoris. És inadmissible que la Diputació d’Alacant, només per salvar la cara al Govern Municipal alcoià, es plantege malgastar diners públics en un projecte que no és prioritari per al Parc Natural, que es troba àmpliament qüestionat pel seu impacte ambiental i social, i que ni tan sols ha interessat a cap empresa solvent.

Assemblea de la campanya
La Font Roja també és nostra. Hotel fora del Parc Natural
7 d'octubre de 2008

dilluns, de setembre 29, 2008

Traeix la mala consciència al PP?

Al ple del divendres es va considerar una proposta conjunta dels grups de l’oposició per tal que l’Ajuntament començara a preparar la commemoració del 75 aniversari dels bombardejos d’Alcoi per al 2013. No va resultar cap sorpresa el rebuig del PP, entestat com es troba en la seua particular oposició a la recuperació de la memòria històrica. Tot i això, no deixa de ser remarcable l’escassa perspicàcia que demostra aquest posicionament. El que guanyen per la dreta amb la crida de “¡prietas las filas!”, ho perden abastament pel centre i l’esquerra erosionant la seua imatge de partit demòcrata en presentar-se com els hereus de la rebel·lió militar.
El principal argument del PP per rebutjar la proposta va ser que entenien que era “revanxista”. Ja hem assistit aquesta setmana a un intent deliberat per part del govern municipal de treure rellevància pública a les activitats organitzades amb el mateix propòsit per les escoles UNESCO de la ciutat. Cal dir que la proposta, a més de deixar les portes molt obertes per a decidir els termes i els continguts de la commemoració, tan sols pretenia recordar els fets i homenatjar les víctimes. No es pretenia condemnar els bombardejos perquè havien estat duts a terme per un determinat bàndol, sinó pel mateix fet de l’ús de la violència indiscriminada contra la població civil. Els bombardejos contra nuclis de població és una de les manifestacions més execrables de la mostra de barbàrie i primitivisme que representa la guerra. Si el 1938 Alcoi va sofrir aquesta desgràcia, per quina raó no s’han de recordar els fets i retre homenatge als alcoians i les alcoianes que hi van perdre la seua vida?
Per què els dirigents del PP s’ofenen per una proposta com aquesta? Per què no l’accepten i, encara més, es posen al front d’aquesta reivindicació? Per què actuen com si s’identificaren amb els responsables d’aquells luctuosos esdeveniments? Sedano i la seua gent faria bé de reflexionar sobre aquestes qüestions més enllà de qualsevol consideració partidista.
Un apunt per acabar. L’escultura d’Antoni (no Antonio) Miró que hi ha al rebedor de l’Ajuntament, homenatja els lluitadors caiguts durant la guerra (independentment de la seua ideologia) i no a tots els que la van patir. No cal dir que els primers, equivocats o encertats, rojos o blaus, eren responsables dels seus actes. Els 64 alcoians i alcoianes morts al llarg dels 7 bombardejos en van ser víctimes innocents.

Lluís Torró i Gil, soci d'Amics de Joan Valls, diputat al Parlament Valencià d'EUPV.

dissabte, de setembre 20, 2008

EL FORENSE


El joc de prestidigitació del trilingüisme és en mans de Font de Mora (ja rebatejat per algú com Blackberry's Fountain) una burda maniobra que no pot enganyar ni els més il·lusos. Ni que només siga perquè, gràcies a Darwin i a les matemàtiques, tots sabem que no pot haver-hi tres sense dos. De no ser que es pretenga convèncer el personal que la universalització efectiva del castellà entre valencians i la reducció de l'idioma propi a pura anècdota és un exemple de bilingüisme, la qual cosa contradiria no solament la matemàtica i fins i tot Darwin sinó la més palmària evidència. De moment ni la teoria de l'evolució de les espècies ni les ciències exactes han estat anatemitzades per les nostres autoritats educatives, encara que tal i com està el peix potser és només qüestió de temps. En una cosa sí l'encerta l'anàlisi del forense: la immensa majoria dels nostres alumnes són bilingües (parlen castellà però porten samarretes escrites en anglès, encara que no l'entenguen), si bé d'una manera tan original que hauria de concitar l'atenció dels nostres sociolingüistes. Si l'observació no és errònia, doncs, l'única llengua que l'ensenyament hauria de potenciar, per arribar a l'estat ideal del trilingüisme, fóra el valencià. Clar, això només en el cas que el que realment es pretengués fos que els nostres pupils dominassen tres llengües i no, com sospitem, una exhibició maldestra d'il·lusionisme amb la carta del tripijoc polític mal dissimulada a la mànega i a la vista d'un públic estupefacte però no estúpid. O encara pitjor. Això de governar sense complexos, sant i senya de la casa, havia d'acabar en la fatxenderia d'apostar a veure qui la té més llarga, cosa molt lletja per a un forense presumpte catòlic. Si no volies brou, ací tens onze miserables convertits en herois i Ciències del Món en anglès. A poc que s'ho propose, el forense farà prompte de l'escola un cadàver ideal per practicar l'autòpsia. El mal és que ja tots sabrem de quanta incompetència i mala llet va morir la pobra.

Manel Rodríguez-Castelló, 20 setembre 2008

dijous, de setembre 11, 2008

PRESENTACIO DEL DARRER LLIBRE DE JOSEP LLUIS SANTONJA

Ací teniu la convocatòria de l'acte de presentació del llibre La desfeta d'Alcoi, de l'historiador i amic Josep Lluís Santonja, director també de la Xarxa de Biblioteques i de l'Arxiu Municipal d'Alcoi.

dimecres, de setembre 10, 2008

BASES DEL XXVI PREMI DE POESIA MANUEL RODRIGUEZ MARTINEZ

Després del parèntesi estival, tornem al bloc i a la feina amb la publicació de les bases del nostre Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, que en 2009 complirà 26 anys.

BASES

1.Hi podran concórrer treballs poètics, en qualssevol modalitats, escrits en llengua catalana.

2.L’extensió de les obres, que hauran de ser originals i inèdites, no serà menor de 400 versos ni inferior, en d’altres casos, a la d’un volum normal de poesia. No hi podran concursar obres guardonades en d’altres certàmens.

3.Els originals, per quintuplicat i en òptimes condicions de lectura, faran constar nom, adreça postal, correu electrònic i telèfon de l’autor/a. L’ús de pseudònims es regirà per l’habitual sistema de plica, a l’interior de la qual hom consignarà les dades completes de la persona interessada.

4.Els treballs hauran de ser tramesos, abans del 15 de desembre de 2008, a AMICS DE JOAN VALLS, Pintor Salvador Abril 11, 11ª, 46005 València. Els manuscrits de les obres no guardonades podran ser recuperats dins el termini de dos mesos a comptar des del lliurament del premi sol·licant-ne la devolució contra reemborsament. Passat aquest termini els originals seran destruïts per a la seua conversió en paper reciclat.

5.S’hi estableix un únic premi, indivisible, de 1.500 euros. El premi, tanmateix, podrà ser declarat desert si les obres presentades no reuneixen, a parer del jurat, mèrits suficients o no s’ajusten a les condicions de la convocatòria. El jurat podrà fer mencions honorífiques de l’obra o obres finalistes.

6.El treball que en resultés guanyador serà publicat dins la col·lecció Edicions de la Guerra de l'Editorial Denes.

7.El jurat serà integrat per Jordi Botella, Tono Fornes, Robert Llopis, Ricard Ripoll i Manel Rodríguez-Castelló.

8.L’acte públic d’adjudicació del premi tindrà lloc a la ciutat d’Alcoi el dissabte 14 de març de 2009, en el transcurs d’un acte públic on es lliuraran també els XV Premis Joan Valls i Jordà Per l’Ús i Promoció del Català.

A la ciutat d’Alcoi, País Valencià, 11 de setembre de 2008, Diada Nacional de Catalunya



Joan Valls i el Dr. Manuel Rodríguez Martínez en una foto presa a Alcoi als anys 60

dissabte, de juliol 12, 2008

A PEP BENET, EL DEL LISBOA

Fa anys, inclòs en el llibre Erosions (Amós Belinchón Ed., València, 1994), vaig dedicar aquest poema a l'amic Pep Benet, que ens va deixar fa uns dies. No tinc imatges digitals del Pep, només un parell d'instantànies de les d'abans, preses en alguna d'aquelles nits araneses del Lisboa o en la final del gol de Koeman, que la penya vam celebrar penjant una senyera en la capelleta dedicada a Sant Jordi de la Seu de València. En comptes d'això, i per acompanyar les paraules i homenatjar l'amic, ací teniu una bella panoràmica d'Alfama. Sense el taverner (com m'agradava anomenar-lo) dels poetes no hauria estat possible aquell esclat de les Nits d'Arana. Durant molts anys el Pep hi exercí d'amfitrió, amb la seua discreció, la seua estima pel país, la seua generositat i la seua bonhomia. Junt a l'absència irreparable, que potser anirà creixent amb els anys, els seus amics tenim també un fum de bons records i l'exemple d'algú que ens féu la vida més amable, algú que creié de veritat en el valor de les paraules i de l'amistat. En l'alegria, però també en la sotsobra, sempre hi vaig tenir el Pep, la seua atenció, les seues paraules, que sempre tindré presents.



La nit ens obre les venes de ciutat
sota una pluja persistent,
llums canviants damunt els arbres nus d'hivern.
En la cervesa o la pols cerquem
un riure que es deixata, una cançó
que ens arranca el cor de quall
i amara com la pluja la carn flonja
de l'espera, del trànsit insondable.
Travessem ponts en la boira,
ens endinsem per places lluentes
sota fanals solitaris
entre els vianants esmaperduts de les nits aquàtiques,
i som rebels d'iridiscències,
somnàmbuls de la fosca,
hereus de tants silencis
repicant l'ànima augusta.
Per les avingudes trontolla
un cavallet de cartró
i l'encalç d'una fuita repetint-se
en les nits d'alcohol i pluja
i pulsacions d'un Waltz for Debby.

I en l'esclat que ens solca la mirada
hi ha deliri de lliris i aures noves.

A Pep Benet

dilluns, de juliol 07, 2008

LA FONT ROJA

Hi ha pressa. Molts governs, conscients de la seua interinitat, sucumbeixen a la miopia política, malaltia ocular que consisteix a veure els objectes propers amb una certa nitidesa i els més o menys allunyats com a confuses nebuloses. El PP arribà al govern d'Alcoi gràcies al transfuguisme instigat per l'anterior alcalde socialista i sap que el seu poder, fruit d'aquell accident, s'assenta damunt una falla geològica, i que tard o d'hora les aigües del Serpis l'arrossegaran cap als albellons de la història. Algunes iniciatives dels actuals gestors haurien fet caure la cara de vergonya a més d'un alcalde franquista. La transformació d'un jardí públic en aparcament privat, saltant-se a la torera les més de sis mil signatures presentades contra el projecte i una sentència judicial que va cremar com foc d'encenalls, les maniobres especulatives que alçaran pisos de luxe sobre l'antiga Estambrera amb vistes al no-res a què estan reduint la ciutat o la mutació d'una zona verda en establiment per a la venda de gasofa de McDonalds, són algunes de les perles d'una dreta que governa amb el manual d'instruccions dels neocons, olfacte de tauró i sense complexos. La miopia política, en gran part heretada dels temps de Sanus, invalida per a la creació d'un projecte de ciutat que vetle pels interessos comuns alhora que proporciona als esquals una sagacitat extraordinària per al negoci i els favors a la parentela o classe pròpia, com va passar amb el Teatre Calderon, ja gestionada per mans amigues. Ara volen fer un hotel de 50 habitacions, amb suites i tota la pesca, no apte per a motxillers, Peralta dixit, en el cor de la Font Roja. L'única empresa concessionària pagarà menys de 6.000 euros l'any (ni 10 cèntims per habitant) i explotarà el negoci, sense estudis d'impacte ambiental ni consideració d'altres alternatives sostenibles, durant 40 o 60 anys, una bicoca. Calen molts pebrots per atacar el pulmó i paratge més emblemàtic d'una ciutat d'amants de la motxilla. Eperem que aquesta vegada els taurons no se n'eixiran de rosetes.

Manel Rodríguez-Castelló
Levante-EMV, 5 juliol 2008

dilluns, de juny 09, 2008

LES MARGARIDES DE MARQUÉS


De fet feia anys que el trobàvem a faltar, en els seus articles, en la plaça on s’airegen els debats creatius i volen les propostes engrescadores, i no perquè mai hagués desistit dels somnis, de la voluntat d’arrimar el muscle, del compromís, sinó per les putades del temps, pels estralls de la malaltia. De manera que sempre preguntàvem per Marqués en veu baixa, com qui tem despertar un nadó, agafant-nos a la necessitat de pensar que potser la Dama havia fet una excepció i ens concediria la treva del retorn de la lúdica lucidesa del mestre. Perquè l’heterodox de l’heterodòxia, com algú va arribar a definir-lo, fou essencialment un mestre, capaç d’elaborar les preguntes que ens posaven davant l’espill de la nostra perplexitat. I ho féu sense ajornar el goig de viure el present en nom de cap paradís futur, renúncia que tant justifica els mansos de moltes confessions, sabedor que l’autèntic compromís comença amb el que és té més a mà, que no és altra cosa que la pròpia vida. Un ram de margarides posà color al festí d’estovalles arnades del comunisme canònic, i aquelles flors eren verdes, i violetes, i concentraven tota la gamma dels vermells. La construcció del país que anàvem fent s’impregnava, gràcies a homes com Josep Vicent, d’aromes llibertàries, i l’horitzó, sostret de les urpes de les simplificacions fàcils, s’obria a vivificadores complexitats. Però ara se n’ha anat per sempre i ens deixa ací, una mica més orfes, amb els nostres amors impossibles. Molts amics el van acomiadar al cementeri de València mentre sonava una cançó de l’Ovidi. L’eslògan que quasi el va fer senador deia: “L’única cadena, la del vàter; l’únic vàter, el vàter”. I per això continuarem, dones i homes d’un país que potser no el va merèixer.

Manel Rodríguez-Castelló
Levante-EMV
, 8 de juny de 2008

VALLS ENDINS, RECITAL A MURO

El passat dimarts 3 de juny, Amics de Joan Valls vam ser a Muro en un recital col·lectiu de poemes en homenatge a Joan Valls i Jordà. En aquesta vila del Comtat se celebrava la setzena edició de la seua Setmana del Llibre i fou en aquest marc de lletres i cultura que vam ser-hi convidats en compliment d'un acord de col·laboració amb l'Ajuntament murer amb motiu del I Encontre de Poetes a Alcoi del març passat. Una digna representació de la nostra entitat, integrada pels amics-poetes Jordi Botella, Maria Fullana, Joan Jordà, Robert Llopis, Eduard Marco, Begonya Mezquita, Francesc Pou i qui açò signa va ser l'encarregada d'escenificar aquest “Valls endins. Recital de poetes valencians en homenatge a Joan Valls i Jordà (1917-1989)”. El títol que vam triar per a la lectura era un cluc d'ull al temps: en 1989, uns mesos després de la mort del poeta alcoià, presentàvem al Music Hall del Rialto de València l'espectacle “Valls endins” amb poemes de l'autor recitats per Begonya Mezquita, Rosanna Espinós, Pepa Miralles i Manel Rodríguez-Castelló i acompanyats per la música del piano de Marisa Blanes, el clarinet d'Eduard Terol i el violoncel de Rafael Terol. Per a l'anecdotari direm que aquell mateix dia, una mica més tard, l'Ovidi tornava després de molts anys a cantar a València, en companyia de Toti Soler, al teatre del mateix Rialto, motiu pel qual no va poder assistir al nostre recital –si bé ens va visitar uns moments abans per disculpar-se'n molt amablement. Però tornem a la nostra crònica murera.
Uns dies abans, i gràcies a l'abnegat esforç –una vegada més– de l'amic Tomàs Tàpia i de la maneta de Salvador Sellés (Siva), es muntava al Centre Social de Muro l'exposició “25 anys de poesia. 25 anys units per la paraula”, que ja vam presentar a Alcoi el març i que es podrà veure durant aquesta Setmana del Llibre en aquella vila. (Si us la vau perdre llavors, aprofiteu ara l'ocasió per visitar-la: no us defraudarà.)
I ara el recital. Hora de començament, 20.30 h. Lloc: Biblioteca Municipal, amb la sala plena de gom a gom, amb predomini de públic femení (of course). Amb la projecció d'un audiovisual preparat per a l'ocasió per Tomàs Tàpia amb instantànies del poeta d'Alcoi i llocs emblemàtics de la vila del Comtat, van obrir l'acte Rafa Calbo, regidor de cultura de Muro, i l'amic Joan Jordà, el nostre amfitrió. La primera part de l'espectacle consistí en la lectura de quatre fragments autobiogràfics de Valls que Joan Jordà havia espigolat en números de la Revista de Festes corresponents a la dècada dels 80: estius de jovenesa a Muro, on el poeta va descobrir-hi els atractius del camp murer amb la gent treballadora dedicada a les diverses feines; records del seu pas per la presó d'El Sueco d'Alcoi, acabada la guerra; el contacte amb un poeta de Muro en els inicis de la seua activitat literària… La segona part del recital consistí en la lectura de poemes de Joan Valls per part dels poetes presents. S'hi van sentir poemes de Grumet a soles, L'home pot ésser àngel, Tast d'eternitat, Hereu de solituds, Versos a Sara, Breviari d'un eremita urbà, Les hores vives i Anys i paranys. Acabada aquesta part, els poetes van llegir-hi poemes de collita pròpia, amb la peculiaritat que cada poeta llegia un poema propi i un de l'autor que el seguia en l'ordre de la recitació, fins a completar la roda de vuit poetes i setze poemes.
Una hora i poc més després de començat l'acte acabava el recital, que, segons l'opinió de molts dels presents, havia aconseguit el difícil equilibri entre lleugeresa i profunditat i un ritme molt viu. Dotze exemplars del nostre llibre Ponts de paraules, que es van vendre allà, van poder ser signats pels autors presents. I després de la feina, un sopar a l'hotel Vila de Muro, amb magnífiques picadetes i bon vi negre del país, que tan estupendament i amb tant de trellat s'està elaborant avui dia a la comarca. La vetlada, entre els comensals, no va poder dissimular la satisfacció del deure ben complit i l'alegria de retrobar-nos, valls endins, per raó de la poesia.



A la fotografia, d'esquerra a dreta, Joan Jordà, Rafa Calbo, Manel Rodríguez-Castelló, Robert Llopis, Jordi Botella, Begonya Mezquita, Tomàs Tàpia, Pep Mir, Eduard Marco, Francesc Pou i Maria Fullana, després del recital.

dimecres, de maig 28, 2008

MuLTIPLICA: POEMA X DIA (6)

Ara que l'estiu s'acosta, aquests poemes del castellonenc Josep Porcar (1973) del seu recent Els estius, poemari que ja veié fa uns mesos la llum en edició digital i que ara publica Brosquil fora de col·lecció, ens poden protegir d'excessos i d'ardències inútils. La platja, les platges, són l'espai idoni de l'embadaliment, l'oblit i la complicitat amb l'actual estat de coses planetari. Que ens ho diguen als valencians, que hem sofert en la pròpia pell del paisatge la conversió d'aquests espais en paradigmes del simulacre. Amb una ploma que renuncia a la coartada universal, com volia Leonard Cohen, Josep Porcar despulla les mentides –en primer lloc les del llenguatge– i ens restitueix la crua veritat de la nuesa. Gràcies a la verticalitat del seu horitzó hem trobat bellament expressades en paraules més raons per a la dissidència, sobrats motius per enfortir la resistència.

Josep Porcar

Els estius, Brosquil Edicions, València 2008

XI. Benicàssim

Havies d'anar a parar a l'única platja
de l'univers on pots sentir-te plenament
turista i estranger a casa.
Pots, per exemple, empassar-te pizza
en sis idiomes llevat
del teu.

XV. Cucs

Tants turistes, tantes hores,
tirats per terra, tan despullats i abellidors,
ben adobats en el seu punt de cocció i de sal,
i resulta incomprensible que els cucs
no s'organitzen per fer la seua feina.
Mira com el sol rosteix, en la duna,
un alemany en tanga.

Clepsidra

Tinc temps
marcat pel conveni
de mirar: ones
de la mar, cels
tan blaus, els castells
d'arena en l'arena,
infants d'arena.
Acabarà l'estiu, desapareixerà
el poema.
Tot tornarà a ser
pura nòmina
i despesa.

Arena.

Perspectiva

Aquesta terra corria per la teua sang.
Ara és la teua sang la que corre per aquesta terra.
És la mateixa terra i és la mateixa sang.
Idèntiques.
Moriràs si oblides
que l'objectiu primer de l'ocupant és
capgirar la perspectiva.

dilluns, de maig 19, 2008

MULTIPLICA: POEMA X DIA (5)

Un parell de cites multiplicadores avui sobre el passat, la identitat i la pèrdua. La primera és del narrador hongarès Sándor Márai, de la seua novel·la L'estranya, que hem llegit en la traducció catalana de Sabina Galí (Empúries-Salamandra, Barcelona 2008). La segona del nostre premi de poesia d'enguany, el barceloní Daniel Nomen i Recio, del seu llibre Instruccions per usar la realitat (Denes-Edicions de la Guerra, Paiporta 2008). No cal dir que la bona narrativa (la bona literatura fet i fet) conté molta poesia, un aspecte que sovint es tendeix a negligir. Ací teniu, doncs, dos llamps il·luminant durant un instant la nit.

La imperfecció de l'ésser estimat no mitiga el dolor de la pèrdua.




Som el que hem estat i ens assassina.

dissabte, de maig 17, 2008

MULTIPLICA: POEMA X DIA (4)

De l'últim llibre de Juan Gelman, Mundar, que per fi ens ha caigut a les mans, aquests botons de mostra d'una poesia enlluernadora en la seua senzillesa, profunda com el pes de la memòria. No en direm més, deixem que volen les paraules de l'argentí. Aquest llibre, que inaugura una col·lecció de factura impecable a la veterana Visor (“Paraula d'honor”, un títol que no ens acaba de convèncer) fa encara més alt el cim de la poesia de Gelman. Us penge també un articlet que vaig publicar amb motiu de la recent Fira del Llibre de València on conte entre altres coses el meu encontre amb la seua poesia, fa uns anys, a Buenos Aires. Bon profit.

Juan Gelman
Mundar
, Col·lecció Palabra de Honor, Visor Poesía, Madrid 2008

LA ALONDRA
El que vuelve a sí mismo pasa
por la calle agarrado a
lo que no ocupa.
Se fue el saber a su ignorancia en
la tarde sin parientes
de la desolación. Hay un recuerdo
mordido por la alondra
que no voló por mi garganta.
Sube entre el espejo y el ojo
un día claro del fondo desierto.

AHÍ
No verse es mirar un árbol
que olvidó. ¿Quién dijo
que en el olvido nada
puede crecer? Brotan ahí
las desesperaciones de
un mundo murmurado, inquilino
de abismos donde
el más allá del sol es un
piano que nadie toca.

LEJANÍAS
La mecánica del alma no
significa estar
adentro. Caminar, respirar, ver,
escuchar, los demás,
no significa estar afuera.
El dentrofuera es un temblor tardío
y está ahí:
en una lejanía
que mece con
palabras que vencieron al fuego.

¿QUÉ SE SABE?
Del poema, nada. Llega, tiembla
y raspa un fósforo apagado.
¿Se le ve algo? Nada. Tiende una
mano para aferrar
las olitas de tiempo que pasan
por la voz de un jilguero. ¿Qué
agarró? Nada. La
ave se fue a lo no sonado
en un cuarto que gira sin
recordación ni espérames.
Hay muchos nombres en la lluvia.
¿Qué sabe el poema? Nada.


ANDREA
Danza, danza y encuentra
verdad en el error, ansias que
huelen a leche madre.
El soplo de los astros
la viste de
la blanca luz en el recinto
donde la vida crece
en las manitas de su vez.
Está llena de bienes
que en lo más hondo de su pie
pisan desastres y desgracias.
Nadie conoce el nombre
del páis que existe
entre su corazón y las
ramas del humo.

VOLVER
El pasado vuelve cuando
desaparece. Vacíos que lloran
en sus países
y en arrabales interiores gritan.
¿Qué vale la cerviz golpeada mucho?
Oh cuerpos que navegan
la sangre todavía y en
el viejo amor se juntan.
El miedo en rostros ya tocados
es piedra que repite su piedra.
Se hinchan los ojos con
las cobardías de este tiempo,
sentadas
en sillas de su olvido.



LLIBRES (Levante-EMV, 26 abril 2008)

Amb la primavera també s’obrin les flors dels llibres. Al peculiar mercadeig de la Fira dels Vivers s’escenifica més bé que enlloc aquesta eclosió botànica de la lletra impresa. Fora d’aquest recinte, però, la ciutat viu massa embadalida en l’estridència com perquè hi arriben els ecos del centenari de Mercè Rodoreda, autora d’una narrativa de dens gramatge que tan bé va expressar les íntimes relacions entre les flors i les paraules. En un altre abril de fa cinc anys vaig comprar en una llibreria del carrer Corrientes de Buenos Aires un poemari de Juan Gelman. L’abril allà és tardor i aquells dies va voler regalar-nos cels límpids i una brisa tèbia i salabrosa que es barrejava a cada cantonada de les grans avingudes amb l’olor d’ametles garapinyades. En un raconet de la immensa llibreria que sens dubte havia conegut temps més bons, entre altres flors de delicada bellesa m’esperava el llibre de Gelman. Als lectors incorregibles ens agrada convertir en llegenda certes troballes, creure efecte de la màgia el que sabem mera coincidència, sobretot quan el fulgor que ens produeix una obra perdura en la memòria amb la intensitat d’un llamp. He anat espigolant sense pressa (res d’obres completes!) els llibres d’aquest gegant de l’estranyament, la lluita i la memòria que acaba de fer bo el premi Cervantes. El fulgor de Rojas, el fred de Gamoneda, la dignitat guanyada a pols, tenaç contra l’oblit, de Juan Gelman. Als qui sempre vivim entre llibres ens fa una mica de mandra l’espectacle cridaner de les fires, però no faltarem a la cita amb els arbres i les flors dels llibres. Hi buscarem un jardí vora el mar, un llampec, un fred insondable, la medecina de la memòria de Mundar, l’últim de Gelman.

dijous, de maig 15, 2008

MULTIPLICA: POEMA X DIA (3)




La multiplicació ens porta avui quatre aforismes de Kafka, escrits entre el setembre de 1917 i l'abril de 1918. L'últim d'ells no podria ser El procés per molt que a Joseph K. mai no l'havíem imaginat amb ales?

Franz Kafka
Aforismes de Zürau
, Arcàdia, Barcelona, 2005. Traducció de Feliu Formosa

Diversitat de les perspectives que es poden tenir, per exemple, d'una poma: la perspectiva del noiet que ha d'estirar el coll per arribar amb prou feines a veure la poma damunt la taula i la perspectiva de l'amo de la casa, que agafa la poma i l'allarga lliurement als comensals.
...
Si anessis caminant per una planura, si tinguessis la ferma voluntat d'anar avançant i, per contra, fessis passos enrere, la situació seria aleshores desesperada; però com que estàs escalant un pendís abrupte, tan abrupte com et veus tu mateix des de baix, els passos enrere també poden ser causats simplement per la naturalesa del terreny i no cal que t'hi desesperis.
...
Com un camí a la tardor: així que l'acabem d'escombrar, es torna a cobrir de fulles seques.
...
Una gàbia va anar a buscar un ocell.

dimecres, de maig 14, 2008

MULTIPLICA: POEMA X DIA (2)

Horaci traduït per aquest poeta anglès del XVII ens porta la multiplicació d'aquest catorze de maig. El pont que l'uneix al de Brassens d'ahir és subtil però ferm. A veure si algun amable lector o lectora s'anima a fer-ne, al seu torn, la traducció catalana.

John Dryden (1631-1700)

Happy the man, and happy he alone,
He who can call today his own:
He who, secure within, can say,
Tomorrow do thy worst, for I have lived today.
Be fair or foul or rain or shine
The joys I have possessed, in spite of fate, are mine.
Not heaven itself upon the past has power,
But what has beenm has beenm and I have had my hour.

dimarts, de maig 13, 2008

MULTIPLICA: POEMA X DIA

George Brassens

Heureux qui comme Ulysse (1969)

Hereux qui comme Ulysse
A fait un beau voyage
Heureux qui comme Ulysse
A vu cent paysages
Et puis a retrouvé après
Maintes traversées
Le pays des vertes allées

Par un petit matin d'été
Quand le soleil vous chante au cœur
Qu'elle est belle la liberté
La liberté

Quand on est mieux ici qu'ailleurs
Quand un ami fait le bonheur
Qu'elle est belle la liberté
La liberté

Avec le soleil et le vent
Avec la pluie et le beau temps
On vivait bien contents
Mon cheval, ma Provence et moi
Mon cheval, ma Provence et moi

Heureux qui comme Ulysse
A fait un beau voyage
Heureux qui comme Ulysse
A vu cent paysages
Et puis a retrouvé après
Maintes traversées
Le pays des vertes allées

Par un joli matin d'été
Quand le soleil vous chante au cœur
Qu'elle est belle la liberté
La liberté

Quand c'en est fini des malheurs
Quand un ami sèche vos pleurs
Qu'elle est belle la liberté
La liberté

Battus de soleil et de vent
Perdus au milieu des étangs
On vivra bien contents
Mon cheval, ma Camargue et moi
Mon cheval, ma Camargue et moi

dimecres, d’abril 30, 2008

Maig

HOMENATGE al poeta
JOAN VALLS I JORDÀ (1917-1989)
en el 91è aniversari del seu naixement.

1 de maig 2008, 13.00 h. Placeta del Fossar d'Alcoi.

· Música per a dolçaina interpretada per Iroshi
· Actuació de la Coral Polifònica Alcoiana
· Recitació de poemes
· Parlaments i ofrena oral


Organitza:
Amics de Joan Valls

Convoquen:
Amics de Joan Valls
Centre Cultural Ovidi Montllor
Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi
Coordinadora Alcoià-Comtat pel Valencià
Comissions Obreres del País Valencià
Confederació General del Treball
Intersidincal Valenciana-STEPV
Unió General de Treballadors
Bloc Nacionalista Valencià
Esquerra Republicana del País Valencià
Esquerra Unida del País Valencià
Partit Socialista del País Valencià.

dissabte, d’abril 12, 2008

Juny, poema contra la intolerància

Des del passat dia 25 de març el PEN Internacional va posar en marxa la campanya "Relleu del poema", per tal de protestar contra la falta de llibertat a la Xina de cara a la celebració dels propers Jocs Olímpics a Pequin. Prenent com a exemple la tradicional travessa de la flama olímpica, un poema ha anat viatjant virtualment, de país en país, podent-se llegir i escoltar, en la llengua de cada lloc per on passava.
Si voleu podeu escoltar el poema recitat per David Figueres. Punxeu ací.

Juny

Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d'arribar a mans dels morts.

El poema de Shi Tao, que rememora els tràgics fets de la matança de Tiananmen ha estat traduït a més de 60 llengües. Als Països Catalans el poema arribarà el proper dia 12 d'abril, a partir d'aquell dia, el poema de Shi Tao també podrà escoltar-se i llegir-se en català. Aprofitant l'estada a la ciutat de Barcelona de l'escriptor argelí Salem Zenia, acollit dins el programa de l'ICORN, també podrà llegir-se i sentir en la llengua amazig.

Ens afegim així a la iniciativa del PEN Internacional

diumenge, de març 23, 2008

16 de març a La Glorieta. Homenatge a l'Ovidi

Homenatge dels poetes a l'Ovidi Montllor.
Francesc Rodrigo
Jaume Pomar
Maria Fullana
Salvador Jàfer
Manuel Bellver, Antoni Ferrer i Antoni Defez
Els poetes i el públic
Daniel Nomen, in fraganti

dimarts, de març 18, 2008

Bogeria

Si és d'això que es tracta tornem-nos bojos, doncs,
i que bullin el dies mentre s'esfulla el sol
com una flor de foc
-maleirem el temps
de la vulgaritat i ens caldran cataclismes
per retrobar el senderi. A aquest preu, qui el voldria?

Tornem-nos bojos, doncs,
i que no calgui entendre
perquè ja la pregunta
contingui la resposta:

-que no hàgim de patir pel futur
sinó per l'aigua freda del càntir
que s'endú la suor del poble devastat

-que no hàgim de pensar en el futur
perquè les danses i els somriures
siguin cavalls a l'era, embravits i pacients

-que no hàgim d'explicar-nos miracles,
que les dents siguin armes per al plaer o el plany,
que les venes deixin fluir la sang com un misteri gran

-que no calguis ni calgui ni calguem
sinó en l'instant d'acaronar-nos
i el sexe sigui l'antiga ciutadella
on els rius vessen de vi, de llet, de mel calenta

-que l'oportunitat de l'esperança
sigui una barricada de la ciutat en flames
amb totes les banderes volant com els voltors
i els himnes convertits en històries de fades

Sí, sí, tornem-nos bojos:
dolorosos, altius,
malalts però envejables,
sagrats a la manera
de la respiració
nocturna de la llum,
obscurs i fets d'esclat:
bojos i lúcids.

La poesia és ací per recordar-nos
que podem viure.



Daniel Nomen i Recio, guanyador del 25è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez amb els poemari Instruccions per usar la realitat, Editorial Denes.

dilluns, de març 17, 2008

Les primeres fotos del sopar

Un slide amb fotos d'Amadeu Sanz. És una mostra d'alguns del personatges de la nit, els premiats i premiada, poetes, amics, presentadors, músics, perquè us feu una idea de la nit que vam passar o perquè us hi reconegueu. Més paraules a La paraula nostra, valga la redundància.

diumenge, de març 16, 2008

Au!

Au. Balanç positiu. Stop. Demà resum, imatges i paraules. Stop. Ara no. Stop. Coixinet, coixinet. Stop. MacBook, tanca les pestanyes. Stop.
De moment, la visió d'Enric Balaguer ací

dilluns, de març 10, 2008

Menú

L'art d'un bon àpat també té una bona dosi de poesia. Mentre païm els resultats electorals d'ahir, heus ací el que soparem dissabte 15 de març a les 21.30. Restaurant La Llum. Alcoi.



ASSORTIT D´IBÈRICS

BACALLLÀ MARINAT AMB OLIVES NEGRES

PIMIENTOS DEL PIQUILLO FARCITS DE CARN

BROTXETA DE SÍPIA I VERDURA EN TEMPURA

MILFULLES DE GAMBES GRATINADES A L’ALL



CUIXETA D´ÀNEC AMB SALSA DE SOJA



PROFITEROLS FARCITS DE NATA AMB SALSA DE XOCOLATA



AIGÜES MINERALS, REFRESCOS, CERVESA

VI NEGRE LES ALCUSSES

BLANC ALBIR

CAVA ROIG OLLÉ BRUT DE BRUT

CAFÉ



PREU FINAL .- 40.00 €. La forma de pagament és a través de l'ingrés bancari al compte que us hem facilitat per ací baix. Per qualsevol dubte, deixeu el vostre comentari. Dimecres 12 tanquem la llista de comensals.

dissabte, de març 08, 2008

Quadres d'una exposició








Una mostra d'imatges de la inauguració d'ahir a la Unesco d'Alcoi. Esperem que Imma ens n'envie més. De moment, això és el que hi ha.

dijous, de març 06, 2008

Arranquem!



Demà és el dia que donarem el tret de sortida. Inauguració a la Unesco de l'exposició que Tomàs Tàpia ha coordinat amb tota la professionalitat i la paciència del món i part de l'estranger. Una exposició que dóna fe dels anys que portem celebrant el premi de poesia amb fotografies, textos, poemes manuscrits dels guanyadors de totes les edicions, retalls de premsa, i més, senyora, i més. Gairebé tot a punt. Han estat setmanes, mesos de preparatius, hores de cadira i ordinador, trucades de telèfon, projecte i pressupostos, converses, visites, plantejaments, nusos... i ara el desenllaç. Manel ha anat ara a buscar els catàlegs. Tot a corre-cuita, tot ha d'estar al lloc que li correspon en aquesta cursa que fem per amor a l'art. Esperem que tot vaja com ha d'anar. Per la paraula, per l'art, pel plaer de les coses que omplin de satisfacció i de plaer. I el cap de setmana que ve, a Alcoi, la poesia omplirà els carrers. Us esperem!

diumenge, de febrer 24, 2008

Mila Llorens i La Xafigà premis Joan Valls 2008




La mestra Mila Llorens (Cocentaina 1955) i el grup de dolçainers de Muro La Xafigà han estat premiats per Amics de Joan Valls, en l'apartat individual i en el d'entitats, per la seua contribució a la normalització ligüística del valencià. Els Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català van ser instituïts per l'associació alcoiana l'any 1995, són de caràcter honorífic i s'atorguen a persones i grups de l'Alcoià i el Comtat. Recordem que en l'edició de 2007 van ser premiats el filòleg alcoià Josep Tormo i Colomina i la Coral Polifònica Alcoiana.
Mila Llorens és una mestra vinculada als moviments de renovació pedagògica i sindical des de fa més de trenta anys. Va crear una coordinadora d'escoles infantils d'Alcoi que organitzà cursos i seminaris per a l'ensenyament en valencià. Va dirigir en els seus inicis el Centre de Professors (antecedent de l'actual CEFIRE), on va deixar la seua llavor oberta i progressista. Militant del STEPV des de la fundació d'aquest sindicat, n'ha sigut representant comarcal i ha estat molt present en debats, articles i intervencions públiques i en mitjans de comunicació. En l'actualitat treballa en una escola de l'Alqueria d'Asnar, on continua la seua tasca pedagògica en favor de la llengua i la cultura dels valencians i un ensenyament públic i de qualitat. Pel que fa a La Xafigà, el popular grup de dolçainers va iniciar la seua trajectòria fa vint-i-cinc anys. A hores d'ara la formació murera és un referent molt important de la música interpretada dolçaina, instrument que ha gràcies en bona part al treball de La Xafigà ha conegut un gran impuls en els darrers anys. Al Tall adaptà una de les seues creacions, Xavier el Coixo, i Xarxa Teatre ha fet servir la seua música en diversos espectacles. La Xafigà ha participat en el festival Tradicionarius, de Barcelona, i algun dels seus membres acompanya assíduament l'intèrpret basc Kepa Junquera. El grup ha instituït un certamen de composició per a dolçaina i percussió i ha actuat en diversos festivals internacionals. El seu repertoti es pot trobar en els 3 CDs que tenen enregistrats i en altres 12 en els quals han col·laborat. Avui són un grup de 23 membres que ha celebrat els seus 25 anys amb una gran varietat d'actes i l'edició d'una revista commemorativa. Els guardonats rebran sengles escultures que l'artista alcoià Antoni Miró va crear per a l'ocasió durant la celebració del Sopar de Lliuraments que Amics de Joan Valls organitza per al dissabte 15 de març. En aquesta mateixa vetlada es farà pública l'obra guanyadora del XXVè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, dotada amb 1.500 euros i publicada per l'editorial Denes-Edicions de la Guerra. Un jurat integrat per Manuel Bellver, Vicent Berenguer, Gaspar Jaén i Urban, Josep Mir i Manel Rodríguez-Castelló determinarà el llibre premiat d'entre els tretze que enguany hi han concursat.
Els actes de celebració dels 25 anys del premi de poesia, sota l'epígraf “25 anys de poesia, 25 anys units per la paraula”, arrancaran el divendres 7 de març a les 20.00 h. amb la inauguració d'una exposició de Tomás Tapia on es repassa la trajectòria d'Amics de Joan Valls, els seus premis i el treball desplegat durant aquests anys, a la galeria del Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi. Continuarà amb l'exposició coordinada pel director de l'Arxiu i la Xarxa de Biblioteques Municipals d'Alcoi Josep Lluís Santonja anomenada “Joan Valls i Jordà. Vida i obra d'un poeta”, amb una variada mostra de material fotgràfic i bibliogràfic del poeta d'Alcoi, i que tindrà lloc al Centre Cultural el dijous 13 de març a les 11.00 h.
El plat fort de la celebració dels 25 anys el constitueix el I Encontre de Poetes a Alcoi, que comptarà amb la presència de 32 autors del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. Podem dir, doncs, que durant aquests dies Alcoi esdevindrà capital de la poesia. El divendres 14 de març, a les 19.30 tindrà lloc la recepció oficial dels participants a l'Ajuntament. A les 23.00 del mateix dia, al Centre Cultural, hi ha organitzat un recital col·lectiu en homenatge a Joan Valls. Un altre recital, a la Glorieta, a les 12.00 del diumenge 16, en homenatge a Ovidi Montllor servirà de cloenda a l'Encontre de Poetes. Hi serà presentada també l'antologia poètica Ponts de paraules, que arreplega textos de quaranta poetes i que ha estat editada per Amics de Joan Valls per commemorar el seu vinticinquè aniversari.


dijous, de febrer 21, 2008

INAUGURACIÓ DE L'EXPOSICIÓ 25 ANYS



Memòria gràfica dels 25 Anys del premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez i de l'activitat desplegada per Amics de Joan Valls en aquest temps, amb panells de fotografies i textos i mostra de documents originals i llibres.
Els noms, Els poetes, Els Jurats, Els homenatges, Els premis Joan Valls, Els amics i Retalls de premsa són els temes en què s'organitza l'exposició preparada per Tomás Tapia a partir dels arxius de l'Associació i altres fonts documentals.
Ací dalt teniu un botó de mostra, una coneguda foto de Joan Brossa, poeta que vam homenatjar, en lúdica vetlada, durant el sopar de lliurament de 1999.

INAUGURACIÓ DE L'EXPOSICIÓ de Tomás Tapia

Divendres 7 de març, 20.00 h., al Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi (Cid, 12)

dimecres, de febrer 06, 2008

Des dels orígens



L'associació Amics de Joan Valls, va nàixer l'any 1990 amb la finalitat de preservar el llegat i la memòria del poeta alcoià i per treballar per la cultura, la llengua i la literatura del país. Aquesta entitat, formada per una vuitantena de socis, atorga un premi per l'ús del català en la modalitat individual i també col·lectiva per a gent de les comarques de l'Alcoià i el Comtat dins el marc de la celebració del premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez, que com ja sabeu enguany celebra el seu quart de segle d'existència amb un cap de setmana de trobada de poetes, recitals, exposicions, etc. Aquest premi té com a guardó l'escultura de Toni Miró que ja heu vist alguna vegada en aquest bloc.
En un altre ordre de coses, l'associació rep una quota anual dels socis d'uns 40 euros que serveixen per pagar els 1500 al poeta guanyador del premi MRM. Enguany, el 25è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez serà lliurat durant la nit del 15 de març amb la novetat que el poemari guanyador serà presentat aquella mateixa nit.

La il·lustració que encapçala l'escrit és l'obra Quatre barres, de Toni Miró