dissabte, d’abril 29, 2006

Quatre poemaris nous dels nostres socis

Quatre socis d’Amics de Joan Valls estrenen llibre aquests dies.
En temps de primavera i llibres, us en recomanem aquests tres.


Es tracta, per ordre d’aparició, de Josep Maria Uyà (Sabadell, 1960), que acaba de publicar a l’editorial Brosquil el seu llibre Ànima civil, 1990-1999. Poemes de Miquel Molins, Premi Jordi de Sant Jordi de la Vall d’Uixó 2004. El poemari és continuació d’aquell Dèiem Ànima Civil que va ser mereixedor del VIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez 1989 que organitza la nostra entitat. Heus-ne ací un tast:

ELS INSECTES

Totes aquestes coses que fem la gent,
Organitzar concerts, jugar als daus,
Plantar geranis, sortir a esquiar,
Viatjar a preu fet, llogar una carapa,
Crear moda pret â porter, menjar
Com golafres als casaments, regalar
Jerseis, sabates o calçotets blaus,
I asseure’ns a fer la botifarra
Per passar el temps
Són coses que no fan els insectes
I tanmateix existeixen igualment.



El segon és el d’Eduard Marco i Escamilla (Borbotó, 1976), que també a Brosquil acaba de traure La quadratura del cercle, obra que guanyà el XXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez.

“Eduard Marco ha dividit el seu llibre en tres parts, “La pèrdua del radi”, “L’inici del quadrat” i “Els angles rectes”, amb 10, 15 i 10 poemes, respectivament, en decasíl·labs blancs organitzats en una sola estrofa, breus, punyents i concentrats, d’austera bellesa, que permeten una caminada amable pel sinuós paisatge de les significàncies poètiques, obertes als jocs múltiples, a les reincidències, a la provisionalitat de les temptatives lectores. La quadratura del cercle, lloc comú que remet a l’impossible d’un esforç, s’inscriu en el terreny paradoxal de la utopia poètica, a través d’un bagatge eminentment simbòlic, el de les figures geomètriques (no gaire visitades pels nostres poetes, tot i que ara em vénen al cap uns textos d’en Josep Mir de l’imperible Ésser per a l’ésser) on l’experiència vital troba correlats i noves claus amb què sotemetre-la a reflexió i (re)crear-la.” (Manel Rodríguez-Castelló, Saó)

La recta nai en l’arc del caçador,
busca la carn isarda del salvatge
i, sense més, s’endinsa per a desviure-s’hi.
Què quedarà d’aquella carnadura
quan l’esgarrape el mos de l’aborigen?:
el vertigen propi de l’espinada,
el parentesc nu de la geometria,
la recòndita confessió de l’home.


El tercer, finalment, és el flamant Premi Carles Riba 2005, d’Isidre Martínez Marzo (València, 1964), Hostes, número 279 de la col·lecció Óssa Menor de l’editorial Proa. Reproduïm ací el poema titulat “Migdia a la Serrella”, un paisatge que als Amics de Joan Valls ens és ben proper i entranyable:

Els peus calciguen terra dolorosa.

Cal aturar-se enmig de la batalla.
Legions de centaures ara lluiten
amb l’exèrcit absort de mercenaris:
amazones i faunes, dracs celestes
s’arrengleren darrere els aurons.

Runar redó, sender de l’infinit
de sargues precursores de la llum.

També el combat acaba.
Ni tan sols un esguard de comiat
trobaria conhort d’aquest excés.

(Les abelles abrusen argelagues.
Espasme en el marasme puja l’heura.
Guatles i guatla. Tres perdius se’n fugen.)

El monstre és dintre nostre.
El temps és una harpia.

Sagnen les pedres com en un poema.



L'últim poemari és Tard o d'hora, de Marc Granell (València, 1953), publicat, com és habitual en els seus darrers treballs (Poesia reunida 1976-1999, per exemple), a la col·lecció de poesia Edicions de la Guerra, de l'editorial Denes. A continuació reproduïm el poema "Els poetes", pertanyent a la part del llibre titulada Galeria, una de les cinc de què consta aquest nou poemari:

Els poetes són els éssers més inútils
que hi ha sobre la terra.

No fan res de profit.

No fan fàbriques.
No fan guerres.
No fan negocis.

Per no fer no fan
ni tan sols diners amb allò que fan.

Que són ales.
Que són febres.
Que són somnis.

Els poetes són els éssers
més imprescindiblement inútils
que hi ha sobre la terra.