dissabte, de juliol 12, 2008

A PEP BENET, EL DEL LISBOA

Fa anys, inclòs en el llibre Erosions (Amós Belinchón Ed., València, 1994), vaig dedicar aquest poema a l'amic Pep Benet, que ens va deixar fa uns dies. No tinc imatges digitals del Pep, només un parell d'instantànies de les d'abans, preses en alguna d'aquelles nits araneses del Lisboa o en la final del gol de Koeman, que la penya vam celebrar penjant una senyera en la capelleta dedicada a Sant Jordi de la Seu de València. En comptes d'això, i per acompanyar les paraules i homenatjar l'amic, ací teniu una bella panoràmica d'Alfama. Sense el taverner (com m'agradava anomenar-lo) dels poetes no hauria estat possible aquell esclat de les Nits d'Arana. Durant molts anys el Pep hi exercí d'amfitrió, amb la seua discreció, la seua estima pel país, la seua generositat i la seua bonhomia. Junt a l'absència irreparable, que potser anirà creixent amb els anys, els seus amics tenim també un fum de bons records i l'exemple d'algú que ens féu la vida més amable, algú que creié de veritat en el valor de les paraules i de l'amistat. En l'alegria, però també en la sotsobra, sempre hi vaig tenir el Pep, la seua atenció, les seues paraules, que sempre tindré presents.



La nit ens obre les venes de ciutat
sota una pluja persistent,
llums canviants damunt els arbres nus d'hivern.
En la cervesa o la pols cerquem
un riure que es deixata, una cançó
que ens arranca el cor de quall
i amara com la pluja la carn flonja
de l'espera, del trànsit insondable.
Travessem ponts en la boira,
ens endinsem per places lluentes
sota fanals solitaris
entre els vianants esmaperduts de les nits aquàtiques,
i som rebels d'iridiscències,
somnàmbuls de la fosca,
hereus de tants silencis
repicant l'ànima augusta.
Per les avingudes trontolla
un cavallet de cartró
i l'encalç d'una fuita repetint-se
en les nits d'alcohol i pluja
i pulsacions d'un Waltz for Debby.

I en l'esclat que ens solca la mirada
hi ha deliri de lliris i aures noves.

A Pep Benet

1 comentari:

Francesc Mompó ha dit...

Hola Manel, sóc Francesc Mompó, també vell araner; com et vaig comentar també tenia un poema d'aquell temps dedicat al Lisboa i que hi vull afegir com a homenatge al Pep Benet (present en l'absència).

AL CAFÉ LISBOA

A les velles parets
una nova exposició de fotografia
s'arenglerava en blanc i negre.
La gent entrava i eixia
entrava i bevia
bevia i se n'eixia.
Enllà del taulell,
el cambrer, de gestos efeminats
i patilla tanguista,
dansava espasmòdicament
alhora que safata curulla
i pantalons bombatxos
servia copes a les taules
amb mirada penetrant.
La gent entrava i eixia
entrava i bevia
bevia i se n'eixia.
També nosaltres bevíem
bevíem i conversèvem
dels darrers llibres i dels primers poemes
de les penes tardívoles i dels frescos gintònics
de l'espai acollidor del local
i de la bonhomia del Pep Benet.
La gent entrava i eixia
i el cansament de la nit
ens acomiadà del café.
Com dius? Em preguntares sol·lícit
ja en Cavallers. No, que ja va per a un any
que han tancat el Lisboa.