dilluns, de juny 09, 2008

LES MARGARIDES DE MARQUÉS


De fet feia anys que el trobàvem a faltar, en els seus articles, en la plaça on s’airegen els debats creatius i volen les propostes engrescadores, i no perquè mai hagués desistit dels somnis, de la voluntat d’arrimar el muscle, del compromís, sinó per les putades del temps, pels estralls de la malaltia. De manera que sempre preguntàvem per Marqués en veu baixa, com qui tem despertar un nadó, agafant-nos a la necessitat de pensar que potser la Dama havia fet una excepció i ens concediria la treva del retorn de la lúdica lucidesa del mestre. Perquè l’heterodox de l’heterodòxia, com algú va arribar a definir-lo, fou essencialment un mestre, capaç d’elaborar les preguntes que ens posaven davant l’espill de la nostra perplexitat. I ho féu sense ajornar el goig de viure el present en nom de cap paradís futur, renúncia que tant justifica els mansos de moltes confessions, sabedor que l’autèntic compromís comença amb el que és té més a mà, que no és altra cosa que la pròpia vida. Un ram de margarides posà color al festí d’estovalles arnades del comunisme canònic, i aquelles flors eren verdes, i violetes, i concentraven tota la gamma dels vermells. La construcció del país que anàvem fent s’impregnava, gràcies a homes com Josep Vicent, d’aromes llibertàries, i l’horitzó, sostret de les urpes de les simplificacions fàcils, s’obria a vivificadores complexitats. Però ara se n’ha anat per sempre i ens deixa ací, una mica més orfes, amb els nostres amors impossibles. Molts amics el van acomiadar al cementeri de València mentre sonava una cançó de l’Ovidi. L’eslògan que quasi el va fer senador deia: “L’única cadena, la del vàter; l’únic vàter, el vàter”. I per això continuarem, dones i homes d’un país que potser no el va merèixer.

Manel Rodríguez-Castelló
Levante-EMV
, 8 de juny de 2008