dissabte, de maig 17, 2008

MULTIPLICA: POEMA X DIA (4)

De l'últim llibre de Juan Gelman, Mundar, que per fi ens ha caigut a les mans, aquests botons de mostra d'una poesia enlluernadora en la seua senzillesa, profunda com el pes de la memòria. No en direm més, deixem que volen les paraules de l'argentí. Aquest llibre, que inaugura una col·lecció de factura impecable a la veterana Visor (“Paraula d'honor”, un títol que no ens acaba de convèncer) fa encara més alt el cim de la poesia de Gelman. Us penge també un articlet que vaig publicar amb motiu de la recent Fira del Llibre de València on conte entre altres coses el meu encontre amb la seua poesia, fa uns anys, a Buenos Aires. Bon profit.

Juan Gelman
Mundar
, Col·lecció Palabra de Honor, Visor Poesía, Madrid 2008

LA ALONDRA
El que vuelve a sí mismo pasa
por la calle agarrado a
lo que no ocupa.
Se fue el saber a su ignorancia en
la tarde sin parientes
de la desolación. Hay un recuerdo
mordido por la alondra
que no voló por mi garganta.
Sube entre el espejo y el ojo
un día claro del fondo desierto.

AHÍ
No verse es mirar un árbol
que olvidó. ¿Quién dijo
que en el olvido nada
puede crecer? Brotan ahí
las desesperaciones de
un mundo murmurado, inquilino
de abismos donde
el más allá del sol es un
piano que nadie toca.

LEJANÍAS
La mecánica del alma no
significa estar
adentro. Caminar, respirar, ver,
escuchar, los demás,
no significa estar afuera.
El dentrofuera es un temblor tardío
y está ahí:
en una lejanía
que mece con
palabras que vencieron al fuego.

¿QUÉ SE SABE?
Del poema, nada. Llega, tiembla
y raspa un fósforo apagado.
¿Se le ve algo? Nada. Tiende una
mano para aferrar
las olitas de tiempo que pasan
por la voz de un jilguero. ¿Qué
agarró? Nada. La
ave se fue a lo no sonado
en un cuarto que gira sin
recordación ni espérames.
Hay muchos nombres en la lluvia.
¿Qué sabe el poema? Nada.


ANDREA
Danza, danza y encuentra
verdad en el error, ansias que
huelen a leche madre.
El soplo de los astros
la viste de
la blanca luz en el recinto
donde la vida crece
en las manitas de su vez.
Está llena de bienes
que en lo más hondo de su pie
pisan desastres y desgracias.
Nadie conoce el nombre
del páis que existe
entre su corazón y las
ramas del humo.

VOLVER
El pasado vuelve cuando
desaparece. Vacíos que lloran
en sus países
y en arrabales interiores gritan.
¿Qué vale la cerviz golpeada mucho?
Oh cuerpos que navegan
la sangre todavía y en
el viejo amor se juntan.
El miedo en rostros ya tocados
es piedra que repite su piedra.
Se hinchan los ojos con
las cobardías de este tiempo,
sentadas
en sillas de su olvido.



LLIBRES (Levante-EMV, 26 abril 2008)

Amb la primavera també s’obrin les flors dels llibres. Al peculiar mercadeig de la Fira dels Vivers s’escenifica més bé que enlloc aquesta eclosió botànica de la lletra impresa. Fora d’aquest recinte, però, la ciutat viu massa embadalida en l’estridència com perquè hi arriben els ecos del centenari de Mercè Rodoreda, autora d’una narrativa de dens gramatge que tan bé va expressar les íntimes relacions entre les flors i les paraules. En un altre abril de fa cinc anys vaig comprar en una llibreria del carrer Corrientes de Buenos Aires un poemari de Juan Gelman. L’abril allà és tardor i aquells dies va voler regalar-nos cels límpids i una brisa tèbia i salabrosa que es barrejava a cada cantonada de les grans avingudes amb l’olor d’ametles garapinyades. En un raconet de la immensa llibreria que sens dubte havia conegut temps més bons, entre altres flors de delicada bellesa m’esperava el llibre de Gelman. Als lectors incorregibles ens agrada convertir en llegenda certes troballes, creure efecte de la màgia el que sabem mera coincidència, sobretot quan el fulgor que ens produeix una obra perdura en la memòria amb la intensitat d’un llamp. He anat espigolant sense pressa (res d’obres completes!) els llibres d’aquest gegant de l’estranyament, la lluita i la memòria que acaba de fer bo el premi Cervantes. El fulgor de Rojas, el fred de Gamoneda, la dignitat guanyada a pols, tenaç contra l’oblit, de Juan Gelman. Als qui sempre vivim entre llibres ens fa una mica de mandra l’espectacle cridaner de les fires, però no faltarem a la cita amb els arbres i les flors dels llibres. Hi buscarem un jardí vora el mar, un llampec, un fred insondable, la medecina de la memòria de Mundar, l’últim de Gelman.