dimarts, 13 de març de 2018

Un text de Jordi Botella i un poema d'Àlex Agulló per als Premis Joan Valls 2018


Jordi Gil: joglar de veu rocallosa i guitarra eixuta

Amb prop de quaranta anys de trajectòria l'artista Jordi Gil respon al model clàssic del cantautor de guitarra eixuta i cama repenjada en una cadira; de lletres breus i missatge ample.

La seua veu profunda recull tot un repertori que inclou balades, poemes musicats de Joan Valls o Martí i Pol, o clams en la reivindicació dels drets més bàsics. Inclòs en la rica tradició que va de Raimon a Ovidi Montllor, pot dir-se que el cantant Jordi Gil ha sabut combinar la reivindicació i el lirisme, el món quotidià i la identitat.

Home de veu rocallosa i obra coherent, les seues cançons responen a un ferm compromís amb la realitat. Un compromís obert, sense consignes prèvies, que ofereix amb les seues composicions la mateixa amplària de registres que les cordes de la guitarra que l'ha acompanyat des dels seus orígens, unes vegades melodiosa i altres combativa.

Jordi Gil és un cantautor i com a tal està per damunt de les modes. Mai no el reclamaran per a Eurovisión ni omplirà amb titulars sensacionalistes les pàgines de la crònica social. Em ve al cap ara com alguns gestors culturals, responsables televisius o regidors de calbot consideraven aquests artistes de veu rocallosa i guitarra eixuta com a restes del passat. En la seua ignorància pensaven que no eren «actuals», que no encaixaven en les noves tendències –barreja d'instagram i brillantina, menfotisme i pasta gansa.

Tots aquests profetes de la postmodernitat anaven ben errats i els temps ens han donat la raó als qui hem sobreviscut a tanta brofegada: la seua fascinació per la cultura pirotècnica ha estat fum de canyot i diners públics malversats. L'oblit se'ls ha engolit, víctimes de l'obsolescència programada de les modes. En canvi els cantautors continuen essent «actuals» i la raó és que ells estan pròxims a la realitat, es fan ressò dels batecs individuals i alhora arrepleguen els sentiments de la col·lectivitat. Front als grans estrategues dels mercats artístics, ells són artistes d'intervenció immediata que es valen d'una veu rocallosa i d'una guitarra eixuta per saltar sobre les trinxeres de l'adversitat.

Jordi Gil forma part de la gran tradició dels cantautors sempre capaços, com el més sacrificat metge de capçalera, d'atendre un dia darrere de l'altre els ciutadans sotmesos tothora als bacteris de la injustícia, l'autoritarisme i la mediocritat. Per això els cantautors són i seran «actuals», perquè, malauradament, la tralla sempre ens ve al darrere, al costat del setmesí de veueta atiplada i de la fera ferotge.

Jordi Gil, com a cantautor, és un joglar en aquesta fosca Edat Mitjana del nou mil·lenari. Davant les fortaleses del dogmatisme, dels grans senyors del pensament únic i dels ciutadans sotmesos al vassallatge, ell, com els joglars, sempre enlairarà la millor arma que li ofereix la seua veu rocallosa i la guitarra eixuta a l'hora de desafiar el cornetí mediàtic i el soroll analfabet. Una arma com la guitarra de Woody Guthrie que duia una enganxina amb la llegenda «aquesta màquina mata feixistes». Una arma tan tendra com el Te recuerdo Amanda de Víctor Jara. Una arma tan contundent com el Diguem no de Raimon.


Jordi Botella 



Qui enlairarà aquelles cançons
que repetíem cara al vent
quan teníem 20 anys
i, en improvisat cor,
d’amagat i fins a la matinada,
homenatjàvem Teresa,
Amanda o la Balanguera?
Era, de totes i tots, el meu poble Alcoi,
el vaixell arribat des de Grècia.
Veníem del nord i del sud.
Visitàvem, obligatòriament,
la vall del riu Vermell,
el barranc de Carraixet,
la Mediterrània, el carrer Blanc,
la fàbrica d’en Paulac
o un utòpic País Basc.
Saturades de jovenívola energia
agregàvem nostres veus convençudes
que acaronaven Ítaca.
 
No en sabíem més.
Mal educades i mal educats
a l’escola de Ribera,
abonades a cops, al sí senyor,
a manipulades històries
d’un món cisat, el seu,
divertit i feliç;
tendenciosament amputat
des de l’home de Cromanyó.
Perdudes, i encara més perduts,
escrivíem cartes a casa
si és que hi havia casa d’algú–,
sabíem que la resposta estava en el vent,
ell travessava fronteres i exilis.
 
Assegudes a la mateixa taula
l’avi Siset ens  parlava
mentre esperàvem que el tio Canya
ens explicara, amb pèls i senyals,
eixe secular mal que ve d’Almansa.
Creixíem de nit a casa junts
enrondant, solidàriament, aquella guitarra.
La qual, com desaforada fera ferotge
o com caliu en revifadora llar,
ens arrecerava, fosos d’íntima penombra,
amb cançons d’ací i d’allà,
del bon amor o de segar.
Tot adobant  promeses d’un nou dia
que, ni mica ni gens ho dubtàvem,
duraria anys.
Perseveràvem. Eixa novella fe
no ens feia esperar;
calia que nasqueren flors a cada instant
i que el sol sortira qualsevol nit.
 
Albirant un nou amanéixer
d’on ja mai no seríem moguts
cantàvem la nostra vida.
Tampoc no crèiem en les pistoles
alhora que barrejàvem 
campanades de morts  –menyspreables–
amb agermanadores fragàncies
arribades de ponent
en forma de clavells rojos,
els quals ens apropaven
a envejades primaveres lliures.
 
Qui cantarà, a hores d’ara, aquelles cançons?
On deu ser l’enyorada guitarra
que ens acoste melodies reviscolades
i emplene, amb noves veus i colors,
el grisós foscam d’aquesta freda albada?
A Pilar i a Vicent amb tota l’estima del món
                          

  ÀLEX AGULLÓ