divendres, 30 de març de 2018

In memoriam Vicent Escrivà i Peiró


El proppassat 28 de març moria a València l'amic Vicent Escrivà i Peiró, el professor i escriptor que havia nascut a La Font d'En Carròs en plena guerra, el 1938. Va estudiar de primer la carrera de Magisteri i exercí com a mestre a Aielo de Malferit i Montcada de l'Horta, entre d'altes destinacions. Amb el temps cursà Filologia Anglesa, Dret i Filologia Catalana, especialitat aquesta en la qual es doctorà amb una tesi sobre Enric Valor, autor sobre el qual fou un dels més eminents estudiosos. En el camp acadèmic i docent, després d'integrar-se com a professor al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, on treballà fins a la seua jubilació, investigà sobre clàssics com Jaume Roig, de la novel·la del qual, Espill, preparà en 1981 per a la Institució Alfons el Magnànim una edició que és considerada per molts com a modèlica, amb un estudi introductori on defineix de manera singularment brillant aquesta obra com a novel·la burgesa. Seua és també una edició de la Crònica de Ramon Muntaner (1985). Els seus interessos intel·lectuals van ser molt diversos i el portaren també a la recerca al voltant d'obres com el Tirant lo Blanc o el Curial e Güelfa, però també sobre la poesia dels anys setanta al País Valencià. Un dels treballs més citats de l'autor porta per títol «Del brau d'Ausiàs Marc a l'animalogia poètica valenciana actual», que publicà en cinc lliuraments successius en els primers cinc números de la revista Cairell entre novembre de 1979 i setembre de 1980. Formà part, juntament amb Manel Rodríguez-Castelló, Vicent Salvador, Jaume Pérez Montaner, Joan M. Monjo, Jordi Botella, Pep Solves i Gemma Lluch del consell de redacció de la revista Lletres de Canvi (1980-1983), per a la qual confegí les que possiblement són les primeres traduccions de poemes de Wallace Stevens al català Sis paisatges significants i l'article «El complex de cultura eròtica i l'erotisme poètic en Vicent Andrés Estellés» entre d'altres. Una altra de les múltiples facetes que desenvolupà al llarg de la seua carrera fou la de la confecció de materials escolars per a l'estudi de la llengua i la literatura, àmbit en el qual fou un autèntic pioner al País Valencià. Tenaç i heterodox de mena, destaquen també els seus treballs en el camp de la teoria literària, en el qual féu aportacions molt estimables no sempre ben compreses ni acceptades pels sectors més rígidament acadèmics.
En la dècada dels vuitantes es donà a conèixer també com a narrador especialitzat en el relat curt. Fou premi Joanot Martorell en 1983 amb El primpríncep Hussein i altres narracions (1984) i publicà també El collar maragdí del rei Hussein (1984), Narracions de Macolim (1987), L'obrecartes i dotze contes de vint minuts (1988), Viatge contra l'horitzó (1988), Història de Vilafartera (1998) o la novel·la Boku (1988). En 1984 obtingué el II Premi Manuel Rodríguez Martínez amb el llibre Paradís d'enlloc (1985), únic poemari publicat per l'autor. Almenys un altre poemari ha romàs inèdit, Les persianes peristàltiques, de finals dels vuitantes-principis dels norantes. Els últims anys, sobretot d'ençà de la seua jubilació, Vicent Escrivà visqué molt apartat dels ambients literaris i culturals del país. De caràcter afable i tendre de fons, molt fraternal i generós amb els amics, tenia també una tirada al sarcasme i la controvèrsia, la suspicàcia, la malenconia i l'aïllament. La seua genialitat, com passa tantes vegades, mai no fou ni compresa ni acceptada del tot. Un lletraferit entre doctes espècimens universitaris i un savi entre escriptors de vegades poc formats. Un home lliure en un país massa ple de petiteses. Descanse en pau l'amic Vicent.

Manel Rodríguez-Castelló, 30 de març de 2018


17
deixeu-me anar amb els timbals de molsa
s'aixeca un sol de vidres i búgules lunars
aquest és el meu viatge i tant
o quina polseguera femta als ulls no us negarà
amb foc i carraus d'urpes indesxifrables

on s'aixeca l'arbre de fruita inesgotable
he vingut en aquest bosc germans des de ben lluny
un jorn de neu fa tantes maduixes de sol
que ja els meus ulls mesuren l'edat de les coves
hauria pogut escollir un altre bosc
hauria pogut carregar les someres amb altre equipatge
hauria pogut solcar altres rius de brases
amb aigües més generoses de llum
navili sóc cavalcant ones de safrà
i vaig petjar aquesta senderola miserable
estreta i runosa geposa i cantelluda
sense grans esperances de grandesa ni glòria
de res
més fusta més fusta la neu soterrada plora
zolotoie runó

[De Paradís d'enlloc, 1985]


 [Unes imatges de La Font d'En Carròs d'aquest Divendres Sant 30 de març de 2018, dia de l'enterrament de Vicent Escrivà.]

1 comentari:

rrr ha dit...

La pàtria, per a mi, és la gent com Vicent Escrivà, que ens ha ensenyat a estimar l'art, la bellesa i la dignitat de la nostra llengua. Que trist el nostre país, que no sap valorar fills com aquest!