divendres, de març 23, 2007

Tres poemes de Gradual, de J. M. Balbastre Vila

Mentre, d'amor, sentí sa passió
A. M.

Mentre m'aboques l'aigua del teu pitxer,
les escumes de l'amor voregen el tacte,
sobretot aquell tacte més adolorit
que troba llera en el fons de la paraula.
S'ha fet silenci el temps en què sentí
el teu discórrer per l'argila,
pel fang de l'albada.
Ara la nostàlgia i la seua saliva
m'ompin un got de passió
que bull sota la llum del capvespre
quan l'aprope als llavis i a la terra.

(De Perdurable dolor)


CÍCLICA
Com la serp que es mossega la cua,
la redonesa dels fruits enceta el cicle del temps.
Salvador Jàfer


Terra i aigua. El descans de les tiges, l'alenada del fullam. Els braços de les arrels en les profunditats del cossiol: grutes, túnels, excavacions. Degoteja l'aigua entre la carn mineral. És el ritme edàfic, la roda de la vida. La cel·lulosa que xucla l'element bàsic. S'apaga la set dels polisacàrids. El treball minuciós de la clorofil·la dins del verd. Una eruga rosega el cantell d'una fulla, àvidament, amb paciència infinita.
Un llampec líquid en els ossos, la dolçor de les mitocòndries en finir un cicle vital, l'amor que pasta dins el fang, el sentimentalisme de les mitosis, l'enigma de la crisàlide, l'alternança entre l'estació seca i la de les pluges, el designi de les menstruacions, les fases de la lluna, la cristal·lina evaporació dels oceans.
Una papallona nocturna ha embogit sota el llum i giravolta amb violència. El dragó, enfilant-se per la paret, busca l'aliment.

(De Articulacions)



III
Els peus al llindar del ghetto. L'estació d'Hamburg els ha vists partir. Però no els ulls dels ciutadans d'Hamburg. No en sabien res, no en tenien notícia, no van veure res. La confluència dels camins, una sola diàspora. El destí final és el silenci. I sense silenci no hi ha comprensió. La pols s'estén per terra, cansada, alenant silenci. El pa que travessa el filat espinós ho fa durant dos mesos. Després s'atura. Dos mesos és molt de temps ací. El filat i la fam: un conjunt harmoniós, viola la pau dels murs, la quietud dels merlets. La panolla de dacsa dels edificis: cada habitant, un gra. El pansiment de les entranyes ens devora la justícia, arna l'antiga aliança.
Una foscor resignada ens camina el moll de l'os des que ascendírem a l'estrep d'aquell tren i vam dir adéu a les bardisses de llum. El sofriment que coneixem és millor que el que encara hem de conéixer. Ja han arribat el peus al llindar del ghetto: et desitge el benestar.

(De Gradual)